David Bueno: “El caos en l’habitació d’un adolescent és un reflex del que passa al seu cervell”

S’acostuma a dir que els adolescents són còctels d’hormones incomprensibles, i a vegades es banalitza força sobre el perquè dels seus comportaments i inquietuds. Saber els condicionants socials que els expliquen és essencial, però també ho és saber els condicionants biològics, com funciona el seu cervell i quins canvis s’hi viuen per a entendre les seves conductes i tractar-ho més bé com a pares i mestres.

Aquests canvis queden perfectament detallats en el llibre El cervell de l’adolescent (Rosa dels Vents), de David Bueno, doctor en biologia i professor i investigador de la secció de Genètica Biomèdica Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona. Parlem amb el doctor Bueno, que de manera entenedora i sempre optimista explica una part d’aquests canvis i dóna consells per a afrontar-los.

—Parleu de l’adolescència com a una metamorfosi, no necessàriament dolenta. En quin sentit?
—Corporalment no canviem tant com els insectes, però a escala cerebral canviem moltíssim. És una metamorfosi imprescindible. Si no, no deixaríem enrere la infantesa o seríem uns adults no empoderats, sense capacitat de gestionar decisions.

—Hi ha animals que passen per etapes semblants a l’adolescència, però que els dura molt menys…
—Són els animals més propers evolutivament, com els ximpanzés, cosa que indica que l’adolescència no ha aparegut de cop, sinó que segueix el procés evolutiu normal de totes les espècies. En la vida dels ximpanzés, hi ha quinze dies entre la infantesa i la joventut en què prenen alguns riscos innecessaris, s’enfaden amb els adults… Una adolescència molt més lleu i molt curta.

—Dieu que, en humans, aquest procés és important per a mantenir la curiositat, per exemple. 
—Sense adolescència no seríem humans, no seríem els humans que som ara. L’espècie humana basa la seva supervivència biològica en l’aprenentatge. Som molt nyicris, no tenim urpes, ni ullals, ni cames prou veloces… Ara sobrevivim perquè hem creat un món tecnològic, però com a animals del Paleolític vam sobreviure perquè aprenem coses noves tota la vida. Tots els mamífers, quan són cries, aprenen coses per adaptar el seu comportament a l’entorn, però nosaltres n’hem d’aprendre moltíssimes més. Als primers homínids, s’hi va afegir una segona infantesa que la resta de mamífers no té, dels tres anys fins a l’adolescència, i que serveix per a aprendre moltes coses.

—Però nosaltres tenim, a més, l’adolescència.
—A diferència dels altres homínids, perquè si entréssim directament a l’edat adulta deixaríem enrere molts aspectes d’infantesa que també són clau per a la nostra espècie, com la curiositat, l’afany per les novetats i trobar una certa motivació i recompensa, fins i tot a l’hora d’assumir riscs. Som l’única espècie realment curiosa, com a adults.

—Dieu que el cervell dels adolescents és com la seva habitació. Què voleu dir?
—Tenim la tendència a portar el món exterior cap a dins i d’exterioritzar l’interior. El caos en l’habitació d’un adolescent és un reflex del que passa al seu cervell, que fa la poda neuronal. El cervell elimina les connexions neuronals que mantenien els comportaments infantils i incorpora connexions noves per a adquirir els comportaments adults. És un procés asincrònic i una mica caòtic. Les connexions d’adult s’incorporen per assaig i error. Assagen comportaments d’adult –i s’equivoquen o encerten–, i aquests assaigs es fan segons les situacions o contexts que es troben, no estan programats per a un dia en concret. Aquest caos l’externalitzen a la seva habitació.

—Per tant, no se’ls pot jutjar pel fet de tenir l’habitació desendreçada?
—Mentre no sigui insalubre! [Riu.] És més perjudicial esbroncar-los i obligar-los a tenir l’habitació perfectament endreçada que no pas mantenir un cert control, però deixar que exterioritzin allò que porten dins. Hi ha alguns adolescents –de mitjana, més noies que nois– que tenen una habitació immaculada. També té una explicació biològica, això: si, inconscientment, detecto caos dins meu, intento portar un ordre extern per a mantenir l’ordre intern.

—Què recomanaríeu als pares, sabent el que sabem del cervell dels adolescents?
—Que comencin a pensar-hi des que neixen. Però no per preocupar-se, l’adolescència s’ha de gaudir al costat dels fills, cosa que no implica que no hi hagi moments durs. Com podem gaudir-ne? Fent que confiïn en nosaltres, i això es comença a treballar des del naixement. Quan neixen van moltes estones a coll, i aprenen a confiar en tu, però a mesura que es fan grans i els esbronques, això es perd. No parlo de no amonestar-los, sinó de parlar-los en positiu.

