David Trueba: “Conchita Alcaide va canviar la vida d’Eugenio”

David Trueba presenta aquests dies el film Saben aquell, sobre l’humorista Eugenio (1941-2001), un dels còmics més importants de la transició espanyola i que va marcar una època. L’obra fuig de centrar-se en la part fosca i depressiva del personatge i sobretot explica la preciosa història d’amor entre Eugenio i la seva dona, Conchita Alcaide (casats del 1967 al 1980, quan ella es va morir). Alcaide, personatge potentíssim, va ser una catalana d’origen andalús que va arribar a Catalunya per acabar parlant i cantant en català, ja fos tota sola com fent duo amb Eugenio amb el conjunt els Dos. David Trueba ha enregistrat el film en català, l’idioma dels seus fills, i que també parla. I el resultat és una obra tendra, que tracta amb molt de respecte una història familiar, i que té en David Verdaguer fent d’Eugenio una de les grans troballes. Tots dos Davids van rebre VilaWeb dimecres a Barcelona.

—Qui és Conchita Alcaide?
—David Trueba [D. T.]: Una dona d’una llum, d’unes ganes de viure, d’una receptivitat i sensibilitat, que ha canviat la vida d’Eugenio.

—Alcaide és l’esposa d’Eugenio, i també la seva creadora? Perquè és ella qui té la idea de començar els acudits dient “El saben aquell que diu”, i qui li diu: “Posa’t la camisa negra i ulleres fosques”, que tant van definir Eugenio.
—D. T.: Ella era l’artista vocacional. Ella és l’adolescent que es posa davant el mirall intentant de convertir-se en una dona de l’espectacle, en un artista. Ell, no. Ella sap més de l’escenari que ell. I estic segur que ha fet molts suggeriments a la construcció del personatge.

—Per què heu volgut fer un film sobre Eugenio en forma d’història d’amor?
—D. T.: Ha començat com un encàrrec i s’ha transformat en una pel·lícula completament personal. Perquè sóc el pitjor director d’encàrrec del món. No sé posar la càmera si no sé què passa.
—David Verdaguer [D. V.]: Potser de les més personals. És un homenatge a l’espectacle, a la transició, a aquella època, a les dones com la seva mare, que sostenien la família des de l’ombra. Ha acabat fent una pel·lícula molt personal. Molt intel·ligent això d’agafar una cosa que d’entrada no t’interessa i portar-ho al terreny que et toca. I aleshores ho saps dirigir perquè t’ho sents teu, és clar.

—El film és un homenatge a la llengua catalana?
—D. T.: És que ella [Conchita Alcaide] tenia una personalitat increïble, perquè era una dona de l’Aracena, Huelva, que va venir a Barcelona a disset anys i va aprendre català. I cantava i parlava el català perfectament. I això és una cosa que no ens han contat mai. “Oh, els que arribaven no aprenien català.” No, no. Passava, passava. I ell, l’Eugenio, era el contrari, era una persona que era en un món molt català, i va pensar que el bilingüisme podia ajudar a participar més gent en allò que feia. I va fer una barreja de totes dues llengües.

—Jo pensava més en l’homenatge de Trueba a la llengua catalana…
—D. T.: Sí, totalment. Els diàlegs de la Conchita, per exemple, els he escrits personalment, amb una dedicació de com és la llengua catalana quan la parlem gent que no hem estudiat en català, que no coneixem la sintaxi exacta del català, però que fem una deducció més primària per arribar a parlar-lo. Parlo un català d’estranger, un català de persona que n’ha après a vint-i-cinc anys.

—Els vostres fills parlen català amb la mare i castellà amb vós?
—D. T.: Exacte, sí. Som bilingües totals. Jo he après català amb ells. Abans ja el parlava una mica, però l’he après molt amb la meva filla, especialment.

—Segur que algú dirà que el català és un fre. Però en català es guanyen premis a Berlín…
—D. T.: Encara és un problema per a la indústria espanyola. La indústria és plena de cinemes que no posen films subtitulats. No és una qüestió tant de català o castellà com dels subtítols. Però hem pres una decisió i hem de morir amb la decisió, perquè era la decisió més realista, era la decisió que ens imaginàvem per al film.

—Qui és Eugenio, per a qui no el conegui?
—D. T.: La rítmica del surrealisme. Tenia una rítmica perfecta per a portar una situació quotidiana a una solució completament surrealista.

—Vau conèixer Eugenio?
—D. V.: No. Sobretot el vaig veure. Sí que anava a una discoteca al meu poble que tancaven sempre amb un acudit d’Eugenio. I sí que l’havia vist a les gales d’Eurovisió. El tenia vist, però no sóc de l’època dels cassets. No ho sóc. Però el coneixia molt bé. Sóc molt seguidor dels humoristes d’aquella època.

—Ara els humoristes riuen dels seus acudits. I abans, no. Diferència entre l’humor d’ara i el d’abans?
—D. V.: Ara farem una teoria de l’humor. Crec que abans l’humor no era al punt de mira. Una broma m’ha fet gràcia, perfecte. No m’ha fet gràcia, perfecte. Ara, aquesta cosa que no pots fer humor d’això o no sé què, crec que és una estupidesa. T’has de preocupar de la gent que parla seriosament, mai d’una broma. Se li demana una autocensura a l’humor i no hi estic gens d’acord.

—I si dic que Eugenio no feia humor polític?
—D. V.: És veritat. L’humor d’Eugenio és molt curiós perquè ell no es ficava mai en política. Es veu al film quan sent un acudit sobre Franco i el canvia per un banquer. No s’hi fica mai. Però la cosa bonica d’Eugenio és que feia humor blanc i surrealista, però com que ell era una persona tan fosca, amb algun secret a dins, una tristesa tan gran, crec que, entre el blanc de l’humor i ell tan negre, feia un humor gris. I em sembla preciosa, aquesta escala de grisos que tenia.

