15.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 16.07.2016 - 02:12
El passat cap de setmana es creava el Partit Demòcrata Català, presentat com el partit successor de Convergència. En una dècada s’han viscut grans canvis que han sacsejat la política catalana, passant de la defensa d’un Estatut que havia de ser l’encaix a l’estat durant vint anys més, a un procés d’independència que ha suposat el trencament de CiU i l’ha portat a una candidatura que ha acabat facilitant un govern amb ERC, un fet que hagués semblat inversenblant deu anys enrere. Els esdeveniments en la política catalana i en aquest partit han suposat també un gran canvi en el perfil dels votants de la formació que durant més anys ha governat Catalunya.
De l’hegemonia a l’incertesa.
El 21 de maig es va celebrar el “Súperdissabte”, on els militants de CDC van decidir la creació d’una nova formació política. La xifra de 26.000 militants, dels quals 15.019 estaven al corrent de pagament i van tenir dret a vot, contrastava ja d’entrada amb els 50.000 militants que teoricament CDC tenia el 2009.
CDC va estar vint-i-tres anys al capdavant del govern, amb una clara hegemonia en la política catalana que va durar fins el 2003, quan arriba Pasqual Maragall a la presidencia de la Generalitat. Després de dos tripartits, CiU aconsegueix recuperar la presidencia de la Generalitat, però el fet d’assolir 62 escons en coalició amb ERC, el trencament amb Unió i que, salvant les distancies, en les úniques eleccions en que s’ha presentat en solitari (eleccions espanyoles de 2015 i 2016) hagi estat quarta força en vots a Catalunya, obre un futur incert per la formació. Cal tenir en compte, a més, que des de la confessió de Jordi Pujol l’estiu de 2014, CDC no s’ha presentat en solitari a les eleccions al Parlament i per tant el suport que obtindria CDC o la nova formació, el Partit Demòcrata Català, és encara una incognita.
És cert tanmateix que el descens encara més pronunciat del PSC, ha permès a CiU obtenir uns resultats històrics i ser la força més votada en les eleccions municipals de 2011 i 2015, tot i perdre vots respecte altres eleccions municipals. Els resultats així han permès als convergents assumir l’alcaldia de la capital (2011-2015) o la de Girona, que havia estat en mans dels socialistes des de 1979.
Del centre-dreta catalanista a l’independentisme transversal.
El pas de CiU al Partit Demòcrata Català ha suposat també el pas del liberalisme de CDC i la democràcia cristiana de UDC a una definició transversal del nou partit com a ‘demòcrata, catalanista, independentista, europeista i humanista’. Aquest canvi en gran partit s’explica en la transformació del votant convergent, tal com ens mostren les dades del CEO de 2006 i 2016. A l’hora de fer aquest anàlisi cal aclarir, però, que la identificació dels votants com a liberals és mínima, sent superat per etiquetes com independentistes, nacionalistes, progressistes o socialdemòcrates.
Si observem el posicionament en l’eix esquerra-dreta podem observar que el 2006 CiU era un partit principalment de centre, amb un terç dels votants de centre-dreta o dreta i un percentatge menor de votant situats a l’esquerra. En canvi el 2016 els votants ubicats en l’esquerra o centre-esquerra superen els que es situen al centre-dreta o més enllà. Dificilment podem definir els votants del PDC com de centre-dreta. I per això no es d’estranyar l’aparició d’un sector més socialdemòcrata, així com que l’augment del pes de l’esquerra hagi provocat la necessitat de crear un nou partit que finalitzi amb la imatge de CDC com la ‘dreta catalana’.
Un partit més envellit
Un segon fet a destacar és l’envelliment del votant del partit. Si el 2006, segons les dades del CEO, sis de cada deu votants de CiU eren majors de 50 anys, aquesta xifra arriba fins el 73% aquest 2016. El partit sembla haver mantingut un electorat fidel però no ha estat capaç d’atreure amb força els catalans més joves. Amb aquestes dades no sorprèn tampoc la candidatura de coordinador organitzatiu i coordinadora general de David Bonvehí (del 1979) i Marta Pascal (1983), ex presidenta de la JNC, respectivament. No sorprèn perquè aquesta candidatura pot suposar una renovació de les cares del partit i pot ajudar a atreure un votant de menys edat.
