L’any 1974, a l’exili, Aureli Argemí (1936-2024), un ex-monjo de Montserrat, deixeble de l’abat Aureli Maria Escarré, va fundar el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN). Ha estat un petit centre d’operacions de la lluita per l’alliberament nacional, un cau de dirigents, que durant les hores més minoritàries de l’independentisme, aquestes darreres dècades, ha mantingut encesa una espelma. Argemí, que es va morir l’abril proppassat, va ser un dels impulsors de la Crida a la Solidaritat, l’any 1981, i de la Plataforma pel Dret de Decidir, l’any 2005. L’entitat fa enguany el cinquantè aniversari, i el celebra en un acte al CCCB amb projecció d’imatges, música i testimonis. A més, s’ha afegit per primera vegada als organitzadors de la gran manifestació de la Diada. De tot plegat, en parlem amb el president actual, David Minoves (Barcelona, 1969), que exerceix el càrrec d’ençà del 2015.

—El CIEMEN va ser pioner en molts sentits. Quan es va fundar, ben pocs s’imaginaven com anirien després les coses. Com la va canviar l’entitat, el procés?
—El CIEMEN va sembrar llavors que després van tenir impacte. Coses que hem vist després, durant allò que els periodistes han anomenat procés, s’havien assajat al CIEMEN, en alguns moviments. El més carismàtic va ser la Crida a la Solidaritat, però també la Plataforma pel Dret de Decidir. Moviments transversals que, inicialment, integraven gent de consciències molt diferents, però que formarien part del nucli d’allò que enteníem com a independentisme civil. Ara parlem de la manifestació contra la sentència de l’estatut del 2010 com la primera mobilització, però l’any 2006 la Plataforma pel Dret de Decidir és capaç de treure al carrer centenars de milers de persones de manera sobtada. No és fruit de l’atzar. És fruit del sobiranisme civil que havia treballat al marge dels partits polítics.

—Sense l’entrenament d’aquestes entitats, l’independentisme no s’hauria pogut organitzar tan de pressa després.
—Exacte. Quan s’esdevenen les primeres consultes per la independència, això agafa per sorpresa els partits. Però no les entitats petites. El CIEMEN ha estat una entitat molt petita que, a diferència d’altres, no ha tingut vocació de masses, sinó vocació de sembrar llavors. Ho explica molt bé l’Aureli Argemí al seu llibre de memòries, La llavor sembrada. I, pel que fa al procés, l’Aureli segur que no s’imaginava què passaria, perquè el CIEMEN és una entitat creada a l’exili, durant l’exili de l’abat Escarré. Allí l’Aureli pren consciència de la diferència entre la realitat de la Catalunya interior i la Catalunya de l’exili, i de la necessitat d’explicar Catalunya al món i el món a Catalunya des d’aquesta perspectiva.

—Com la descriuríeu, aquesta perspectiva?
—Era una aproximació humanista als drets col·lectius. Ell, que era un home profundament cristià, que va ser monjo, s’aproxima als drets a partir del principi de la minorització. S’adona que no som una minoria nacional, sinó un poble minoritzat. I que la nostra llengua ha estat perseguida i minoritzada. I així comença a descobrir la resta de minoritzacions. En aquell moment, creu que cal explicar aquesta realitat i que a llarg termini hauria de ser reconeguda, però no s’imagina, encara a les acaballes del franquisme, que aquest plantejament podria ser hegemònic dins del catalanisme. Avui el corrent majoritari del catalanisme és, ja, netament independentista. Quan l’Aureli comença a fer aquests plantejaments, tot això forma part d’una realitat prohibida. El pare abat Escarré i ell havien patit repressió directa per catalanistes.

—Quina és la primera intenció del CIEMEN?
—Quan crea el CIEMEN, ell creu que fa una acció més acadèmica. La intenció és conèixer la realitat nacionalitària dels pobles, de les nacions d’arreu del món, i també de Catalunya. I després, la divulgació i el treball cooperatiu. Assenta un principi de solidaritat internacionalista d’arrel catalana, que després té molta vinculació amb la cooperació per al desenvolupament o a la solidaritat internacional. El CIEMEN fa les primeres passes a l’exili, amb la revista Minorança o les jornades internacionals de Cuixà, a Catalunya Nord. Quan torna, l’Aureli no es pot ni imaginar què passarà.

—I què passa?
—És un moment de reacció contra l’ofensiva anticatalanista del manifest dels 2.300. I se li acut de parlar amb altres entitats i convocar un acte al Paranimf de la Universitat de Barcelona per crear la Crida a la Solidaritat. Al marge dels partits: llavors, els partits maldaven per situar-se en la incipient democràcia. L’Aureli és dels qui creuen que els drets col·lectius i nacionals han d’estar per damunt dels interessos partidistes. Quan dic que es va picar pedra durant molts anys, ho dic perquè idees que avui donem per descomptades, eren profundament minoritàries quan es va fundar el CIEMEN.

