David Carabén: “El ‘rondo’ del Barça és una sardana”

David Carabén (1971) condueix des d’ahir El nou clam (TV3), documentari de sis capítols  que servirà per a trobar un nou himne del Barça, cosa que es fa cada vint-i-cinc anys, però que també servirà per a veure el procés creatiu de crear un cant, i a la vegada mirar de respondre a la pregunta de què és l’ànima del Barça. Carabén parlarà amb artistes i experts per trobar un cant que s’assembli a les característiques del club i al seu estil de joc. Poca gent com Carabén per a intentar-ho: culer d’ençà del naixement, fill d’Armand Carabén, directiu blau-grana, llicenciat en ciències polítiques, cantant de Mishima, fanàtic del futbol vist com a mirall social i com a joc tàctic, Carabén és l’actual comissari del 125è aniversari i VilaWeb hi va parlar dimecres. 

—Que es faci un nou himne vol dir que l’actual ja no el sentirem més?
—No. El Barça cada vint-i-cinc anys encarrega un cant, un himne, per celebrar l’aniversari. El del 75è aniversari va tenir tant d’èxit que s’ha acabat convertint en l’himne del Barça. Però al centenari també va haver-n’hi un de compost per Antoni Ros-Marbà i escrit, em sembla recordar, per Ramon Solsona. Passa que no va cridar tant l’atenció. Però cada vint-i-cinc anys el Barça n’encarrega una, de cançó.

—I com ho heu fet per triar les tres cançons?
—Hem convocat un concurs de lletristes entre tots els afeccionats del Barça i un jurat literari va triar tres finalistes entre els més de 500 que vam rebre. I hem designat tres compositors perquè musiquessin els tres cants. I les tres cançons ja compostes les hem donades a Alizzz i a Josep Montero (Oques Grasses), perquè ens les posessin en l’escena, perquè en fessin una versió, perquè les adaptessin fins al punt de tenir la certesa –si se’n pot tenir de certesa, d’això– que connectés amb els seus públics. Perquè ells són artistes que tenen molt de públic i reconeixement. I el 29 de novembre sabrem quin dels cants és el guanyador, quin han votat els socis.

—I jo què n’he d’esperar? Sentir cobla, música clàssica, rock and roll…? Quina música sentiré aquests sis capítols?
—En aquests sis capítols veuràs el procés de l’elecció de les lletres, l’esforç que hem fet per intentar documentar com va anar el procés de la composició de l’himne, del cant del 75è aniversari, que és l’himne. També veuràs els tombs que faig per explicar què dimoni és això del Barça, què hem de celebrar. Del Barça, sempre se’n destaquen cinc coses que el fan únic: té una relació de simbiosi amb el país molt espectacular, amb Catalunya; per altra banda, és un club multiesportiu; està compromès amb un estil de joc; té una Masia, on ha trobat un mètode per a ensenyar-ho i per a transmetre-ho; i la cinquena, que és propietat dels socis. I llavors indago una mica en tot això: d’on surt aquest estil de joc i què podem aplicar d’aquest estil a una manera de compondre una cançó.

—Què voleu dir?
—L’estil del Barça és un joc de combinar passada curta i joc col·lectiu, fer passar el col·lectiu davant de la individualitat, reconèixer a cadascú les seves especificitats. Doncs intentarem fer això mateix amb la composició del cant. El cant ha de tenir totes aquestes coses.

—Ara us ho demano més com a lletrista: el gènere dels himnes dels clubs diguem que tampoc no és el millor gènere musical del món. Però alguna cançó us deu fer especialment gràcia.
—El cant del Barça, d’Espinàs, Picas i Manuel Valls, em sembla extraordinari. És la cançó en català més cèlebre i coneguda i cantada de tota la història de la música en català. Avui dia vas al Marroc i abans d’un clàssic els marroquins el canten en català. Això m’ho va dir l’altre dia en Carles Casas, que ha viatjat per tot el món (ara va estar en una gira a Corea). Quan ell va a veure un partit del Barça, sigui on sigui, es troba que la gent canta l’himne del Barça en català. És un cant extraordinari, que no ha envellit, en el sentit que vers a vers és gairebé un programa polític.

—Diu que Espinàs i Picas, autors de la lletra del cant, ara himne, no van cobrar per fer-la. O que no van cobrar drets d’autor. Aquesta història, de l’acord entre ells i el club, l’expliqueu com va anar?
—Sí, l’expliquem. Entrevistem Isabel Martí, marmessora de l’Espinàs i ens ho explica.

