David Murillo: ‘Les elits espanyoles proven de mantenir l”status quo’ desmuntant la democràcia’

David Murillo Bonvehí és professor d’ESADE, especialista en temes de globalització i geopolítica. Ha estudiat sociologia, humanitats i gestió d’empreses. Fa quinze dies, la revista acadèmica Globalizations va publicar el seu article ‘A por ellos! Les elits, la despolitització i la resistència a l’opció per la independència de Catalunya’, en què explica al públic internacional el paper de les elits espanyoles en el procés català. Segons Murillo, les elits han preferit de degradar les institucions espanyoles abans de trobar una solució racional al conflicte, cosa que hauria implicat negociar i fer concessions. VilaWeb ha entrevistat telefònicament el professor Murillo.

—D’on us ve l’interès per les elits?
—Estudio la globalització i això implica estudiar la interacció amb governs i el rol del ciutadà. Quan el ciutadà és escoltat, som en una democràcia liberal estàndard. I quan deixa de ser escoltat, anem cap a models elitistes, autocràtics o a visions populistes. El meu interès és explicar què ha passat aquí que s’ha fet tan malament. Per què un poble que fa anys i anys que demana pacíficament una solució política es troba amb el resultat que tots sabem.

—Quin ha estat el rol de les elits espanyoles en el cas català?
—Les elits espanyoles van tancar la porta a la vehiculació política. No van deixar que les institucions fessin el seu rol i es negociés cap solució. Van passar el tema a la judicatura. Una judicatura polititzada, amb convergència amb les elits polítiques, i amb manca de meritocràcia i avaluació. Estudis internacionals mostren que la judicatura espanyola és de les menys capaces de treure’s de sobre la influència política. A l’article a Globalizations explico els mecanismes que han portat a la solució actual, que des d’un punt de vista democràtic és xocant. Explicar com les elits espanyoles proven de mantenir l’status quo desmuntant la democràcia i els seus fonaments, tal com vam veure amb l’operació Catalunya i les operacions de difusió de mentides en massa. Les elits han fet servir el poder d’una manera que seria incomprensible des d’una visió tradicional d’una democràcia liberal, amb divisió de poders, i on les actuacions sobre allò que és el demos d’un país les fan les institucions.

—També recordeu que el 2017 l’agència de ràting Moody’s va pronosticar una solució racional, cosa que no va passar.
—És una anècdota potent per a fer veure que des de fora es creia que un estat no se la jugaria posant en perill el fonament de legitimitat del país i les seves institucions per una negociació. Per la via racional es podria haver arribat a un compromís intermedi. Qualsevol democràcia avançada negocia, transacciona per resoldre. Un govern amb vista i fonaments de democràcia liberal negocia. Seleccions catalanes? 50% d’IRPF? Parlem-ne. Entraria en dinàmiques de democràcies madures. Aquí, curiosament, alcen un mur infranquejable. I posen tota la gent que es troba en posicions intermèdies (federals o confederals) en aquest binomi: independència o status quo. Un binomi volgut per Rajoy, i veig que ara també pel PSOE. Per mi hi ha una dada xocant: el gruix dels independentistes creuen que és més factible la independència que no pas la reforma democràtica de l’estat espanyol. Estic convençut que és així.

—Quin paper heu vist als mitjans?
—A partir de la crisi financera, i la dependència posterior, els mitjans han acabat convergint i alineant-se (amb comptades excepcions) per treure la legitimitat democràtica a la posició catalana. Els mitjans acaben justificant la repressió i situant la demanda catalana en aquests epítets: cops d’estat, frau democràtic, Catalunya silenciada.

—Una dada impactant: el 47% dels diputats a Madrid tenen familiars que ja eren polítics abans.
—L’endogàmia política és molt més alta a l’estat, sí. Com el nombre elevat d’alts càrrecs de l’administració pública que fan el pas a ser candidats, presidents o ministres. Hi ha hagut governs amb majoria de magistrats i alts càrrecs a l’administració pública. Això són anomalies que denoten l’alt grau d’integració de les elits econòmiques, polítiques i administratives que hi ha a l’estat espanyol. Per definició, en una democràcia liberal hi ha d’haver meritocràcia, rotació, separació de les elits.

—Una frase de l’article: ‘Les democràcies són els taüts de les revolucions.’
—En teoria, una democràcia liberal perfecta és un mecanisme per a vehicular les protestes polítiques, o els greuges. Teòricament, si es fa així, la revolució no arriba. Però si no es vehiculen les demandes… Els qui defensen que Espanya és una democràcia liberal han de respondre a aquesta pregunta: fins a quin punt el ciutadà és escoltat. Per exemple, a Catalunya sembla clar que hi ha una majoria amplia que vol més autonomia (65%). Has d’explicar per què no es respon a aquesta demanada. Has d’explicar per què la voluntat no és escoltada.

—L’única opció, doncs, és fer la revolució, si no es pot canalitzar per dins?
—Històricament, es demostra que si no es canalitza la política per mitjà de les institucions, la política sobrepassa les institucions. Un exemple perfecte va ser la mobilització, la protesta, el referèndum del Primer d’Octubre. I l’octubre del 2018, després de la sentència. Històricament, no falla. Si, a sobre, ho acompanyes d’un terrabastall econòmic… L’obligació d’un govern és trobar sortides. Si no surten, la política institucional deixa pas a una altra mena de política. Com a sociòleg us diré que la política també són les vagues, les protestes, les revolucions.

—Poseu en dubte la neutralitat de l’estat espanyol.
—Inqüestionable. No ha estat neutral. Només cal veure com va jugar aleshores, i després. Com s’aparten fiscals, com es fa la sentència de l’estatut. És ben sabut que la neutralitat no existeix. El fet curiós és que l’estat no té propòsit d’esmena i s’estima més apartar-se dels cànons de la democràcia liberal per entrar en la tradició històrica d’escoltar poc. Joan Puigcercós parlava fa poc a VilaWeb de l’africanisme inherent a la política espanyola. Es va veure aleshores, i es veu ara, amb la pandèmia. Els països en situacions de crisi demostren allò que són: Alemanya aplica amb solucions confederals i l’estat espanyol surt amb militars, arengues patriòtiques, centralisme de ferro i comandament únic. Perquè l’article també diu que la tradició històrica té molt de pes. I acaba sortint.

—Com llegiu la tensió actual entre el PSOE i la Guàrdia Civil?
—Els mateixos mecanismes que vam veure per a doblegar el parlament català, ara els apliquen per negar la legitimitat del govern de coalició PSOE-Podem. Les elits espanyoles tenen un tarannà i una tradició profundament antidemocràtica. Tal com es demostra ara i com es va demostrar el 2017. Ara volen trencar l’aliança PSOE-Podem per acostar el PSOE cap a Ciutadans. Un primer pas cap a un govern més de dretes. PP, Ciutadans, Vox. Això voldrien. Si ho acompanyem de la manca de voluntat del PSOE per a reformar aquestes elits, i garantir com a mínim la independència del poder polític, el problema és gros. Aquí hi ha tota una feina de regeneració democràtica i institucional que l’hauria d’haver fet el PSOE. I no l’ha feta. I ara està en la posició més dèbil dels darrers vint anys o trenta.

—Res a afegir?
—Que la racionalitat s’imposa i allà on no arriba surt el desbordament de la política. Fins que no es resolgui políticament aquesta qüestió, per la via que sigui (racional o no). Si es demostra que és més fàcil la independència que la reforma democràtica o federal anirem a noves onades.