—Després del 2017 teniu la sensació que aquests mateixos principis han tornat a sucumbir davant dels interessos partidistes?
—Hi ha factors molt diferents d’aquella època. Llavors hi havia un entusiasme, unes ganes de construir un futur que era possible. Avui les dinàmiques són diferents. Hi ha, per exemple, una segmentació social molt important, un trencament dels referents comunicatius, el creixement de l’individualisme, de les bombolles, dels espais estancs. És difícil de compartir una conversa pública sobre referents comuns i compartits. Ha canviat molt com ens informem, de quina manera participem políticament. El moviment associatiu pateix un envelliment. Es veu en tots els sectors. En general, hi ha envelliment. I en segon lloc, una gran decepció, que en part és provocada per l’acció política, però en part induïda, també, per una extrema dreta que ha treballat sobre l’esquema de les guerres culturals per alimentar l’antipolítica. Hi ha una desconfiança absoluta, no tan sols cap als partits o als sindicats, sinó també a les institucions, perquè han fallat en les aspiracions.

—D’acord, el moment històric és diferent. Però per què després del 2017 ha costat tant d’establir una estratègia compartida de resistència no violenta, que és una de les coses que sempre ha defensat el CIEMEN?
—Les accions que feia la Crida o les iniciatives del CIEMEN no plantejaven assoliments a curt termini, com sí que passava el 2015 o el 2017. La velocitat que va agafar el moviment sobiranista i sobretot la perspectiva tant a curt termini d’assolir els seus objectius van generar una gran frustració. Hi havia molta projecció de desitjos. Amb això no vull dir que no s’hagués acumulat una força extraordinària ni una capacitat de mobilització sorprenent, però segurament no era ni hegemònica ni suficient perquè, a través dels fets consumats, els objectius es fessin realitat. És una anomalia, això d’intentar fer efectiu un moviment d’emancipació nacional de manera no violenta però no acordada. La majoria de processos de llibertat nacional que no han estat acordats han estat violents. No vam ser capaços de superar aquesta dicotomia, i això ha originat un gran desànim. Hi ha un trencament emocional amb l’independentista del costat, amb l’organització del costat, amb el partit que ens va dir que ho teníem a tocar. Ha estat un error plantejar-ho tot tan a curt termini. Al CIEMEN fa cinquanta anys que som corredors de fons i ara no ens vindrà d’una altra pedra al camí.

—Què pot aportar el CIEMEN en aquest moment de desànim i de trencament emocional?
—Coses que vam aprendre d’Aureli Argemí: la seva personalitat ha influït molt en l’entitat. Defugia el protagonisme, però sabia combinar la persistència amb la generositat. El CIEMEN pot aportar predisposició a escoltar i a arribar a acords. L’Aureli era capaç d’arribar a acords amb gent molt diferent si hi havia un objectiu compartit. És una cosa que avui trobem molt a faltar. El CIEMEN pot ajudar a reconstruir. De raons per a estar enfadat amb l’independentisme del costat n’hi ha moltes; de vegades, induïdes pels algorismes de les xarxes socials, però també per actituds partidistes. El dia a dia s’ha estancat en la dinàmica de posar-nos el dit a l’ull. No és tan sols una qüestió de renovar lideratges: també de predisposició.

—El CIEMEN mateix, però, ha estat una escola de lideratges. Per què costa tant que n’apareguin de nous?
—És complicat. Els lideratges, molt sovint, es forgen en moments inesperats, en situacions improvisades, i fruit del caràcter de persones que, davant una situació complexa o d’una emergència, emergeixen i són capaços de comunicar què cal fer o d’entendre què vol la majoria i liderar-ho. En tot cas, allò a què pot contribuir el CIEMEN ara com ara és a reconstruir ponts. Cal recuperar un cert consens. Una de les coses que critiquem és la manca d’un diagnòstic compartit sobre què ha passat. Sense posar-nos d’acord en què ha fallat, és molt difícil de dibuixar els horitzons de futur.

—Què més cal, segons el CIEMEN?
—Cal recuperar la connexió amb les noves generacions. Cap gran canvi en la història no s’ha aconseguit sense mobilització. Vam tenir una explosió de mobilització que va ser, diguem-ne, improductiva. Per això, ara, molta gent pot creure erròniament que no serveix de res sortir al carrer. Nosaltres ja fa temps que creiem que necessitem un Onze de Setembre més transversal i per això aquest any ens hem sumat als organitzadors. L’ANC és molt important, i hi ha de ser, però també ha entrat en la dinàmica de bombolles. Cal recuperar la transversalitat en les convocatòries nacionals i en els objectius compartits. És difícil de creure que es pot tornar als carrers massivament, però ho hem de tornar a fer, perquè, si no, hi ha el perill d’atomitzar el sobiranisme civil.

