10.11.2022 - 21:40
“Vaig descobrir Carme Montoriol al mercat de llibre vell de Sant Antoni. La seva novel·la Teresa o la vida amorosa d’una dona no estava a cap parada dels llibreters que saben quins llibres venen, sinó perduda en un caramull mesclat de saldo. Coneixia aquesta escriptora d’oïda: una ratlla a les històries de la literatura i gràcies, un esment a les enciclopèdies…” Això ho va escriure Maria-Antònia Oliver per a un cicle de conferències que es va fer als anys vuitanta a l’Institut de Ciències de l’Educació titulat Les dones i la literatura catalana en el qual van participar Elizabeth Russell, Maria-Antònia Oliver, Maria-Mercè Marçal, Carme Riera i Margarida Aritzeta. Després aquestes conferències es van publicar amb un pròleg d’Anna Murià, que confessa que el va escriure perquè “no he trobat la manera de justificar un no. Com podria fer-ho? Negar que aquest, avui precisament” —el pròleg l’escriu el 1986—, “és un dels temes d’interès destacat, no es pot fer: la prova n’és que aquestes cinc escriptores s’han esforçat a tractar-lo. Totes elles són prou importants per merèixer la major atenció”. Així i tot, continua: “Heus ací, doncs, que haig de parlar de la literatura femenina o de dones, és a dir, sobre una cosa que en realitat no existeix.”
Aquestes conferències, juntament amb aquest pròleg, avui, ara, el 2022, les podreu llegir gràcies a una editorial de la Selva del Camp, Peu de Mosca, i amb una introducció de Georgina Monge, i, tot i que han passat ben bé quaranta anys, i que el que hi llegireu no us vindrà de nou, us adonareu de quant de temps fa que estem així. I ara hauria de desenvolupar aquest així, però no ho faré perquè totes cinc autores ja ho van fer perfectament i és millor que les llegiu a elles, jo només vull dir que aquest és un llibre perillós, perquè per una banda ens fa adonar que hem avançat poc encara que de vegades ens enceguem i ens faci l’efecte que es publiquen moltes dones i fins i tot ho tractem de moda o de tendència, i és perillós perquè incita a llegir altres llibres, i ara torno a la Montoriol que Oliver va trobar al mercat de llibre vell de Sant Antoni: “Carme Montoriol, evidentment, creia en la igualtat de drets socials entre la dona i l’home”, escriu Murià al seu pròleg, “però no era una feminista militant, ni era militant en res; era una intel·lectual, dona de pensament i esperit, no dona d’acció. Maria-Antònia Oliver sap valorar-la amb finesa, i generosament demana que sigui recuperada”. Doncs sabeu quan va ser recuperada la novel·la de Montoriol que Oliver va trobar en una pila de llibres de saldo? Ara fa un any, l’octubre del 2021, Edicions Brau va publicar Teresa o la vida amorosa d’una dona. Per això dic que encara que gairebé tot el que hi llegireu en realitat ja ho sabeu, llegir-ho ben escrit per aquestes autores respectabilíssimes val la pena per refrescar-ho i per tenir-ho tot endreçat, que encara ens fa falta. Salvant moltíssim les distàncies, m’ha fet pensar en un debat que hi va haver entre unes quantes autores xilenes, el 2020, sobre autoria, feminisme, crítica i autopromoció –ja us en vaig parlar.
I ara tornaria a parlar sobre allò de l’ordre en què llegim els llibres, però seria repetir-me. És que acaba de sortir, aquesta setmana, un nou llibre de Vivian Gornick: La fi de la novel·la d’amor. No és nou, és del 1997, però ara ens arriba en català, gràcies a L’Altra Editorial i la traducció de Martí Sales Sariola. Si el llibre que us deia abans té quaranta anys, aquest va camí dels trenta, però és Vivian Gornick llegint, o sigui que no caduca i torna a ser perillosíssim, perquè us farà voler llegir altres llibres, a mi personalment m’ha empès a rellegir Rhys i a descobrir Grace Paley. De moment, vaig fer una visita d’urgència a la biblioteca per endur-me Bon dia, mitjanit de Jean Rhys i Tots els contes de Grace Paley.
