David Bueno: “Les generacions que han nascut amb l’iPad sota el braç tenen menys capacitat de memòria”

David Bueno (Barcelona, 1965) és doctor en biologia, professor de genètica de la Universitat de Barcelona i especialista en neuroeducació. Acaba de publicar el llibre Educa el teu cervell (Rosa dels Vents), en què explica com funciona el cervell. Defensa que hem de tenir “una mentalitat de creixement”, que ens estimuli amb desafiaments per a avançar, contraposada a “una mentalitat fixa”. “Els qui pensen que sempre poden anar més enllà són més optimistes, tenen més capacitat de motivar-se, més facilitat d’assumir reptes i esforços. És un peix que es mossega la cua: les coses els van més bé perquè s’esforcen més perquè estan més motivats”, explica. Però, com s’entrena, tot plegat?

—Com aprèn el nostre cervell?
—Emmagatzema tot allò que, per alguna raó, mereix de ser recordat. Tot allò que implica emocions, per exemple. El cervell fa connexions noves entre neurones per emmagatzemar-hi cada aprenentatge. És un procés que s’anomena plasticitat, i dura sempre.

—Dura sempre, però per a la canalla és més fàcil.
—És així: les edats en què el cervell és més plàstic i, per tant, és més fàcil d’adquirir coneixements nous o gravar les experiències són la infantesa i l’adolescència. Després, continuem, però a un ritme més lent. Ara bé: a mesura que acumulem records, és més fàcil guardar-ne de nous, perquè ja tenim punts de referència antics. Això, als adults, ens ajuda a dissimular que cada vegada tenim menys plasticitat.

—Què pot fer un adult per a preservar millor la plasticitat?
—Entrenar-la. Com un esportista, que per mantenir el seu cos en forma ha de fer exercici de manera regular. La plasticitat s’entrena pensant. Per això és molt important llegir, reflexionar, valorar les coses, ser crític. Quan pensem, activem moltes xarxes neuronals i, així, les mantenim actives i “joves”. Socialitzar manté la plasticitat neuronal perquè ens obliga a estar pendents dels altres i de les coses que volem dir. Fer mots encreuats, visitar exposicions d’art.

—Els nens passen el dia a l’escola i fent extraescolars. Els adults de vegades arraconem molt el lleure.
—L’arraconem, sí. Moltes vegades només aprenem quan ens veiem obligats a entendre un sistema operatiu de l’ordinador o alguna cosa de la feina. I això és un error. No cal aprendre una cosa de manera conscient: “Vull estudiar xinès!” Si vols, fes-ho, però no es tracta d’això, sinó d’aprofitar les coses que et passen i trobar activitats mentalment estimulants. Això vol dir no quedar-te hores mirant una sèrie que no t’interessa.

—Dieu que els nens aprenen per mitjà del joc. Quan creixem, més aviat desapareix, el joc.
—Desapareix perquè el fem desaparèixer. El joc és la manera intrínseca, instintiva, d’adquirir coneixements nous. Els nens no juguen per divertir-se sinó per aprendre. En termes biològics, aprendre és un mecanisme de supervivència: si saps coses, pots anticipar-te i, per tant, protegir-te abans o aprofitar les oportunitats quan arriben. Com que és important per a la supervivència, el cervell gratifica amb sensacions de recompensa qualsevol aprenentatge favorable per a la supervivència. No tot ha de ser un joc, es tracta d’aprendre passant-ho bé. Perdre no és un fracàs, és la manera de jugar millor. L’error és el trampolí per a continuar aprenent: ara ja sabem com no ho hem de fer.

—Per tant, és important diversificar les rutines?
—Les rutines són bones, en algunes situacions, perquè t’alliberen el cervell de pensar. Pensar cansa. Quan pensem, el cervell consumeix moltíssima energia metabòlica. La cosa important és que siguem conscients de tot allò que no ha de ser rutinari. Moltes vegades conduïm per rutina i és la causa de molts accidents.

—També ho dic per la feina. Potser hi ha qui pensa: “D’acord, però fa quinze anys que tinc la mateixa feina, mecànica, vuit hores el dia, amb els mateixos companys. Com puc fer que el meu cervell aprengui enmig de la monotonia?”
—No tot és igual sempre, encara que faci quinze anys que tens la mateixa feina. Fa uns dies, parlava amb un dels reposadors del supermercat on compro. Ell em deia que la seva feina sembla rutinària però no ho és: arriben productes nous, ha de decidir on posar-los… Pot semblar una feina molt senzilla, però per a ell no ho és, i ho viu com una cosa estimulant. És important recolzar-nos molt en els companys: cal fer-hi un cafè cada dia, mantenir-hi un vincle per treballar còmodament, tenir-hi converses que no cal que siguin rutinàries. No cal que tot siguin una novetat, no acabaríem bé del cap. La clau és combinar què puc fer amb rutines i on he de connectar la part més reflexiva.

