David Selvas: “No tinc cap dubte que el teatre català patirà”

Actor, director, productor… David Selvas (Santa Perpètua de Mogoda, 1971) és un nom imprescindible del teatre, el cinema i la televisió catalans. Conegut pel gran públic gràcies als seus papers a les sèries Nissaga de poder, Laberint d’Ombres i La Riera, aquests darrers anys ha dirigit clàssics, com ara La importància de ser Frank, d’Oscar Wilde; Àngels a Amèrica, de Tony Kushner; Hedda Gabler, de Henrik Ibsen, i Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Precisament, aquest darrer muntatge, de la productora la Brutal, que comparteix amb els actors Julio Manrique i Cristina Genebat, especialment adreçat i adaptat al públic jove, va ser una opció ambiciosa que ha topat amb una manca de públic que Selvas mateix no s’ha estat de denunciar, i que l’ha fet reflexionar sobre la crisi que viu el teatre català.

Entretant, aquest home de teatre no ha deixat de preparar projectes. Mentre per a l’any vinent s’albira la direcció de Tots eren fills meus al Teatre Lliure, el 14 de setembre estrena La meravellosa família Hardwicke, una comèdia de Christopher Durang inspirada lliurement en l’obra de Txékhov, que es pot veure per primera vegada en català, en una traducció signada per Genebat, i que representa una nova col·laboració entre la Brutal, Bitó i T de Teatre. Es podrà veure a la Villarroel fins el 16 d’octubre.

—Sou a punt d’estrenar La meravellosa família Hardwicke. Nervis?
—Els nervis sempre hi són, però ara que hem fet les primeres passades amb públic estem més tranquils. Un dels motius per a fer una comèdia és que la gent s’ho passi bé i rigui. Però fins que no la presentes al públic, no saps si aconseguiràs fer-lo riure.

—És la primera vegada que es tradueix al català i que es representa ací. Tota una primícia.
—És un premi Tony del 2013 que va ser un exitàs a Broadway, on Sigourney Weaver feia el paper que aquí fa la Marta Pérez. Mentre buscàvem material de comèdia amb la gent de Bitó i T de Teatre vam descobrir-la. És complicat de trobar comèdies que tinguin un cert missatge, que no siguin solament un “hi, hi, ha, ha”. Aquest text és una bogeria que parteix de la visió d’un americà sobre Europa, inspirada en Txékhov i la nostàlgia i la intensitat que se suposa que tenim els europeus. Tot plegat, portat a un lloc absolutament americà com ara una família desestructurada, amb petits referents txekhovians. Maixa, Sònia i Vània, són tres germans amb noms de protagonistes de Thékhov, que viuen ancorats en una mena de tragèdia. Hi una casa que s’ha de vendre i una germana que és actriu i que voldria fer teatre, però es veu obligada a fer papers que no li agraden per mantenir els seus germans, que s’han quedat cuidant els pares. A partir d’aquí, hi ha tota una visió còmica sobre la família, els germans, les mentides, el que ens diem i no ens diem, el fet de fer-se gran… Molt contemporània. Tot plegat acaba essent una oda a ser especial, a la part de friqui que tots tenim dins.

—És una nova col·laboració de la Brutal amb Bitó i T de Teatre. Ja és una relació estable?
—En l’època que vivim, tot el que sigui sumar esforços –econòmics o artístics, també– és bo. Sumar gent que fa molt de temps que es baralla per poder fer produccions potents, amb uns estàndards d’excel·lència importants, ens pot permetre de fer un producte més bo i aconseguir que la gent ens vingui a veure.

—També hi destaca l’actiu Paula Jornet, a qui vau conèixer a La Riera. A la sèrie fèieu de pare i filla...
—És tan bonic veure-la créixer com a actriu! És una de les coses més boniques de l’ofici de director. És un gust treballar amb ella.

—És una comèdia. Sembla que és el gènere teatral que funciona més bé.
—La comèdia sempre funciona, perquè és aquell esquer lúdic que permet de captar un públic més general. Potser no tothom vol anar al Lliure a veure L’oncle Vània, de dues hores, però, en canvi, els pots parlar del mateix sense fer-los aquesta sensació.

—La comèdia és la manera senzilla d’empassar-se els clàssics?
—No ens han educat per gaudir dels clàssics. A Rússia, des de petits van a veure els seus clàssics, però aquí sembla que ho hem deixat. Quan era jovenet, es feien tres o quatre obres de Shakespeare per temporada. Ara se’n fa una i gràcies, i gairebé mai en teatres públics. Hi ha una certa banalització dels continguts perquè tampoc no hem deixat que la gent es relacioni d’una manera habitual amb texts no tan fàcils de digerir.

