09.10.2021 - 21:50
David Foenkinos (1974) és un dels escriptors més coneguts de l’estat francès, amb una trajectòria envejable, sobretot perquè sempre ha tingut una llibertat creativa absoluta que fa que cada llibre sigui totalment diferent de l’anterior. Amb La delicadesa, va obtenir un èxit brutal que el va dur a vendre més d’un milió de llibres a l’estat francès i els seus llibres es varen projectar arreu del món amb quaranta traduccions diferents. Un dels seus reptes més grans va ser Charlotte, una novel·la duríssima sobre el personatge real de Charlotte Salomon, pintora jueva d’origen alemany assassinada a vint-i-sis anys a Auschwitz. També ha fet la biografia de John Lennon, o llibres fabulosos com La biblioteca dels llibres oblidats. Moltes de les seves obres s’han adaptat al cine amb èxit notable. Ara arriba La família Martin, que parteix d’un supòsit: el narrador baixa al carrer i decideix d’escriure sobre la primera persona que es trobi. Foenkinos guarda un gran record del festival Mot d’Olot, en què va ser convidat fa uns anys i conserva encara aquella mirada enjogassada de l’escriptor que vol divertir els lectors, que ha triomfat, però que no oblida els seus orígens humils.
―Quan arribeu a les cases on us conviden, proveu sempre de veure les biblioteques dels vostres amfitrions? Ho aconseguiu? Hi ha grans decepcions?
―M’encanta fer el tafaner quan vaig casa de la gent i mirar els llibres que tenen perquè es pot comprendre molt bé una persona mirant els títols que hi ha a la seva biblioteca. Si no tenen llibres, no els entens gens, o els entens del tot, per desgràcia. Després, segons els autors que hi hagi a les lleixes, fas una cosa o una altra i la conversa va en un sentit o en un altre. Quan vaig als pisos, sempre busco on és la biblioteca i funciona perfectament de radiografia dels seus propietaris.
―Em fa la sensació que ara per ara els escriptors francesos marquen les grans línies de la literatura europea actual, com en el seu moment van fer els britànics. Hi esteu d’acord?
―Això que dius és molt amable per a la literatura francesa i si passa i jo en sóc un beneficiari, és gràcies a l’obra importantíssima de Michel Houellebecq, d’Emmanuelle Carrère o d’Annie Ernaux, però sobretot per l’obra i repercussió de Michel Houellebecq, que ha tingut un impacte molt gran sobre la literatura francesa.
―I en aquest sentit, on us hem de situar, en el conjunt dels escriptors francesos?
―He provat de no escriure mai el mateix llibre. Després de La delicadesa, que va tenir un èxit formidable, hi va haver moltes pressions perquè fes una novel·la semblant, però he fet tota mena de llibres diferents i he aconseguit que una part dels lectors em siguin fidels i em segueixin. He tingut la sort de tenir un gran èxit a França, i que després, els lectors, o una part, em segueixin amb cada nova proposta, fent obres totalment diferents.
―Que suposo que és una de les parts essencials per a divertir-se en aquest ofici…
―De divertir-se i de sorprendre els lectors. Cada vegada és la cosa més important per mi, perquè, alhora, sempre escric sobre les meves obsessions i m’agrada veure com adopten un caràcter polièdric en cadascun dels meus llibres. Així, els lectors que els han llegits tots les poden reconèixer, i això m’agrada molt. Tinc la necessitat de canviar sovint la manera de fer els llibres.
―A casa nostra, sou molt conegut per les adaptacions dels vostres llibres al cinema, potser fins i tot més que no pas pels llibres. N’esteu satisfet, de les pel·lícules?
―Hi ha adaptacions dolentes i de molt bones, és així i no és res greu. La delicadesa és diferent perquè la vaig fer amb el meu germà i això sempre és especial. M’agrada molt La biblioteca dels llibres rebutjats, és una de les que més m’agraden i també un dels meus llibres preferits, però en general he tingut molta sort que els vulguin adaptar.
―Us passa sovint això de baixar al carrer i decidir-vos a escriure la història de la primera persona amb qui us trobeu, o ha estat una malaltia literària passatgera?
―No, això no m’havia passat mai, ho he fet un sol cop, si és que realment ho he fet. De fet, tot comença així perquè és un llibre que parteix d’un repte literari, el de tenir un narrador que diu que baixarà al carrer i escriurà la història de la primera persona que li passi per davant i que ho fa perquè està cansat de la ficció.
―Així doncs, els protagonistes no són la família sinó l’escriptor mateix?
