David Torrents: ‘Sí, haurien pogut causar morts el primer d’octubre’

Per què els Mossos han actuat amb tanta agressivitat contra els CDR? Per què no han actuat amb contundència contra les agressions i les amenaces de l’extrema  dreta? Per què el govern espanyol, aprofitant el 155, ha reduït dràsticament els fons amb què els Mossos combaten el gihadisme? Són preguntes que formula David Torrents, mosso en excedència, amb dues dècades d’experiència en aquest cos policíac i que va viure en primera línia els principals esdeveniments que han revolucionat el Principat aquests últims mesos: des dels atemptats del 17 d’agost fins a la proclamació de la independència. Torrents va decidir fa poques setmanes de parlar en públic, al programa ‘Preguntes freqüents’, de TV3, i el seu testimoni dels efectes del 155 sobre els Mossos ha tingut un gran impacte. Perquè ha estat la veu que, finalment, des de dins del cos, s’ha fet sentir, i molts agents s’hi han identificat. Per això ha rebut felicitacions i mostres d’agraïment de companys que ni coneixia i l’escalf de molta gent.

Ens rep a l’Ajuntament de Badalona, d’on és president del PDECat. Des de fa anys, a més de l’ocupació com a mosso d’esquadra, l’ha mogut la política local. Desprèn passió per la ciutat i pel país. I, tot parlant al terrat des d’on s’albira pràcticament tota la ciutat, de mar cap a la serralada de Marina, ens recorda que hi va haver un moment en què clarament Catalunya va ser estat: les hores en què va gestionar, tota sola, la crisi desfermada pels atemptats del 17 d’agost.

—Quina mena de reaccions heu rebut per la vostra aparició a la televisió?
—Reconeixement pel que vaig dir, i molts ànims. He tingut la resposta de molta gent que m’ha obert la porta de casa seva per si mai em passés res. I molta gent que no conec de res m’ha dit espontàniament: ‘Si van contra tu, no pateixis que serem al teu costat.’ També he rebut molts missatges de molts companys, de molts mossos, d’algun comandament fins i tot; d’algun comissari i algun intendent que m’han trucat. I hi ha hagut mossos que no conec que també m’han aturat pel carrer i m’han donat les gràcies.

—Per què us donen les gràcies? Què han trobat en el fet que sortíssiu a parlar?
—Jo crec que trobaven a faltar una veu, algú que públicament sortís a defensar la feina de la policia, perquè tinguem en compte que nosaltres som policies i hem d’actuar tal com marquen les lleis, però aquestes actuacions moltes vegades són dictaminades per algun polític, i aquest polític ha canviat perquè ja no tenim govern de la Generalitat. Estem sota el 155 i les actuacions públiques de la policia no són les mateixes. I han trobat a faltar algú que els defensés. I us explico un detall: els del cos de Mossos que vam treballar en el dispositiu Àgora pels atemptats del 17 d’agost avui encara no n’hem cobrat les dietes.

—Com? Vuit mesos després no us les han pagades?
—No. I, en canvi, tota aquella gent que va venir per al dispositiu del primer d’octubre, els famosos piolins, de policia espanyola i la Guàrdia Civil, no tan sols han cobrat les dietes, sinó també un sou extra pel fet d’haver estat fora del seu lloc de residència. Doncs tots els qui vam participar en els dispositius del 17 d’agost, 18 d’agost, 21 d’agost, no hem rebut encara cap felicitació, ni individual, ni col·lectiva al cos dels Mossos. Ni cap medalla. Ningú no n’ha rebuda cap ni en rebrà cap, de moment. Comparem els dos models policíacs: s’ha felicitat i s’ha condecorat fins i tot agents que van estomacar la ciutadania catalana i, en canvi, els qui vam estar presents per a desarticular una organització terrorista i vam evitar possibles nous atemptats, ningú no ens ha felicitat.

