David Trueba: ‘La separació d’una regió, o d’una nació, és sempre traumàtica i s’ha de fer democràticament’

David Trueba (1969) és director, guionista i escriptor, i fa poc que ha publicat la darrera novel·la, Tierra de Campos (2017, Anagrama), la sisena que escriu. El protagonista és el músic separat David Mosca, que ha d’enterrar el seu pare al poble d’origen i travessa el país dalt del cotxe fúnebre mentre llegim la història del pare i del fill. Trueba atén telefònicament VilaWeb des de Madrid per parlar d’aquesta novel·la, de la seva família i, també, de política.

—Llegeixo a la Viquipèdia que no vau anar al col·legi fins als set anys. És veritat, això?
—Com tot això de Viquipèdia, i altres, té la seva part de veritat. Jo era el petit de vuit germans. I a la nostra època hi havia una cosa que es deia pàrvuls, que s’hi entrava a tres anys, i que no era obligatori. Però tothom hi anava. A mi m’hi van portar, i quan estàvem a punt d’entrar, vaig començar a plorar, com fan tots els nens. Jo havia escoltat històries bastant lamentables d’algunes professores. I el cas és que ma mare va i em diu: si de cas, ja tornarem demà. I així vam estar tres anys sense anar al col·legi. Sempre vaig agrair-ho molt. No vaig anar-hi fins als set anys. Ma mare s’estava a casa, hi feia les feines, que essent vuit fills, imagina’t. Podíem estar molta estona junts: escoltàvem la ràdio, planxàvem, anàvem al mercat o a buscar els germans al col·legi. Vaig aprendre molt del món. Al final, ara, el col·legi s’ha convertit en una ajuda per a la vida laboral dels pares, i no és tant una necessitat irreprimible dels nens d’estar en centres educatius des de tan aviat. O això mateix que les dones només es proposin de ser mares quan acaben el cicle de fertilitat; no és cap capritx seu, sinó que és una obligació laboral, per la competitivitat i precarietat del món laboral. Tot això va en detriment de l’humanisme.

—El llibre va de la història d’un pare que es mor.
—El llibre és la història de quaranta anys de la vida d’una persona, i també és sobre el desarrelament d’una generació que ha crescut no tant en pobles, sinó en grans ciutats, però que ha escoltat històries sobre l’autenticitat dels orígens. Ara és molt més complex. No només som fruit dels orígens. Quan el personatge principal ha d’enterrar el pare al poble, al seu lloc d’origen, es fa preguntes sobre ell mateix. Per exemple: què faran els meus fills amb mi, que ja no tinc poble?

—A casa vostra us llegien els llibres i us miraven els films que fèieu?
—Els films, sí. Però els llibres, no els podien llegir perquè eren persones sense cultura. A vegades ho intentaven, arrencaven, i durant uns mesos veia la novel·la pul·lulant per la tauleta de nit del meu pare. Però sabia que no passava de la pàgina cinquanta. No per res, sinó perquè segurament no havia llegit un llibre sencer en tota la vida. Ma mare, en canvi, quan ja va tenir els fills grans i temps per a ella, es va convertir en una lectora bastant intel·ligent, sobretot d’assaig.

—La frase final del pare al fill, just abans de morir, és ‘no diguis això’.
—Sí, una frase quotidiana. Les frases majúscules, les que passen a la història, acostumen a ser falses. Les de veritat són molt més senzilles i quotidianes.

—L’avi. Un d’aquests que li costa expressar sentiments. Que els té, i molt, però no els mostra.
—Gent reservada. No jugaven amb les paraules i, en canvi, sí que tenien la cosa important, la que s’ha de tenir. Ara és al revés: molta paraula, postura i emoticones, i poc amor de veritat. Perquè l’amor de veritat és la dedicació. No és el gest, ni el símbol. A vegades, les maneres encobreixen una forma d’hipocresia. Ara, jo tenia un amic que em deia: ma mare no em va fer mai un petó. I això, per mi, era dramàtic. Els meus pares podien ser antics, però plens de dolçor. Entre ells, i amb nosaltres.

—També parleu del dol amb retard. No plorar el dia que es mor el pare. I plorar mesos després.
—Això és una cosa que segurament he percebut en mi mateix, sí. Crec que hi ha una espècie d’immediatesa, ara, on tot ha de ser immediat. De cop la gent es bolca després de la mort d’algú. Però després se n’obliden. I, en general, l’autenticitat acostuma a ser lenta. Per acaronar un sentiment hem de donar-li temps. El dol és un sentiment molt profund. I segurament té a veure amb el fet d’esperar que l’absència es faci present. T’adones que el teu pare no hi és quan fas coses que solies fer amb ell. Aleshores és quan el trobes a faltar, i no tant en l’impacte inicial, que és el que es demana ara. Ara tot és com sobreactuat i massa immediat.

—El fill és David Mosca. Un músic. El no triomfador. Perdedor, tampoc. Però no seria l’èxit.
—L’estètic del triomf em repel·leix un mica. En el moment que algú celebra alguna cosa excessivament perd una mica d’intel·ligència. Res no és definitiu, ni tan sols el triomf. M’interessen els personatges que viuen això com una cosa dramàtica. Tenen alguna cosa, però els en manca alguna altra. Aquesta és la seva complexitat.

—I, en canvi, per molta gent, David Trueba és senyal d’èxit.
—Segurament perquè no em coneixen. Els qui em coneixen, quan alguna vegada m’ho han preguntat, els he respost que, si he obtingut res, han estat fracassos tan moderats que m’han permès de continuar dedicant-me als oficis que m’agraden. No nego pas que he tingut la sort principal, que és poder-se dedicar a aquests oficis. Però més enllà d’això…

—El llibre té dos grans capítols. ‘Cara A’i ‘Cara B’. Què hi ha a la ‘Cara B’? Els antagonistes de la ‘Cara A’?
—Et trobaràs el mateix que trobaves a la cara B quan teníem vinils: el mateix que la cara A [riu]. Al final, l’essència és la seva pròpia narrativa. Estructuralment, m’interessava més el repte de construir una novel·la que transcorre al llarg de 45 anys i que l’única sensació que tinguis sigui la fluïdesa. Que les anades i vingudes no t’interrompin. Que tot forma part d’un tot. Aquest era el gran repte. Respecte a les cares A i B, diríem que la cara A és la construcció d’una persona, i la cara B, la reconstrucció d’una persona quan tot ha anat avall.

—Una frase que m’ha impactat. El protagonista, divorciat, parla de com, a vegades, veiem escarabats als lavabos. I ell diu: ‘Un dia encendimos la luz de nuestra relación y vimos la cola de nuestra tristeza.’Tela.
—Sí. L’altre dia, un amic insistia a ensenyar-me una crítica dolenta. I em deia: fixa’t, has d’estar content, perquè han buscat amb lupa alguna cosa que puguin retreure’t, i a sobre, la que troben és incorrecta. Això és un amic eh. I em deia: mira, en canvi, es podrien haver entretingut a buscar les coses bones. I la crítica hauria estat la contrària. Potser és el que has fet tu, amb coses que t’han arribat. Potser imatges poderoses, per tu. Moltes vegades és l’actitud amb què llegim les coses, la que canvia la valoració. Jo t’ho agraeixo. Al final busquem això, tenir frases que parlin per si soles.

—Dèieu, en una entrevista, que comptàveu que el lector, en començar el llibre, digués: mira, aquest és David Trueba. Però que al final, el mateix lector digués: mira, aquest sóc jo!
—Ara, amb Google, i més, tenim molta informació sobre els autors. Abans no passava tant. Els qui llegien Dostoievski no en sabien gaire cosa, d’ell. Ni si era viu. Ara l’han vist en entrevistes, en saben la cara. I la temptació habitual és intentar desvelar què hi ha d’autobiogràfic i què no. Com si no ho fos tot, d’autobiogràfic. I ara comencen un llibre, veuran que el personatge té la teva edat, i ja està: és ell, és ell! Hi veuen claus i procuren establir relacions. Doncs, tampoc. Per això vaig dir el que vaig dir. I ho crec.

—Una altra frase del llibre: ‘Nada agobia más a un español que dejar de serlo.’
—Frase que diu el protagonista. És cert que les persones que tenen la nacionalitat molt exacerbada, segurament els pertorba molt la possibilitat de deixar de ser-ho. Els qui tenim una identitat més capaç de ser flexible, d’entendre com a propis llocs que ens són aliens, i com a aliens, llocs propis; la gent que escollim l’entorn, qui són els nostres germans, i a qui admirem, i que no ens vinguin imposats per conceptes abstractes com la pàtria, la sang, la raça, penso que veiem la resta amb una certa ridiculesa. I ho diu el personatge, sí.

