01.05.2018 - 22:00
En l’actual guerra mediàtica per a imposar un relat a Catalunya i a Espanya a favor o en contra de la legitimitat de construir una república independent, la televisió hi continua tenint una responsabilitat determinant. De moment, el relat dominant s’ha demostrat eficaç per evitar un ascens progressiu i majoritari de l’acceptació social de la independència. Les dades del CIS de l’enquesta postelectoral del 21-D corroboren la interpretació del paper crucial de l’ecosistema televisiu existent a Catalunya. Mostren tant la centralitat de TV3, com també l’ofensiva de tota la resta de canals a favor de les posicions unionistes. Ara bé, en els altres fronts informatius –premsa, ràdio, xarxes d’Internet– la pugna per la influència apareix més igualada o fins i tot favorable a l’independentisme.
El CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) acaba de publicar l’avanç de resultats de l’enquesta postelectoral corresponent a les eleccions del 21-D, feta entre el desembre i el gener. La notícia destacada sobretot en mitjans unionistes ha estat la “caiguda” de les opcions independentistes: del 44% previ al 21-D al 36,4% de la postelectoral. I també, com féu per exemple VilaWeb, que TV3 era, de bon tros, la cadena preferida pels catalans a l’hora d’informar-se sobre la campanya política i electoral.
El biaix progovernamental del CIS es dóna per descomptat. Per exemple, fa tota una bateria de preguntes entre dubtoses i impertinents sobre els sentiments identitaris dels catalans: ‘vós es considera nacionalista català?’ (pregunta 29); ‘quina frase expressa millor els vostres sentiments en relació a Espanya’ (pregunta 30); ‘quina fórmula d’organització territorial de l’estat espanyol preferiu?’ (pregunta 31); o ‘en quin nivell de “sentiment nacionalista català” us situaríeu, en una escala d’1 a 10?’ (pregunta 32). En canvi, les cinquanta-nou preguntes del qüestionari obliden de demanar als catalans, per exemple, si volen la independència (tot i que en la pregunta 11 un 50% afirma que el tema principal de la campanya va ser la independència), si volen un referèndum pactat d’autodeterminació, si és favorable al 155, si considera pertinent la presó preventiva dels presos polítics, etc. El CIS ignora olímpicament els fets d’octubre…
Malgrat el biaix, l’enquesta postelectoral del CIS ofereix creuaments de dades molt productives a efectes d’anàlisi del comportament i preferències dels catalans en l’ús dels mitjans de comunicació com a font d’informació política i electoral. Unes dades, d’altra banda, ja molt consolidades pels Baròmetres del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) de la Generalitat, per bé que ‒un efecte més del 155?‒ la seva darrera ‘Enquesta sobre context polític a Catalunya. 2018’, limita el seu interès només a una pregunta tan banal com aquesta: ‘Es considera vostè molt, bastant, poc o gens informat/ada del què passa en política?’. Dues terceres parts afirmen que molt o bastant. Com s’informen? Ah, ho haurem de demanar al CIS.
TV3, la coartada
Què diu sobre com els catalans accedeixen a la informació política? D’entrada, aporta unes dades desglossades en freqüència d’ús i en opció política per a cada un dels quatre fronts: diaris, televisió, ràdio i Internet. Simplificant, i a partir de la freqüentació més habitual, consta aquesta correlació aproximada de l’accés a la informació política per cada front: un 80% declara informar-se per televisió, un 76%, per internet, un 40% per la premsa i un 33% per la ràdio. Òbviament, els mitjans no són excloents entre si.
Com és notori, la televisió i l’Internet són els mitjans més usuals a Catalunya per al seguiment de l’actualitat política. Centrem-nos primer en la televisió: en quins canals prefereixen informar-se, els electors catalans? Les dades globals són conegudes: TV3 obté el 46,2% de les preferències i la segueixen a molta distància La Sexta (18,5), TVE1 (9,2), A3 (8,6), T5 (6,0) i Cuatro (4,3). La suma de les cadenes espanyoles és equivalent a la del canal català: sense discussió possible, TV3 és la televisió valorada com a central de l’ecosistema informatiu de la política catalana. Però, alerta, aquesta valoració no és privativa dels votants independentistes, que certament la tenen com a canal de referència. També prefereixen TV3 una part important (27,5%) dels votants dels Comuns, alguns segments dels votants unionistes (per exemple: Cs, 8,7%) i una part considerable dels no-votants.
