Les famílies dels ostatges d’Hamàs s’aferren a pistes digitals, davant la inoperància del govern israelià

The Washington Post · Shira Rubin

Tel-Aviv, Israel. A les 8.30 del matí del 7 d’octubre, Hadas Kalderon va rebre l’últim missatge del seu fill. “Estigues quieta, mare, no et moguis”, va escriure l’Erez, de dotze anys. Els milicians d’Hamàs havien assaltat la casa del seu pare, al quibuts de Nir Oz, al sud d’Israel, on ell i la seva germana Sahar, de setze anys, havien passat la nit.

L’Erez i la seva germana havien saltat per la finestra i s’havien amagat entre els arbustos. Però ell pensava com protegir la seva mare, que dormia al final de la carretera. Mentrestant, els assaltants disparaven contra famílies senceres, algunes a boca de canó, mentre intentaven d’arrecerar-se sota els llits i en habitacions segures.

“T’estimaré sempre. Espero que sobrevisquis”, va respondre-li. Ell ja no li va retornar el missatge.

Durant hores, l’Hadas va anar trucant a l’Erez mentre lluitava per la seva pròpia vida, tot intentant d’impedir amb el seu cos que els militants tiressin a terra la porta de la seva habitació fortificada. Mentre incendiaven part de casa seva, els sentia cridar “Allahu akbar”.

Quan les forces israelianes van arribar, per fi, a última hora de la tarda, la família Kalderon va sortir del seu amagatall, i la filla gran de l’Hadas va trobar-se a les xarxes socials amb un vídeo de 18 segons en què es veia l’Erez amb una samarreta negra que era agafat per ambdós braços i conduït a la captivitat. Els militants es referien a ell i a un altre grup de nens que no apareixen al vídeo com a “nens colons”.

D’ençà d’aleshores, Kalderon ha deixat de menjar i dormir; ara es limita a fumar compulsivament i a parla amb veu ronca. Després d’haver dit als seus fills durant anys que no tinguessin por, ara assegura que viu un “infern en vida”. El malson, diu, s’ha fet realitat.

Cinc membres de la família Kalderon van ser segrestats: l’Erez, la Sahar i el seu pare, de cinquanta anys, l’Ofer; a més de l’àvia de vuitanta anys, la Carmela, i una cosina de dotze anys, la Noya, que van ser segrestades en una altra casa del quibuts. Segons el govern israelià, ara hi ha 203 segrestats a Gaza, entre els quals es troben civils amb passaports de trenta-un països, pel cap baix.

Una amiga de la infància de l’Hadas, els familiars de la qual també són retinguts a Gaza, li ha pres el mòbil perquè no vegi els horrors que omplen les xarxes socials: les celebracions del vessament de sang, la desfilada de captius humiliats i arraulits, suposadament, en la vasta xarxa de túnels d’Hamàs. En un cas, els militants van publicar a la seva pròpia pàgina de Facebook un vídeo en què apareixia l’assassinat d’una dona gran. El vídeo el va descobrir la seva néta.

La decisió dels milicians d’enregistrar el seu regne del terror ha agreujat l’angoixa dels israelians, però també ha proporcionat als experts dels sectors de ciberseguretat i intel·ligència d’Israel una gran quantitat de proves per a treballar. Ara aquests experts encapçalen una campanya ciutadana per a analitzar aquestes fotografies i vídeos a la recerca de pistes sobre l’indret en què es troben retinguts els ostatges.

“L’estat disposa de les eines i la informació, però no té la capacitat de treballar tan de pressa com nosaltres”, diu Anat Har-Tuv, antic membre del Shin Bet –l’hermètic servei de seguretat nacional israeliana– i director executiu de Gitam BBDO, una agència de publicitat que ha obert una “sala de guerra” improvisada a les seves oficines, situades en un gratacel de l’anomenat “Silicon Valley de Tel-Aviv”, el barri de Ramat Hahayal.

Del centenar d’homes i dones que treballen en aquesta “sala de guerra”, molts tenen una àmplia experiència en qüestions d’intel·ligència militar; alguns fins i tot han estat cridats per les unitats d’elit israelianes d’ençà que va començar el conflicte. Entre aquestes unitats es troba la 8200, la divisió de ciberintel·ligència de l’exèrcit israelià, i Duvdevan, la unitat encoberta d’antiterrorisme que va inspirar la sèrie de Netflix Fauda.

Refael Franco, ex-cap adjunt de la Direcció Cibernètica Israeliana, supervisa la construcció de la plataforma del grup, basada en tecnologia capdavantera d’intel·ligència artificial i reconeixement facial. És un sistema sofisticat que compara imatges publicades per milicians a les xarxes socials amb fotografies dels ostatges facilitades per les famílies. Quan hi ha una coincidència, el sistema pot geolocalitzar, en qüestió de segons, l’emplaçament aproximat d’un desaparegut. A continuació, els experts en intel·ligència miren de precisar-ne encara més la situació a partir de pistes contextuals, com ara la presència de mesquites, botigues locals o bé l’angle del sol.

Aquests equips d’experts ja han creat una base de dades d’unes mil persones, incloent-hi ostatges i segrestadors. Reben ajuda de Google, que té oficines per tota la ciutat, i comparteixen els resultats de les seves investigacions amb funcionaris de seguretat israelians, que els utilitzen per a les seves pròpies investigacions.

Però és un procés llarg i inexacte. Un dels principals desafiaments per als investigadors, segons Franco, és que els ostatges han estat traslladats repetidament.

“Dit això, cada vegada que algú agafa el telèfon i puja imatges des de la franja, podem introduir-les al sistema per saber on són”, diu Franco. I assegura que aniran seguint aquestes pistes digitals tant de temps com calgui.

Franco diu que desconeixia els esforços populars per a localitzar els ostatges, i sembla que el sorprenguin. Per tot Israel, diu, els civils s’han mobilitzat per proporcionar ajut a les víctimes al sud i equipament a les tropes, omplint els forats deixats pel govern.

Durant una setmana i mitja, Kalderon i els seus familiars no van tenir notícies de les autoritats israelianes sobre la situació dels seus éssers estimats, ni tampoc sobre l’operació de rescat.

Dimecres, un oficial de notificacions militars va comunicar a Kalderon que la seva mare, la Carmela –una immigrant pacifista de Nova York que durant anys va ajudar els habitants de Gaza a rebre tractament mèdic d’Israel– i la seva neboda autista Noya –que la nit de l’assalt dormia a casa la Carmela– s’havien mort. De la resta, no li’n van dir res.

Kalderon i altres familiars dels ostatges diuen que han sofert un trauma doble: van veure’s obligats a valer-se per si mateixos quan els milicians van envair les seves comunitats, i ara han d’enfrontar-se al silenci eixordador del seu govern.

“Cada segon que els nostres fills són allà és un segon massa i, no obstant això, Netanyahu només parla de ‘guanyar la guerra'”, diu Kalderon en al·lusió al primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.

De fet, Netanyahu tan sols s’ha reunit amb un grapat de famílies –quan feia dies que el president dels Estats Units, Joe Biden, i membres de la seva administració s’hi havien posat en contacte per primera vegada– i els ha ofert poques garanties sobre els ostatges.

Kalderon, que també té la nacionalitat francesa, s’ha reunit amb diplomàtics francesos, entre els quals l’ex-primer ministre Manuel Valls. L’aterreix la possibilitat que el seu propi govern, a l’hora de preparar una invasió a gran escala de Gaza, descarti els seus fills com a danys col·laterals.

“Som gent senzilla, som bons ciutadans”, diu. “Vam donar tant com vam poder al nostre país. Ara el govern israelià s’ha oblidat de nosaltres.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb