Daura Mangara: “Puc dir-li ‘pava’ a Mercè Rodoreda perquè no la tinc en un pedestal”

La vida de Daura Mangara (Banyoles, Pla de l’Estany, 1993) ha estat marcada pel buit identitari en haver de triar entre ser català i gambià. Víctima de racisme, però també del rebuig de la comunitat gambiana, va viure una joventut difícil, agreujada per la mort del pare. Tot això li va forjar un caràcter rebel. Després d’unes quantes topades amb la policia, va acabar a la presó del Puig de les Basses, quan tenia vint anys. Allà, escriure versos de rap el va ajudar a reconnectar amb el món i amb ell mateix i en va sortir per bona conducta al cap de pocs mesos. Aquella etapa ja és, per a ell, cosa del passat. Ara presenta el nou programa de TV3 dedicat a la poesia catalana, El negre de Banyoles, que s’emet cada dimecres a les 22.50. En el primer capítol, Mangara va visitar la casa on va viure Mercè Rodoreda en tornar de l’exili, a Romanyà de la Selva.

—El negre de Banyoles, un nom amb ganxo. Us agrada?
—[Riu.] Sí, el vaig triar jo. El vaig triar per fer una reivindicació històrica. També per riure-me’n una mica. Sabia que podria originar diversitat d’opinions, però, en part, ja m’interessava. Que la gent opini com vulgui… No és fet amb malícia, però sí amb un afany de reivindicar. És un recordatori del passat.  

—Què en penseu de la història real del negre de Banyoles?
—En tinc una opinió senzilla: tot allò que molesti a un col·lectiu minoritari s’ha de revisar. Va costar, però es va acabar corregint. La Banyoles d’ara no hi té res a veure. Potser aquest passat ha fet que siguin més conscients. Veient que malament que està la discriminació arreu, a Banyoles som pioners en l’antiracisme. També és cert que l’una cosa no priva l’altra.

—Coneguem en Daura Mangara. Parleu unes quantes llengües, entre les quals el soninke. Com us ha influït la cultura dels vostres pares?
—De petit no me n’adonava, no entenia la importància de la cultura dels meus pares. De vegades els teus pares t’eduquen d’una manera i a tu no t’agrada com ho fan. I això crea conflictes entre tu i la teva cultura. Durant un temps me’n vaig distanciar d’alguna manera. Ja més gran, sentia que m’havia de tornar a connectar amb les arrels. Un dia en Hadji, un amic meu del poble, em va proposar d’escriure en soninke i em va fer explotar el cap. Vaig redescobrir la música a través de la llengua dels meus pares. Quan vaig començar a escriure en soninke, vaig fer les paus amb les meves arrels.

—A casa com ho encaixen, això de tenir un fill raper?
—Al principi, la meva mare s’enfadava amb mi perquè em tancava a l’habitació i m’hi passava hores fent rap. Ella no entén del tot el català i no sabia ben bé què feia. Quan em va sentir fent rap en soninke va plorar. Em va demanar com m’ho feia i des de llavors vaig començar a rebre el suport de la meva mare en el camí artístic.

—Quins són els rapers de l’escena catalana que més us han influït?
—Vaig escoltar molt At Versaris, que van ser pioners. Ara l’escena s’ha fet més gran. Hi ha el Senyor Oca, la Santa Salut, en Pau Brugada… Ell també és banyolí i és un dels meus mentors. També hi ha en Baya Baye. M’agrada molt perquè s’ha atrevit a fer una cosa que no ha fet ningú. Hi ha qui creu que el català només es pot parlar d’una manera molt fina i políticament correcta. Ell ha trencat amb això. Hi ha d’haver rap en català que sigui barroer, amb insults. No fem mal a la llengua si fem servir paraulotes. A l’inrevés, que en català hi hagi raps de tipologies diverses fa que s’escolti més rap.

—En els vostres versos, sovint feu referència al fet d’haver-vos sentit obligat de triar entre dos mons.
—Exacte. Sóc negre i d’entrada no sóc percebut com a català. Perquè la societat m’hi consideri, he de tenir unes actituds més típiques de blancs que no de mi mateix. Per un altre cantó, amb la comunitat negra he de tenir uns certs patrons conductuals. És com si fossin dos imants oposats que es repel·leixen. Si en una etapa de la teva vida et decantes més cap a un costat, a l’altre s’ho prenen gairebé com una traïció. És difícil. Tots els buits identitaris, i la recerca de mi mateix, m’han fet explotar en moltes direccions. Quan exploto positivament, sóc molt creatiu i faig art que ajuda la gent. Però temps enrere vaig explotar en una altra direcció i vaig entrar en un cercle de deixadesa, angoixa i de no creure en mi mateix.

—Les vostres cançons se centren en experiències personals relacionades sobretot amb la discriminació racial. Com ho heu viscut en el curs de la vostra vida?
—Ho comences a notar a mesura que et fas gran. Paradoxalment, la meva pitjor experiència amb el racisme és l’ambiental, que no és tan evident. Quan entro en un lloc i no sóc ben percebut, ho detecto. Són petites mirades, gests, com ara agafar-se les pertinences. Ho expliques als teus amics blancs i sents que no t’entenen. Fins i tot, pots acabar pensant que ets massa paranoic, però no és així. Per fer-hi front treballo la seguretat en mi mateix. Per a un racista, si ets fràgil ets un caramel. En això també m’ha ajudat el rap. Per a ser raper necessites tenir un punt d’ego, que et fa de cuirassa. L’ego cultivat al rap et pot servir de defensa contra un atac racista. I això és molt ben parit.

—“Soc el negre de merda que en els judicis surt culpable”, dieu en una cançó.
—He estat a uns quants judicis per atemptats contra l’autoritat i vaig acabar molt rendit. La justícia no és la mateixa per a tots. Ja poden dir missa, però els jutges tenen prejudicis. Arribes al tribunal amb un advocat d’ofici, ets negre, pobre, fill d’immigrants. No tens la nacionalitat, tot i haver nascut aquí. Declares en català. Estàs assegut i vénen set policies amb la mateixa versió de la història i ells declaren en castellà. Són petites coses, però que acaben influint.

—Després dels tribunals vau acabar a la presó del Puig de les Basses. Com ho vau viure?
—Jo no he estat mai un santet i he tingut actituds de les quals no estic gens orgullós. Però la presó és una bestiesa que no serveix de res.

—Per què?
—Et priven de llibertat per ensenyar-te a estar en llibertat; això en si ja és una contradicció. A més, allà dins, per més que es parli de reinserció, la feina o la fas tu amb tu mateix o res. Jo vaig decidir que havia de parar. Vaig aprofitar-ho per escriure i llegir i em vaig apuntar a les activitats que em motivaven. Una de les coses que més vaig odiar va ser la infantilització. A la presó es pensen que els presos són ximples i et tracten com un nen petit. Doncs hi ha gent molt intel·ligent. Persones molt cultes, lectores, centrades en l’autoconeixença. Recordo de jugar als escacs amb uns autèntics cracs. També hi ha problemàtiques que no es coneixen prou. Recordo dos casos de suïcidi; un el coneixia. Tots dos es van suïcidar quan els faltava poc per sortir de la presó. Passes tant de temps a la cel·la que quan et toca tornar a la llibertat, t’angoixa tant que prefereixes morir. [Silenci.] La feina es fa malament.

—Tornem a la televisió. Ara presenteu un programa de nit a TV3 sobre poesia. Què n’ha d’esperar l’espectador?
—Ha d’anar-hi amb la ment oberta, pensant que s’hi pot trobar de tot. El motiu i el motor és la poesia, però un cop ets dins, hi ha més coses. Coneixes persones i veus unes altres formes de poesia: rap, fotografia, art… Volem explicar la poesia d’una manera que no sigui elitista. De fet, jo no sóc cap expert en poesia. M’agrada, però jo mateix aprenc coses durant els rodatges. Hem de desmitificar la poesia, ha de ser accessible a tothom. Intento fer de la poesia una cosa terrenal. Per això en el primer capítol tracto Rodoreda d’una manera més normal. Es mereixen molt de respecte per tot allò que han fet, però fins a quin punt els hem d’enaltir tant? Els grans poetes tampoc no són éssers sagrats que no poden ni ser mencionats.