Un partit molt més independentista
El gran canvi a CDC, però, s’ha produït en la preferència de model territorial. Si el 2006 la majoria de votants eren partidaris d’un estat federal, amb un petit percentatge d’independentistes, el 2016 gairebé tres quarts elegeixen l’estat independent com el millor encaix per a Catalunya. A més, un 90% considera l’actual autonomia com a insuficient.
Si es fa una pregunta dicotomica entre una posició a favor o en contra de la independència, el percentatge de partidaris puja fins el 88% de favorables. En canvi, el 2006, segons el sondeig de l’ICPS, havia un 54% de votants de CiU a favor de la independència per un 35% en desacord. Un percentatge gens menyspreable però molt lluny del perfil actual del votant.
Aquests canvis i el procés independentista ha provocat també un augment clar dels votants que es consideren “només catalans” dins de CDC, passant de ser el 30% el 2006 a un 57% aquest 2016. En canvi els que es senten tan espanyols com catalans han disminuit del 30% al 9% actual. L’assumpció del sobiranisme ha provocat que gairebé dos terços dels votants convergents considerin ara les eleccions al Parlament de Catalunya com les eleccions més importants, quan fa un dècada aquest percentatge no arribava al 50%.
L’envit de recuperar el vot metropolità
La nova etapa convergent també ha posat fi al conegut com a vot dual, o sigui votar a CiU a les eleccions autonomiques i un dels dos grans partit estatals a les eleccions espanyoles. L’any 2006 un 17% dels votants del PP a les espanyoles es decantava per CiU a les autonomiques, així com un 13% del PSC. En canvi el 2016 aquest tansvàs de vot és inexistent entre JxSí i PSC o PP. Encara que si que trobem un transvassament de vots de JxSí del 12% cap a En Comú Podem a les espanyoles.
Si comparem els resultats de CiU a les eleccions espanyoles de 2008 amb les últimes eleccions del 26-J podem trobar canvis en el suport en el territori. El canvi principal que s’ha produit és que en el conjunt de votants de CDC és la perdua de pes del vot de la provincia de Barcelona (del 70% al 67% del total de votants de CDC) i l’augment de la provincia de Girona (del 12% al 15%).
Tot això cal remarcar que a Barcelona la perdua de vots a CDC no ha estat igual en tots els municipis. Mentre que als municipis considerats més sobiranistes com Berga o Vic, la perdua de vots és mínima, passant del 30,06% dels vots el 2008 al 27,66% de 2016 a Berga i del 35,56 al 31,63% a Vic. En canvi, a Cornellà o l’Hospitalet s’ha perdut més de la meitat dels vots, passant de 8,68 al 3,18% a Cornellà en vuit anys i del 9,96 al 4,06% a l’Hospitalet. Sembla clar que el partit s’ha mantingut a les zones on tenia més suport i ha caigut més allà on el seu suport era menor.
Un cas que es surt de la mitjana és el districte barceloní de Sarrià – Sant Gervasi, on el partit cau més del que seria d’esperar, passant del 36% del vot al 25%. Aquest fet pot ser explicat per un altre variable, que també ajuda a explicar per què els votants del partit han virat cap al centre-esquerra.
Un canvi també del suport en funció de la classe social
Segons les enquestes, el canvi que s’ha produït en aquest partit els últims deu anys ha provocat una disminució dels votants que es consideren de classe alta, o mitjana-alta. Com a conseqüència els que es consideren de classe mitjana, mitjana-baixa o classe baixa han augmentat el seu pes entre els votants de la nova Convergència. La transformació de CDC, així com l’assumpció de les tesis independentistes, pot haver allunyat les classes més altes i pot ajudar a entendre amb això l’augment de l’esquerra dins del partit, així com la perdua de vots en la zona alta barcelonina.
Amb tots aquests arguments i dades sobre la taula és ben comprensible que CDC hagi optat per modificar completament el seu perfil, refundant-se, amb la intenció de tornar a ser el gran partit de la política catalana.
