David Ibáñez diu adeu a la Fira Mediterrània

David Ibáñez és inquiet, afable i atent, una d’aquelles persones que sempre et reben amb un somriure. Quan el vaig conèixer vestia barretina, espardenyes de set vetes, una granota i ulleres de mecànic, portava una guitarra en forma de papallona i tocava els acords de la mítica ‘Llevantina’, del mestre Vicenç Bou. Amb els Electrotoylets, renovaven el repertori tradicional amb aires psicodèlics, amb pianos Casiotone i aparells electrònics, feien electrofolk i sorprenien.

Tot just prenia el timó de la Fira Mediterrània i, amb el temps, la portaria cap a la internacionalització, la diversificació de l’oferta i l’obertura de mires mitjançant la recerca constant dels límits de la tradició, com feia amb el seu grup. Una línia de treball arriscada, deliberada i un pèl transgressora.

Enguany acaba el seu contracte. Ens hem citat amb ell l’últim dia de la Fira per fer balanç d’aquest certamen i dels set anys com a director artístic d’aquesta cita imprescindible de cultura popular, música i dansa d’arrel.

—Ha eixit tot com havíeu previst?
—En general, sí. Hi ha hagut alguna incidència un artista que s’ha fet mal, cosa que m’ha sabut greu, particularment, perquè hi era i vam esperar l’ambulància. Això és el menys agradable. Hi ha hagut algun imprevist com el dels cavalls menorquins, que no es van adaptar a la plaça Major i els vam canviar de lloc. Per la resta, estem contents. Hi havia moltes apostes de risc i veig que la gent les ha agafades molt bé. Veus que la gent té ganes de gresca i això és molt bo.

—Molts espectacles han parlat de llibertat d’expressió i injustícies. I, a més, molts artistes han reivindicat el retorn dels exiliats i els presos polítics. La situació política, com ha afectat la Fira?
—De diverses maneres. En el pla més personal, no hi era una persona tan important com Lluís Puig, que mai no ha fallat, que n’ha estat impulsor i ideòleg i que l’any passat, com a conseller de Cultura, la va inaugurar. Hem hagut d’inventar maneres de fer-lo present, a tall d’homenatge, que no deixa de ser la mostra d’una frustració pel fet que no pot ser-hi. Pel que fa a la gestió, ens va costar, especialment, tancar el pressupost. Estava prorrogat, i altres elements dels nostres ingressos s’han vist afectats, com ara tot allò que rebem de l’antic fons de caixes. Tot això del 155 ens ha generat força incertesa econòmica, però s’ha anat salvant.

—Sou economista i músic. Com ajuda tenir aquesta formació?
—A mi, amb moltes coses. Haver estudiat ciències econòmiques fa que tinguis una manera de pensar que s’adapta als càlculs o l’àlgebra, i això acaba essent molt útil, perquè gestiones pressupostos. És molt útil estar habituat als termes jurídics per tenir converses amb el comptable de la fira sobre IVA, per exemple. Si no, a vegades sembla que estiguis en fora de joc. Per altra banda, el fet d’haver pujat a un escenari i saber quina és la vivència d’un artista fa que hi empatitzis perfectament, i això és fonamental.

—Però ser músic també pot ser un inconvenient, perquè et fa analitzar contínuament allò que escoltes.
—Els programadors que som músics hem de salvar aquesta dificultat, és molt important mirar-se les propostes musicals des de fora. A vegades, ens podem perdre admirant una qüestió excessivament tècnica perquè sabem el mèrit que té, però, en el fons, el secret d’una proposta artística és la capacitat d’emocionar i que el públic sigui capaç de valorar-la. N’aprens a mesura que guanyes experiència.

—Veníeu de programar cultura a Girona des de l’any 1999, quines sensacions vau tenir quan vau entrar a la Fira?
—La sensació va ser de vertigen perquè vaig entrar a l’abril, extremadament tard. Vaig haver de treballar rapidíssimament. Per tant, vaig organitzar una comissió artística amb una gent increïble, amb Francesc Casadesús d’Escarlata Circus, amb l’Eulàlia Ribera, experta en propostes familiars, Quim Rutllant, de cultura popular, el crític de teatre Quim Armengol i altra gent. Vaig començar a introduir-me en aquests sectors gràcies a la seva ajuda i és un dels valors més grans que m’emporto, aquest aprenentatge.