—El vostre germà Fernando va dir que no se sentia espanyol. Escàndol que esclata. I ara he vist que li dediqueu el llibre. Van lligades, les dues coses?
—Fernando ha estat una persona molt important a la meva vida. No és puntual. N’he après molt, i ha estat molt generós amb mi, i amb tothom. Era un pendent. I és veritat que ara hi ha una tendència que si algú cau en desgràcia, o està en joc la seva popularitat, tothom se n’aparta per por de veure’s perjudicat. En el meu cas, era més aviat una declaració de dir que per aquí no em trobareu. Encara que no hi estigués del tot d’acord, que no és el cas.

—M’agradaria saber com veieu el procés polític que viu el país. Deixaríeu que es fes el referèndum? Com ho veieu?
—És un tema complicadíssim, i el temps no ha jugat a favor de la clarificació sinó d’extremar les posicions, segurament per la manca d’interès que s’imposés el diàleg. Jo ja fa temps que ho vaig expressar: crec que separar una regió, o una nació d’una altra nació, com es digui, és una cosa més greu del que sembla. Juguem amb les vides de diverses generacions. Jo sempre vaig dir que creia que havia de fer-se a partir d’una majoria molt simptomàtica. Una majoria aconseguida per mitjà dels partits, i que si els partits secessionistes tenen aquestes majories, aleshores sí que és evident que s’ha d’anar a una votació. Això, finalment, són processos democràtics. Potser, més i tot que el referèndum, seria més clar plantejar-ho així. Aquests partits defensem això, i si guanyem les eleccions, i si aquesta majoria es repeteix a les següents eleccions, de la mateixa manera o augmentada, i és una majoria molt clara o bastant, aleshores sí que tenim l’autoritat per a reclamar-ho. Ara em fa la sensació que una cosa que empobreix el joc és aquesta discussió sobre si 48%, 52%, si 49%, 51%. Tinc amics catalans de les dues tendències, i tinc la sensació que precisament aquest és un dels problemes: no haver estat molt més clars, i honestos, tots. Volem fer això, ho farem així. I per una altra banda, els qui diuen que s’hi neguen i que no es pot fer en cap concepte, potser també haurien d’acceptar que això pot passar si es planteja d’una manera clara. Em fa la sensació que quan planteges un debat clar, i unes condicions clares, tot va millor. En tota aquesta baralla dialèctica d’ara sí, ara no, acaben guanyant els partidaris del soroll. I que acabi tot en un eco. I no m’agradaria frivolitzar, amb això. Una separació d’una regió, o d’una de les nacions, com es digui, és sempre traumàtica i s’ha de fer democràticament i amb moltíssima autoritat i sense batalletes.

—I no creieu que ja hi som, per proposar el referèndum? La majoria al parlament independentista, hi és.
—Ara és diferent, perquè és clar, aquest plantejament ni tan sols era damunt la taula en les darreres eleccions. Hauria estat el més natural. Fer unes eleccions, obtenir una majoria clara, i aleshores mantenir les polítiques, gestionar bé, fer les coses bé, i si se sosté en les següents eleccions, doncs deixar clar que és això el que es reivindica. I, per tant, sotmetre-ho a una votació vinculant o a un referèndum. Ara em sembla tot tan enrevessat que potser serà més complex. Però crec que, finalment, seria el millor. Mira, moltes vegades hem parlat del dret de decidir. Jo no sóc fanàtic d’aquest dret. Trump o el Brexit demostren que el dret de decidir se’t girar en contra de la democràcia. Es pot fer servir per a perversions. Es poden reimposar coses que la democràcia no accepta. Sempre plantegem aquest dret com si el proposés algú honest, però també el pot proposar algú deshonest. La democràcia representativa, que és d’una saviesa increïble, amb uns partits que diuen que volen una cosa, i tenen majoria, doncs aquella cosa és. Sempre que sigui dins la llei. I si no hi és, dins la llei, la majoria aconseguida fa, o possibilita, canviar la llei. Jo crec que tot està inventat.