David Saltzberg: ‘Cada vegada es dóna més importància i valor a la comunicació científica’

En un dels capítols de la primera temporada de la sèrie The Big Bang Theory, Penny (Kaley Cuoco) convida els seus veïns –un grup d’amics que es dediquen a la investigació científica i que treballen a l’Institut Tecnològic de Califòrnia– a una festa de disfresses. Un d’aquests científics, Sheldon Cooper (personatge representat per l’actor Jim Parsons), que estudia la teoria de cordes, escull un vestit blanc amb franges negres que vol representar l’efecte Doppler. D’aquesta manera, una noció física fonamental acaba integrant-se en una trama d’un programa que s’emet en una franja horària de màxima audiència. La disfressa dóna peu a tota mena de situacions divertides, en què la visió comuna del món –els amics de Penny pensen per exemple que Cooper va disfressat de zebra– i la visió científica apareixen com dos mons forçats a conviure, malgrat que xoquin irremeiablement.

The Big Bang Theory és un programa d’entreteniment: cap seguidor de la sèrie pot esperar que hi aprendrà física teòrica. Però constantment es produeixen discussions sorprenents entre els personatges, com quan en un dels episodis es discuteix sobre si la teoria de cordes és superior a la teoria de la gravetat quàntica de bucles. L’objectiu sempre és l’humor, i amb aquesta finalitat s’exploten tots els recursos imaginables, i s’utilitzen tota mena de clixés que giren al voltant dels científics –la seva dificultat per relacionar-se, o la seva passió per la ciència-ficció, els còmics i els superherois– amb un resultat que ha captivat l’audiència. Però l’humor en cap cas està barallat amb el rigor i la claredat amb què s’exposen les teories i conceptes científics.

Científics com Brian Greene, Neil deGrasse Tyson o Stephen Hawking, entre d’altres, no han dubtat a aparèixer en el programa. És una mostra del respecte per la comunicació científica que manifesten els científics de cultura anglosaxona i de la importància que donen a la imatge de la ciència que té la societat. Per apropar encara més la ficció a la realitat, una de les actrius protagonistes, Mayim Bialik, és simultàniament doctora en neurociències en la realitat i en la ficció.

David Saltzberg, professor de física i astronomia a la Universitat de Califòrnia, és assessor científic de la sèrie i, per tant, el responsable de supervisar que no es filtri cap mena d’error científic en el guió. Fins el 2013 actualitzava un blog¹ on comentava la ciència que hi ha darrere dels episodis de la sèrie. Va venir a Barcelona el passat abril amb motiu del saló del còmic, un tipus d’esdeveniment on justament esperaríem trobar els protagonistes de The Big Bang Theory.

El programa The Big Bang Theory mostra els científics tal com la societat els percep o bé es pot dir que la sèrie ha modificat aquesta visió?
La majoria de gent no ha conegut mai cap científic. Després de més d’un centenar d’episodis, l’audiència ha acabat identificant els protagonistes com a persones amb unes característiques molt específiques. En els primers episodis encara no els coneixien, però després de vuit anys els coneixen amb detall, i crec que la gent estima aquests personatges. Els desperta  un sentiment de calidesa, i aquest sentiment s’estén cap a la mateixa ciència.

Segurament aleshores cal pensar que ha canviat la manera de veure la ciència.
No ho sé, però en l’actualitat hi ha molts més estu­diants de física que anys enrere. M’agradaria poder fer un experiment per saber si la sèrie ha tingut res a veure amb aquesta revifada. Comprovar què passava abans i què ha passat després de l’emissió de la sèrie i comparar els resultats. Com que no podem fer aquest experiment, només ens queda especular. El fet és que en la sèrie es veu gent real que fa ciència per guanyar-se la vida, i que es diverteix al laboratori.

És freqüent que en molts programes de televisió es doni una imatge del científic inspirada en el mite de Frankenstein. En The Big Bang Theory, en canvi, es caracteritza el científic de manera molt més agradable i propera.
Els personatges són entranyables. I l’audiència és molt protectora envers ells. Ho notem per la reacció de la gent. Si li passa alguna cosa dolenta a algun dels protagonistes es pot sentir la tensió entre l’au­diència i ens fan arribar misstages electrònics, per exemple.

Els protagonistes actuen sovint com nens. Prefereixen, per exemple, fer volar estels que mirar un partit de beisbol amb els col·legues. Potser aquesta identificació té alguna cosa a veure amb la creativitat?
Trobo que els físics mai no perden la noció de jugar com un nen. I això de la creativitat també és veritat per a escriptors i per a guionistes còmics.

La sèrie és un entreteniment, però hi apareix també molta teoria.
Sí, hi ha molta ciència.

I no només de física, també hi ha referències a la psicologia o a les neurociències.
Molta gent opina que es tracta d’un programa intel·ligent, i és obvi per tota la ciència que s’hi explica. Però de fet també hi ha molta filosofia. Un dels personatges secundaris, per exemple, es diu [Barry] Kripke (protagonitzat per l’actor John Ross Bowie), nom que fa referència al famós filòsof [Saul Kripke]. També es poden escoltar en la sèrie discussions filosòfiques, o fins i tot històriques. Quan rebo el guió, sovint he de consultar les referències, perquè hi ha molts temes que desconec. I també confio que la gent a casa seva consulti totes aquestes referències. Hi ha gent que mesura el nivell d’intel·ligència d’un programa de televisió –com el nivell del vocabulari que s’hi empra i el seu contingut– i el nivell aquí és d’escola de postgrau.

Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.

Roger Corcho. Periodista, Barcelona.

Què és Mètode?