De com la Nova Cançó enfronta un poble d’ençà de fa quasi seixanta anys

El 1962 Guillem d’Efak  (1930-1995) va començar a cantar una de les cançons més emblemàtiques de la seva carrera, la ‘Balada d’en Jordi Roca‘. S’inspira en tot un seguit de gloses mallorquines dedicades a Jordi Roca, executat amb el garrot el 1851, acusat injustament de lladre i de violador per la madona des Caparó. D’Efak considerava que la peça era un gran cant a l’amor i sobretot un cant contra la pena de mort. En ple franquisme i a la primeria de la Nova Cançó, la balada va esdevenir una peça emblemàtica i molt ben considerada.

Aquesta composició va dur molts problemes al cantautor, poeta i dramaturg mallorquí, quasi més que la famosa ‘Cançó de Son Coletes‘, que amb l’aparença d’un romanç medieval denunciava els afusellaments a Manacor durant la guerra de 1936-1939. La família Taverneta, els hereus de la madona des Caperó, no ha cessat de tergiversar la història en cap moment per presentar Jordi Roca com un violador en sèrie i lladre, però, en realitat, en Jordi Roca era el seu amant.

Els fets

Cal aturar-se un moment i anar als fets. El 1851 Jordi Roca, un jove de Petra, és acusat de robatori i violació juntament amb dos homes més. Els fets passaren a la finca des Caparó, molt a prop de Manacor. Roca era un home a qui agradaven molt les dones i el beure. Segurament va comentar en alguna taverna la seva relació amb la madona des Caparó. Guillem Rosselló era un militar de permís que coneixia Jordi Roca i que segurament aprofità el moment per anar a robar a la finca sabent que la propietària estaria distreta amb el seu amant. Però el robatori no va sortir com s’esperava i el missatge de la finca, de cognom Sansó, va trobar el militar i s’enfrontaren. Quan va anar a avisar la madona de l’assalt, es va trobar amb Jordi Roca, que li va clavar una ganivetada que no degué ser gaire greu, més que res perquè l’endemà la madona i Sansó denunciaren els fets a la Guàrdia Civil. Però vet aquí que ho feren com si els lladres haguessin estat els dos homes. Així doncs, la madona volia guardar el seu bon nom i fer passar les relacions sexuals consentides com a violació? O bé es pensava que el militar i el seu amant anaven a mitges i, com que l’havia traïda, es venjava d’ell? Això no se sabrà mai.

El cas és que com que Guillem Rosselló era militar va ser jutjat en un consell de guerra i, tot i que el fiscal només demanava deu anys de presó, el condemnaren a mort. El pobre Jordi Roca també va pagar-ho amb la vida.

Bartomeu Mestre, Balutxo, ha investigat el cas darrerament. Explica: ‘He constatat que tres dies abans del judici, arriba a Mallorca un nou governador, José Manso, que publica al diari, dia 19 de febrer de 1851, les instruccions que ha rebut directament de la reina Isabel II, en què demanava mà de ferro i restabliment del codi penal més dur. Fins a tal punt que aquell any no hi va haver el perdó pasqual i per tant la mort de Roca es pot considerar també un crim d’estat. El 1851 el dia de Pasqua va ser el 22 d’abril i l’únic pres condemnat a mort era Jordi Roca. A tot l’estat espanyol no n’hi havia cap més, perquè Guillem Rosselló ja l’havien afusellat. Evidentment no l’amnistiaren, perquè Bravo Murillo, nou president del govern, volia intensificar la por i la repressió.’

Marmessor de Guillem d’Efak

I què hi té a veure Bartomeu Mestre amb tota aquesta història, i de quina investigació parla? Doncs Mestre és el marmessor de Guillem d’Efak, que li va dir que segurament quan ell morís hi hauria atacs molt forts contra la seva persona i contra la cançó que, cal recordar-ho, es basava en les gloses populars que es cantaren fins el 1936 recordant la mort de Jordi Roca. La família de la madona des Caparó ha defensat sempre la versió que Roca era un violador i així ho recull Bàrbara Duran Bordoy al seu llibre Música per a un crim. La balada d’en Jordi Roca i sa madona des Caparó, que té la intenció de magnificar la visió de la família. Arran d’aquest fet i d’allò que considera falsedats i mentides intencionades i flagrants, Mestre ha publicat en edició d’autor La mort d’en Roca, un crim d’estat (en Guillem d’Efak tenia raó), on documenta la innocència de Roca i defensa la validesa de la cançó d’Efak i la tesi que defensa.

‘Si la madona del Caparó hagués retirat la denuncia –diu Mestre– no l’haurien mort, però també la reina tenia una oportunitat perfecta d’amnistiar en Jordi Roca i aquell any no va voler donar el perdó pasqual amb la intenció clara d’atemorir i escalivar el poble.’ La cançó de Guillem d’Efak explica la història de Jordi Roca, en capella, el dia abans de morir, implorant el perdó de la madona des Caparó, la persona que el va denunciar injustament. Si ella hagués retirat la denuncia segurament el bon nom de la madona hauria estat qüestinat sempre més.

El detonant definitiu de la rèplica de Balutxo al llibre de Duran va arribar quan ‘aquesta senyora va començar a insultar tothom que ha cantat la cançó i ha defensat en Guillem d’Efak’, a les xarxes socials. ‘Llavors vaig pensar que era el moment de dir prou i demostrar qui era en realitat aquesta madona des Caparó.’

