02.04.2023 - 21:40
David Rodríguez (Sant Hipòlit de Voltregà, 2004) és un creador de contingut català que fa memes i explica acudits a Instagram i a TikTok. Va començar a tan sols setze anys i avui ja té milers de seguidors, un programa a iCat i un altre al Super3. Ara que ha fet el salt als mitjans tradicionals explica que en alguns moments ha arribat a pensar que potser treia el lloc a algú amb el títol de periodisme, però que era una oportunitat que no podia deixar escapar: “Sempre havia volgut sortir a la televisió.” Diu que dedica gairebé totes les hores del dia a les xarxes, però que dependre de la creativitat angoixa força, perquè si un dia no ets original, la gent s’oblida de tu. Parlem d’allò que hi ha darrere d’un compte que crea contingut diàriament, de les inquietuds d’un jove de divuit anys i de què implica l’exposició a les xarxes.
—Sou influenciador? A qui diríeu que influencieu? És gent molt jove?
—Crec que no sóc influenciador perquè no em posiciono en res. No parlo de temes polítics, socials… Em dedico a reflectir el dia a dia de cadascú en memes i vídeos. Entre els meus seguidors hi ha gent de totes les edats. N’hi ha molts de joves, però també pares, mares… És un contingut per a joves, però que també poden entendre els adults.
—Com comenceu a crear contingut? Esperàveu aquest reconeixement quan vau començar?
—Vaig començar fent contingut per als meus amics, eren vídeos mal fets, descuidats, amb poca llum, però feien gràcia. Hi va haver un punt en què vaig decidir de professionalitzar-ho. A poc a poc, per l’aniversari, per Nadal, vaig anar demanant peces per poder millorar-ne la qualitat i ho vaig convertir la meva feina.
—A TikTok teniu més de 90.000 seguidors, sentiu que teniu una responsabilitat sobre el vostre públic? Us ho penseu molt abans de pujar a un contingut?
—No sento que tingui una responsabilitat, només em faltaria això. Però sí que és cert que controlo molt allò que dic, en què he d’entrar i en què no… No vull que es facin grans merders a les xarxes per mi. Reflexiono molt sobre el que dic, sobre el que penjo i sobre com s’ho pot prendre la gent.
—Quines són les vostres línies vermelles?
—Si hi ha cap polèmica i no en tinc una opinió clara, no en diré res. Evito de posicionar-me en temes polítics i socials que generen molt de debat.
—Feu memes i expliqueu acudits. Hi ha gent que pensa que aquest contingut és una bajanada i que fa que els joves perdin molt de temps enganxats al telèfon mòbil sense que els aporti gran cosa… Què els diríeu?
—Els nens podrien estar enganxats a la televisió, al diari… però són molt a les xarxes. No és culpa meva que els nens estiguin enganxats a les xarxes, si els pares deixen el mòbil a nens menors d’edat durant molta estona i no ho controlen. Jo només creo contingut per a publicar i perquè el pugui consumir qui vulgui. No puc controlar-ho, no hi tinc res a fer.
—Quin contingut li agrada, a la gent?
—A la gent li agrada molt l’actualitat. Quan surt un tema important d’actualitat, miro d’aprofitar-ho i de fer-ne un meme aquell mateix dia.
—Per exemple?
—Quan la Rosalía va treure la samarreta amb el Barça. Tenia un contingut preparat per a aquell dia, però vaig decidir de canviar-ho tot. Vaig deixar de banda aquest altre contingut i vaig penjar memes de la Rosalía amb la samarreta del Barça. I com que la gent en aquell moment n’està pendent, doncs interactuen molt més.
—De fora sembla que fer aquest contingut no hauria de representar gaire feina. Però quantes hores del dia hi dediqueu?
—Dedico gairebé tot el dia a les xarxes. Primer, com a consumidor, perquè m’inspiro, miro què es fa, quina és l’actualitat… I després, em poso a desenvolupar les idees. Has de ser molt creatiu. Hi ha dies que no estic creatiu, però no puc deixar mai d’estar actiu. L’algorisme és molt esclau i vol que sempre pengis coses, i si no penges res et fa pagar una penyora.
—Arribeu a moltíssima gent en català. Un desafiament per a tots els qui diuen que tanca portes…
—No diré que no he pensat mai de fer contingut en castellà, ho he pensat, però després penso que no m’hi sentiria còmode. No penso en castellà, penso en català, per tant, les millors idees les desenvoluparé en català. És més complicat créixer en català perquè el públic és més reduït, però també és complicat créixer en castellà perquè és un entorn en què tot s’ha fet molt i costa destacar. En tots dos casos, hi ha avantatges i inconvenients.
—Rebeu odi catalanòfob?
—A vegades, quan els vídeos es fan molt virals, hi ha gent castellanoparlant que em diu que ho tradueixi i que ho faci en castellà perquè ho puguin entendre. Lògicament, no ho faré pas. És cert que després hi ha gent que respon aquests comentaris traduint-ho. Si s’entenen d’aquesta manera, doncs ja està bé. Però no faré una cosa amb què no em senti còmode.
—Ara també heu fet el salt a la televisió amb el programa Top or fail, del Super 3, i al Kids, d’iCat. Us ha sorprès aquesta oportunitat? Com afronteu aquest nou desafiament?
—És un pes més a l’esquena. Ja he de dedicar tot el dia a les xarxes i ara ho he de compaginar amb aquestes dues feines. Quan vaig començar, em va fer molta il·lusió perquè pot ser que hi hagi gent a qui hagi sorgit aquesta oportunitat i que no fos una cosa que hagués somniat mai, però en el meu cas sempre havia volgut sortir a la televisió. Gràcies a les xarxes he pogut fer aquest salt, però les he mantingudes. Sempre tinc molt clar d’on vinc i és on em sento còmode.
—Hi ha qui assenyala els influenciadors i diu que feu intrusisme laboral en el món de la comunicació. És així?
—Hi ha moments en què ho he arribat a pensar. He pensat que potser trec el lloc a algú que té el títol de periodisme o d’alguna altra cosa. Sap greu, però fa pensar perquè en una altra feina, no de periodista, també es fitxa gent per ser contacte d’algú. Crec que no hi ha oportunitats per a tothom, però sí que s’ha d’ampliar la xarxa de qui pot entrar als mitjans tradicionals i de quina manera. També és cert que a la televisió i a la ràdio els interessa que hi hagi un creador de contingut en català que hi pugui portar el seu públic jove. És una qüestió d’equilibris, de què em dónes tu, de què et dono jo. Els creadors de contingut som una minoria, però ens posen el focus a sobre.
—En una entrevista al Tot es mou vau dir que volíeu dedicar-vos a la comunicació, però que no ho volíeu estudiar. Us fa cosa fer aquest discurs i que la gent que us segueixi pensi que tot plegat és molt fàcil? Que els estudis no serveixen per a res?
—És la meva opinió. He vist que sense haver estudiat res de comunicació puc treballar als mitjans. I aquests mitjans ja són una escola per mi. No estudiaré periodisme perquè no m’interessa ser periodista, sinó únicament ser presentador o comunicador. I ara, amb les xarxes socials, es pot entrar en una altra feina i mostrar el talent que tens. M’agradaria ser gestor de comunitats [community manager] i ensenyar en una empresa com m’organitzo amb les xarxes. Són maneres diferents de mostrar. Lògicament, els estudis són una cosa que s’ha de tenir i tinc interès de continuar estudiant, però no un grau universitari de quatre anys.
—Ara heu fet un llibre: Sense filtres i en mode avió. L’heu escrit o us l’han escrit?
—I tant que l’he escrit jo! No sóc l’Ana Rosa.
—Què hi trobarem?