—Com heu assajat?
—D. V.: He assajat poc, la veritat, perquè en David confiava molt en mi. A casa meva m’he tornat boig. La meva filla, ara que té sis anys, s’ha empassat l’Eugenio moltes hores, i m’anava mirant. Em vaig obsessionar molt amb els acudits, però en David em va dir que no l’imités, que l’interpretés. Que jo era actor i no pas imitador. I això ha estat bastant la clau. La cosa bonica d’en David és que, als actors, ens demana d’anar a favor de la història. Llavors l’ego el deixes de banda. Quan t’agrada explicar una història (que no sempre passa), o quan és una història dolenta, o una pel·lícula dolenta (que també n’he fet), suposo que et surt l’ego de dir: “Em cago en la puta, això ho hem de salvar com sigui”. Però si la història és ben escrita, et quedes darrere el personatge.

—La veu d’Eugenio al film és retocada?
—D. V.: No, no. La faig jo.

—És clavada.
—D. T.: Sobretot quan fa allò que en dic “la fatigueta”. Quan Eugenio feia un acudit, feia una cosa que és com una fallida.

—Expliqueu-me algun acudit que us agradi.
—D. V.: Home…

—Un!
—D. V.: És un paio que surt al carrer amb un pato sota el braç. I es troba un amic, i li diu, l’amic, ¿dónde vas con este cerdo? Diu, ¿pero qué cerdo? Si es un pato. I diu, estoy hablando con el pato. A mi aquest m’agrada molt.

—És el paper del qual esteu més content?
—D. V.: Un periodista una vegada em va dir que era el paper que unia més bé la meva part dramàtica, això d’actor català turmentat que plora als films d’autor, amb la meva part de comèdia. És veritat que potser és el paper que ho ajunta més.

—La història de la vídua d’un tal Jordi que dóna quinze mil acudits a Eugenio és certa?
—D. V.: No és veritat. Però ell reformava acudits, diguéssim. Una mica com el Chiquito de la Calzada. El nostre Chiquito de la Calzada era l’Eugenio. Que no era el què, sinó el com. I és veritat que ell es quedava els acudits de la gent i els canviava, o la gent li enviava cartes. Miguel Rellán em va dir que els millors acudits de l’Eugenio li arribaven per carta a casa seva de les presons d’Andalusia. I em sembla increïble. Imaginar-te que els acudits es creen a les presons i a partir d’allà s’estenen per Espanya. Que no sé si és així, però…
—D. T.: Partint de la realitat, que ell copiava de les revistes franceses, i d’humor, rebia cartes, farem això en una sola escena. I ens inventem l’escena.

—El bar Sausalito va existir?
—D. T.: Sí.

—I la sala Oasis a Alacant?
—D. T.: A moltes ciutats hi havia sales que es deien Oasis. L’humor és un oasi. Imagina’t la rutina diària, i quan arriba l’humor un dilluns, és com un oasi. Ets sota una palmera, i ja tornaré al desert.

—Voleu afegir res que no us hagi demanat?
—D. V.: L’Eugenio és una història d’amor molt bonica i molt trista. Per tant, recomano a la gent que si li agrada l’amor i l’humor, vingui.
—D. T.: Sempre explico que un mes abans de començar la filmació era aquí, a Barcelona, i una professora em va demanar d’anar a l’Institut Montserrat Roig perquè havien llegit un dels meus llibres. I vaig dir que ara filmaria una pel·lícula aquí, a Barcelona, sobre un humorista que tothom coneixia i que es deia Eugenio. Era una classe de seixanta nens i nenes de quinze anys i ningú, ningú sabia qui era. I vaig dir a l’equip, a l’oficina de producció, hem de fer la pel·lícula pensant que hi haurà molts espectadors que no saben qui és Eugenio.

—I l’última. Com heu vist les manifestacions d’aquests dies a Madrid?
—D. T.: Crec que som al començament d’un procés invers. Sí, perquè això durarà. Això durarà perquè això no s’acabarà si hi ha una investidura. Durarà quan es negociï la llei d’amnistia al congrés, o es voti la llei d’amnistia al congrés, o quan comenci l’aplicació de la llei. Això durarà. Crec que hem de ser prudents, hem de ser tots en el nostre lloc i hem de fer una pedagogia de la diferència la vida política de la vida real.

—De fora, veiem un Madrid més feixista que no és? O veiem un Madrid menys feixista que no és?
—D. T.: Sóc de Madrid i adoro Madrid, però té una presència molt important del poder i dels cadells del poder. Això és molt present a la nostra vida. I ja ho sabíem quan érem joves i hi érem, que és una potència. Hi ha una convivència. Hi ha una part de Madrid que és molt reaccionària. Però això també és la representació de la capitalitat. Per això hem de fer pedagogia. En aquest cas, hi ha una cosa que la gent no comprèn, que és que els suposats delictes dels polítics són completament diferents d’allò que considerem delictes. La gent fa sempre la comparació de si atraquen un banc, si són terroristes i tot plegat. No, parlem d’una disputa política, parlem d’un moviment polític, d’un moment que s’ha viscut aquí, a Catalunya, amb una expansió pública i que ha donat un resultat que, al final, l’única cosa que ha sabut fer el govern espanyol ha estat aplicar la llei d’una manera molt dràstica. Però ara arriba el moment de desfer aquest camí i de posar una altra vegada la política al lloc de la política. I això la gent ha de saber que és la raó per la qual el tractament d’un delicte polític en els termes administratius no ha de ser igual que la resta. Una desigualtat lògica.