David Madí: “Jo m’he sentit d’alguna manera víctima d’un assassinat civil”

David Madí i Cendrós (Barcelona, 1971) acaba de publicar el llibre Merèixer la victòria (Columna) que és com la seva sortida particular de la boira del poder. Nét de l’empresari Joan Baptista Cendrós, fundador d’Òmnium i un dels grans noms del catalanisme, abans de la trentena va fer el salt a la política, com a mà dreta d’Artur Mas. Després es va dedicar al món privat, amb càrrecs destacats a Endesa i a Applus, que va perdre enmig de la voràgine del procés. El seu nom sempre ha anat associat als seus vincles amb el poder. L’estat espanyol l’ha involucrat en unes quantes causes contra l’independentisme. Ha estat detingut i espiat, fins i tot dins el seu cotxe, on van enregistrar converses familiars.

Aquest llibre, tal com confessa a l’entrevista, és en part la seva visió d’aquests sis anys de procés, amb perles inèdites interessants. Però també té una motivació personal important que es pot interpretar com un pas per a deixar de ser una ombra amb tentacles poderosos i esdevenir un actor públic amb projecte. Políticament, és dur amb la revolta dels somriures, que qualifica de “mentida fèrtil”. Alhora, mostra una obsessió perquè el sobiranisme tingui i practiqui una cultura de poder. En aquest desig de futur, el llibre inclou un apartat, “I ara què?”, on es destaca la proposta “Ho farem diferent”.

—Ara com us guanyeu la vida?
—Fa molts anys que em guanyo la vida fent la meva activitat empresarial i de consultor per a grans empreses.

—L’activitat empresarial és bàsicament de consultoria?
—Faig consultoria, però tinc inversions en camps diversos.

—Per què aquest llibre ara?
—Crec que alguns devem explicacions de tot el que ha passat. He intentat fer un relat general del procés com una història generacional. També com una història contra la ingenuïtat i l’infantilisme del catalanisme i del sobiranisme. Molta gent pot parlar de diversos aspectes del que ha estat tot aquest procés, però crec que pocs podem parlar en diferents fases de tot el que ha passat. Hi ha aquesta necessitat d’explicar un relat sencer de tot plegat. I hi ha també una vocació sobre el futur.

—Heu escrit el llibre?
—Una de les coses que tothom reconeix en aquest llibre és la meva veu. És evident que jo no sóc un escriptor i el llibre ha passat per ajudes i per filtres dels quals estic molt agraït, però crec que la meva veu és bastant inconfusible.

—El llibre és ben escrit. Us hi ha influït la vostra nova parella, l’escriptora Maria de la Pau Janer?
—La meva parella ha estat una gran ajuda. El naixement del llibre és una història maca, que no he explicat. Neix en la presentació de l’últim llibre de la Pau, al sopar que fem posteriorment. Jo explico la meva visió de les coses i els editors em fan la proposta. Es dóna la paradoxa que és un llibre que neix d’un altre llibre.

—Abans dèieu que és un llibre de futur. Per què?
—Jo no sé què passarà en el futur, però el que s’explica al llibre s’ha de saber per a qualsevol futur. I després hi ha una qüestió molt personal. Jo m’he sentit d’alguna manera víctima d’un intent d’assassinat civil, en el seu moment. I, per tant, aquest llibre també té una part molt personal, de dir: sóc aquí i així estàvem.

—Heu parlat d’assassinat civil. Qui era l’assassí?
—Hi ha determinada gent… Són molt evidents els camps en què ha actuat la repressió cap al procés: els presos… Hi ha tota una altra categoria de gent en què tot ha passat en una habitació fosca. Fora del domini públic. Però és evident que ha existit. D’una manera molt clara, a mi em van posar en la llista negra i m’han passat tota una sèrie de coses aquests anys que fa que m’hagi sentit d’aquesta manera.

—Al llibre dieu que heu escrit amb una llibertat responsable… Imagino que té a veure amb la manca de llibertat a causa de la repressió.
—Aquest llibre, tancat al setembre, està escrit amb el que jo en dic una llibertat responsable. Hi ha algunes coses en què hi ha falta de concreció. Algunes el·lipsis que són obligades. És el primer llibre que surt després de l’amnistia i és un llibre valent que ajudarà a entendre moltes coses. Però aquesta amnistia hem de veure quina rebuda té i encara no estem en una situació que es pugui parlar lliurement de tot. Però, vaja, qui vulgui entendre el que dic ho entendrà.

—En aquest moment per això no teniu cap causa ni sou en cap sumari, no? 
—Sóc a Vólkhov.

—Disculpeu, em pensava que havien tancat les vostres peces?
—Han estat tancades les peces particulars, les han arxivades. Però
les de la causa general russa, per entendre’ns, no. [L’entrevista es va fer dilluns.]

—A la causa del Tsunami no hi sou?
—Al Tsunami no sóc entre els encausats directament. Vaig ser enviat a aquesta causa a través de la connexió Aguirre – García-Castellón, però no sóc en el top del Tsunami.

—Aquest llibre és un pas per a tornar a la política?
—En absolut. És una necessitat vital perquè s’han dit moltes coses de mi i de la meva participació. És un llibre per a mi mateix, per als meus fills, és bo que s’entengui la meva perspectiva de tot plegat. Em dedico a la meva vida privada i continuaré dedicant-m’hi absolutament.

—Dieu que el llibre és un relat per a adults. Creieu que els altres relats que s’han fet del procés no ho són?
—Com et deia abans, és un llibre que va contra la ingenuïtat del catalanisme i va contra un cert infantilisme. En determinats moments hi ha hagut molt d’això, dins del sobiranisme. Intento explicar que ni va néixer després de la sentència de l’estatut, ni el motor va ser estrictament la gent, encara que sigui un projecte en què la gent ha estat absolutament determinant; que tot té més causes i té més estratègia. I ho dic tant per les llums com per les ombres del procés. Intento explicar, sobretot de cara al futur, que o s’entén què és aquesta cultura del poder i es fa una política adulta o difícilment ens en sortirem. El catalanisme i el sobiranisme, per marca històrica, és capaç de resistir i molt. És la seva zona de confort. Guanyar és una altra història. Resistir, de fet, és el contrari de guanyar. I guanyar requereix una disciplina, requereix una mentalitat, requereix uns plantejaments diferents dels de la resistència. Encara hi ha un catalanisme de resistència a qui costa fer aquest pas de guanyar.

—Insistiu molt en aquesta idea; hi ha un punt on afegiu la frase: “Després van decidir no guanyar.”
—Aquest és un llibre que escric jo, però que evidentment és un receptacle de confidències de molta altra gent que coneix amb precisió alguns d’aquests episodis. Hi ha coses que explico que són inèdites. Explico una reunió important que va haver-hi el dia 4 d’octubre i el debat que s’hi va produir.

—Situem-nos en aquest moment en què penseu que es decideix de no guanyar…
—La meva tesi és que el 4 d’octubre es tria un dels pocs camins que no eren viables. Explico el debat intel·lectual i polític que hi ha en aquell moment. Un camí és la declaració d’independència amb el suport d’una revolta pacífica, amb tots els riscos que comporta. L’altre, convertir tot allò en energia política i fer unes eleccions amb llista conjunta. Crec que aquest era el debat real que hi havia i s’explica en quins termes es va produir. Finalment, es va prendre el de la mediació, el que realment era el més improvisat i el que difícilment…

—El que no es creia ningú?
—Bé, el que explico és que en això es van posar d’acord els dos principals impulsors, que no se solien posar d’acord, i en això s’hi van posar. Se suposava que havia de funcionar però, vaja…

—…
—Intento explicar, que s’entengui què va passar; no valorar, sinó explicar. La gent necessita entendre el perquè d’algunes coses per a no cometre els mateixos errors.

—A la part final del llibre, al capítol que es diu “Ara què?”, enllaceu amb aquesta reunió i dibuixeu tres camins: “No farem res”, un enunciat prou explícit que no cal comentar; “Ho tornarem a fer”, en què poseu molt d’èmfasi en el fet que s’ha de tenir en compte el preu de la revolta; i el tercer camí, “Ho farem diferent”.
—L’estat espanyol s’ha forjat a còpia de guerres i d’un sens fi de violències determinades que l’han configurat. Té una cultura del poder que t’agradarà o no, però és la que mana i contra la qual estàs. Per tant, s’ha d’entendre que tu ets en aquest registre o difícilment entendràs què tens davant. Per això dic que no es pot ser ingenu. La revolució dels somriures era una mentida fèrtil. Permetia que molta gent s’afegís a un projecte que sens dubte és un mèrit extraordinari. A l’hora de la veritat la revolta dels somriures tenia poc de somriures. Això en un moment determinat no es va entendre. Al final, de veritat estaves en una situació que no era de somriures.