—En aquest llibre hi ha una part més introspectiva, sobre com penso, la meva infantesa, com he viscut l’escola… És cert que no vaig tenir una bona experiència a l’escola, no em sentia acompanyat pels meus companys, no era amic de tothom. És un punt de vista que a les xarxes quedava descontextualitzat, era molt buit explicar-ho i, en canvi, escrit i en un llibre és més íntim i em permet d’obrir-me més. He rebut missatges de nens que empatitzen i que em diuen: “Ostres, m’alegro de no ser l’únic que se sent sol de vegades, que a classe no tothom vol jugar amb mi…” Fins i tot els meus pares m’han dit que gràcies al llibre m’han pogut conèixer més. A part d’aquesta part personal, també hi ha secrets de les xarxes socials i entreteniment.
—Una manera de desmitificar la idea d’imbatibilitat que sovint es té dels influenciadors.
—No em considero perfecte, però en una fotografia sempre voldré veure’m bé. Els creadors de contingut som gent normal i corrent que a les xarxes fa coses que interessen a la gent. Ara és moda ser natural i hauria de ser així sempre. La gent dóna suport a qui veu com un amic, com un company. I això està molt bé. No sempre va tot bé, hi ha moments en què els números no et surten, en què els continguts no interessen… Si una cosa no funciona, m’afecta, perquè hi dedico moltes hores.
—Vau començar a setze anys, éreu petit i us exposàveu molt. Què en pensaven a casa? Ho entenien?
—A casa ho veien amb molta normalitat, al principi no en feien massa cas. Però amb el temps, quan veien que creixia, els sorprenia que em fes comentaris gent que no em coneixia, es pensaven que tothom que em seguia era amic meu. Va haver-hi un punt d’inflexió en què els vaig explicar que em seguia gent d’arreu de Catalunya, gent que no conec. Si els meus pares veuen que la gent em fa costat, se senten segurs, però, en canvi, els sap greu quan veuen que algú em critica, que em falten el respecte… I jo els dic que no s’hi fiquin, que no passa res.
—El món dels creadors de contingut mou molts diners. Us hi guanyeu la vida?
—Costa molt. No puc sobreviure només amb les xarxes. A vegades faig campanyes, sobretot de la Generalitat, però no n’hi ha gaires. No hi ha gaires marques catalanes, com ara Cacaolat i Casa Tarradellas, que treballin amb creadors de contingut en català i no sé per què, perquè són marques catalanes. Espero que comencin aviat.
View this post on Instagram
—Per què creieu que passa?
—No ho sé. Si a una marca li interessa el públic català, treballar amb un creador de contingut en català li surt més a compte. Deuen voler fer una cosa molt més gran, amb resultats més grans, i per això van amb el sector castellanoparlant.
—Teniu por de quedar-vos sense idees? Dependre de la creativitat us angoixa?
—Dependre de la creativitat angoixa força, perquè si un dia no ho ets, la gent s’oblida de tu. Quan de sobte pares el ritme de ser creatiu, et poses la pressió a sobre de “no puc parar, he de continuar”, perquè, si no, et baixen totes les estatístiques. És una feina de gestionar mentalment, no t’has d’angoixar si alguna cosa no funciona. Al final, fluiràs molt més bé si fas la feina sense pressió. Ho gestiono de la manera que puc, intento de parlar amb gent perquè m’assessori. No vaig al psicòleg, podria anar-hi, i m’ho han recomanat. Potser més endavant, perquè és recomanable.
—Heu de ser sempre divertit, simpàtic i bromista. Us cansa?
—No em cansa. En el meu dia a dia, no estic tot el dia rient, sóc una persona força seriosa i no acostumo a riure inútilment. Però quan toca exposar-se i crear contingut, dónes la millor versió de tu.
—Finalment, confesseu ser un autèntic seguidor dels canelons de l’àvia. Però, sabeu cuinar-los?
—Sé posar una safata pre-cuinada al forn, res més. Compro els canelons fets i els poso al forn. És el màxim que he fet.
