David Fernàndez, Gala Pin i Simona Levi: Què queda del 15-M?

Ara fa cinc anys que, en plena crisi econòmica i política, va esclatar un moviment de contestació popular, de gent indignada que va sortir als carrers, que va ocupar places i va obrir un debat profund sobre la manera de fer i de funcionar de la nostra societat; sobre la injustícia i el repartiment desigual, de condemna de l’abús de poder… El 15-M va sacsejar la vida política i social del país durant aquella primavera del 2011, i ha acabat tenint un llegat que no és fàcil de definir, però alhora sembla clar que ha tingut conseqüències. Per a respondre-ho, hem parlat amb tres de les persones que aleshores, des de l’activisme, van protagonitzar aquella mobilització: Gala Pin, Simona Levi i David Fernàndez.  Tots ells responen aquestes dues preguntes:

1. Cinc anys després, en què ha quedat el 15-M, quines conseqüències ha tingut?
2. Per què ara les places són buides?

David Fernàndez: ‘La inhumanitat del moment en relació als refugiats és motiu més que suficient per tornar a la plaça’

1. Moltíssimes, encara que les més importants són intangibles. Sobretot, va aportar un nou paradigma sencer. Un punt d’inflexió i un canvi de cicle. La major aportació del moviment dels indignats és encara cultural i social, perquè el 15M va ser tensor i propulsor de la deslegitimació general d’un sistema econòmic global basat en la cobdícia i l’avarícia, la impugnació reeixida d’un règim sencer que fa metàstasi amb la corrupció i la generació d’una nova consciència social i democràtica davant tantes desigualtats i injustícies. El pòsit és indiscutible: ni som els mateixos ni res és ja el mateix. També en va quedar la impunitat és clar: dels 120 ferits a plaça Catalunya, una sola condemna. I en canvi, 8 joves estan pendents d’ingressar a presó per l’anomenat setge al Parlament. En tot cas, va suposar un canvi de cicle encara inacabat, un desig inalterat de canvi i, alhora, una lliçó apresa imprescindible: que tot canvi requereix de constància perserverant, perquè els canvis cal llaurar-los cada dia i la feina per fer és enorme i ingent si volem sortir-nos-en. La història no és lineal, sovint és un nyap i també retrocedeix, i dependrà encara no del que faci una minoria, sinó del què fem la majoria. Però el 15M, en la seva dispersió invisible en barris i moviments, ha arrelat fons i encara batega i ens recorda on està l’alternativa: en el teixit social, comunitari i cooperatiu.

2. És una pregunta recorrent, necessària i permanent. Potser perquè veníem d’un llarg cicle d’apatia monitoritzada i de despolitització col·lectiva i alhora d’un cicle mobilitzador llarg –gairebé 5 anys– que al nostre país entrecreuava tres indignacions (la independentista, la social, la democràtica). També perquè s’ha volgut vendre la seva transmutació en això anomenat ‘nova política’, quan el 15M és quelcom més que, simplement, un nou cicle electoral amb nous protagonismes que, per cert, han descapitalitzat molts moviments socials. El 15 M no demanava delegar la democràcia sinó exercir-la. Ningú el pot patrimonialitzar ni pot pretendre reduir el moviment només a l’impacte institucional. Això seria tant com diluir-lo i anul·lar-lo. Els motius d’ahir i els d’avui? Segueixen tan vigents com aleshores i alguns encara s’han agreujat més. El 2011 la consigna era Islàndia, Tahrir, Palestina. Avui podria ser Idomeni, Kobane, Lampedusa. En tot cas, una altra de les virtuts del 15M és recordar-nos, precisament, que la plaça no s’ha mogut de lloc i sempre serà allà per quan calgui tornar. I caldrà tornar-hi. De fet, hauríem de ser-hi avui i fa mesos: només la inhumanitat del moment en relació als refugiats seria motiu més que suficient.

Gala Pin: ‘Ni el 15-M eren només les places, ni ara les places estan buides’

1. Jo crec que el 15-M era molt plural i s’ha materialitzat en diferents expressions: les marees, el desplegament territorial de la PAH, un major ús de les eines de tecnopolítica que tenim a l’abast com a ciutadans i també, en una expressió d’entrada a les institucions, des del municipalisme, que s’ha donat arreu de l’estat.

2. Jo diria que ni el 15-M eren només les places, ni que les places ara estiguin buides. Crec que un dels reclams centrals que hi havia el 15-M era donar més protagonisme al ciutadà en la vida política. Això Catalunya ja ho ha fet des de fa molt de temps amb propostes com la CUP, i a la resta de l’estat, candidatures ciutadanes que han entrat als ajuntaments. Això és com una materialització d’aquest reclam. Però crec que és important no menystenir el que s’està fent des dels moviments socials i des de la societat civil, que no són protestes massives, però hi ha una feina invisible de construcció d’alternatives i d’assenyalar els problemes d’índole macropolítica que ens trobem. Tot això no ha desaparegut. Per això no diria ni molt menys que la ciutadania està paralitzada, per sort.

Simona Levi: ‘Podem i IU volen ocupar el poder simbòlic i el treball col·lectiu del 15-M quan ni tan sols hi eren’

1. Jo crec que està molt viu dins de les iniciatives ciutadanes com la PAH, 15MpaRato, Marea Blanca, la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, o iniciatives electorals com ha estat el Partit X, i en algunes coses la CUP o Barcelona en Comú. El problema d’ara mateix és que Podem i IU volen ocupar el poder simbòlic i el treball col·lectiu del 15-M. Pot ser que l’opinió pública ara confongui Podem i IU, que no tenen res a veure amb el 15-M perquè ni tan sols hi eren, amb els verdaders resultats del 15-M, que són iniciatives ciutadanes que cada dia aconsegueixen èxits.

2. No crec que sigui preocupant perquè des de les places no es pot treballar. Pots carregar energia a les places, però 15MpaRato ha de treballar als tribunals i a les xarxes, la PAH ha de treballar parant desnonaments… Vull dir que no em preocupa que les places estiguin buides perquè estem actuant en molts altres llocs.