15.10.2015 - 02:00
|
Actualització: 15.10.2015 - 05:49
L’afusellament del president Lluís Companys a mans del règim franquista, avui fa setanta-cinc anys, fou des de bon començament font d’inspiració de poetes d’ací i de fora. Des del mateix any 1940 en què fou assassinat al Ccastell de Montjuïc fins a l’actualitat, la seva mort ha estat recordada en poemes, odes i elegies per part de poetes com ara Maria Àngels Anglada, Xavier Benguerel, Joan Brossa, Josep Carner, Pablo Neruda, Manuel de Pedrolo, Ángel Ossorio…
El 1990, en ocasió dels cinquanta anys de l’assassinat, la Generalitat va publicar el llibre ‘Homenatge a Lluís Companys. Poemes dedicats al president màrtir 1940-1990‘. Se n’hi apleguen molts, una seixantena, la meitat dels quals foren escrits en ple franquisme, des de la clandestinitat o l’exili.
N’hem seleccionat una dotzena, que van d’un tribut poètic de Pere Quart exiliat a Xile, del 1940, fins al poema del barceloní Àlvar Valls, escrit el 1977 a París camí de l’exili a Andorra.
‘La veu i la sang’ (1940), de Pere Quart (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986)
La seva veu ha desistit tot d’una,
la seva sang ha quallat en Déu.
Adéu la veu, adéu la sang, adéu!
Passa de sol roent a inerta lluna.
La sang, rosa de mort, vessà i florí
en odi i solitud abandonada,
i s’estronca la font, cessa l’onada
d’una sang que enardia com el vi.
I aquella veu, Lluís Companys ¿on era
–melodia de l’himne o del lament–
vestint el pensament ànima ardent,
tumult joiós de passió i quimera?
Aures i ocells deserten el pollanc
destralejat adés i eixut de saba.
En Déu finí, resta, recomençava
l’altiva veu, la generosa sang.
No fou la Piadosa que s’atarda
en la suprema nit sense matí,
sinó l’àvol esclava del botxí
i bagassa del Mal, fera covarda.
La Pàtria –tota gent i cada llar–
sols a mitges vivent en l’esclavatge,
rebé en son cor el miserable ultratge
i s’estremí de la muntanya al mar.
I ara, Lluís Companys, augusta cendra,
en el silenci fervorós i actiu,
tu servaràs les brases del caliu
fins que l’antiga flama torni a prendre.
Adéu, lívida sang, paraula llunya!
Salve, vívida sang, veu immortal!
Sembra la mort el naixement més alt
del president etern de Catalunya.
‘Tu…’ (1940), de Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-1990)
Tu, l’home de la lluita flamejant, de l’ardida voluntat que no es torçava, com podries llanguir lluny de la teva terra?
Et cal tornar a ella per la més suprema lluita: la de la vida contra la mort, la de la mort per a una nova i immoridora vida.
‘Pasarán los años…’ (1940), d’Ángel Ossorio y Gallardo (Madrid, 1873-Buenos Aires, 1946)
Pasarán los años y toda la piedra de Cataluña será poca para erigirte lápidas y estatuas. Pasarán los años y todos los gobernantes te mirarán como ejemplo luminar y guía. Pasarán los años y los niños catalanes se educarán reverenciando tu nombre, bendiciendo tu memoria conmoviéndose ante tu grandeza.
‘La fi de Lluís Companys’ (1944), de Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)
Era el moment de les tenebres
quan llum no vèieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans Traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira ‘Viva España!’
escopí un noi escardalenc.
Del poble clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, president.
La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sina.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
Vídeo de l’actor Lluís Soler recitant aquest poema de Carner.
‘Al president Companys’ (1947), de Bonaventura Gassol (la Selva del Camp, 1893-Tarragona, 1980)
No digueu que ell és mort –no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit–,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.
No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit–,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.
No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort–, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…
‘El senyal al pit’ (1947), d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949)
Diputats de Catalunya,
els de l’antic General,
porteu en les cerimònies
damunt del pit un senyal.
Amb orgull patri ho declaren
els vells documents i escrits
on relluu la frase sòbria:
‘duien lo senyal en pits’.
En la vostra digna toga
es destaca una gran creu;
quan el poble se n’adona
no se sent remor ni veu.
Senyal vermell de Sant Jordi,
el senyal del Principat;
en temps de pau o de guerra,
símbol de la llibertat.
En les hores de revolta
–el llevant contra el ponent–
aquest senyal guspireja
com un estel resplendent.
Si les quatre flames roges
parquen l’ensenya reial,
la creu de Sant Jordi mostra
el poder del General.
Creu de llegenda i de glòria,
creu viva dels combatents,
és feta de la sang densa
que raja dels pits valents.
President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t’han triat un lloc ben alt.
No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure’l bé.
Al castell de les tragèdies
et dreces a peus descalç;
petges la terra i la guaites
entre clarors matinals.
L’oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d’un màrtir antic:
–No et mataren per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè com jo,
has volgut lliure la Pàtria…
–Trèmul, l’oficial mana
fer foc. Oh, màxim dolor!
–Per Catalunya!– tu crides
amb veu sense tremolor.
La descàrrega, impia,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s’han tancat.
Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
duies el senyal al pit!
‘Canto en la muerte de Luis Companys’ (1947), de Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904-Santiago de Xile, 1973)
Cuando por la colina donde otros muertos siguen
vivos, como semillas sangrientas y enterradas
creció y creció tu sombra hasta apagar el aire
y se arrugó la forma de la almendra nevada
y se extendió tu paso como un sonido frío
que caía desde una catedral congelada,
tu corazón golpeaba las puertas más eternas:
la casa de los muertos capitanes de España.
Joven padre caído con la flor en el pecho,
con la flor en el pecho de la luz catalana,
con el clavel mojado de sangre inextinguible,
con la amapola viva sobre la luz quebrada,
tu frente ha recibido la eternidad del hombre,
entre los enterrados corazones de España.
Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea
y el áspero rocío de tu tierra dorada
y todas las raíces de Cataluña herida
recibían la sangre del manantial de tu alma,
las grutas estelares donde el mar combatido
deshace sus azules bajo la espuma brava,
y el hombre y el olivo duermen en el perfume
que dejo por la tierra tu sangre derramada.
Deja que rumbo a rumbo de Cataluña roja
y que de punta a punta de las piedras de España
paseen los claveles de tu viviente herida
y mojen los pañuelos en tu sangre sagrada,
los hijos de Castilla que no pueden llorarte
porque eres en lo eterno de piedra castellana,
las niñas de Galicia que lloran como ríos,
los niños gigantescos de la mina asturiana,
todos, los pescadores de Euzkadi, los del sur, los que tienen
otro capitán muerto que vengar en Granada,
tu patria guerrillera que escarba el territorio
encontrando los viejos manantiales de España.
Guerrilleros de todas las regiones, salud,
tocad, tocad la sangre bajo la tierra amada:
es la misma, caída por la extensión lluviosa
del norte y sobre el sur de corteza abrasada:
atacad a los mismos enemigos amargos,
levantad una sola bandera iluminada:
unidos por la sangre del capitán Companys
reunida en la tierra con la sangre de España!
Versió catalana de Pere Quart: ‘Cant en la mort i resurrecció de Lluís Companys’ (1971)
Llavors que pel tossal on d’altres morts segueixen
vivents, com la sement sagnant i soterrada,
la teva ombra cresqué fins que apagava l’aire
i es va arrugar la forma d’ametlla nevada
i s’estengué ton pas com una remor freda
que queia des d’alguna catedral congelada,
casal dels capitans finats de les Espanyes.
Va caure amb la flor al pit, ell que era un pare jove,
amb la flor al pit, clavell, de la llum catalana,
clavell regalimant de sang inextingible
com la rosella viva damunt la llum trencada,
el teu front ha rebut l’eternitat de l’home
entre els corbs sebollits de totes les Espanyes.
La teva ànima hagué l’oli verge del poble,
de ton terrer daurat tingué l’aspra rosada
i de tot Catalunya a les arrels ferides
els donava la sang la deu de la teva ànima,
les grutes estelars on la mar combatuda
desfà tanta blavor sota l’escuma brava
i l’home i l’oliver en el perfum s’adormen
que va deixar en la terra la teva sang vessada.
Deixa que pels camins vermells de Catalunya,
i que de cap a cap de les pedres d’Espanya
es passegi el clavell de la vivent ferida
i xopin mocadors en la nafra sagrada,
aquells fills de Castella que no poden plorar-te
car en l’eternitat ets pedra castellana,
les noies de Galícia que ploren com rieres,
els infants gegantins d’Astúries, la minaire,
tothom, els pescadors d’Euskadi, i els del Sud, els qui tenen
un altre capità que cal venjar a Granada,
ta pàtria guerrillera que escarbotant la terra
troba l’antiga font de totes les Espanyes.
Salut als guerrillers d’ací i d’allà, salut!
Toqueu, toqueu la sang sota la terra amada:
la mateixa caigué a les prades plujoses
del Nord, i sobre el Sud de l’escorça abrusada:
ataqueu els mateixos enemics amargats,
aixequeu una sola bandera il·luminada:
aplegats per la sang del capità Companys
que es va fondre amb la sang de totes les Espanyes.
‘Com vull morir. A la memòria de Lluís Companys’ (1967), d’Emili Granier Barrera (Barcelona, 1908-1997)
He conegut la set de les batalles
i la dolça fatiga
de l’amor.
No em plauria morir, de vell, a dins el llit,
a casa,
bressat pel xiuxiueig,
entre plors i cortines tirades.
Entorneu-vos les flors rituals
amb el perfum de la càmfora!
Prohibit estroncar,
per mi,
la cantarella de la mainada
i els jocs, i els riures, i el vent
que juga a fet per la barana!
No m’esquivéssiu el gat
que acaricia la taula!
Deu-me la mort en un matí de sol
damunt la terra clara.
A manera de cant funeral
el crepitar de les armes
amb un coixí de fulles tèbies
sota la corba de la galta.
Recordaré les dones que he estimat
amb un enyor en la mirada pàl·lida.
Per a vosaltres, amics de la bonior
de les abelles de la parra.
I guardaria les punxes
cada atzavara.
Oh la mort fit a fit dels assassins
amb un company vora cada espatlla!
Ens rajaria la sang
com de l’arbre escapçat brollaria la saba
per les ferides obertes del flanc.
L’eco sonor de la vall
engrandirà la descàrrega.
La portaria a dormir
a la falda de la muntanya.
S’enduria la llum, els colors
i la majestat de l’aigua.
No em plauria morir, de vell, a dins el llit,
a casa, a l’alba.
Vull morir fort.
Vull morir dret, com una flama.
Voldria morir de cop
per la bandera de la Pàtria.
‘El president’ (1969), de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918-Barcelona, 1990)
1
Els blens i la cera,
l’oli,
el cànem,
les torxes ventejades,
les llànties que es buiden,
cremen en sostres esquerdats
que el cel aduna:
ciutat ferida que reposa
en l’ossera del silenci gris,
d’esquena a la masmorra on tu,
ara imatge de la pàtria,
darrer pare de les roses,
evoques un poble absent
i el rigor, l’ordre de la infància
que un altre ordre ha pertorbat
i no anul·la.
2
La nit s’acanya adolescent i moridora,
cap als abismes de l’alba,
cap a l’arma,
cap al jorn il·limitat en la durada
d’un símbol ignorant i segur:
demà sabrem que la mort
s’enterra en la carn d’un poble,
en la pols sense camins de la nissaga,
i que ets alt i fort:
puny que colpeja i esberla
les parets nocturnes de l’aigua
que es vessa i inunda
la llar perenne, a la intempèrie.
3
L’hivern inaugura una creixença
quan disposa en l’onada
el vol orb d’un ocell,
la ditada del temps
que obre solcs en la platja
i ací comença la pàtria de nou:
als peus de la roca on t’apregones,
solitari i immens
exiliat del teu exili,
cor daurat en la fita eternal
mentre dormim, hostes pairals,
i jo devallo Muntaner avall
entre cròniques cremades,
súbdit distret d’un reialme
i pont
d’una riba a l’altra: la mateixa.
4
L’arbre es despulla en la penombra
del teu silenci darrer,
al llindar de la tomba anònima
que cercarem per restituir-te el nom
i un crit:
l’evocació d’una història, del riu,
de la font amarga i viva
sota l’enderroc d’una petjada;
els auguris del vent ja adien la cita
dels homes, del verb i del gest
recobrats en el destí d’aquesta nit
de llambordes on delira la sang avial
i la teva t’espera.