—Hi ha cap autor que us faci especial il·lusió?
—Jo no sabia qui era Josep Maria Espinàs. És el meu gran descobriment del programa. Ha estat increïble descobrir-lo. Tenim molt en comú perquè ell també cantava i feia una poesia amb una cadència molt musical. M’ha encantat. A l’equip del programa, tampoc ningú no es va posar les mans al cap perquè és precisament això: la gent ha de gaudir descobrint la poesia.

—Vau dedicar el primer programa a Mercè Rodoreda, l’autora catalana més llegida a l’estranger. Com us vau sentir?
—Més enllà de la suor, perquè vam enregistrar a l’estiu, em vaig sentir prou bé. Em vaig atrevir molt amb Rodoreda i potser és amb qui menys hauria d’atrevir-me… A vegades, entrevisto els familiars del protagonista i això em cohibeix per respecte, perquè no puc parlar de segons quines maneres dels poetes. Amb Rodoreda, com que no vam entrevistar ningú proper a ella, em vaig poder permetre aquesta petita llibertat. Hi ha el risc que la gent s’emprenyi, però vaig gaudir explicant qui va ser amb llenguatge planer. Puc dir-li pava perquè no la tinc en un pedestal, em va sortir natural. La rebuda, prou bé també. Feia dies que no podia dormir i em negava a pensar que era pel programa. La gent em preguntava si estava nerviós i jo deia que no. Però era per això. Va ser veure el programa a TV3 i al cap d’una hora ja era al llit dormint com un tronc.

—Us han passat factura els nervis durant el programa?
—Sóc adrenalític i m’ha anat molt bé l’experiència d’haver d’estar sota pressió i haver-me’n de sortir. Quan vaig als rodatges d’El negre de Banyoles no estic convençut que ho pugui fer. Vaig mirant-me els papers, fent escalfament, estiraments i no em convenço que ho puc fer fins que ja m’he plantat davant la gent. Allà penso “No pots fer marxa enrere” i “Som-hi”. Trontollo una mica al principi i després m’estabilitzo.

—No és habitual veure un negre presentar un programa a TV3. Què en penseu, d’això?
—Està molt bé. És un pas endavant. Per part meva és una responsabilitat i la vull assumir. Al llarg de la història els pioners han estat molt criticats però després molt valorats. Vull aprofitar l’altaveu. Està molt bé que TV3 prengui una opció com aquesta. I està bé que no sigui un negre en programa d’humor perquè tothom se’n rigui. Jo puc ser el negre graciós, però també el músic, el poeta i l’intel·lectual. Mostrar això és trencar amb certes idees.

—“Necessito que m’escolti algun negre petit”, dèieu en una cançó. Creieu que podeu arribar a ser un referent per a joves afrocatalans?
—Arran del programa, un nen de dotze anys em va demanar què podia llegir de Mercè Rodoreda. Per mi va ser brutal. El programa servirà per a les pròximes generacions. N’estic convençut. Vull que creixin cuidant-se i acostant-se a la bona gent, perquè on hi ha un entorn bo hi ha bona vibració i es pot créixer.

—…
—En la cançó que esmentes també dic: “Que vigili les paraules que no ha dit.” A mi, no tapar-me la boca m’ha portat a viure situacions de merda. S’ha d’entendre que de vegades la rebel·lia no és contestar i dir què penses. Una bona rebel·lia també és privar aquella gent de saber la teva veritat i deixar-la per quan estiguis en posició de defensar-te. Són coses que amb l’adolescència no veus. Associem el silenci amb una derrota i no és així.