―Exacte, és un escriptor que està cansat i que ve d’escriure una història de ficció llarga i pensa que tothom és més interessant que haver-lo d’inventar per escriure una nova novel·la i la primera persona que es creua al carrer esdevé la protagonista de la novel·la. El narrador es diu com jo i tothom em demana si és real que jo he fet això o ho he deixat de fer, i aleshores el llibre es converteix en una mescla de realitat i de ficció. Però jo volia escriure una novel·la sobre el procés d’escriptura d’un llibre.
―Hi trobem una fascinació per la gent normal. Què us n’atrau?
―No sé si els meus protagonistes són normals o no, qui ho pot saber, això? Sigui com sigui, està clar que avui dia tothom pot ser el protagonista d’una novel·la, no hi ha ningú banal, si ho mirem bé. En aquest llibre, he inclòs i barrejat un munt d’històries que he recollit al llarg del temps parlant amb tota mena de gent. I no ha estat gens fàcil, tot i que ho pot semblar quan es llegeix el text. He hagut de depurar i aprofitar un munt d’històries diferents i fer creure que pertanyien a un sol univers, que és la família.
―Moltes vegades havíeu dit que no volíeu escriure una novel·la metaliterària i que escriure sobre els escriptors, com fan tants altres autors, no era la vostra prioritat, però aquesta novel·la sí que ho és…
―És cert que ho havia dit i que vaig trencar aquest propòsit quan vaig escriure La biblioteca dels llibres oblidats, que gira al voltant del tema clàssic del manuscrit retrobat. Però la família Martin no parla gaire de literatura, m’interessava d’explicar com és el laboratori d’escriptura d’una novel·la, és a dir, com un escriptor fa una novel·la de la seva investigació i dels personatges que es troba. Algú m’ha dit que aquest llibre parla sobre les meves ganes d’escriure, i hi estic molt d’acord.
―Una de les claus de l’èxit del llibre són els capítols molt breus i els canvis de focalització envers els diferents personatges…
―Això permet la focalització en tots els membres de la família, que conformen un univers propi a partir del qual podríem parlar d’una família mitjana, però que té molts aspectes ocults, i a la vegada mantenir un narrador que es converteix, a poc a poc, en un personatge més. Em va divertir introduir un nou personatge dins l’ecosistema d’una família i veure com tot es modifica en aquesta estructura aparentment perfecta, perquè totes les famílies tenen secrets i misteris que de mica en mica s’aniran revelant gràcies a aquest personatge.
―L’humor i la tendresa converteixen la família Martin en adorable, amb totes les seves misèries…
―Sí, volia tornar a fer una novel·la que em reconciliés amb la idea que el narrador es troba completament malmenat pels seus personatges, un escriptor que vol descobrir-ho tot d’ells i que finalment és ell qui s’acaba trobant una mica perdut. Aquesta història és sobretot un combat entre els personatges i el novel·lista. Això és divertit i, a més, el novel·lista està molt preocupat per com respondrà el públic al llibre. Hi ha també una necessitat de reflexió sobre allò que diverteix el lector i el fa continuar. El narrador s’interroga sempre sobre el fet que el lector pugui divertir-se amb la història o no.
―Com a lector, crec que els vostres adolescents i la vostra àvia entusiasmen més que no els personatges d’edat mitjana…
―És normal que cada lector es pugui trobar a gust amb un personatge o un altre, perquè t’hi identifiques d’una manera especial. D’una manera o una altra, tots tenim la mateixa vida. En els personatges adolescents i la seva descripció, hi ha un fet personal. El meu fill m’ha inspirat molt, sobretot quan veus que hi ha un moment en la vida dels nois que s’entusiasmen per tot i després arriba l’adolescència i és tot el contrari. La infantesa és plena d’entusiasmes que després desapareixen i que cal saber recuperar.
―Per acabar, la vostra Valérie, la professora, treballa a un institut a Villejuif i tot i haver tingut alguna oportunitat decideix no canviar de centre. És una manera de dir que vós encara esteu arrelat a la vila d’una manera o una altra?
―És una molt bona pregunta, molt ben trobada, no hi havia pensat. Com ho saps, que sóc d’allà?
―Tot és a la xarxa i vós ho heu dit alguna vegada…
―Segurament és una cosa que he fet inconscientment i ara m’agrada molt que m’hi facis pensar. Estimo la gent a qui agrada la seva feina i molt particularment els professors d’institut, que ho tenen molt complicat avui dia. Vaig a molts instituts i veig professors realment apassionats i això m’emociona. La Valérie és així, algú fermat als seus alumnes que ho fa tot per ells. És admirable.