5
Carrers lents d’una mort clandestina,
de cent morts sense horari
i silenciades
que recordem en memorials adustos
o confegim al cap de cent anys
sota l’oli, sota la cera,
sota el cànem renovat
d’aquella matinada d’orfes,
que tu, president,
foragitaves quimeres, faccions,
i amb la mà recollida unies
la llavor de la terra, els membres d’una pausa,
i, prematur al món de la pedra,
eres encara, i cap a la llum,
l’òrbita i l’astre que la configura.
6
L’acer brilla i assistim
al procés que l’oxida
mentre l’òrgan germina en el foc
per fer-se duresa la història;
dits arreu de l’univers
que recullen la senyera invisible
i, des del broll de la carn malferida,
encenen les pinedes, la mar,
les fondalades del record,
i aïren,
cúmuls d’un cel tempestejat,
la calma de l’home.
7
La ciutat de somnis i de rosada
fuig, transeünt inabastable,
cap al futur de l’octubre transitori,
cruïlla des d’ara i cota,
de totes les ombres expulsades
a una solitud irrepetible;
ens congria el consell de la terra
bastida amb horitzons de silenci,
aus desnortades per uns rumbs
que l’ala retroba sense impaciència
i reconeix, misteriosament,
en l’amplada: fins a la fita,
fins a l’origen o el gest amb què encarnes,
definitiu i compartint-lo,
l’impuls d’una llarga, implacable jornada;
som els companys d’una memòria, d’un demà,
i ara, quan llostreja, culpables i innocents,
retrobem la tomba i el bressol: aquí.
‘Oda al president Companys’ (1971), de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998)
El teu exemple es dreça com un cim:
sentim bullir la sang dintre l’abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.
Però a la vida no hi ha solc prou tort
per a barrar el barranc d’aquell mal dia:
la terra venjarà la teva mort
i amb l’ombra passarà la tirania.
D’un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de Llibertat,
del teu esforç pel Fur de Catalunya.
Lluitem en la certesa d’ensorrar
tot imperialisme castellà!
‘Elegia a Lluís Companys’ (1972), de Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999)
Fa molt temps que et devem mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos.
Escolta: mai ningú no m’ha dit res
de tu, ni si morires
entre vent desfermat, si et besà el sol
el cos romput, més compassiu que els homes,
o et mossegaren dents d’una alba freda
amb aigualers de plors.
Però una antiga veu dins meu murmura:
sempre és gelada l’alba de la mort,
el sol s’avergonyeix quan cacen l’home
i fuig davant de l’odi mesurat.
Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.
Dintre la llarga nit d’esvanits somnis
eres un nom, eres una abatuda
fidelitat.
Amb el lli blanc de la llengua que estimen
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d’esperança
per entre els fils de l’amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.
‘Homenatge al president Companys’ (1976), d’Àlvar Valls (Barcelona, 1947)
Un home per a un poble.
Un home assassinat per la causa d’un poble
que lluita i que pateix.
La tardor ha arribat trenta vegades
d’ençà d’aquell quinze d’octubre
a Montjuïc, i cada any, cada any
el nostre poble ha recordat.
I avui els més joves podem dir-vos, honorable
president, que hem fet nostra del tot
la lluita que menàveu per la dignitat
del poble, i que us portà a la mort.
Descalç i amb tot l’orgull. Fèieu adéu per últim cop
a Catalunya, i coneguéreu el dolor de l’afusellament.
(Els ulls plorosos dels germans. Repic de mil
campanes foses. Silenci mortal de veus d’abans.
La terra ocupada clama pel redreçament.)
Però la nit s’escola lentament, i avui un nou esclat
de voluntats guanya terreny entre
les runes de l’ahir, per construir el futur,
l’ordre novell que perseguíeu.
Nosaltres mirarem, per bé de tots, sempre endavant,
i plantarem nova bandera al cim més alt
d’una pàtria que ens espera.
Però avui, quinze d’octubre, ens aturem
per girar els ulls endins trenta anys,
i recordant el vostre excels darrer moment
se’ns enforteix la fe i amb avidesa us saludem,
honorable president Lluís Companys,
assassinat covardament per l’enemic armat
del nostre poble, caigut amb el posat
d’home valent i ferm i noble.
Com a colofó, us deixem aquest vídeo (2014) del cantant Cesk Freixas i l’escriptor Roc Casagran on expliquen en vers la vida del president Companys:
