17.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:21
El respecte a la dignitat de totes les persones és un pilar fonamental de les societats democràtiques. I és una barrera que no es pot travessar perquè pot tenir conseqüències terribles per a tots. No solament per a qui no és respectat, sinó també per a qui perd el respecte.
Dissortadament, vivim una època embogida, en què la violència s’ha anat apoderant del debat polític i social d’una manera molt preocupant. I això ens embruta com a societats, com a comunitats humanes. Però poques coses poden demostrar-ho tant i d’una manera tan contundent com això que passa a la nostra Mediterrània, davant mateix dels nostres ulls impassibles.
Ahir la flota de l’Aquarius arribà a València. Ha estat una petita victòria preciosa que ha servit per a retornar la causa dels immigrants al centre de la vida pública. Però tot això ha suscitat un debat ben viu. On acabaran aquestes persones que han arriscat la vida per a venir a casa nostra, en cerca d’una vida decent que els seus països no els poden oferir? Ho sabem tots: acabaran internats en CIE i expulsats si, quan s’apague l’espectacle mediàtic, la nostra societat –tots els ciutadans– no és capaç de fer valer els principis més bàsics de la convivència humana enfront dels interessos de la política. I això no hauria de ser així. Hi ha coses que no haurien ni de ser discutides. La llei de la mar que obliga a rescatar tothom qui es troba en dificultats i el dret d’asil, que obliga a acollir aquell qui no pot viure al seu país d’origen d’una manera digna i sense por, no poden ser esborrats o difuminats com si res pels interessos polítics. Tampoc per la por de prendre decisions. O excusant-nos en la por i les pressions d’altri.
Cada dia, davant els nostres ulls impassibles, naufraga gent innocent, gent completament innocent, a la mar d’Alboran, al canal de Sicília, a les illes de l’Egeu… Cada dia, davant els nostres ulls impassibles, grups de vàndals i assassins, alguns pagats pels nostres governs i alguns no, disparen a gent que durant mesos ha travessat tot un continent, amb penes i sofriment constants, tot esperant de veure el blau de la mar que el separa del seu somni. Cada dia ens girem d’esquena a un problema que és gravíssim i que no té pas una solució senzilla. Sabem que caldria d’un programa internacional de dècades per a resoldre aquest drama d’una manera correcta. Però també sabem, i aquest és el gran mèrit de l’Aquarius, que això que fem no és cap solució. Ni resol res.
Cada persona que puja a una barca, a una embarcació, per provar d’arribar a Europa té un nom i té una història darrere. Ha nascut en un lloc i té una família que l’espera o que el troba a faltar. Cadascun, tots sense excepció, poden aportar coses a la col·lectivitat, a la d’origen i –si no poden estar-s’hi– a la d’arribada. Però sobretot ells, absolutament tots, tenen el dret d’una vida lliure i digna, sense por. I el dret inalienable i indiscutible de desplaçar-se fins on calga per aconseguir-la.
Emmascarar aquesta veritat fonamental amb la necessitat –existent i comprensible– d’ordenar el trànsit migratori és alterar l’ordre de les prioritats. I això ens embruteix com a persones també els qui vivim al nord, a les platges d’arribada. Perquè el dia que estiguem convençuts que la terra que trepitgem ens pertany exclusivament a nosaltres i a la nostra descendència, aquell dia destruirem tot allò que durant segles ens ha forjat com a poble, com a civilització, com a cultura. I alimentarem un monstre perillosíssim si oblidem que la dignitat de qualsevol ésser humà en qualsevol lloc del món no pot ser mai discutida. Mai. Això no és qüestió d’opinions.
Que l’alegria momentània causada per l’arribada de l’Aquarius no ens faça oblidar, doncs, la realitat quotidiana de la nostra mar. I que ens servesca a tots per a agafar més forces per a lluitar contra aquesta realitat.
