02.01.2018 - 19:00
|
Actualització: 03.01.2018 - 00:03
De sobte, l’incombustible Alejo Vidal-Quadras deixa anar al seu compte de Twitter quin podria ser ‘el pla’: consistiria, entre més, que Oriol Junqueras fos president. Diu així: ‘Els quatre d’Estremera [Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a Soto del Real] es comprometen a acatar la legalitat, Junqueras president, Puigdemont exiliat per tota la vida i oblidat, un govern a Catalunya que actuï d’acord amb les seves competències, la inversió torna, l’Íbex puja i alleujament general.’
Este puede ser el plan: Los cuatro de Estremera se comprometen a acatar la legalidad, Junqueras president, Puigdemont exiliado de por vida y olvidado, un Gobierno de Cataluña que actúe de acuerdo con sus competencias, la inversión vuelve, el IBEX sube y alivio general. Qué tal?
— Alejo Vidal-Quadras (@VidalQuadras) January 1, 2018
Aquest és segurament l’extrem més esperpèntic d’un discurs que ha anat imposant-se entre alguns mitjans de comunicació de Madrid i opinadors unionistes i que presenta les diferències dins de les files de l’independentisme com ‘una guerra fratricida’, com una pugna sagnant i irresoluble. S’hi agafen amb una barreja de desig, d’esperança i de prec perquè l’única manera que tenen de revertir el resultat del 21-D és que els guanyadors es barallin.
I, de diferències, és clar que n’hi ha hagut i que n’hi ha, entre Junts per Catalunya i ERC. Començant per la desavinença sobre la llista unitària i acabant pel to d’algunes declaracions, com les de Carles Mundó dient que ‘seria sorprenent que Carles Puigdemont no tornés’, les de Gabriel Rufián dient que ‘no es pot tenir un president per Skype’ o les d’Elsa Artadi destacant que no fer president Puigdemont seria ‘tornar al marc mental del 155’, però en cap cas aquestes discrepàncies han agafat el to de ruptura.
La mínima fricció és amplificada en alguns mitjans espanyols. Però la cosa més rellevant d’aquestes últimes setmanes, d’ençà del 21-D, és la voluntat de crear la controvèrsia, mirant de precipitar la batalla, generant mala maror, contraposant la situació de Puigdemont a l’exili (‘fugit’) amb la de Junqueras empresonat. D’entrada, es presenta ‘el fratricidi’, en paraules del periodista i dirigent de la FAES José Antonio Zarzalejos en aquest article a El Confidencial. I ho fa així: ‘A l’escenari polític català, no hi caben Puigdemont ni Junqueras. Hi ha d’haver un fratricidi metafòric. O l’un o l’altre. Les contradiccions, les rancúnies, les distàncies emocionals i els projectes diferents dels dos partits independentistes són de tal dimensió que els seus dirigents s’han convertit en adversaris irreconciliables.’
Qui furga més és el periodista d’El País Lluís Bassets, que demonitza Puigdemont en aquest article, dient d’ell que ‘va deixar a l’estacada la seva gent, el vice-president Junqueras i bona part del PDCat, i ara pretén que una votació tan complexa com la del 21-D es converteixi en el mandat per a recuperar el despatx que va abandonar abans que ningú emetés cap ordre d’arrest contra ell.’ L’acaba qualificant de traïdor i de covard, i el contraposa a Junqueras, de qui diu que ‘és un exemple de coherència i dignitat’.
En el propòsit de desprestigiar Puigdemont, Bassets va més enllà en aquest altre article que escriu com a reacció al discurs de Cap d’Any del president des de Brussel·les. Un article en què arriba a dir: ‘Puigdemont no és el president dels catalans des de cap punt de vista.’ I afegeix: ‘Tampoc no ho és des del punt de vista de la legitimitat de les urnes, ja que no va ser ell qui va treure més vots en les eleccions el 21-D sinó la líder de Ciutadans Inés Arrimadas. Però, el que és pitjor, no ho és tampoc des del punt de vista pràctic. Puigdemont no pensa en el conjunt dels catalans.’
El to dels dirigents dels partits espanyols té una clara voluntat de ridiculitzar Puigdemont, dient d’ell que ‘es relaxa’ o que ‘es delecta’ veient una òpera a Gant mentre Junqueras és a la presó. Sempre mirant de generar el greuge per facilitar l’enfrontament. Els extrems a què arriba aquesta lògica, com el del ‘pla’ de Vidal-Quadras, arriben a ser grotescos. N’és un altre exemple aquesta notícia del diari ABC: ‘Puigdemont celebra l’Any Nou a Brussel·les amb un membre de Terra Lliure’. En aquest cas, hi ha, d’una banda, l’obsessió per cercar o inventar vincles de l’independentisme català amb el terrorisme; i, d’una altra, la de mirar de fer veure, com en el cas de l’òpera, que Puigdemont s’ho passa la mar de bé a Brussel·les, que res d’exili: ‘La fugida a Brussel·les de Carles Puigdemont no li ha impedit de rebre l’Any Nou amb la seva muller i amb els mateixos amics amb qui té per costum de menjar el raïm […]. Van comptar amb la típica parafernàlia de la nit de Cap d’Any: espanta-sogres, barrets de colors i ulleres estridents.’
I si, malgrat tot, hi ha declaracions o missatges conciliadors entre els uns i els altres, o bé són ignorats o bé, com hem vist aquest dimarts, són presentats com una rendició. És ben il·lustratiu en aquest sentit el titular de la notícia d’El Periódico sobre les declaracions del portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, dient que els republicans treballen només amb l’opció que Puigdemont sigui president. El diari titula: ‘ERC es postra [un sinònim d’agenollar-se] a la voluntat de JxCat‘. Divideix i venceràs.