—Quins eren els vostres objectius?
—Una de les principals coses que hem anat fent és forçar una mica els límits de la connexió entre cultura popular i creació molt contemporània, la part d’internacionalització i establir vincles i intercanvis. La clau de la Fira, tal com la coneixem ara, són les connexions, és a dir, coproduir coses. Després, ajudem al recorregut dels artistes catalans. Volíem que l’activitat professional i l’artística fessin que passessin moltes coses a la llotja. La qüestió més important per a una fira és que els artistes vulguin venir perquè saben que els sortirà feina. I això passa a còpia de connectar-se.

—Se’n van establir més, d’objectius?
—Alguns els mantenim molt presents, com la qüestió de tenir un discurs de molta contemporaneïtat, i alguns altres s’han anat incorporant, com ara la internacionalització. O el fet que, a partir del 2014, ens vam adonar que el futur havia de consistir en un treball comunitari i aprofitar tot el potencial de la cultura popular. I, a partir d’aquí, no tan sols vam fer projectes que mesclaven una cosa i una altra, sinó que vam començar, encara més, a omplir la Fira de colles, de grups amateurs, etc. Ens vam adonar que la combinació de les propostes més rabiosament contemporànies amb les més rabiosament populars i de carrer encantava la gent i que donava molta coherència al projecte. Vam continuar avançant per aquí.

—Per què incidiu tant en la creació?
—Volem estendre el missatge que la tradició i la cultura popular són una eina creativa molt potent. No com a discurs i prou. La vivència de la tradició i la manera com és present a les nostres vides lliga amb la creació contemporània de manera natural, com passa amb tantes cultures: Escòcia, Turquia, Cuba, llocs on la creació és creació contemporània tradicional, sempre, perquè tenen unes cultures populars molt sòlides i fortes amb una personalitat molt definida de fa segles. Quan un artista crea a partir de la seva cultura popular, allò que en surt és molt més potent, intransferible i internacionalitzable. Com més es reconeix una societat en la seva creació artística més benefici mutu hi ha.

—Hi ha moltes crítiques al caràcter transgressor de la Fira, a les opcions d’arts contemporànies més trencadores.
—Si, però jo reivindico que si una peça connecta amb el públic d’avui i té qualitat, crec que és bo per a la tradició. Ja sé que podem discutir molt de qualitat, però jo tinc el meu criteri, hi ha qualitat quan la persona que ho fa hi ha posat tot el seu saber i, realment, en perceps el rigor. Quan una proposta de les que fem té qualitat i connecta amb la gent, és molt difícil pensar que no anem bé, molt difícil.

—Programeu espectacles molt transgressors que estan en procés de creació. Hi ha qui diu: ‘Working progress? Doncs ja aniré a veure-ho quan estiga acabat.’
—Normalment els fem de franc al pati del Teatre Kursaal. No s’haurien de queixar gaire. Mostrem una cosa que passa. Hauríem de veure si tots aquests espectacles passen del working progress i es converteixen en alguna més. A vore va començar amb un laboratori i va acabar amb un projecte acabat, com va passar amb In Somni, de la Cobla Sant Jordi i la companyia Kulbik, i com segurament passarà amb Teia, de la Júlia Farrero, que fa tota la pinta que funcionarà.

—Però pot passar gent pel carrer, que entre al pati del Kursaal i que no entenga res d’aquests espectacles.
—La gent hi està bastant acostumada, allà han vist de tot, accepta que hi ha una part d’investigació. Qui passa una estona per Manresa s’adona que no ens passem tota l’estona estripant. Passa que, a vegades, volem llançar un discurs i forçar. Però hi insisteixo, jo accepto que tota aquesta gent pugui discrepar, però tothom sap que pots veure la mateixa Fira ara que fa quinze anys. L’oferta és capaç d’atendre diferents sensibilitats. Pots fer-te un itinerari molt folkie i un de molt trencador, pots veure grups emergents, pots fer una fira patrimonial veient uns cavalls de Menorca i pots anar a un simposi sobre internacionalització de la cultura popular. Hem treballat perquè cadascú pugui triar la seva fira. I això és totalment deliberat.

—Hi ha propostes intercanviables amb altres festivals, com la Fira de Tàrrega o el Mercat de Música Viva de Vic. Les fronteres es dilueixen, això és positiu o negatiu?
—Nosaltres ens dediquem a la cultura popular i a connectar-la amb altres àmbits. Entenc que pot venir gent d’altres projectes que ho troba tan atractiu que també ho fa. La Fira va néixer com una fira d’espectacles d’arrel tradicional i encara ho és, d’alguna manera. Hi ha tota una sèrie de coses que només faria la Fira Mediterrània.

—Quines coses canviaríeu dels set anys que heu estat en la direcció artística?
—Sincerament, penso que hem anat creixent, hem fet tant com hem pogut amb tota una sèrie d’aspectes a favor, perquè som un projecte públic i tenim el suport de les administracions. Però, evidentment, també hem tingut dificultats. Quan treballes en l’àmbit internacional dels mercats, hi ha molta competència, cada país munta el seu mercat. Per tant, un dels desafiaments és la competència, és a dir, hi ha un mercat a Hongria, a Itàlia, a França, a Bèlgica, a Holanda i, fins i tot, a regions espanyoles. Aquestes són les principals dificultats a les quals t’enfrontes i, a partir d’aquestes limitacions, fas una mica tant com pots.

—Diuen que set anys és un cicle de la vida, quina valoració en feu?
—Quan treballes en un projecte d’aquesta mena, estàs sotmès a moltes dinàmiques internes que desconeixes quan hi entres. Entendre’l i aconseguir transmetre un viratge, la direcció, a l’equip i a l’exterior, això ja són quatre anys, com a mínim. Però hem canviat moltes coses, la pàgina web era molt millorable, la base de dades havia quedat obsoleta i una cosa que hem fet és entendre que en el fons hi ha tres fires amagades, una de música, una d’arts escèniques i una més de cultura popular de base, de patrimoni. I la clau és que l’oferta estigui prou equilibrada. Vaig insistir molt en aquest concepte, era una estratègia arriscada i deliberada, un esforç per a l’equip, de pressupost, però penso que era la manera.

—Quin ha estat l’espectacle que més us ha marcat?
—N’hi ha dos. Un va ser Revetlla mediterrània. Havia de ser un projecte amb Peret. Es va morir i vam acabar inaugurant-lo amb la Troba Kung-Fú i la banda municipal d’Alaquàs. Va ser un procés duríssim i molt complicat, però al final l’estrena va ser tan festiva, tan esplèndida i tan bonica que és un dels moments feliços que he viscut. Un altre va ser A vore, el primer projecte fet com un laboratori. L’estrena va ser un moment molt especial, també. El resultat va ser exactament allò que volíem, que era una cosa molt poderosa i molt moderna. Ha obert una línia, la de demostrar que és molt engrescador fer dansa contemporània a partir de la tradició. La gent de les Terres de l’Ebre se sentien molt orgullosos d’aquest espectacle, això em va emocionar molt.

—Què us ha aportat la Fira en l’àmbit personal?
—M’ha suposat un creixement professional. La Fira té un caire nacional i internacional, de manera que m’ha tocat viatjar molt i he pogut conèixer molta gent i molts projectes culturals. He après molt sobre arts escèniques, cultura popular i músiques, me’n vaig amb un bagatge i això és la millor part. A més, he pogut desplegar coses que no era conscient que sabia. I he treballat amb un equip fantàstic i una gent espectacular, la vivència amb l’equip és una de les coses més boniques que m’enduc.

—Quin futur li espera, a la Fira?
—Jo crec que li espera un futur fantàstic perquè hi ha molta feina acumulada de molta gent durant vint-i-un anys, i els últims set se n’ha fet molta. Una part d’aquesta feina l’he impulsada jo, i aquesta part que hagi pogut aportar, l’equip la té ben incorporada, us ho puc assegurar. Per tant, la part que se’n vulgui aprofitar, hi és i no se’n va.

—Què hauria de tenir el nou director de la Fira?
—Molta polivalència, parlem d’una fira pluridisciplinària. Evidentment, has de conèixer tot el món del patrimoni, la cultura popular, i tota la forma de fer que té, has de conèixer el món de la música i de les músiques d’arrel, que també té subsectors, i has de conèixer i entendre el món de les arts escèniques. És una fira molt exigent pel que fa a bagatge, però també és una fira que et permet aprendre.

—Quina línia us agradaria que tinguera la Fira a partir d’ara? Que continués la línia de creació contemporània?
—L’anterior directora artística, Tere Almar, ja va fer molt d’això. La Fira són capes que s’han anat sumant. Potser, nosaltres hem anat a totes a partir d’aquí. En definitiva, ha de tenir un projecte clar i ferm, saber on vol anar. La Fira és molt especial. No hi ha cap director artístic que la pugui canviar, té una dinàmica, és popular de debò. És a dir, hi ha alguna cosa de bon rotllo que no hi ha a cap altra fira o que molt pocs festivals tenen. I això, jo ho notava i ho sabia quan venia com a usuari, com molta gent. És per la cultura popular, que és així, té caliu.

—Què fareu a partir d’ara?
—De moment, tancaré la Fira, continuaré fins al desembre, quan acaba el contracte. Més endavant, ja diré que faré.