—I això de qui és responsabilitat? Del govern espanyol o del de la Generalitat abans del 155?
—Sobre la gestió de les dietes, l’administració i els sindicats van arribar a un acord que es pagaven a dos o tres mesos vista. Si ens situem el 17 d’agost, aquell mes tancava l’1 de setembre; per tant, aquella dieta ja no es generava fins al setembre i s’havia d’haver pagat a l’octubre o al novembre…

—I no us han donat cap explicació?
—Cap. No és una reivindicació sindical; quan ens toqui ja ens pagaran. Però que algú compari els dos models. Els qui van venir a l’octubre a pegar-nos han cobrat les dietes i els qui vam actuar a l’agost no les hem cobrades.

—Heu rebut cap reacció negativa pel vostre testimoni? O cap amenaça?
—No. Ni al carrer, ni per telèfon ni a casa meva. L’única cosa destacable és que quan vaig anar a la manifestació contra la presència del cap de l’estat a l’Auditori de Barcelona. En un moment determinat, vaig començar a parlar amb un company, amb un mosso que em felicitava. I en aquell moment em van dir que algú de l’ARRO m’havia identificat, i va dir per l’emissora que ‘el mosso que ha sortit a la tele identifica o posa en perill un altre mosso d’informació perquè el delata’. Allò ho va explicar per l’emissora, és a dir, que va arribar a la sala central i, almenys, entre quatre-cents i sis-cents mossos que formaven part d’aquell dispositiu –entre brigada mòbil, ARRO i gent d’informació i seguretat ciutadana– van sentir que David Torrents parlava amb un altre mosso. I aquest relat, manipulat, és el que va acabar publicant OK Diario. O sigui que va sortir d’algú del cos dels Mossos.

—Dins del cos hi deu haver gent a qui no agrada el vostre testimoni. Hi ha molta divisió d’opinions sobre el procés cap a la independència?
—De divisió d’opinions, n’hi ha, com a tot el país. Hi ha gent que pensa d’una manera i gent que pensa d’una altra. Però fins al 27 d’octubre aquesta polarització no s’havia notat i jo crec que ara sí que es nota més. És un efecte més del 155, perquè l’estat vol que es vegi que hi ha una divisió, que hi ha mossos enfrontats amb mossos.

—I quines maneres té el govern espanyol, amb el 155, de fomentar aquesta imatge de divisió?
—Mireu, tinc un amic de la brigada mòbil. I m’explicava una anècdota personal; el seu pare formava part d’un CDR, com molta altra gent en aquest país. I tallava la AP-7 a l’altura de Figueres. El furgó del qual ell forma part (la brigada mòbil va en furgons i els agents van sempre en el mateix i amb els mateixos companys) era a Figueres, justament, i si aquell dia ell hagués treballat hauria hagut d’actuar contra el seu pare. Ells cerquen la tensió fins i tot en aquest punt: a enfrontar els Mossos amb la població civil, que no deixen de ser els pares, els fills, els cosins, els amics d’alguns d’aquests mossos. Volen generar aquí el conflicte.

—I no cal que hi hagi el seu pare, sinó que la gent contra qui actuen podrien ser el seu pare.
—Exacte.

—Com passava durant el primer d’octubre?
—Sí. Anar a l’enfrontament més personal, més vinculat a les idees o a la ideologia de la gent, siguin independentistes o unionistes, federalistes… És igual, volen aquest enfrontament més personal, anar més enllà, i que la gent es trobi amb la situació d’haver d’enfrontar-se a la seva gent. Tu quan acabes, et canvies i te’n vas. Però allò et fa tenir dubtes; et preguntes ‘he actuat bé?’. Pensa que molts mossos van anar a votar l’1-O, com a ciutadans lliures d’aquest país. I ara els posen en la situació d’haver de ser part d’un problema polític: els posen al mig. Enmig de la delegació del govern i els ciutadans manifestant-se emprenyats perquè hi ha presos polítics i perquè hi ha injustícia. Doncs els posen allà al mig. I aquest és el gran problema.