Bartomeu Mestre explica: ‘Vaig anar a l’arxiu diocesà i vaig trobar tots els papers de la història, que en Guillem d’Efak ja havia mirat, i estic preparant la segona part del llibret, on explicaré tota la història de la madona. El fet que més em va sorprendre va ser pouar dins la premsa del moment, perquè la mort d’en Jordi Roca surt a tota la premsa espanyola, sobretot perquè no hi ha aquella amnistia pasqual i això va fer que fos notícia a tot arreu. Evidentment, tot el poble es va mobilitzar a favor d’en Roca i això va fer que la mà de ferro encara fos més inflexible.’

El resultat de tot plegat va ser que la saviesa popular va transformar en unes belles glosades tota la història. Molt sovint eren ofensives contra la madona i apunten de cap a la relació d’amants entre Jordi Roca i la seva acusadora. I d’aquí és d’on treu Guillem d’Efak els versos inicials de la seva composició: ‘Madona d’es Caparó,/ en Jordi Roca vos crida./ Madona d’es Caparó,/ que li perdoneu sa vida/ que vos demana perdó.’

‘Guillem d’Efak fa una cançó preciosa, de fet la revista Enderock la va considerar com la novena cançó més bonica en català en un rànquing que va fer, i la construeix sense fer cap judici de valor sobre la madona, simplement inventant què pensa el pobre Jordi la nit que està en capella, convertint-la en un gran al·legat contra la pena de mort a l’Espanya franquista, una cançó que a en Guillem li prohibiren de cantar moltes vegades’, explica. Mestre recull l’opinió de Tomeu Matamalas, que també assegura que l’objectiu era enaltir l’amor i salvar la vida.

Però els Mesquida de la família Taverneta no han perdonat mai a d’Efak que popularitzàs de nou uns versos que es varen perdre, com tantes altres coses, amb la guerra i que feien reviure d’alguna manera la mala fama de la seva parenta. I fa quasi seixanta anys que els odis contra la cançó i el que representen continuen en una rancúnia que ha passat de generació en generació i que és, en certa manera, molt manacorina; un exemple més dels odis ancestrals que hi ha a la ciutat mallorquina contra els seus intel·lectuals: la dreta manacorina va negar per activa i per passiva la concessió del nom d’un carrer de la ciutat a l’escriptor Miquel Àngel Riera; les principals distincions de la vila mai no es concediren a Jaume Vidal Alcover, sobretot per la seva homosexualitat i, és clar, només cal imaginar la urticària que originava un negre d’esquerres que cantava en català i reivindicava la memòria històrica. Balutxo explica: ‘Hi ha dos Manacor, el de Rafa Nadal i el de Guillem d’Efak. Són antagònics i en alguns casos es respira guerracivilisme. La dreta manacorina fa por, és una gent molt radicalitzada, i així i tot les reaccions al llibretó han estat molt positives.’

Com en tot crim que es vulgui tractar gairebé com una novel·la negra, sembla que la madona des Caparó encaixa bastant en l’arquetip d’una dona fatal.  Segons Balutxo, té una biografia sinistra. ‘A ella la casen per primera vegada a dotze anys. Venia d’una família molt pobra d’Ariany i el seu marit era molt més gran. L’home mor abans de fer dos anys de matrimoni i les circumstàncies no són clares. El cas es que es torna a casar l’any 1845 i abans de dos anys es mor el segon home, l’amo des Caparó. En aquest cas havien tengut una filla i l’home l’havia feta hereva universal, però aquesta nina mor al cap de sis mesos i la madona hereta la finca. A les gloses la presenten com una dona que donava bolleta, de fet a ca sa mare li deien ca sa curandera d’Ariany. Els homes es moren tots per causa desconeguda, segons l’informe mèdic, és a dir, que té una biografia curiosa. De fet, s’arribarà a casar quatre vegades i el tal Sansó, el missatge que suposadament era el seu amant oficial, mor poc després del tercer matrimoni. Aquestes sis morts vertaderament sospitoses i documentades que hi va haver al seu voltant són objecte d’una segona part del treball que té una sorpresa espectacular i que delata i desemmascara aquest discurs familiar que s’ha volgut construir per salvar hipotèticament un honor que no necessita que el salvi ningú.’

I és que el glosat popular acusa la madona d’enverinadora i de tenir les portes de la finca molt obertes, i l’acusen, fins i tot, d’explotadora dels obrers, dels jornalers que hi van, que diuen que mana molt i paga poc, i totes les gloses apunten que totes les coses que diuen d’ella es confirmen, la mort dels seus homes, de la seva filla, etc., explica Mestre. ‘Aquest relat familiar, que s’inventa a partir d’una quarta generació, és absurd. Més de cent vint anys anys després dels fets comencen a inventar coses, fins i tot s’inventen l’existència de dues ties de la madona que hi són presents el dia dels fets; però aquestes dues ties no han existit mai i són pura invenció familiar, un relat absolutament fantasiós d’una fada padrina.’

Així doncs, haurem d’esperar aquesta segona part per veure com acaba tota la història, però mentrestant sempre podem escoltar la cançó.