La fi de la novel·la d’amor és, ja ho diuen a la contracoberta, “una provocadora col·lecció de crítica literària” centrada en l’exhauriment de l’amor i el matrimoni com a expressions metafòriques de l’èxit i la felicitat (repeteixo que el llibre és del 1997). L’heu de llegir sencer, no us en puc parlar en conjunt, i lligant amb la descoberta de Montoriol per part d’Oliver, em ve de gust centrar-me en el moment que Gornick va descobrir els contes de Grace Paley: “Recordo el primer cop que vaig posar els ulls en una frase de Paley. L’any, el 1960, el lloc, una llibreria de Berkeley, i jo una universitària deprimida fullejant amb neguit. Vaig agafar un llibre de contes d’una escriptora que no coneixia i vaig llegir: ‘Jo era popular en certs ambients, diu la tia Rose. (…)’ Quan vaig tornar a alçar la mirada s’havia fet fosc, la llibreria tancava i m’havia llegit quatre contes, entre els quals l’incomparable ‘Una raó per viure’ i ‘El rostit rosa pàl·lid’. Vaig notar que se m’havia calmat el neguit. Em sentia càlida i sòlida. Més que càlida: segura. Em sentia segura. Altre cop contenta de viure.”
Aviam com ho dic això sense que sembli que ensabono: és que jo llegint aquest llibre de Gornick m’he sentit així, com ella es va sentir llegint Paley per primer cop. Llegir com llegeix Gornick és també perillós, perquè et faria tornar a llegir tot el que has llegit per veure-hi tot el que hi sap veure ella. Si el llibre que comenta l’has llegit, et deixa amb un pam de nas. Si no, te’l fa anar a buscar. Ahir vaig córrer a la biblioteca a buscar els contes de Paley i vaig començar-los a llegir en el mateix ordre que ho va fer Gornick el 1960: vaig llegir quatre contes del seu primer recull, Els petits trastorns de l’home, i llegint sobretot “Una raó per viure”, i sabent que Paley és una contista elogiada per autors com Donald Barthelme o Lorrie Moore, no hi ha dubte que llegiré tots els contes del recull que Edicions de 1984 va publicar el 2017 en traducció d’Emili Olcina.
Però què em va empènyer a anar apressada a la biblioteca? El final de la peça que Gornick dedica a Paley (compte, que us la cito i és perillosa): “En Rothko, el color és el quadre; en Paley, la veu és el conte. Com la del seu amic Donald Barthelme” —de qui tenim la sort de tenir publicats Seixanta contes gràcies a Extinció Edicions i en traducció de Ferran Ràfols—, “la veu de Grace Paley ha esdevingut un so influent en la literatura nord-americana contemporània perquè ens recorda que, malgrat que les històries ja no es poden explicar com abans, encara s’han d’explicar. La intel·ligència idiosincràtica que sura a l’espai ara és la pròpia història: i certament, és prou història. Em vaig sentir segura en la seva presència a la llibreria de Berkeley fa trenta anys i avui en dia també em fa sentir segura. Mentre aquesta veu m’arribi des de la pàgina no he de témer la pèrdua de l’impuls narratiu.”
Això de l’impuls narratiu i de la veu és el que empaito i llegir Gornick és com empassar-se un pot sencer de vitamines creatives i que et vinguin pessigolles als dits de tanta escriguera que et provoca. Llegir Gornick, com llegir Ginzburg, parlant de lectures, empeny, empeny a llegir, a rellegir i a escriure i reescriure, i aquestes empentes són necessàries, tant si vénen de l’atzar de trobar un llibre important en una pila d’exemplars de saldo com si t’arriben quan entres en una llibreria mig deprimida i un recull de contes et salva la vida.