—Com s’explica l’agressivitat d’actuacions de mossos com la de la delegació del govern espanyol? És un problema d’unes unitats que ja vam veure que anteriorment havien actuat així?
—Jo aquell dia també hi era, a la cruïlla del carrer de València. És veritat que van venir a mà esquerra i a mà dreta i l’única sortida era tirar cap avall. És cert que havien d’actuar si tenien una ordre del responsable polític. I aquí vull fer un aclariment, perquè a l’entrevista a TV3 no vaig donar tota la informació. Allà vaig dir que hi havia un inspector de la policia espanyola que era qui donava les ordres. I una persona que era present al centre de coordinació aquell dia em va dir que no era així, però sí que era cert que el comissari Ferran López rebia trucades i parlava amb algú que no podem saber qui era, i que hi parlava en castellà. A partir d’aquí es donaven les ordres. Hi ha aquest matís.

—I quines van ser les ordres?
—Es decideix des del centre de coordinació d’esbandir la concentració davant la delegació del govern espanyol. Els companys de la brigada mòbil feia molt de temps que aguantaven i els havien tirat algunes ampolles de plàstic, cap objecte contundent; aguantaven els insults i els crits i fou aleshores que es va donar l’ordre d’actuar. La pregunta és si aquella actuació era proporcional, oportuna i congruent. Jo crec que no. Perquè hi va haver molts moments en què les furgonetes de la brigada mòbil corrien a molta velocitat per l’Eixample, s’aturaven en una cantonada i baixaven alguns companys de la Brimo. I jo vaig veure davant meu com a un home de setanta anys li fotien dos cops de porra sense que hagués fet res. Vam haver de trucar a l’ambulància. Hi va haver actuacions amb excés de zel. Col·loques una gent en una situació com aquella, i quan els donen l’ordre d’actuar, n’hi haurà que ho faran dins dels paràmetres normals i n’hi haurà que no.

—Però com s’explica que veiéssim furgonetes empaitant gent pels carrers? De què depèn la manera d’actuar dels agents?
—Dels criteris d’actuació de la brigada mòbil, que tenen fixats en uns protocols. Però el marge de maniobra també depèn del funcionari que actua. L’ordre devia ser que havien d’esbandir la concentració, però hi ha maneres i maneres de fer-ho. És cert que es van col·locar contenidors al mig de la via. Tots hem vist les imatges d’un contenidor que es cremava i han volgut fer creure que fou un infiltrat, tot i que s’ha demostrat que no ho era. La gent va col·locar contenidors al mig del carrer, d’acord, però l’actuació dels Mossos crec que va ser excessiva. I hem de qüestionar això: si cal arribar a aquest punt. Jo no vull culpabilitzar els agents que actuaven. Qui ho hauria de fer és la divisió d’afers interns, per si hi ha hagut cap actuació fora dels paràmetres policíacs.

—Hi ha un problema dins els Mossos que no s’ha resolt? Durant anys hem vist com hi havia agents que actuaven d’una manera que no es regia pels principis que dèieu.
—Si hi ha una part dels Mossos que no actuen segons aquests criteris, la classe política, quan hi hagi govern, haurà de canviar els protocols d’actuació. I ens haurem de dotar entre tots d’un sistema públic de seguretat que sigui el que els ciutadans demanin. Això no vol dir que dins els Mossos no hi hagi d’haver unes unitats específiques que continuïn fent la feina d’ordre públic. Però també hem de dir que en manifestacions i en concentracions en què ha estat present l’extrema dreta no he vist la contundència del cos de Mossos d’Esquadra que he vist en la concentració davant la delegació del govern. Si el cos de Mossos actués sempre amb aquesta contundència contra totes les manifestacions presumptament violentes, d’acord. Però quan veiem concentracions com la del 12 d’octubre, on vénen la Falange i Democracia Nacional, a manifestar-se, a cremar estelades i fotografies del president Puigdemont i de més polítics, i es concentren a dalt de tot de Montjuïc, criden el que criden, amenacen periodistes… Hem vist la contundència del cos de Mossos d’Esquadra en aquests casos? Jo no l’he vista. Només anirem des d’ara contra les concentracions independentistes, o reivindicatives contra l’existència de presos polítics? O contra els CDR? Al país hi ha una sèrie de problemes que potser no ataquem. I només cal veure les hemeroteques, com han acabat algunes manifestacions de Societat Civil Catalana, amb agressions entre ells, amb amenaces a periodistes… I en aquests casos no he vist gens de contundència per part del cos de Mossos. Reflexionem si aquest és el model de seguretat pública que volem.

