David Carabén: “De models de masculinitat, aquí n’hem tingut pocs”

Mishima acaba de publicar L’aigua clara, novè disc després de cinc anys de silenci. Són deu cançons que parlen de l’amor, amb cites de Vinyoli i Tristany i Isolda, o referències a l’actriu porno Mia Khalifa i a Lee Sedol, jugador de go que es va retirar després de perdre contra la intel·ligència artificial. VilaWeb va entrevistar David Carabén (1971), cantant i lletrista del grup, la setmana passada a Barcelona, pocs dies abans que comencin la ronda, a Girona el 6 de maig.

—Aquest disc parla de l’amor?
—Tots els discos parlen de l’amor. Tota la música parla de l’amor. Tota la cançó popular parla de l’amor i del pas del temps. Quan compons una cançó és perquè consideres que el que has de dir no pot ser dit parlat. Has de passar a la quarta. I això és perquè anheles alguna cosa. Si no, no cantaries. Cantes perquè vols convocar alguna cosa que no hi és. Un record, un somni, Déu, l’estimada, la perduda.

—En aquest disc parleu amb vós mateix, pot ser?
—Tendència, xacra que tinc, des de sempre. Potser te n’has adonat ara.

—Ah. Vaig tard!
—Ha! No. Gairebé no m’ho ha dit cap periodista. Però tens raó. L’altre dia vaig recordar uns amics que manipulen dades, fans de Mishima, i van fer un núvol de paraules agafant totes les lletres de Mishima. La paraula que més hi sortia era “tu”. Amb Manel, o Antònia Font, era “jo”, “ella”. Amb Mishima, “tu”. Doncs d’una manera contraintuïtiva, el tu sóc jo. És un monòleg interior al qual tendeixo. És el primer que em surt.

—Per exemple, dieu al disc “Buscant al retrovisor, el que tenia davant.”
—Parlo de quan et deixes guiar per la nostàlgia. Quan has tingut una bona infància, una infància feliç, tota la resta de la vida estàs una mica nostàlgic. Molts ens entretenim massa mirant el retrovisor i ens perdem allò que passa ara.

—Una altra: “Deixa posar en dubte qui sóc jo.”
—Juga amb la idea d’aquest exercici en què ens condueix l’evolució tecnològica i les xarxes. Ara et pots construir una identitat a partir d’avatars o esbossos. A un holandès li han estafat vint mil euros en una plataforma de flirteig. Es pensava que havia seduït una noia i la noia no existia. Eren un grup fent-se passar per ella, inventant-se una personalitat. El món ens condueix a aquesta difuminació del jo i del tu. I, així i tot, hi continuem posant quartos i hores, tu. Projectem.

—A la vida real, també ens passa?
—Sí. I és l’origen de les religions. Veneres una cosa que no existeix. Ens hem carregat les religions, i ara un holandès s’enamora d’una entitat… que vés a saber qui collons és! I ben enamorat!

—Frase del disc: “Hauria de ser tan lluny que la meva memòria no em pugui seguir.” Ui, us en sortireu?
—Ha! No me’n sortiré, no. Hi té molt a veure que a partir dels quaranta tens la sensació que les cares que hi ha, algunes ja les has vist. I els paisatges, també. La memòria et persegueix. Ja no tens aquella sensació de “A quin antre ens hem fotut? On som, que no hi havia estat mai? Qui és aquesta penya? On som? Quantes ciutats hi ha dins la ciutat!” Però com que el confinament ens va castrar aquesta vena exploradora, em va sortir aquesta cançó.

—Com el veieu, el confinament?
—Té més de caricatura de cap a on anem que no de moment excepcional. Anem bastant cap a la reclusió, cap a tancar-nos. Les pantalles abans eren una finestra al realisme. Cinéma vérité. La realitat te la trobes, no la recrees en un plató. El cine, la pantalla, servia per a anar a altres llocs. Ara les pantalles, les imatges, són autoreferencials. La selfie, la xarxa social. Les pantalles ja no ens porten a altres mons. Ens porten a la teva cara. El confinament ho ha exagerat.

—Frase del disc: “El dia que va perdre Lee, no hauríem d’haver anat a escola.” M’heu fet cercar qui ere Lee, jugador de go que va perdre contra la intel·ligència artificial.
—Ve d’un documental que vaig veure a YouTube. L’empresa Alpha Go va crear una intel·ligència artificial que es va enfrontar al Roger Federer del go, Lee Sedol. El go és el joc de taula més antic a què encara juga l’home. A l’extrem orient és molt popular. Més senzill que els escacs, però les possibilitats de combinació multipliquen de molt les dels escacs. Per tant, es creia que era molt difícil de programar una intel·ligència artificial per guanyar-lo. Doncs quan es van enfrontar va ser apallissat per la intel·ligència artificial. Menys en una partida en què l’humà va fer un moviment guanyador que va fer que la premsa el bategés com el moviment de Déu. El cant del cigne de la humanitat. L’última vegada que un ésser humà va guanyar la intel·ligència artificial. Em va atreure molt el personatge. Un home elegant, que té aquesta cosa dels orientals, aquesta barreja de timidesa extraordinària i desplegament seductor.

—I perquè “no hauríem d’haver anat a escola”?
—La humanitat, què ha d’aprendre, si les màquines ja ens saben més? Lee Sedol va deixar de jugar a go quan feia vint anys que guanyava. Va abandonar. Personatge real, de carn i ossos, que pel desenvolupament tecnològic, història i capacitat, la història els ha col·locat en un lloc de metàfora. Com Mia Khaliha.

—Mia Kalifa, actriu porno de qui també parleu en una cançó, de què és metàfora?
—Aquesta mena de campanetes que són les actrius porno, aquests objectes de desig, éssers virtuals amb qui fas sexe, però que no et posen en dubte. Una relació real amb una dona et posa en dubte. “Escolta, que et put l’alè.” “Escolta, t’engreixes massa.” “Quan beus, calla.” Et millora. En canvi, una Mia Khalifa, o actrius porno, no et posen mai en dubte. Al contrari, et confirmen sempre. Et penses que tens una relació, i no en tens cap, no. I no només és metàfora d’això. La Khaliha és una noia de la minoria cristiana del Líban, que emigra als EUA amb els pares, on se sent desplaçada pels trets facials. S’implanta uns pits de silicona i comença a tenir un èxit social impressionant. I en el moment d’eufòria, s’apunta a fer una pel·lícula porno. S’hi està només tres mesos. I avui encara és una de les celebritats del món del porno. L’èxit és acollonant. L’entrevista que va concedir em va seduir del tot. Era una televisió carrinclona, amb colors pastel, amb flors. Hi veus una noia superarticulada, que et trenca tots els prejudicis. “Pobra noia, deu víctima d’algú que l’ha enganyat.” No! Al contrari. No és el cavall, ella és el genet. Decebia els prejudicis. I aquest misteri de ser ella la forta de la situació. I per això vaig comparar fer d’actriu porno amb compondre cançons, per la idea de manipular sentiments. O aquella cosa que a qui mentim primer quan som nens és als nostres pares. Als que més estimes.

—Aquí ho dieu al disc: “Fins i tot els nens aprenen des de massa aviat a manipular els que més estimen.”
—És clar. És meravellós. La mentida forma part de la socialització. N’és una eina. I l’aprenen aviat.

—Més enllà de mentides, una frase que recordeu dels fills?
—Un dia el meu fill gran em va dir: on és l’avi? Dic: al cel. I perquè no cau, com s’aguanta?, em va dir? T’agafen amb els pixats al ventre. Em va agafar angoixa i tot, perquè de ciències naturals no en tenia ni idea, i em vaig haver d’espavilar. I en va sortir el disc Ordre i aventura, de tot plegat.

—En aquest d’ara citeu Vinyoli i frases de Tristany i Isolda.
—”Si voleu sentir una història d’amor i de mort” surt a Tristany, sí. Al disc L’amor feliç em vaig basar molt en un llibre de Denis de Rougemont, L’amor i Occident, en què diu que l’origen de l’amor romàntic és Tristany i Isolda, i els càtars, l’heretgia de la religió catòlica que deia que l’amor autèntic no és possible ser realitzat a la terra. És Romeu i Julieta: els que s’han de morir per poder continuar estimant. Tota la cultura pop, i això ja és collita meva, és el romanticisme servit en píndoles. Cançons de tres minuts. Amb el missatge de l’heretgia: l’amor no és possible dins la terra. Si t’hi fixes, en la història del rock l’amor i la mort han estat elaborats de mil maneres diferents.

—Per exemple?
—Guns N’Roses. Mort i amor. Ser-ne conscients és bonic. La mateixa portada nostra té aquestes dues coses. Una noia (amor) amb la cara enfosquida (mort). Fot por.

—Pregunta cursi: David Carabén, la nova masculinitat?
—Deu me’n guard.

—Nou tipus d’home?
—No, si us plau.

—Capaç de parlar de les fragilitats pròpies. Ser tendre sense ser efeminat. Masculí i tendre a la vegada.
—En la història del pop, James Dean, Elvis Presley o Paul Newman, en comparació amb John Wayne, eren molt efeminats. Doncs avui els veus com a homes. De models de masculinitat aquí n’hem tingut pocs. Només hem conegut el reaccionari feixistoide i carca o el superefeminat. Entremig hi ha d’haver alguna cosa, tu.

—Heu repetit productor a França. Per què?
—La bona època de gravar discos ja ha passat. I ell és dels pocs que queda.

—Què vol dir que ja ha passat?
—El material per a gravar el millor so, els millors micros, cables, condensadors, ja s’han inventat i passat. Hi va haver un moment que els governs gastaven molts diners per aconseguir el millor so. Quan defensaven la ràdio. El micro amb què he gravat, Neumann U47, és producte dels diners posats pel govern alemany i altres als anys quaranta. I als anys trenta, en ple nazisme, també. I el pic arriba als anys setanta, amb els grans aparells. Doncs a l’estudi on gravem són uns freacks d’això. Peter Deimel és una mala bèstia d’això. Encara queden petits monestirs, petites catedrals de productors d’aquests on tot ho fan analògic i després ho passen a digital.