—La vostra anàlisi seria: si s’opta pel “Ho tornarem a fer” s’ha de tenir en compte que una revolució és una revolució …
—Al final tens una estratègia d’acumulació democràtica, o la història ens ensenya que tens una situació de revolta, que són mecanismes clàssics en tots aquests moviments. Jo no crec que passin les coses perquè el món ens mira o perquè la raó ens assisteix!

—“Ho farem diferent” seria la vostra proposta?
—Jo poso les tres opcions possibles. “Ho farem diferent i bé” és una manera possible de “Ho farem diferent”. Jo no sé per on anirà la catarsi i el debat dins el sobiranisme. Sé que ha començat però no sé quina serà la decisió final. Jo només contribueixo a aquesta reflexió. El “no farem res” ja el sabem fer, i és el que perpetrem cada dia. Els altres dos requereixen, primer de tot, que hi hagi una unitat més enllà de la unitat catalana i que s’estableixi una aliança amb els bascos tan forta i còmplice com entre nosaltres. I, si no, és que no entenem què és aquesta cultura de poder i la força que tenim. S’ha d’entendre la catarsi que vindrà i entendre quina és la força que som capaços de tenir.

—En aquesta línia, preveieu que PP-Vox no podran fer mai res i que la situació dels socialistes espanyols obre una nova etapa.
—El resultat del juliol, en consonància amb el que van ser les municipals i en consonància amb el que després han estat les catalanes, posa en qüestió les dues estratègies principals: una, que és la d’eixamplar la base; i l’altra, que és la de mantenir la posició a qualsevol preu. Objectivament, els resultats electorals posen en qüestió aquestes dues estratègies. A partir d’aquí s’obre una nova identitat política: el Partit Socialista trenca amb el felipisme, trenca amb un determinat socialisme. És veritat que ho fa amb oportunisme, que fa de la necessitat virtut, però que ara se li planteja un esquema diferent. És a dir, els enemics d’Espanya o els que ells han catalogat i han ajudat a construir com a enemics d’Espanya, que pesen al voltant de trenta diputats. Si aquesta realitat es pot articular d’una manera sòlida s’obre un món d’oportunitats, amb tot això. Al PP li és molt difícil de jugar en aquest marc d’aliances mentre tingui Vox al seu costat. I Vox no és com Ciutadans, no desapareixerà. Vox és una identitat política molt espanyola, no és la nova dreta que vol ser el populisme de dreta europea. Vox és el nacionalcatolicisme de tota la vida, és una identitat molt concreta espanyola i, per tant, no desapareixerà. En èpoques bones, en tindrà trenta i en menys bones quinze, però hi serà. Mentre el PP es trobi tenallat amb Vox no té marge de maniobra.

—I en aquesta situació és on veieu les oportunitats?
—Això obre un marc d’oportunitats si som capaços d’articular-ho, si passéssim la fase de “fer la O amb un canut”.

—Però la llista d’oportunitats que feu per canviar coses també podria ser titllada d’utòpica: concert econòmic, canvi policíac i judicial… Vull dir, concert econòmic i canvi jurídic.
—En aquest sentit, jo obro el debat i intento concretar-lo. Evidentment, no dic que la meva llista, que està configurada des de la meva perspectiva estrictament personal, és la que hagi de ser, és la que jo penso.

—Seria la tercera via clàssica reconvertida en el moment polític que trenta diputats poden condicionar el PSOE?
—Crec que això és molt més enllà de la tercera via. És una transformació a fons d’Espanya i de Catalunya.

—La creieu possible?
—Ara l’únic que hi ha al nostre abast és el “no fer res”. Ens hi anem endinsant d’una manera tossuda des de fa sis anys. Clarament, no sóc en aquesta banda, sóc a la banda que ha de passar alguna cosa.

—Al llibre dieu que si mai es vol guanyar, haurem de traçar aliances impures i que a vegades per fer el bé s’ha de consentir el mal. Què voleu dir amb això?
—Vull dir això. Ho manllevo d’Il Divo, una pel·lícula de Sorrentino, que trobo meravellosa i que té una escena molt impactant. Andreotti, que ja ha estat cinc vegades ministre de totes les coses possibles, ha estat senador vitalici i, finalment, com que queda clar que té vincles amb la màfia, és passat per la piconadora i expulsat de tot arreu. Hi ha una escena final en què té una reunió amb membres de l’Església al Vaticà, i mentre camina cap a aquesta reunió té aquest pensament: que a vegades per fer el bé s’ha de consentir el mal. Això ve d’aquí, però em sembla que en aquesta visió per a adults de la política s’han d’entendre a vegades aquestes coses o s’ha de saber que aquest és un ingredient que existeix i que forma part de tothom que té una certa cultura de poder. Torno a dir que resistir és el contrari de guanyar, imposar és el contrari de convèncer. I la història de Catalunya i Espanya va oscil·lant sempre entre dues forces.

—Fent símils de films, em feu pensar en El Padrí. Voleu dir que s’haurien de posar més caps de cavall al llit d’algú?
—En tot cas, hem d’abandonar l’infantilisme.

—Parlant d’Andreotti, el mal i el bé, no sé si heu vist la magnífica sèrie en què es veu com Andreotti deixa morir Aldo Moro [Joan Maria Piqué, present a la conversa, em recorda que la sèrie es diu Esterno Notte].
—No la tinc present.

—No tenim temps per a entrar-hi a fons, però no és massa fàcil ridiculitzar el purisme mentre la corrupció mata la política i la democràcia?
—És evident que hi ha un terreny de política adulta, de política sofisticada, de nivell, que pot sobreviure entre un infantilisme purista i una política corrupta. Ara jo dic que el sobiranisme ha de superar aquesta pulsió caïnita infantil permanent que té, que ens porta a la divisió fins a l’infinit.

—Però el purisme és el motor d’això?
—La unitat requereix en els actors renúncies a les seves agendes
polítiques de base, encara que sigui temporalment. Si no s’està disposat a renunciar o es fan trampes amb això, no ens en sortirem mai. La unitat requereix generositat, requereix talent, requereix ofici polític. Salvador Illa, quan parla sobre l’ofici polític, té raó: requereix entendre que hi ha causes superiors que obliguen a arreglar agendes que són secundàries.

—Quan parleu d’unitat dieu d’anar més enllà? Penseu en el model escocès?
—Junts pel Sí tenia com a referent segurament aquest model d’Escòcia, però hi pot haver més models. En el moment en què estem, cal un procés de reflexió a fons perquè finalment els resultats són els que són.

—Heu fet més política des de fora que des de dins. Llegint el llibre es veu força clar.
—En part, escric aquest llibre perquè s’entengui la meva posició respecte a això. Quan hi ha una crisi nacional, tothom ha fet política. Una de les coses per què crec que aquest llibre sorprendrà és perquè parlo de molta gent que no seria dins el catàleg dels que fan política. Explico anècdotes i explico moments i explico històries que fan entendre que la política no és el que fan els polítics, sinó que la política és el que fa el conjunt de la societat i que es fa política des de la política òbviament, però també des del món de l’empresa, dels mitjans… Jo sóc un actor més, la meva actitud sempre ha estat la mateixa: si crec que en un moment determinat puc ajudar ho faig i si crec que no, no ho faig. Aquesta és la meva actitud vital, que em sembla que és prou honesta i prou clara, i sempre ha estat així. De política en fa tothom, i ho dic en el sentit positiu.

—Dieu que falta cultura de poder, però vós sí que l’heu exercit.
—Diguem que com a mínim la sé entendre.

—És un exercici del poder a partir de la influència?
—Va molt més enllà.

—…
—S’ha d’entendre qui són els actors. Existeix el poder econòmic, existeix el poder mediàtic, el poder civil, el poder policial i el poder judicial (en el cas de Catalunya, no). Una democràcia té un sistema complex de poders que interactuen entre ells permanentment i jo vull fer entendre que el poder polític és insuficient per a abordar reptes tan importants.

—En això sou molt crític amb el sobiranisme perquè en el moment de la marxa d’empreses, de la qual expliqueu moltes coses, no es fa mai un acostament al món empresarial.
—Ni tan sols es pensa una estratègia. Va ser una carpeta que es va negligir.

—I ningú no us va demanar que hi actuéssiu?
—No. Explico intents d’intermediació, però crec que en aquell moment la crisi era tan important que va imperar la posició que ja es tocaria en el nou estat i es va abandonar aquest terreny. Jo crec que un dels fracassos del relat sobiranista va ser la incapacitat d’explicar quin país es volia fer. I al camp de l’empresa no li van saber explicar que s’havia de fer un país amb menys impostos ni quina seguretat jurídica tindria. Jo parlo també a partir de l’experiència del Quebec.

—Però potser tampoc no hauria servit de res, perquè fins i tot us van tocar el crostó i us van fer saltar dels vostres càrrecs a Endesa i Applus. No us va sorprendre?
—No, en aquest sentit. A més a més, estava avisat i molt reavisat.

—M’ha sorprès que, tot i que té un pes diferent, no digueu ni una ratlla de la Caixa d’Enginyers, que sí que va ser un model econòmic que va donar alternatives al país i no se’n va anar.
—És veritat, això passa: els que es van quedar no són prou reconeguts. Però d’aquesta part del llibre és important que explico per primera vegada els mecanismes de la fugida d’empreses, tant la pressió que hi va haver com la decisió política articulada.

—No parleu tampoc gens d’Eines de País, un dels pocs moviments sobiranistes que han ocupat espais de poder, com la Cambra de Comerç.
—Això és posterior, crec. Van governar una vegada i ara ja no. Jo tampoc no diria que la gent que hi ha ara no siguin catalanistes.

—Però les polítiques que fan no són independentistes.
—Jo no m’atreviria a dir aquestes coses tan taxatives…

—Només cal veure què han fet amb Consolat del Mar i…
—…

—Sou prou benèvol amb el conseller Buch i el que fou secretari general, Brauli Duart, al capdavant dels Mossos en la batalla d’Urquinaona.
—Intento que s’entengui, no des d’una visió epidèrmica, sinó més profunda, què va passar. En la batalla d’Urquinaona es produeix una de les situacions més complicades que es poden produir. Hi havia en joc el desig obscur de l’estat de posar fi a la competència dels Mossos d’Esquadra. I no amb el 155, sinó absorbint-los. La meva opinió és molt clara: va ser una actuació controvertida, però va preservar el cos dels Mossos, i no és una cosa neutra que la Generalitat tingui aquest cos.

—Però hi podia haver uns altres camins que no fossin detencions amb tortures i maltractament a joves independentistes que protestaven per la sentència espanyola contra l’empresonament del govern català.
—Jo no era al comandament de res de tot això. Puc dir que en l’elecció de preservar el cos dels Mossos o perdre’l, l’elecció correcta, al meu entendre, era preservar el cos.

—La CUP és qui més escaldada surt del vostre llibre, però el president Torra Déu n’hi do.
—Quasi no en parlo, d’en Quim Torra. Encara més, jo crec que més aviat tendeixo a exonerar-lo de culpa. Ell no té més culpa que el fet que va rebre un encàrrec enverinat.

—I de la CUP, què me’n dieu?
—És evident que no són sants de la meva devoció, però també explico les coses que fan, fins i tot alguna de positiva.

—Hi ha un moment que dieu aquella frase que la CUP està infiltrada pel CNI…
—Això és en el context de la votació famosa de Sabadell, que acaba tombant la candidatura d’en Mas, però és que això ha estat corroborat en les moltes escoltes que posteriorment s’han anat sabent. Són escoltes molt precises en què el secretari d’estat d’Interior, parlant amb Villarejo, li diu que segueix en directe l’assemblea de la CUP.

—De les moltes coses que expliqueu, aturem-nos un moment en dues. Confirmeu que Frank Tinnemans, vice-president de la Unió Europea, el 4 d’octubre va anar a Espanya i es va traslladar directament de l’aeroport de Madrid a la Moncloa.
—Sí. Efectivament això va ser així. La preocupació europea existia.

—També sou molt explícit amb tot el que envolta el comissari Trapero, però en concret expliqueu amb detall com va influir en el procés la mort sobtada del comissari David Piqué. Ell havia de comandar els Mossos durant el procés i va ser trobat mort a casa seva just quan s’havia pres la decisió. Mai no s’ha provat, però l’ombra que podia haver estat assassinat va durar molt de temps. Va ser un cop dur.
—Amb aquest cas, intento explicar que quan hi ha crisis d’aquestes forces, sobretot de l’estat, formen part de la crisi coses que són un engranatge vertebral de tot plegat. Jo crec que no hem d’explicar més coses del compte, perquè el que és bo és llegir el llibre. Hi havia un relleu de cúpula i qui l’havia de liderar va morir sobtadament. Això va donar lloc a tota una sèrie de controvèrsies.

—En el llibre parleu de molta gent que coneixeu, però dieu que no coneixeu Isidre Fainé i m’ha sorprès.
—No el conec, no. Només d’hola i adeu.