—Però quina resposta hi doneu? Perquè això ja ve d’abans del 155.
—Jo crec que de vegades hi ha una mica de por per part dels comandaments del cos de no excedir-se en segons quines manifestacions, o mirar de no ser prou contundents, perquè no hi hagi represàlies de la caverna mediàtica o de l’estat mateix contra les actuacions que es poguessin fer en segons quines manifestacions. Convindrem que les manifestacions de Societat Civil Catalana i de l’ANC i les d’Òmnium han estat pacífiques. Però és cert que en l’acabament d’algunes manifestacions de Societat Civil Catalana hi ha hagut incidents. Si passa això, potser en aquests casos haurem de canviar els protocols d’actuació, per evitar-les; per evitar que hi hagi gent que pugui rebre agressions, insults, per part de manifestants. I potser hi ha comandaments que no volen de manera prou contundent evitar imatges públiques que se’ls puguin girar en contra. Però això ja no és una qüestió de República o d’independència, sinó de criteris d’actuació per part dels cossos.

—En canvi, sí que s’actua contra els CDR amb contundència. Ara són en el punt de mira dels Mossos?
—Sí que és cert que avui els CDR són en el punt de mira de l’estat.

—I es destinen recursos de Mossos a investigar-los?
—Jo ara ja no hi sóc, però em diuen que una de les prioritats de la comissaria general d’informació de Mossos és el control i el seguiment dels CDR. I tant. És una ordre que s’ha donat. I ens hem de preguntar si és una ordre interna dels comandaments del cos o si és una ordre que ve de més enllà i algun polític, i en aquest cas del 155, diu que s’ha d’anar per aquí. I no oblidem que nosaltres no deixem de ser policia judicial i si hi ha cap investigació o cap atestat obert en algun jutjat, tant  a Catalunya com a l’Audiència espanyola, estem obligats a donar-hi compliment.

—Els recursos que abans es destinaven a combatre el gihadisme es fan servir per a investigar els CDR?
—Ben bé no és així. Hi ha dues unitats grans; una és la que es dedica als afers interiors del país i una altra que és l’amenaça exterior, enfocada al gihadisme. Els recursos dels afers d’amenaces interiors es destinen ara gairebé tots als CDR. Entenc que pels dirigents polítics espanyols són els CDR, l’amenaça. No és l’extrema dreta, no són els anarquistes, no són els GRAPO, que no existeixen, ni ETA. Entenc que aquests recursos de controlar les amenaces es dediquen exclusivament o la majoria als CDR. Per una altra banda, pel que fa a l’amenaça exterior, potser no es fa prou. Ja deia que abans hi havia una gent que era més operativa i ara no se li assigna cap feina diària.

—Dèieu que ara estaven asseguts davant d’un ordinador.
—Sí. És així.

—Us han donat cap explicació per a entendre per què s’han reduït els recursos a investigar l’amenaça gihadista?
—No. Cap.

—I com us ho expliqueu, si tenim alerta 4 i no ha passat ni un any del atemptats?
—El prestigi assolit per part del cos de Mossos d’Esquadra arran dels atemptats i de la desarticulació del grup terrorista ha posat en qüestió com actuen els serveis secrets espanyols i com actuen les forces i cossos de seguretat de l’estat respecte de l’amenaça exterior. I penso que ells no volen posar en perill la població, sinó que volen evitar que els Mossos continuem fent la feina que fèiem fins ara. I en un estat on actuen almenys quatre cossos policíacs i un cinquè que són els serveis secrets, deuen entendre que amb els altres cossos ja n’hi ha prou. No vull pensar més enllà perquè no puc afirmar que ho facin per posar en perill la població. Però jo crec que igualment la posen en risc, perquè si hi ha un cos policíac implantat al territori, que és el cos de Mossos, que és la policia integral, que té contactes dins el país i que parla amb molta gent, de la qual extreu informació, pot ajudar a preveure cap a on van els moviments islamistes i els imams més radicals i quin discurs tenen. I avui, com que aquesta informació no la tenim com la teníem vuit mesos enrere, doncs indirectament posen en perill la gent.

—És una manera de passar comptes perquè el 17 d’agost es va constatar que Catalunya podia funcionar com un estat?
—Nosaltres vam esdevenir un estat per unes hores. I no va ser el primer d’octubre, ni el 10 d’octubre ni el 27 d’octubre. Quan vam assolir la categoria d’estat va ser durant les hores posteriors a l’atemptat, quan vam veure que el president Puigdemont, el conseller Joaquim Forn i el major Trapero actuaven com un estat. Perquè en aquell moment no hi havia ningú de part de l’estat present al capdavant del cas ni de la comunicació pública del que succeïa al país. Recordem que qui agafava la paraula era el major, era el conseller, el president mateix. I no hi havia ningú de l’estat; ni el president, ni la vice-presidenta ni els cossos de seguretat. Hi havia els serveis d’emergències públics a Catalunya, bombers, metges, i el cos de Mossos. I això va fer veure a la ciutadania que havíem patit un atemptat però teníem prou recursos per a poder estar protegits.

—Què us va semblar que menys d’una hora després de l’atemptat de la Rambla El Periódico publiqués la falsa nota de la CIA?
—Si us dic personalment què penso podria dir alguna cosa inadequada. Però algú ha perdut la poca vergonya que li podia quedar, quan, en un moment en què encara no hi havia la xifra de morts ni de ferits, sotmesos en un caos brutal, algú malintencionadament explica que vam rebre la comunicació. L’única intenció era posar en alerta una part de la població catalana o espanyola que la culpa que l’atemptat hagués succeït era dels Mossos d’Esquadra. Volien desprestigiar-nos des del primer minut. I jo crec que l’autor material d’aquesta informació algun dia hauria d’explicar per què ho va fer. Independentment que aquesta nota hagués estat certa i real, calia publicar-la en aquell moment? Calia? Després, si aquest senyor insistia que nosaltres vam rebre la nota, per què no feia un editorial al seu diari exigint al PSOE, PP i Ciutadans que al congrés espanyol obrissin una comissió d’investigació i ell hi portés la nota? I si fos cert que l’havíem rebuda, que es jutgés qui s’hagués de jutjar per no haver fet cas d’aquella nota. Que es faci una comissió d’investigació i es dirimeixin totes les responsabilitats. I si ell hi pot aportar coses, que ho faci. Que ho expliqui. Però no una hora després de l’atemptat.

—Aquesta nota era també a la famosa caixa de documentació que el 26 d’octubre es va portar a la incineradora de Sant Adrià. Què va passar allà?
—Jo vaig arribar-hi al cap d’una estona. Nosaltres havíem estat seguits per part dels cossos policíacs de l’estat en el nostre patrullatge ordinari. D’una altra banda, quan hem de destruir la documentació, ho fem seguint un protocol, i sempre a la incineradora de Sant Adrià de Besòs, on es fa una trucada prèviament, es concerta una cita i es porta la documentació a destruir. Aquell dia ens hi esperaven. O bé algú de la incineradora va trucar a la policia espanyola, o bé un membre del cos va trucar a la policia espanyola. Hem de pensar si hem estat seguits, o si hi ha algú que, intencionadament des del cos mateix, ha volgut facilitar a la policia espanyola una sèrie de documentació.

—Voleu dir fer un lliurament controlat de documentació?
—Pot ser. Només se m’acudeixen aquests supòsits, i aquest, el del lliurament controlat, n’és un.

