De castells que pugen ferms i governs que trontollen

Fa deu dies vaig tenir la sort de viure en directe el concurs de castells de Tarragona. És una experiència fantàstica, tant d’un punt de vista purament visual i estètic, com per les emocions i l’energia que desprèn la Tarraco Arena Plaça. L’endemà un diari alemany deia que era un espectacle fascinant, però no apte per als qui pateixen del cor. Per quins set sous TV3 no l’emet en directe i en canvi sí que ens mostra any rere any un localisme com el piromusical de les festes de la Mercè és un dels molts misteris que ens proporciona la televisió nacional del nostre país.

Al concurs de Tarragona, durant la jornada dominical, les dotze millors colles del país es troben cada dos anys, si cap pandèmia no ho impedeix, i competeixen per veure quina és la millor. És una lluita aferrissada pel que fa a les primeres places, però en el fons també hi ha molt d’autoafirmació i instint de superació, de sumar totes les forces –i mans– possibles, donar el màxim d’un mateix i comprovar en quin lloc del rànquing et situa aquest esforç. Les colles fan una feina de mobilització important durant les setmanes prèvies al concurs, redoblen els assaigs i animen familiars i amics a afegir-se a l’aventura i engruixir la pinya.

Es podria fer un perfil psicològic de cada colla segons la manera com entren a plaça i la manera de presentar-se i d’actuar. Els guanyadors, per exemple, que van tornar a ser els Castellers de Vilafranca, segurs i imponents, aixecant un 3 de 10 amb folre i manilles molt ferm quan com qui diu encara ressonaven les notes inaugurals de “Els segadors”. Els verds estan tan convençuts de la seva superioritat que alguns els troben massa fatxendes i per això de tant en tant reben xiulets. Però és igualment veritat que molts es treuen el barret quan carreguen i descarreguen castells de gamma extra com si res.

Els segons en aquest 28è concurs van ser la Colla Joves Xiquets de Valls, que en teoria arribaven en un mal moment, per una colla de lesions, però van acabar fent una actuació excel·lent, la millor que hi han fet mai. No n’hi va haver prou per a assolir la primera plaça, però sí per a un objectiu gairebé tan important: passar davant de la Vella. Aquests, els eterns rivals, després de no poder descarregar el 2 de 8 sense folre i de tenir una caiguda aparatosa al 4 de 9 sense folre, van haver de rebaixar ambicions per assegurar-se la tercera posició.

I després hi ha els altres, els qui saben que fer fora del podi vilafranquins i vallencs és una missió gairebé impossible. La Colla Jove Xiquets de Tarragona van començar amb mal peu, però van fer una remuntada espectacular. O els Moixiganguers d’Igualada, la colla revelació, que l’any passat encara competien en dissabte i enguany van acabar sisens, però autoexigents com són no acabaven de ser feliços perquè no havien pogut descarregar el 3 de 9 amb folre. I els Castellers de Sants, una colla que mai no estira més el braç que la màniga, que sabien quins castells podien fer i els van fer. Fins i tot es podria parlar dels absents, els Minyons de Terrassa, a qui no agrada l’element competitiu del concurs i no hi participen oficialment, encara que la plaça sigui plena de minyons “camuflats” que van amb unes altres colles.

El Concurs de Castells del 2022 ha deixat bon gust de boca i vuit castells de gamma extra. També n’hi ha uns quants que van fer llenya, és cert, però quan vas al límit ja saps que aquest és el risc i el preu a pagar. Després de l’aturada obligada per la covid-19, sembla que el món casteller ha recuperat l’embranzida i lentament podrà tornar allà on era. El potencial internacional dels castells es manté intacte, lògicament. Enguany, la consellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, va tenir la bona pensada de convidar uns quants cònsols a Tarragona. Un era el britànic, Lloyd Milen, que mostrava el seu entusiasme en una sèrie de piulets en català.

Pocs dies després, Alsina deixava de ser consellera. Ella i la resta de consellers de Junts. Qualsevol govern té un punt de colla castellera i necessita que els seus integrants facin pinya i donin pit –independentment de la mida. Una de les imatges més boniques del concurs de castells, que de la grada estant es pot observar perfectament, és el bloc compacte que formen els integrants d’una colla quan construeixen la pinya d’un castell important. No era el cas del nostre darrer govern, òbviament. I això que el castell que en teoria s’havien compromès a construir, i pel qual els vam votar, era de la gamma més extra de les que es fan i desfan. Si algun dia fem pinya tots plegats, el podrem aixecar, però mentre anem a pinyes tenim mala peça al teler.