—Ara l’independentisme s’ha d’acostar a unes altres nacions sense estat com Escòcia o Irlanda, o ha de centrar-se a fer relacions de tu a tu amb estats que ja són independents?
—No s’han de perdre els principis. Hi va haver un moment, entre el 2015 i el 2017, que ens vam creure que ens havíem de relacionar amb els estats constituïts perquè, com que ho teníem a tocar, no calia que mantinguéssim la vinculació amb altres moviments d’alliberament nacional. El CIEMEN sempre ha defensat la importància de mantenir la col·laboració amb Còrsega, amb Bretanya, amb Galícia o amb el País Basc. Ho hem fet amb la Xarxa Mundial pels Drets Col·lectius dels Pobles, per exemple. El CIEMEN va estar sempre al costat del moviment abertzale, fins i tot en els moments més durs, quan la majoria amagaven el cap sota l’ala perquè hi havia violència. Hi ha moments de desorientació en què tenim la temptació de distanciar-nos dels altres moviments d’alliberament nacional. Ens vam creure que érem en una altra lliga, i crec que va ser un error. Un principi de la lluita solidària internacional és que, si no ets capaç de teixir complicitats, quan t’ataquin no tindràs ningú que et doni un cop de mà.

—També ha passat una altra cosa: molts s’han emmirallat en Catalunya.
—Sí. Durant anys vam ser el focus que miraven la resta de moviments d’alliberament nacional. I molts segueixen l’actualitat catalana encara ara. Coses que nosaltres hem viscut com a assoliments incomplets, que s’han quedat a mig camí, els altres les han valorades. La negociació política, l’amnistia, el reconeixement del català, del basc i del gallec al parlament espanyol… que certament és peccata minuta respecte dels objectius que es marca el CIEMEN, que és la igualtat de drets lingüístics. Però de vegades no som capaços d’assaborir i de valorar els assoliments que anem fent. El camí de l’alliberament nacional és llarg i tortuós. No és cosa d’un dia per l’altre.

—Treballar per les minories ètniques, és clar, no tan sols es fa amb solidaritat internacional. També dins de casa.
—Sí. Hi hem treballat molt. Si el català s’ha preservat és gràcies a la capacitat d’aprenentatge dels qui han arribat, però també per la capacitat d’atracció que té. Passa com amb la construcció nacional catalana, que es fa a través de l’empelt. Catalunya és un país d’immigració, però amb les diferents onades d’immigració dels últims anys, combinades amb aquesta reacció autoritària de l’extrema dreta a Europa, hi ha la temptació d’un discurs de replegament nacional, de deixar de banda tots els qui avui treballen a Catalunya i necessitem que s’empeltin. El CIEMEN ha estat desacomplexadament a favor de plantejar l’ampliació del dret de vot. No pot ser que hi hagi veïns i veïnes que fa quinze o vint anys que viuen en un municipi i no en puguin votar l’alcalde. Hem rebut atacs d’aquest independentisme d’extrema dreta que ens diu que trenquem els drets dels catalans, però justament fem el contrari, frenar la desnacionalització. La construcció de la unitat col·lectiva a través de la protecció d’aquestes persones és l’única possibilitat de supervivència nacional.

—Per acabar: quin balanç feu del vostre mandat al capdavant de l’entitat? 
—Em vaig iniciar en l’activisme polític a través del moviment per l’objecció de consciència, l’antimilitarisme, i molt ràpidament em vaig vincular al CIEMEN, que era una escola d’activisme no violent, per mitjà de la Crida a la Solidaritat. Les primeres accions en què vaig poder participar com a jove independentista eren accions de la Crida, que a mi em semblaven molt innovadores. Va ser una escola d’activisme polític per a tota una generació. Vaig veure una entitat que es dedicava a descobrir un món nou per a mi: la realitat nacionalitària, els pobles, les llengües minoritzades com el català. M’hi vaig mantenir vinculat i, al cap de molts anys, em van proposar d’agafar l’entitat en un moment francament complicat, en què la majoria d’entitats es trobaven afectades per la crisi immobiliària. I era un moment en què moltes entitats agafaven el pilotatge d’avantguarda de molts temes que havia liderat el CIEMEN, com la lluita per la llengua catalana i la tasca d’aglutinar el sobiranisme civil. Per a mi ha estat com tornar als orígens.