—El vostre muntatge anterior era un Romeu i Julieta de Shakespeare actualitzat per al públic més jove, que no ha acabat de funcionar. Sentiu recança?
—Vam haver d’aturar les funcions una setmana abans del previst. Com a sector teatral i per part dels organismes públics no s’ha sabut crear un públic jove. Quan es fa una obra especialment dirigida a ells, no hi van en massa com hi va al teatre el públic fidel de seixanta anys. Els joves se senten interpel·lats pels festivals i la música o per les plataformes audiovisuals, però no pel teatre. Per això, quan engegues una producció en què mires de connectar amb els més joves, tan temàticament com amb la imatge i producció, ni pels preus que paguen ni pel grau de resposta i el nivell de prescripció que generen no acaben sortint els números.

—Platees buides i grans descomptes. Una mala combinació.
—Veníem d’un temps que havíem estat tancats a casa i a la gent li venia més de gust anar a les terrasses que no pas al teatre. Com a sector, hem de reflexionar: no podem fer muntatges de vuit o nou actors entre el maig i l’octubre? Nosaltres no tornarem a arriscar-nos a fer una producció amb dotze nòmines en aquestes dates. En la nostra petita mesura, voldrà dir que donarem menys feina, per exemple. No ens hi arriscarem més.

—Tot plegat afectarà la varietat de la programació i del risc dels muntatges.
—Anem cap a temporades més banals. Podran aguantar els teatres públics i les empreses amb grans estructures en què uns quants muntatges es puguin compensar. Però les productores que ens la juguem a una sola carta, difícilment podrem arriscar si no hi ha una revisió de les ajudes en relació amb el risc en els continguts. Una funció bàsicament adreçada al públic jove podria tenir una ajuda addicional. Si solament fem coses per al públic fidel de seixanta anys, d’aquí a vint anys ens quedarem sense espectadors. Qui hi tindrem, a la platea?

—Dieu que és el final del teatre?
—El teatre no desapareixerà, però anirem cap a grans espectacles amb pressuposts enormes i propostes més de batalla. El punt mitjà serà molt complicat.

—Amb una cultura i una llengua minoritzades, per al teatre català aquesta desproporció entre grans muntatges i teatre de petit format és molt perillosa.
—No tinc cap dubte que el teatre català patirà. Si no ens ho prenem seriosament, el teatre català solament serà en teatres de dues-centes localitats. Excepte el teatre públic, en què pot ser que es muntin coses en sales de nou-centes butaques que només tinguin una ocupació de dos centenars d’espectadors. Hi havia coses que teníem que potser si no les haguéssim carregades, tot hauria anat diferent. Si els Radicals Lliures que va inventar-se l’Àlex Rigola fa vint anys s’haguessin continuat fent, avui hi hauria públic per anar a veure les propostes més trencadores i alternatives que programa en Juan Carlos Martel i que no han tingut gaire ocupació. Si el T-6 hagués continuat, les sales grans haurien pogut aguantar grans textos, com ara Justícia, d’en Guillem Clua. Hi ha una responsabilitat d’educar aquest públic.

—Què caldria fer, per educar-lo?
—Sobretot no despistar-lo. És tan delicat, que si fas grans tombs i te’l carregues és molt difícil que torni. Amb la pandèmia, l’hàbit del teatre ha desaparegut i no és tan fàcil que torni.

—Els projectes adreçats a la creació de públic jove de fa vint anys no competien amb les plataformes audiovisuals i l’explosió de la ficció televisiva.
—Absolutament. És difícil d’avaluar-ho perquè no hi ha estatístiques precises, però jo mateix he perdut l’hàbit d’anar al cinema per culpa de les plataformes. Si em passa a mi, per què no a la resta del públic?

—Vós, de fet, us vau donar a conèixer al gran públic interpretant Fèlix Montsolís de Nissaga de poder. Com heu combinat el cinema, la televisió i el teatre?
—Quan ets jove pots amb tot: filmes una sèrie al matí, assages una obra a la tarda i fas funció al vespre. Això és impossible ara. He anat fent diverses èpoques: fa gairebé vint anys que vaig començar a dirigir. En fa deu que vam començar a produir. Són cicles que, com que sóc una mena de cul inquiet, he volgut anar combinant i explorant.

—A partir de la vostra experiència, com veieu l’audiovisual català?
—Hi ha una manca d’inversió absoluta. Hi hauria d’haver sis Alcarràs l’any. Si ens fixem en els belgues, els danesos o els neerlandesos, que són en qui ens podem emmirallar, què hi falta? Inversió.

—No és per manca de talent.
—Falten diners i creure’ns-ho de debò. No creem hàbits culturals. El dia que els departaments d’Educació i Cultura vagin junts, farem una gran passa endavant. Si la cultura és la manera de construir una societat millor, no podem desvincular-la de l’educació.