12.03.2021 - 21:50
La primera exposició que Joan Miró va fer a Barcelona va ser el 1918 a les Galeries Dalmau. Va ser una exposició fallida: la seva obra no es va entendre ni es va valorar. Miró no va vendre ni un quadre i les crítiques van ser molt negatives. Això el va empènyer a anar-se’n a París. Sempre s’havia pensat que Miró no havia tornat a exposar a la seva ciutat fins el 1968, cinquanta anys després. Tanmateix, l’exposició que ara s’acaba d’inaugurar a la Fundació Miró, “Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936)”, demostra que no fou així: Miró va continuar vinculat a Barcelona, pel contacte amb bons amics i artistes, i va ser un dels impulsors i ànima del grup ADLAN, Amics de l’Art Nou, per mitjà del qual va fer cinc exposicions als anys trenta, abans de la guerra, i va fer possible també que artistes amics seus com Calder, Man Ray o el compositor Edgar Varèse presentessin les seves peces a Barcelona per mitjà d’ADLAN.
Una exposició “de” documents
ADLAN, els Amics de l’Art Nou, era una associació privada que organitzava activitats culturals per a introduir la modernitat a la ciutat de Barcelona. Entre els fundadors d’ADLAN hi havia Joan Miró, Josep Lluís Sert, Joan Prats, Magí A. Cassanyes, Àngel Ferrant, J.V. Foix, Sebastià Gasch, Robert Gerhard, Lluís Montanyà, Mercè Ros, Carles Sindreu, Josep Torres Clavé. En aquests pocs anys (1932-1936), es van fer més de cinquanta activitats, des d’un sentit ampli i heterogeni, que incorporaven nous llenguatges artístics com la fotografia, el cinema, el jazz, i també el circ, l’art popular, l’art primitiu… Les activitats es feien en domicilis particulars, galeries d’art, botigues com la joieria Roca, fires de mostres… Sovint duraven poques hores. És el cas de les cinc exposicions que va organitzar Joan Miró d’obra seva. Totes les activitats eren restringides als socis.
“Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936)” és comissariada per Muriel Gómez Pradas, Jordana Mendelson i Joan M. Minguet, que han fet una exposició de recerca, un treball d’arxiu exhaustiu, una exposició no pas “amb” documents sinó “de” documents, com va apuntar Muriel Gómez en la conferència de premsa, a partir d’un material efímer i evocador d’aquelles activitats (epistolari, fulletons, invitacions, notícies de premsa…). De fet, l’exposició beu, sobretot, de dos arxius principals: el de la Fundació Joan Miró de Barcelona i l’arxiu de l’ADLAN, que es conserva al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).
Tal com assenyala Jordana Mendelson, l’arxiu d’ADLAN neix sobretot de la complicitat i l’amistat. Perquè es basa en un àlbum que va anar confegint Adelita Lobo, que era gestora cultural, secretària, tresorera i membre de l’entitat, que va anar guardant tot el material que generaven les activitats del grup, a més dels retalls de premsa on apareixien. Gràcies a aquesta tasca perviu la memòria d’ADLAN. També se n’han conservat algunes fotografies, sobretot destaquen les d’un viatge a Andalusia que feren membres del grup.
Explica Joan M. Minguet que Joan Miró ho desava tot, perquè tenia una visió de futur, pensava que el material contribuïa a algun fenomen interessant, i de la mateixa manera i amb la mateixa voluntat, Adelita Lobo va anar desant tot el material d’ADLAN.
Miró, un far
L’exposició també explica les cinc mostres que Miró va fer per mitjà d’ADLAN. Quin paper va tenir l’artista en aquesta entitat? Diu Minguet: “Miró va ser fonamental, perquè tenim la impressió que va desplegar una mena d’estratègia política molt clara respecte del paper que ell com a artista havia de tenir en la societat catalana. Per bé que Miró va anar-se’n a París, no se’n va anar del tot, sempre va tenir contacte amb alguns personatges de la cultura catalana. En l’exposició d’ara, la presència de Miró és exhaustiva, no perquè li vulguem donar un protagonisme especial, sinó perquè realment la va tenir.”
Continua Minguet: “Miró va ser com un far, com un mediador de la voluntat d’una classe burgesa catalana de trencar amb el Noucentisme i de fer irrompre la modernitat. I ho va fer com si es tractés d’una mena de laboratori experimental. Perquè Miró va organitzar cinc exposicions d’obra seva entre 1931 i 1935. Cinc exposicions privades, efímeres, que duraven un parell d’hores, selectes, en les quals només eren convidats els socis. L’exposició del 1931, que es va fer a la mateixa casa de Joan Miró, la incloem en aquesta exposició, tot i que encara no s’havia constituït ADLAN, perquè tots els convidats van ser membres de l’entitat. I això ens explica que la idea de fer aquestes exposicions privades era de Miró. Un altre element que ho demostra és que ell va seguir la mateixa estratègia a París: el 1932, a la Galeria Pierre Colle, va fer una exposició de només tres dies de durada.”
Les altres exposicions de Miró per mitjà d’ADLAN es van fer en un domicili de l’arquitecte Josep Lluís Sert, a la Galeria Syra del carrer de la Diputació i a la Galeria Catalònia. I després, les obres van anar cap a París, Zuric i Nova York. I es demana Minguet: “Aquesta estratègia, de la qual en alguna carta Miró manifesta que n’estava molt content, de què li servia? Eren exposicions privades que tenien un enorme ressò públic. Els seus amics amb accés a la premsa (Gasch, Foix, Sindreu, Martí Font, Díaz Plaja…) en parlaven. A més, Miró va tenir un paper fonamental en la creació del mític número de la revista D’Ací d’Allà sobre l’art del segle XX. També va contribuir a fer possible la revista Síntesi, que és un projecte que no va arribar a sortir, que estava anunciada com l’òrgan de difusió d’ADLAN, però que la guerra va truncar. ADLAN eren els Amics de l’Art Nou, perquè la novetat només podia ser moderna, si no, no podia ser nova de cap de les maneres.”
“A l’exposició també ensenyem aquest paper de mediador que fa Miró, que va ser un instigador constant de projectes amb els seus contactes internacionals. Per mitjà d’ADLAN, van exposar a Barcelona personatges com l’escultor Alexander Calder, el compositor Edgar Varèse, amb qui volien fer una olimpíada internacional d’artistes creadors a Barcelona, Man Ray, Paul Éluard… Personatges internacionals que Miró fa que es relacionin amb la cultura catalana per mitjà d’ADLAN.”
La Barcelona de la República
L’exposició ens situa a la Barcelona dels anys trenta del segle XX, un moment important i culturalment esplèndid de la ciutat: l’Exposició Universal del 1929 havia marcat la cultura de la ciutat, on començava a trontollar la preeminència del Noucentisme i des de diferents àmbits artístics anava entrant la modernitat. ADLAN no va ser un fenomen aïllat: el Manifest Groc de Dalí, Gasch i Montanyà (els dos darrers, membres d’ADLAN), del 1928, va fer irrompre el surrealisme; el GATPAC en el camp de l’arquitectura i l’urbanisme va introduir el racionalisme i el funcionalisme, també en les arts gràfiques; i tot això es mostrava i s’irradiava en la premsa de l’època i en algunes revistes culturals fonamentals, com D’Ací d’Allà i AC.
Ara, tal com va fer notar Joan M. Minguet, les expressions de la modernitat no van anar acompanyades d’un col·leccionisme que comprés aquest art. No hi ha obra d’aquests artistes als museus catalans. Per ADLAN va passar el Picasso dels anys trenta, que era extraordinari; les obres de Man Ray, de Hans Arp… I cap col·leccionista no en va comprar cap peça. “Això és un problema del col·leccionisme català en general. Amb tot, no sabem si Miró hauria volgut vendre les obres que exposava aquí, perquè devia tenir compromisos amb els seus galeristes francesos i americans.”
L’exposició “Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936)” es podrà veure a la Fundació Miró fins el 4 de juliol d’enguany.
