24.10.2022 - 21:45
|
Actualització: 25.10.2022 - 12:05
Diumenge, diada de Santa Úrsula a Valls. Les dues colles locals, la Colla Joves i la Colla Vella dels Xiquets de Valls, acomiaden la temporada a la plaça del Blat, el quilòmetre zero del món casteller. L’actuació de les dues eternes rivals és a un quart d’una del migdia. Dues hores abans, aparquem el cotxe al carrer del Cinc de Vuit, al costat de Ca l’Àngel, un restaurant de tradició familiar famós pels seus esmorzars de forquilla i pel fet de ser un feu inequívoc de la Joves.
Al mig del menjador principal, vuit timbalers fan un terrabastall important. Al seu voltant i al ritme dels timbals, gent de totes les edats abillats amb camisa vermella endrapen racions de bacallà, cap i pota, popets amb ceba, cansalada i bolets amb seques. A sobre les taules hi ha gairebé tantes ampolles de vi i cava buides com castells es van descarregar al Concurs de Tarragona. Són quarts d’onze del matí, però això no sembla prou motiu per a refusar un gintònic, que ja se sap que va bé per fer la digestió. A més, a les diades importants cal anar-hi amb l’estat d’ànim positiu.
La plaça del Blat, que no és gaire gran, és ben plena quan hi arribem, just a punt per a veure ballar els gegants i la mulassa. És una plaça que fa un lleuger pendent, amb l’ajuntament a la part més elevada i el carrer que dóna al futur Museu Casteller de Catalunya a l’altre extrem. La plaça és dividida per una línia invisible, una línia imaginària que marca clarament els dos territoris enfrontats: a l’esquerra, tot mirant a l’ajuntament, hi actuarà i se situen els seguidors de la Joves, i a la dreta, els de la Vella. Hi havia trams del mur de Berlín menys sòlids que aquesta línia.
El pas d’una estelada gegant mentre sonen “Els segadors” i uns tímids crits d’independència són de les poques coses que comparteixen les dues aficions. La rivalitat entre totes dues colles, per no dir-ne enemistat o odi, ve d’antic i és profundament arrelada a l’estómac, que és on tenim allotjades les vísceres. No es pot mesurar amb elements de lògica racional i és difícil d’entendre per a qui no en forma part. Seria fàcil comparar-ho amb la rivalitat entre Barça i Madrid, però, situada en una població de poc menys de 25.000 habitants, la pugna encara és més punyent, feridora, rica en matisos, propera i real.
Una característica que no pot mancar mai en una rivalitat com cal, ben fonamentada, és voler mal a l’altre amb gairebé tanta intensitat com vols que les coses et vagin bé a tu i els teus. O potser més i tot, que això també costa molt de mesurar. És políticament incorrecte i catòlicament reprovable, però és així. Traslladat a l’àmbit futbolístic, és aquest desig compartit per tots els barcelonistes que el Madrid perdi tots els partits, jugui contra qui jugui, i, com deia Ramon Barnils, si pot ser de penal injust al darrer minut encara millor. O el desig de la majoria d’independentistes, és veritat que no tots, que la selecció espanyola faci el mateix, encara que estigui farcida de jugadors del Barça.
Diumenge, després d’una primera ronda trepidant en què la Joves descarrega el 4 de 9 sense folre i la Vella el 4 de 9 amb folre i pilar, ambdues colles ataquen el 2 de 8 sense folre, la bèstia indomable en terminologia castellera. Els primers no se’n surten i els segons sí, i això decantarà la diada d’enguany, però veure les cares d’uns i altres davant l’èxit i el fracàs dels contraris no té preu. Somriures gens dissimulats quan s’enfonsa la torre de la Joves i cares de funeral quan la Vella descarrega el seu. És una cosa que el cineasta alemany Gereon Wetzel també va recollir de manera magistral al documentari Castells (2006).
Ja sé que com a tota regla hi ha excepcions i que si t’hi fixes bé és possible veure com integrants de l’una colla i l’altra, sobretot els més joves, parlen de manera amigable en algun moment. Però el cas és que predominen els crits i els insults, que en algun moment puntual fins i tot obliguen a intervenir les forces de l’ordre, com cap al final, davant el bar Bruch, quan l’actuació s’atura durant més d’una hora per una caiguda lletja del 5 de 9 amb folre de la Joves. A Twitter, perfils anònims propers a totes dues colles aviat comencen a disparar amb bala: que si la Joves porta més ferits del compte a la infermeria per posar nerviosos els de la Vella, que volen fer el 3 de 9 sense folre, que si els de la Vella ja no se’n recorden de quan ells van prendre mal al Concurs de Tarragona, etc.
Mentre la diada està aturada, no puc evitar de pensar en la situació política actual. Demano disculpes per endavant, perquè fa un parell de setmanes ja vaig escriure un mail obert barrejant castells i política, però és que trobo que dóna molt de joc. Miro de no allargar-me i anar al gra: Junts i Esquerra són com la Joves i la Vella. No sé qui és qui, que cadascú faci la combinació que li sembli més encertada, però es tenen el mateix odi ancestral i visceral, en què es barregen ferides del passat que provoquen rancúnies presents, enemistats personals i la voluntat cega de passar davant l’altre. Aquest desfici, a més, els pot fer arribar a perdre el senderi i el sentit comú, o almenys així es percep des de fora.
La part bona és que la rivalitat entre dues colles castelleres pot arribar a tenir un punt divertit i saludable, que els esperoni a superar-se i pujar més amunt. I omple dinars de diumenge i tertúlies de bar, com quan fa unes quantes setmanes es va saber que un integrant de la Joves i un de la Vella havien tingut un accident de moto i la notícia era que tots dos anaven amb la mateixa moto! Les batalletes partidistes entre Junts i Esquerra, en canvi, ens fan perdre força en l’objectiu teòricament comú i superior, tractant-se de dos partits independentistes, que tots sabem quin és o hauria de ser. Junts pel Sí va ser un miratge, una aliança forçada per la pressió ciutadana i les circumstàncies, però hem de ser conscients que la normalitat és aquesta desamistat actual.
Fa anys em va impressionar una cosa que em va dir una persona ben connectada, que tenia accés directe tant amb Puigdemont com amb Junqueras. El problema, em deia, és que si els donessis a triar entre aconseguir la independència o fer desaparèixer l’altre partit, tots dos triarien la segona opció. Vull creure que era una exageració, però em va fer pensar. Mentre això sigui així, o bé esperem que un dels dos devori l’altre i es converteixi en un SNP escocès, o bé treballem per crear una situació que obligui a forjar una nova versió de Junts pel Sí, o bé confiem en la llista cívica i unitària de l’ANC. No hi veig més alternatives i la veritat és que no sé quina té més opcions de coronar i fer l’aleta, o si tenim llenya per estona.