Si TV3 és ben valorada també per una part de l’unionisme comporta dos efectes que poden tenir un punt de pervers. D’una banda, TV3 es constitueix com el front principal a batre per a tots els flancs del nacionalisme espanyol: és la campanya antiTV3, virulenta i implacable, que estem comprovant des de fa mesos. De l’altra, oculta l’estructura real del poder televisiu mancomunat dels canals espanyols que l’estat espanyol ha imposat de sempre a Catalunya, vertebrat ara entorn de tres grups principals, el públic RTVE i els privats Mediaset i Atresmedia. Amb algunes diferències de matís –La Sexta, font preferida dels votants de Comuns, PSC-PSOE i de Cs– les cadenes espanyoles han servit amb coherència i contundència el discurs anticatalà del govern espanyol i de les elits de la cort contra el procés i el moviment independentista. Sense la intoxicació permanent del discurs unionista espanyol a través d’uns canals amb una audiència diària del 80% a Catalunya, difícilment un partit com Cs hauria aconseguit el 25% del vot del 21-D. Sempre he sostingut la hipòtesi que amb l’estructuració actual de la televisió a Catalunya –amb un sol canal generalista en català contra els cinc espanyols en espanyol‒, seria molt difícil, si no impossible, arribar a una àmplia majoria social per la independència. El temps i la televisió semblen aliar-se, com diu el CIS, per rebaixar el suflé independentista de Catalunya.
Els altres fronts mediàtics, en disputa
El CIS postelectoral abona també algunes altres hipòtesis de treball d’interès. Ja coneixem el gran salt de la ràdio catalana. Ara, l’enquesta confirma la seva supremacia també quant a les preferències dels votants: RAC1 (32,6%) i Catalunya Ràdio (28,6) arrasen. De les cadenes espanyoles, COPE, Onda Cero, RNE o Ser, només la darrera (11,1) obté una influència notable. Per tant, és de presumir que en el front de la ràdio, la batalla mediàtica ha anat guanyant posicions a favor del procés fins a ostentar una clara hegemonia.
En la premsa, la realitat és més complexa. Les dades del CIS, com les del CEO abans, deixen molt clara una constatació: els catalans que acudeixen als diaris escrits per informar-se de política recorren sobretot al sistema català de premsa i, en una petita proporció, als diaris madrilenys. Parlem d’un 90 a 10. Per tant, la influència directa de la premsa de Madrid, en general tan compacta contra el procés, és ben escassa entre els electors catalans. No obstant això, aquesta conclusió pot ser precipitada per almenys dues raons: per la influència de la premsa de Madrid sobre les xarxes socials, el govern espanyols i els canals de televisió espanyols, sovint del mateix grup; i per la influència sobre determinants diaris catalans a través de corresponsalies i articulistes.
En tot cas, la premsa catalana manté un ecosistema propi molt autònom, que no vol dir uniforme. Dos diaris s’emporten el gruix de l’atenció dels lectors: La Vanguardia (32,1%) i El Periódico (21,0). Els segueixen l’Ara (11,4) i El Punt Avui (7,2). Aquest dos diaris són independentistes, com la majoria dels digitals (amb VilaWeb al capdavant, amb un 1,1%). L’interès és en saber quins votants prefereixen informar-se en els dos grans. La Vanguardia aconsegueix votants pràcticament de tots els colors, però hi guanyen els de Cs (40,3%) i hi perden els del PP (3,2), que opten sobretot per La Razón (42,3). Els més fidels a El Periódico són els votants del PSC-PSOE (40,6%), seguits dels dels Comuns (33,3) i dels de Cs (28,3). Aquest paisatge de la premsa catalana fa veure per què no cal acudir a Madrid: la gran disputa és a les pàgines de la nostra premsa, en paper i digital.
La batalla de posicions en la premsa reprodueix probablement la mateixa disputa de les múltiples aplicacions d’internet. Com documenta l’enquesta del CIS, una gran part dels electors (60%) declaren que s’informen en pàgines web de mitjans de comunicació, cosa que ens remet a les consideracions que ja hem fet. Una tercera part admet que s’informa a través de les xarxes socials i només un 19% hi va enviar algun missatge sobre les eleccions. Com les activitats dels internautes influïren en la decisió del vot restarà en zona d’ombra fins que algun equip acadèmic no es posi a desxifra-ho.
En definitiva, les dades de la postelectoral del CIS vénen a confirmar, al meu parer, la hipòtesi que sostinc de fa anys: que l’estructuració de la televisió a Espanya, altament regulada i controlada, ha estat un dels principals instruments d’homologació lingüística i cultural i d’espanyolització discursiva; i que, ara, en plena progressió del procés català cap a la independència, continua essent la garantia principal de producció i difusió del discurs unionista no solament a tot Espanya i a Europa, sinó sobretot a Catalunya mateix.