—Llenguatge propositiu.
—Exactament. En comptes de dir “no facis això”, dir “no seria millor fer…?”. En comptes de “a veure si endreces l’habitació d’una vegada”, dir “vols que t’ajudi a decidir com posar les coses si no saps gaire com fer-ho?”. Han de tenir la percepció que confiem en ells, que hi mantenim un vincle. La confiança s’encomana, si confio en ells, confiaran més en mi. I quan tinguin un problema d’adolescent, serà més fàcil que m’ho facin saber. Aquesta confiança també fa que confiïn més en ells mateixos. En l’adolescència el cos canvia de manera inharmònica i perden autoestima. Si has treballat l’autoconfiança confiant en ells abans, aquesta autoestima es manté més alta.

—La confiança es contagia gràcies a les neurones mirall?
—Sí. Per mitjà de les neurones mirall i sistemes emocionals del cervell tendim a imitar allò que veiem. Si veig una persona que confia en mi, m’és fàcil confiar-hi. I viceversa. I cal ser coherents. Si un dia l’amonesto per una cosa i l’endemà li somric la mateixa ximpleria, això crea la sensació de no saber què fer. O si dic al meu fill preadolescent que no s’estigui tanta estona mirant el mòbil, però veu que sempre que sóc a casa jo el miro. O si dius al teu fill que no consumeixi alcohol i a casa, per a qualsevol celebració, el primer que fas és obrir una ampolla de vi. Transmets que, per a fer festa, l’alcohol és necessari. El pots fer servir, però és la manera com ho vens i ho transmets.

—Però és l’etapa de la rebel·lia per excel·lència. Això té explicació biològica?
—Sí. Per deixar enrere la majoria de comportaments d’infantesa, has de mirar com ho fan els adults i intentar comportar-te com ells. D’infants depenem per a tot dels nostres pares, per això es posen una sèrie de límits. Per passar a l’edat adulta, els adolescents han de trencar aquests límits. Encara que els diguem “ara ja pots venir sol a casa”, necessiten explorar-los. “Pots venir sol, però vine directament.” “I què passa si no hi vaig directament?”, pensen. Els adults també tenim una sèrie de normes compartides, però no sempre en fem cas. Necessiten límits de conducta per a mantenir-los sans i estalvis, però també necessiten límits per a poder-los trencar. Si no els trenquen, no maduraran tan bé, es mantindran dins la cotilla de la infantesa.

—Com es fa, això?
—No hi ha normes, perquè cada adolescent és diferent. Hi ha adolescents molt llançats a qui potser cal posar límits més curts perquè no prenguin mal i hi ha adolescents introvertits a qui gairebé hem d’aplaudir el dia que se salten un límit. Aquesta relació s’ha d’establir en cada cas, i aquí hi ha la importància de la confiança.

—Si no hi ha confiança per a explicar-se les coses, sovint s’acaben fent igualment, però mentint.
—Amb el nostre fill gran, el primer dia que va dir-nos de sortir al vespre sense venir a sopar ens va preguntar a quina hora podia tornar. Havíem previst de dir-li a la una de la matinada, perquè fos aviat però ell tingués la sensació que era l’endemà. Però primer li vam preguntar a quina hora hauria de tornar. “A les dotze està bé”, ens va dir. I li vam dir que d’acord. Després va arribar a casa a un quart de dues. L’havíem sentit sense voler, però l’endemà li vam preguntar “a quina hora vas arribar?”, perquè veiés que no ens havíem quedat pendents esperant, sense confiar, que això és terrible. Ens va dir que havia tornat una mica més tard, gairebé a la una. Havia arribat una mica més tard de la una, però havia reconegut que havia arribat més tard, perquè hi havia aquesta confiança. Li vam dir que, si un altre dia es retardava, avisés per WhatsApp, i ara a vint-i-tres anys encara ho fa.

—Un altre tret típic dels adolescents és el gregarisme. També té explicació biològica?
—Sí. És l’època en què el seu cervell més busca socialitzar amb els seus iguals i per això el col·lectiu d’adolescents i joves és el que més ha patit psicològicament la pandèmia. Es fan adults juntament amb la seva franja d’adolescents. La societat d’adults que bastiran, la bastiran amb els seus companys adolescents. Quan el cervell vol socialitzar i detecta que no pot, s’encén un senyal d’alarma, i en bona part d’aquí vénen els problemes psicològics que hem vist. Grups que abans eren físics ara són digitals. Per això els és tan difícil gestionar les xarxes, perquè el seu cervell els hi impulsa. Si algú envia un WhatsApp o penja un tuit, han de mirar ràpidament què és per no quedar-se fora del seu grup social. Com quan quedaven tots els amics i tu no hi podies anar, que estaves neguitós i amb por instintiva de quedar-te al marge.

—Aquest gregarisme a vegades és molt perillós: si els meus amics es droguen, jo també.
—Sí, els pares hem d’assumir que tenim una influència relativa. Totes les drogues estimulen una zona del cervell que s’anomena estriat, que és la que ens crea les sensacions de recompensa i ens permet anticipar-les. Per a disminuir el risc des de casa, hem d’oferir un ambient en què ells ja trobin altres activitats que recompensin: un ambient esportiu –l’esport que ells triïn, no el que tu vulguis–, un ambient d’aprenentatge que no sigui punitiu…

—Continuant amb la qüestió del sistema educatiu: què hi ha de veritat i de mentida en la teoria de les intel·ligències múltiples?
—És un mite, un neuromite. Quan ho va proposar Howard Gardner, va ser una gran revolució. Fins aleshores es considerava la intel·ligència bàsicament com a lògico-matemàtica, lingüística i visió espacial. Ell va dir que hi havia més intel·ligències: la social, la intrapersonal –tenir capacitat de pensar sobre tu mateix– la físico-sinestèsica… La intel·ligència va adquirir una visió molt més àmplia, però s’ha vist que el cervell no té moltes intel·ligències, en té una i prou. Passa que aquesta única intel·ligència és la suma de molts aspectes, que coincideixen més o menys amb els que va proposar. És una intel·ligència més global. Gardner mateix va reconèixer que, des de la neurociència, no es podia parlar d’intel·ligències múltiples, que era més adient parlar de facetes múltiples de la intel·ligència.

—I què en sabem, del coeficient intel·lectual? Comenteu que fins i tot pot augmentar i disminuir durant l’adolescència.
—No és constant al llarg de la vida. Depèn d’uns condicionants genètics, però també d’uns factors d’aprenentatge. Com que en l’adolescència es guanyen i es perden connexions neuronals, es detecten canvis en aquest valor. Si només calculem el coeficient a partir de la lògico-matemàtica i la lingüística, no ho fem bé, s’han d’incorporar més aspectes que no es poden quantificar només amb un test, sinó amb una interacció llarga amb un professional. A mi, en el seu moment, em va sortir que no era especialment eixerit… Per sort els meus pares no em van donar el resultat, perquè m’hauria condicionat. El comentari era “amb esforç i ajuda, acabarà l’EGB”. Al final vaig acabar un doctorat! [Riu.]

—També dieu que les classes de secundària comencen massa d’hora si es té en compte la relació que tenen els adolescents amb la son. Per què els costa tant dormir?
—El ritme circadiari, que és el que fa que a la nit tinguem son i al matí ens despertem espontàniament, és un ritme de vint-i-cinc hores. S’endarrereix dues hores de mitjana en l’adolescència, no sabem per què, però això vol dir que la son els arriba més tard. Obligar-los a anar a dormir abans és la millor garantia que no dormin: o xategen o entren en bucles (“he de dormir i no puc”), i encara costa més. A Anglaterra, que entren a l’institut a dos quarts de nou, es va fer un estudi en què els alumnes entraven a les deu. El nombre de dies que faltaven al centre per estar malalts disminuïa un 50% perquè el sistema immunitari també es regeix pel ritme circadiari, i el rendiment acadèmic augmentava un 20%. Això vol dir que tots els alumnes acostumats a treure quatres, que pensen que mai no se’n sortiran, de sobte treuen un cinc i veuen futur acadèmic.

—Per tant, retardaríeu l’horari escolar?
—No ho sé, perquè és complicat per a la conciliació. Hi ha diferències amb Anglaterra, però és important que tinguem present que a les vuit del matí no els podem exigir la màxima concentració, el seu cervell encara no s’ha activat al 100%. Els mestres han de pensar estratègies per a mantenir les classes actives aquestes primeres hores. Potser la millor opció en aquesta franja és muntar un debat o crear situacions en què hi hagi interacció social.