—Perdoneu la ignorància, si aquest és l’himne del Barça des del 75è aniversari, abans, quin era l’himne?
—”Barça, Barça, és el crit que pels aires pregona!”. I abans d’aquest encara n’hi havia un que era en castellà, que era més militar. N’ha tingut més d’un, el Barça. I també el Madrid, per exemple, n’ha tingut més d’un. I l’afició del Barça és molt productora de cants i de càntics. A la sèrie, per exemple, descobrim un compositor que fins ara era anònim d’un dels cants mítics de la graderia del Barça: “1899, neix el club que porta el cor, blau-granes són els colors, Futbol Club Barcelona.” Compleix una mica allò de Trenet, d’aquella cançó que es diu “L’ànima dels poetes”: “Molt temps després que els grans poetes s’hagin mort, les seves cançons encara sonen pels carrers.”

—I l’autor, qui és?
—Carles, un dels historiadors que el Barça ha agafat per escriure el llibre del 125è aniversari. Amb ell gravem l’escena com a historiador, i en aquesta escena m’ho confessa. Va ser en un viatge de jove, als anys noranta, al nord d’Itàlia, amb un grup d’afeccionats del Gènova.

—El programa no serveix tan sols per veure a com es crea un cant. També intenta de respondre què celebra el Barça aquests cent vint-i-cinc anys?
—Al final, després de destil·lar-ho moltíssim, vaig arribar a la conclusió que el Barça és el de “volem la pilota”. Amb un subtítol que és l’estil que es porta al cor. Això és el manifest, presentat fa un any. Voler la pilota té aquest component que sempre ha tingut el Barça, ja des del seu origen, que es va comprometre molt aviat amb el joc de combinar. Tal com neix el futbol, ja neixen dues maneres de jugar a futbol. Una, que és molt més semblant al rugbi, en el sentit que són jugadors forts físicament, que envesteixen i que són individualistes i tiren cap endavant (molt inspirat en “La càrrega de la brigada lleugera”, el poema de Tennyson, que havia forjat l’imperialisme, i el nacionalisme britànic) aquesta cosa que aquí el qui té collons envesteix, tu. I després l’altra tradició del futbol que és la que combina. No anar directament a barraca, sinó passada curta. El col·lectiu és més important que la individualitat. Jugar amb el cap i no tant amb el cos. I veus que la manera de jugar del Barça és semblant a la manera de cuinar dels catalans, la manera de ballar dels catalans, la manera de fer castells, les rodes de Ramon Llull.

—La roda de Ramon Llull?
—El rondo del Barça és una sardana, és exactament igual. I una sardana és igual que la pinya dels castells. Al rondo, qui li va atorgar una funció central per a formar els seus jugadors i el seu estil de joc és Michels amb Laureano Ruiz, als anys setanta. I després Johan i Charlie el tornen a posar per fundar el dream team. La rotllana, el rondo, passa a societats de mercaders, com els holandesos, els escocesos, els hongaresos, que també és una societat molt heterogènia i feta d’ètnies diferents i religions i cultures diferents. O els suïssos, que van fundar el Barça, que també són aiguabarreig de cultures. Aquesta gent que encimbella el comerç, l’emprenedoria i aquesta manera d’entendre la vida, en què la destresa tècnica és fonamental per a tirar endavant. I el rondo és una manera de celebrar la destresa tècnica. La sardana és una manera de celebrar la destresa tècnica. A la sardana no hi ha protagonista. El protagonista és el col·lectiu i has d’accedir a la ingravidesa amb els altres. Amb els castells passa una mica això mateix: no celebrem la testosterona per la testosterona, la testosterona ha de tenir un propòsit. El fort és aquí i no es pot moure ni un centímetre perquè si no els equilibris de força se’n van a la merda. Als nostres forts no els fem tallar troncs, fem que treballin per al col·lectiu.

—A Catalunya ara l’estil Guardiola del Manchester City arriba per Girona, potser, més que pel Barça?
—L’estil Guardiola és un producte del Barça, i el veig com l’hel·lenisme. O, si vols, Napoleó: després de la revolució, intentes crear un imperi, i envies Napoleó a espargir. Ara resulta que tots els nanos d’Europa, als primers entrenaments, els fan sortir amb la pilota des de la porteria. I això és una cosa d’en Guardiola que va fer amb el Barça. I que en Guardiola ha exportat al Bayern de Múnic i ha exportat al Manchester City i que a Girona s’imposa. És un estil Barça portat a la màxima expressió.

—Sou soci del Barça des que vau néixer?
—Sí. Però passa que ho he deixat de ser dues vegades. Sóc tant del Barça que m’he fet soci tres vegades. Recorda que hi ha el pi de les Corts, que encara és dempeus, que és on tothom anava a estripar el carnet quan s’emprenyaven. És aquest sentimentalisme de què parlàvem, que no hi ha res sagrat, ni tan sols el carnet del Barça.

—A Barcelona moltes criatures neixen a la Maternitat. Just davant, tens el Camp Nou. I després, el cementiri. Naixement, vida i mort.
—Quan al Camp Nou li buscaven nom, van fer un concurs i un dels noms que va tenir més possibilitats de guanyar era “Tota una vida”. Per què? Perquè és entre la Maternitat i el cementiri.