02.07.2016 - 22:00
Des que la setmana passada esclatà l’escàndol per les converses entre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, molt s’ha publicat i debatut sobre la manca de qualitat democràtica a Espanya. S’ha citat a Maquiavel, a la raó d’estat o a la ‘matriu franquista’ de l’administració per respondre a un modus operandi basat en la fabricació d’informes i l’afinament de querelles aprofitant els òrgans i recursos públics. Però, com acostuma a succeir en els casos relacionats amb informació pública, el debat majoritàriament no ha volgut anar més enllà del vessant polític: els interlocutors, els noms que sortien, les expressions, l’ús i abús del seu poder, etc.
Els famosos informes de la policia han estat grans protagonistes, cert. Però és molt significatiu que, tractant-se d’informació pública (tot i que reservada), només hem tingut accés a ells a través de la filtració. Tant el seu contingut (en part) com el seu context de creació (en part) han arribat a coneixement general gràcies a filtracions a mitjans de comunicació, de signe ben contrari a més. En canvi, continuem sense saber-ne res de com aquestes clavegueres (en concret, les de les unitats policials especials del Ministeri d’Interior) gestionen la seva informació ni tampoc òbviament s’ha avançat en la seva obligació de retre comptes. El resultat: indignació popular, blindatge polític i nul recorregut judicial. Bé, això de la indignació popular va per barris, com han demostrat els resultats electorals del 26J. Pel que fa al blindatge polític, la negativa de PP, C’s i PSOE a la simple compareixença de Fernández Díaz al Congrés ja indica que les clavegueres són una estructura d’estat intocable. La seva utilitat és òbvia tan per a qui avui està al poder com per a qui demà estarà a l’oposició, sempre que doni suport al statu quo clar. I nul recorregut judicial perquè, com diversos juristes han alertat, la filtració (l’accés i difusió il·legal) de la informació pot invalidar el seu valor d’evidència.
Tot indica, per tant, que el FernándezGate no només no servirà per netejar les clavegueres, sinó que es pot considerar la sanció pública i notòria de les males pràctiques que en elles hi trobem. Aquest és el panorama que, com a mínim, durant els propers quatre anys es viurà a Espanya (i no oblidem la Llei Mordassa!). No és d’estranyar, doncs, que per a molts la via més factible de regeneració democràtica sigui la independència. I, probablement, és així.
Ara bé, com tenim el pati a Catalunya? Estem segurs que la “matriu franquista”, per fer servir l’expressió d’Artur Mas, no afecta les futures forces de seguretat del nou país pel que fa a la gestió de la informació i al seu retiment de comptes creïble?
Just una setmana abans que sortís a la llum el FernándezGate, l’Audiència Nacional espanyola arxivà el conegut com a Cas Pandora. Del que l’octubre de 2015 els Mossos d’Esquadra van presentar com la desarticulació dels Grups Anarquistes Coordinats amb la detenció de nou persones, la jutgessa finalment concloïa que: ‘No s’han obtingut en el present procediment dades objectives, accessibles a tercers i verificables que puguin considerar-se indicis per afirmar, ni tan sols de manera indiciària, la participació dels investigats en els fets que se’ls imputa’. Entre els fets imputats, pertinència a grup terrorista (i conseqüent ingrés a presó). Fixem-nos en les paraules de la magistrada: ‘dades objectives’, ‘accessibles a tercers’, ‘verificables’. És a dir, cap informe dels mossos que aportés al seu relat el context imprescindible que només les evidències documentals poden garantir. D’això, segons com es miri, en podríem dir fabricar informes per part de la policia catalana. Com (tampoc) ha succeït amb el FernándezGate, l’única manera fiable de saber-ho del cert seria auditar el seu sistema de gestió documental (SGD).
Un SGD del que també hauria de formar part el suposat ‘fitxer de periodistes’ que, segons El País, ha generat la Divisió d’Assumptes Interns per ordre de la Comissaria General d’Investigació Criminal. Segons el Departament d’Interior, però, no existeix aquest fitxer, sinó que les identificacions fetes dimarts passat tenen a veure amb una investigació sobre (oh, sorpresa!) un episodi de filtracions internes. I ja som al cap del carrer.
Justament perquè les forces de seguretat compten amb el monopoli de l’ús legal de la força, no pot ser que també disposin del ‘monopoli de l’ús legal’ de la mala gestió de documents. Davant la sabuda dificultat d’auditar-les externament, cal amb més raó poder recórrer, quan es cregui necessari, a l’auditoria interna i preventiva que suposa la bona gestió de documents. Si hi ha indicis de fets irregulars o delictius, cal poder contextualitzar amb tota garantia l’actuació policial, de la mateixa manera que ja s’ha pres consciència que cal controlar els procediments de contractació o les àrees d’urbanisme. L’existència d’un robust sistema de gestió de documents, a més, dissuadeix en un alt grau de cometre pràctiques corruptes, ja que fa patent a polítics i funcionaris que no podran alterar el curs dels procediments administratius sense deixar-ne evidència. Igualment, permet identificar més fàcilment qui i com ha filtrat informació (els quadres d’accés i seguretat, les pròpies metadades dels documents generats dins el SGD, etc.). És, doncs, garantia de l’accés reglat i fiable a la informació i, en el cas que aquesta sigui reservada com sovint succeeix en àmbit policial, és garantia del seu context de creació i gestió. És a dir, sense necessitat de revelar el contingut, podem saber qui l’ha elaborat, com s’ha anat formant, quines unitats hi han tingut accés, etc. Fonamental, doncs, per evitar la mala utilització política i administrativa d’un bé comú a tota la ciutadania com és la informació pública.
Disposar d’un SGD és una obligació legal per a qualsevol administració pública catalana (Llei 10/2001 d’arxius i documents, art. 7.1) i, des de l’aprovació de la Llei 19/2014, els portals de transparència n’han de ser un element fonamental (art. 5.4). Si, finalment, la identificació de periodistes arriba al Parlament en forma de pregunta, fóra bo que tant govern com oposició, més enllà de confirmar/desmentir un relat, integressin el context en el seu discurs a través de les eines de que la bona gestió documental disposa (quadres i codis de classificació, catàlegs d’expedients, esquemes de metadades, quadres d’accés i seguretat, etc…) per garantir l’existència o no d’aquest fitxer i d’altres informacions o dades i per garantir també els nostres drets. Els de tots: els dels governants i funcionaris a provar la seva actuació d’acord a la llei, els de l’oposició a exigir el retiment de comptes fiable per part del govern, els dels mitjans de comunicació a informar amb rigor i els de la ciutadania a confiar en la salut democràtica del nostre país.
Vicenç Ruiz (@arsnotariae) és vice-president de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Documents de Catalunya.