—La gràcia també deu ser ajustar-ho amb la intel·ligència de cadascú.
—Sí. Primer hem de ser molt conscients de com som. Hi ha qui té més habilitat per a uns temes que per a uns altres, i no han de coincidir necessàriament amb què et motiva més. Amb la motivació i l’esforç sempre podem desenvolupar habilitats i talents nous, però sabent d’on partim. Hi ha una part genètica que ens condiciona, és clar. Si tinc poca habilitat biològica per a dibuixar però hi trobo un plaer immens, segur que, si m’hi dedico, cada dia dibuixaré una mica millor. Ara: si vull ser Picasso, no ho aconseguiré mai.

—La intel·ligència no és immutable.
—Sempre, qualsevol habilitat mental, també la intel·ligència, la pots fer créixer. Té un límit, però no ens en preocupem, perquè no hi arribarem. Tinc molta mania a la frase “si vols, pots”. No és certa. Pots voler una cosa i no arribar-hi. Però si la vols de debò, t’hi pots acostar. D’aquí la importància del joc: gaudir de cada pas que fas.

—Els pares solen pensar com han d’educar les emocions dels fills. I els adults, com ho han de fer?
—Exactament igual. Passa que som una mica més rígids. Les emocions són patrons de reacció automàtics per a situacions urgents. Després els podem racionalitzar i, si tenim sort, reconduir, però inicialment són preconscients. Qualsevol resposta reflexiva sempre és més lenta que no pas una d’emocional. La zona que genera les emocions, l’amígdala, consumeix molt poca energia. L’escorça prefrontal, d’on sorgeix la reflexivitat, en consumeix molta. Totes les emocions són importants, no m’agrada parlar de positives i negatives. Totes són necessàries en algun moment, i totes poden ser inadequades quan no calen. M’agrada més parlar d’emocions que causen benestar i d’emocions incòmodes.

—Per exemple?
—La por és incòmoda, però és una emoció importantíssima. És la que, davant una amenaça, ens permet fugir per a protegir-nos. El pànic no, perquè ens bloqueja, però les coses que aprenem amb por ens queden molt gravades al cervell. Hi ha moltes més emocions incòmodes, perquè les amenaces posen més en risc la nostra supervivència que no les emocions d’oportunitat. A ningú no li agraden les situacions incòmodes, però ens donen recursos mentals que haurem de fer servir tard o d’hora.

—I les altres?
—Les emocions agradables són la curiositat, que ens fa estar actius i ens motiva, i la confiança, que és molt important perquè ens permet d’aprendre dels altres: aprenc de qui confio. Els adults, com els infants, quan hem de fer una cosa, si volem que sigui eficient i útil, hem de buscar la nostra curiositat i confiar en nosaltres mateixos i els altres. Així quedarà gravada de manera agradable, ens serà més eficient i generarà benestar.

—De vegades, pots fer una cosa que t’agrada però, per arribar a un objectiu que t’has marcat, has de passar fases d’esforç que poden ser molt feixugues.
—Sí, l’esforç pot ser molt incòmode. Ara bé: quan fem una tasca que requereix esforç però la veiem assequible i anticipem que ens serà beneficiosa, el cervell activa l’estriat, una zona que ens permet d’anticipar recompenses futures. Si no notem això, és que no treballem amb motivació o que la fita que ens hem marcat la percebem inassequible.

—Però de vegades fas un esforç sense la certesa si l’objectiu és assequible, tan sols per descobrir-ho.
—Si ho vols descobrir tu mateix, l’estriat s’activa i et permet d’anticipar una recompensa futura. D’aquí, l’addicció dels jocs d’atzar, que actuen sobre aquest sistema. No saps si guanyaràs o no, però penses que un dia guanyaràs. Per això hi ha gent que s’arruïna i continua anant a la màquina escurabutxaques.

—El risc també és important?
—És important saber-lo gestionar, també per a no assumir riscs excessius. A la vida, n’hi ha molt sovint, de risc. Cada vegada que prenem una decisió en què tenim moltes opcions, assumim un risc. Quan creiem que ens pot donar un benefici a la llarga, també ens anticipa una recompensa.

—Hem parlat de les emocions. La repressió també és important?
—Sí. Més que repressió, m’agrada dir-ne autocontrol, però parlem del mateix. Aquesta gestió de la impulsivitat, en el fons, et permet de continuar avançant. Un dels exemples de la importància de l’autocontrol és la procrastinació: quan saps que has de fer una cosa que et fa mandra i busques mil excuses diferents per no abordar-la. Aquí l’autocontrol és molt important: tard o d’hora ho has d’afrontar i és millor fer-ho abans.

—Per què ho fem tan sovint, això d’anar ajornant una cosa que sabem que hem de fer?
—Perquè és molt més plaent fer cosetes senzilles que ens motiven que no pas assumir un repte que sabem que serà llarg. Tots ho fem, no critico la procrastinació com a tal, sinó quan és un excés.

—Ja hi ha dades sobre l’efecte de les noves tecnologies digitals sobre la manera com aprenem?
—Sí, n’hi comença a haver. No sabem què passarà quan els joves d’ara, que són els qui han fet servir la tecnologia gairebé des del naixement, siguin adults. Un ús raonable no és perjudicial, sinó altament beneficiós. El problema ve quan se n’abusa, especialment en infants i adolescents. Perdem oportunitats de socialitzar, i les sensacions de recompensa que dóna el cervell són molt superiors quan passem una estona amb un grup d’amics que no pas quan hi xategem durant dues hores o tres. Un abús de la tecnologia digital fomenta la impulsivitat, perquè ho tens tot a l’abast, i si una cosa no t’agrada, fas així amb el dit i passes a la següent. En canvi, a la vida, has d’aprendre a controlar-te.

—Abans dèieu que quan pensem és quan més aprenem. L’ús del mòbil també ens substitueix l’hàbit de pensar?
—El substitueix i el dificulta, perquè divideix la nostra atenció. Per pensar, cal estar atents als nostres pensaments. Cal tenir l’atenció voluntària, conscient, focalitzada en allò que ens interessa. L’atenció conscient és un recurs limitat, perquè també consumeix molta energia metabòlica. Puc estar 100% atent a una cosa, però si n’hi ha dues, ja no ho estaré 50-50, sinó potser 40-40, perquè necessito un 20% per a mantenir l’atenció dividida entre dues coses diferents. Amb un llibre davant, l’atenció la divideixes molt poc. Amb un mòbil, la tens molt dividida. Com que consumeixes molta energia metabòlica per mantenir l’atenció en tants focus diferents, te’n queda menys per a reflexionar sobre allò que fas.

—Tenir-ho tot a l’abast, a un sol clic, perjudica la memòria?
—Sí, és clar, perquè no ens cal memoritzar tantes coses. Però la memòria continua essent necessària; ens cal tenir-hi elements de referència per, després, navegar per internet. Necessito tenir uns fars posats per saber què necessito, per contrastar què és verídic de què no ho és. Anem perdent memòria i hi ha estudis que ho demostren. Les generacions que han nascut amb l’iPad sota el braç tenen menys capacitat de memòria que no els qui vam néixer en l’època analògica. Tampoc no els cal tanta, perquè l’hem externalitzada cap a la tecnologia. Allò que no podem fer és caure en els extrems. Abans no calia saber-s’ho tot de memòria, i ara no cal que no memoritzem res.

—Sabem quines parts del cervell ja han començat a canviar per l’ús de la tecnologia digital?
—L’hipocamp, la zona que gestiona la memòria, creix menys, perquè no memoritzem tantes coses. És una mica més petitó en els infants i adolescents d’ara que no fa quaranta anys, perquè memoritzem menys. La zona d’integració del cervell, que permet d’integrar més informacions entrants, està més desenvolupada. Abans en teníem dues: els llibres i els apunts. Ara en tenim dotzenes.

—La intel·ligència artificial quin efecte pot tenir per al nostre cervell?
—Hi tindrà un efecte, segur, però encara no sabem quin. El problema és si fem que la intel·ligència artificial decideixi per nosaltres, però és una eina potentíssima per a donar-nos informació. Pots demanar-li que t’expliqui què és la física quàntica per a una persona que no en sap gens, i ho redacta perfectament. És una gran eina d’aprenentatge. La cosa és: un cop t’ha respost, com saps que és veritat? Als meus alumnes de genètica els vaig donar una resposta del ChatGPT molt ben explicada, però que tenia dos errors, i els vaig dir: “Ara identifiqueu-los”. Mentre sigui una font d’informació pot ser molt útil, però de cap manera no hem de deixar que prengui les decisions per nosaltres.

—Hi ha qui diu que cal prohibir els mòbils. Heu parlat molt de l’educació dels adolescents. Què hem de fer?
—Regular-ne l’ús, segur. Prohibir-lo, no. No sóc partidari de les prohibicions, perquè generen l’efecte contrari, i més en infants i adolescents. Ara, en la regulació hi pot haver prohibicions puntuals. Podem treballar amb el ChatGPT però incorporar tota la part reflexiva que només jo puc aportar.

—Confieu que els adults seran capaços d’educar la canalla en un ús millor de les tecnologies digitals?
—Com dèiem al principi, el cervell de la canalla és més plàstic i va més de pressa. Els qui ara sou joves ho fareu molt millor en l’educació digital dels vostres fills que no pas nosaltres. De vegades diuen que els qui n’hem après de grans som immigrants digitals. Quan vaig tocar el meu primer ordinador, ja feia la tesi doctoral. De les generacions que ja han nascut amb tota aquesta tecnologia al seu voltant, se’n diuen nadius digitals, però una vegada vaig sentir una expressió que em va agradar molt: també sou orfes digitals, perquè els adults no us n’hem sabut ensenyar, perquè nosaltres no en sabíem. Però vosaltres sí. Ho fareu molt millor que no pas nosaltres. Ara: també sortiran coses noves. I aquestes no les fareu bé. Però les faran bé els vostres fills. La vida és així!