—Dieu que membres de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil us havien fet seguiments. Va ser al voltant d’aquells dies previs a la proclamació de la independència?
—Sí. Però abans també havíem detectat en alguna cita nostra que hi havia algun vehicle que teníem al darrere i que, una vegada passada la matrícula, vèiem que eren de la direcció general de la policia espanyola o de la Guàrdia Civil.

—I quan va començar a passar?
—Durant tot el context del procés. No pas d’abans del primer d’octubre, sinó anys anteriors ja havíem tingut seguiments d’aquesta mena, tot i que no tan intensament.

—El 20 de setembre vau ser davant la conselleria d’Economia?
—Sí, hi vaig ser des que van començar els escorcolls. Vam fer la feina que ens tocava: mirant què hi havia, i si podíem parlar amb algú que ens donés informació per a poder preveure situacions. Hi vaig ser fins a migdia, i aleshores em vaig desplaçar a la seu de la CUP, al carrer de Casp, quan van començar a anar-hi més furgonetes de la policia espanyola.

—Què va passar davant la seu de la CUP?
—A la seu de la CUP van carregar cartells del primer d’octubre en un cotxe particular, i els van aturar i els van prendre el material. En aquell moment van voler entrar a la seu de la CUP a fer-hi un escorcoll, i van començar a arribar-hi furgonetes.

—I va ser quan hi vau anar.
—Sí. I fou allà on vaig veure més violència latent, no pas a la seu d’Economia. Aquella sensació d’inseguretat era més evident allà, on hi havia quaranta o cinquanta furgons d’ordre públic entre el carrer de la Marina i el carrer de Casp. Era un dispositiu molt gran, i cada vegada hi havia més manifestants, membres de la CUP i d’altres partits, perquè fins i tot hi va anar en Xavier Trias. Hi va haver moments de tensió.

—I la tensió va anar pujant. La provocació era molt gran.
—Fins i tot alguna furgoneta va recular en el moment que semblava que ja marxaven. Allà, els concentrats es van fer forts, es van asseure. Van ser moments duríssims. Un cop acabat això, cap a les nou del vespre, em vaig reincorporar a la seu d’Economia, en el moment que tant Jordi Sànchez com Jordi Cuixart van pujar als vehicles i es va fer un cordó de seguretat per part de membres de l’ANC i Òmnium per mirar que pogués sortir la comitiva judicial. Sí que és cert que hi va haver moments de tensió, però jo allà no vaig veure cap temptativa de violència.

—No va ser fins a la matinada, que els Mossos van arribar a fer alguna càrrega.
—En l’acabament de la manifestació, a altes hores de la matinada, és cert que es va quedar gent voluntàriament, perquè els presidents d’Òmnium i l’ANC havien demanat que se n’anessis a casa. Una gent que no volia anar-se’n i finalment els Mossos van ser els que van carregar més tard per acabar d’esbandir la gent. Quan llegeixes a les interlocutòries que allà no hi havia agents dels Mossos, això no és cert. N’hi va haver molts al llarg de tot el dia.

—I el fet que els agents de la Guàrdia Civil deixessin les armes dins els cotxes és gaire normal?
—No. I jo crec que, independentment del relat públic o dels mitjans respecte de la sedició, hi ha una cosa paral·lela que té a veure amb la manera com haurien de funcionar els cossos de policia. Uns guàrdies civils van amb els seus vehicles i els estacionen per fer una entrada i escorcoll autoritzats per un jutge i han d’acompanyar la comitiva judicial i han de fer detencions. Entenc que deixin els cotxes allà, tot i que potser no és el lloc més idoni. Però bé, ells van considerar oportú de deixar-los-hi. Però si ells sabien que hi havia armes dins, entenc que no les hi havien d’haver deixat. No pots exposar un vehicle tantes hores allà, davant el lloc on vas a fer la feina, amb armes dins. Entenc que devien ser armes llargues, subfusells o escopetes, per la tipologia de guàrdies civils que van entrar. Ells preveien que ja hi hauria incidents? Això ens ho hauríem de preguntar. Volien desarticular una banda terrorista armada i havien de portar armes llargues? Això s’ho haurien de qüestionar ells. Per què duien aquelles armes allà?

—Us va sorprendre que la defensa del major Trapero digués que la cúpula dels Mossos s’havia posat a disposició de la justícia espanyola el 27 d’octubre?
—Com a ciutadà puc qüestionar o no entendre el fet que es faci aquesta comunicació, però pel relat normal el major en aquell moment fa el que creu que ha de fer, que és posar-se a disposició del TSJC. I si ell ho fa hauríem d’haver complert unes ordres determinades si més endavant s’haguessin produït. Però, al mateix temps, l’acció del govern republicà tampoc no va fer res, cap comunicació. Crec que el major és víctima dels uns i dels altres i el deixen sol, i ell pren les decisions que ha de prendre i ningú per part de l’estat no li pot retreure res. I fa les comunicacions que ha de fer.

—Marta Rovira i Puigdemont van parlar de l’amenaça real de violència per part de l’estat si es declarava la independència. Això us va arribar?
—No. En cap moment no ens va arribar. Però això no vol dir que no puguis pensar que ells poden arribar a uns límits que ja havíem vist que eren capaços d’arribar l’1-O. Tampoc no vol dir que alguns comandaments del cos poguessin rebre aquesta comunicació.

—Per la manera com pegava la policia espanyola el primer d’octubre, hauria pogut matar gent?
—Si mirem imatges de les càrregues policíaques de la Guàrdia Civil i la policia espanyola, hi ha llocs on es fa sense la contundència per poder causar ferits. Però n’hi ha on es veu clarament que l’actuació és desproporcionada. Que haurien pogut causar morts? Sí. Perquè es van llançar pilotes de goma, es va fer una utilització desproporcionada de les defenses personals i amb una violència molt gran, i d’aquí vénen tots els ferits que hi va haver. I hi hauria pogut haver algun mort.

—Puigdemont va dir que segurament devia la vida als mossos de permís que voluntàriament li fan la seguretat. Us va sobtar?
—No. I em va enorgullir que el president esmentés aquests ciutadans, perquè en el moment que aquests mossos l’acompanyen a Brussel·les i ara a Berlín ho fan a títol personal i fent ús del seu temps lliure i les seves vacances. Que digués el que va dir deu ser perquè segurament en aquest llarg viatge que té per Europa es deu haver trobat en situacions força rocambolesques i els ciutadans, mossos, el poden haver ajudat en situacions complexes. Però entenc que la llei no s’ha modificat sobre allò que diu dels ex-presidents; qualsevol ex-president ha de tenir una dotació econòmica i a una seguretat a la qual no ha renunciat. Qui incompleix la llei és el 155, perquè Puigdemont no té els dos o quatre mossos que hauria de tenir. I qui ho supleix són mossos amb hores i dies de vacances.

—Els últims dies la seguretat del president va canviar i el GEI, el grup especial d’intervenció, se’n va encarregar. Què indicava això?
—Podria ser una decisió del cap del cos o del conseller, perquè podien preveure que el president, com a dirigent màxim del govern, pogués ser víctima d’una agressió o alguna cosa més enllà. Podien tenir indicis en aquest sentit. O bé era per a anticipar-se a alguna cosa que no van passar. El GEI ha duplicat el nombre d’efectius aquests últims mesos. Si és així és perquè algú ha previst que les seves actuacions haurien de ser nombroses més i a més llocs.

—Fins a quin punt l’amenaça del gihadisme continua essent real a Catalunya?
—En aquest moment el nivell d’alerta continua essent quatre sobre cinc, i crec que no el van apujar a cinc per evitar de fer sortir l’exèrcit al carrer. Potser algú per part del govern o dels aparells de l’estat passat el 17 d’agost volia fer-l’hi sortir, però no va acabar passant. Després, tenim el conflicte de Síria, que cada vegada és pitjor. Veurem l’efecte col·lateral que té: hem de tenir en compte els retornats, la gent de Catalunya que ha anat a fer la gihad a Síria algun dia haurà de retornar. I potser ara som més a prop que tornin. L’amenaça d’aquests retornats serà molt més present que no pas ara. I jo faig una reflexió: el dispositiu del primer d’octubre, segons el ministre Zoido, va costar 87 milions d’euros. Si agafem el pressupost de la Generalitat i mirem la partida de fons reservats, que és la partida amb què nosaltres actuem per fer la nostra feina ordinària, per saber si l’amenaça és més o menys latent, veurem que és d’uns quatre-cents mil euros.

—I l’estat espanyol no us facilitava tota la informació.
—Com que Catalunya no és un estat, no té relacions bilaterals amb els altres estats, no té ambaixades ni consolats, i no podem saber què passa a l’Irac o al Paquistan o al Marroc ni com combatre el gihadisme en els seus territoris. Estem més debilitats, per tant, a l’hora de prendre decisions. I com que no tenim control de fronteres, com a catalans no sabem qui entra en territori català, cosa que sí que sap la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Si hi hagués més fluïdesa de la informació estic segur que estaríem molt més segurs.

—Aquest va ser el problema amb l’imam de Ripoll?
—Sí. Nosaltres actuem amb tres criteris, que són quin tipus d’ideologia pot tenir l’oratori –perquè no és igual que sigui salafista que d’islam moderat, que és el que professen la gran majoria de mesquites del país. El segon és quanta gent pot anar a l’oratori, perquè no és igual que l’imam pugui tenir influència sobre mil cinc-centes persones o dues mil o tres mil persones que sobre cent, com passava a Ripoll. I el tercer, el més important: que algú d’aquell oratori, de la seva junta, o algú que hi vagi a resar, hagi estat investigat o sigui investigat per terrorisme. En el moment que no es comparteix la informació, en el nostre aplicatiu, per exemple, si posaves Abdelbaki es-Satti el dia 16 d’agost no hi sortia res. En canvi, entenc que en aquest mateix aplicatiu de la policia espanyola, la Guàrdia Civil o el CNI constava que havia estat investigat anteriorment en el cas Chacal a Vilanova i la Geltrú, que havia tingut vincles amb els atemptats de l’11-M de Madrid, amb el de Casa Blanca del 2003, que havia col·laborat amb el CNI durant alguns anys… Si ho haguéssim sabut potser hi hauríem pogut posar més el focus. I faig la pregunta que ningú no ha respost: per què ningú no va informar que Abdelbaki es-Satti havia estat investigat per terrorisme i vinculació amb gent detinguda?

—En els atemptats del 17-A era necessari matar els membres de la cèl·lula?
—Pel que fa a l’actuació de Cambrils el 18 d’agost, a aquelles hores de la nit, en ple mes d’agost, el passeig era ple de gent, ple de turistes, i les conseqüències que podia tenir que aquell vehicle continués, amb aquella gent amb ganivets a la mà i amb suposats cinturons d’explosius no sabien quines podien acabar essent. Abatre els terroristes crec que no s’ha de posar en qüestió en aquell moment concret i amb la tensió que es vivia. El fet de Subirats el 21 d’agost s’ha qüestionat molt. També ens hem de posar a la pell dels companys d’allà, que eren de proximitat rural del Penedès. No tothom està preparat per a encarar situacions d’aquesta mena. I fins i tot si estàs preparat és difícil que puguis actuar amb el cap fred en aquell moment. Es va acabar abatent Younes Abbouyaakoub, també duia un fals cinturó d’explosius… Ho podem qüestionar, però ens hem de posar a la pell de les persones. Evidentment hauria estat òptim que fos viu. Potser és cert que hauríem de poder ajudar i formar més el personal en situació de crisi; aquest és un dels deures i de les conclusions que penso que es podrien extreure de la comissió d’investigació que sí que es farà al parlament.