Data, pregunta i memòria

Tenim data, tenim pregunta i tenim memòria. Per això, perquè la tenim, aquest article està pensat per als comuns, perquè vegin de manera documentada que moltes de les coses que el maleït món independentista els demanem que facin ara no són res més que coses que havien dit… ells mateixos. Aquí no es tracta que els comuns es converteixin de la nit al dia en uns almogàvers, sinó que simplement facin memòria. I recordin frases que han sortit dels seus propis llavis. Potser així s’adonen que, si donen suport al referèndum unilateral de l’1 d’octubre, no cometran cap traïció a no se sap ben bé què. Simplement, compliran amb les seves pròpies paraules. Vegeu, si no:

‘[El procés] és la ciutadania qui el lidera i diu que vol decidir, governi qui governi. No és una proposta de Mas.’ (1) ‘El dret de decidir no és negociable. Estem disposats a desobeir per tal que es faci la consulta.’ (2) ‘Perquè altres parlen molt del dret de decidir, el proclamen, però sempre tenen una excusa per no aplicar-lo.’ (3) ‘El principi d’autodeterminació és un dret fonamental que està reconegut per les Nacions Unides (…) Els nostres regidors estaran disposats a enfrontar-se amb l’Estat o la UE perquè puguis exercir el dret de decidir.’ (4)

Tot això, ho ha dit un cupaire en un discurs a Berga? Doncs no, tot el paràgraf anterior ha sortit dels llavis d’Ada Colau, en els darrers temps. I no és l’única que ha dit coses semblants:

‘Ara és imprescindible trencar amb el règim, que no permet que la gent visqui bé (…) Si tu penses que podràs tenir un procés constituent català o espanyol obeint aquest TC… és impossible.’ (5) Dit per Joan Tardà al congrés dels diputats? Doncs no, aquestes frases, les va dir Gerardo Pisarello.

L’hemeroteca, la sempre il·luminadora hemeroteca, permet realment trobar perles increïbles. Perles com aquesta: ‘Llàstima que no sigui vinculant.’ (6) Frase dita per Enric Vila després del 9-N? Doncs no, dita per Gemma Galdón, ho heu llegit bé, després de les consultes sobre la independència de l’any 2010. Gemma Galdón, família.

En fi, a mi, a la vida, m’han acusat de moltes coses, però n’hi ha dues que em fan especialment gràcia i il·lusió. En primer lloc, que hi hagi gent que es pensi que sóc Roger Vinton. Quin honor seria ser l’autor del llibre La gran teranyina, que explica les relacions de poder a Catalunya. N’he escrit el pròleg i, llastimosament, prou. L’altra acusació que em fa especialment gràcia és que m’hagin acusat de ser Kasper Juul. Un anònim que ni tan sols conec. A diferència de Vinton, no l’he vist mai. Primer eren cupaires, que m’ho deien. Ara veig que és gent de l’entorn dels comuns que es pensen que sóc l’anònim autor de Twitter que fa temps que documenta les frases i declaracions dels comuns sobre el procés. L’home, o dona, fa una feina impagable, que ja m’agradaria a mi haver fet tan bé. Els segueix, els documenta i els il·lumina. Periodisme en estat pur.

La història acabarà jutjant el posicionament de cadascú i, si es fa ben feta, la història documentarà el posicionament de cadascú. Amb Kasper Juul, el tortuós camí dels comuns cap a un referèndum desobedient és molt interessant de seguir, per veure les anades i vingudes i fugides i arrencades d’un món desconcertant. Un món que, des de fora, sembla que estigui a punt d’un atac de nervis. Perquè si totes aquestes frases que hem llegit són certes, també ho és la delirant proposta de pregunta de Joan Coscubiela per al referèndum. Feta el 24 de maig, aquesta és una proposta que ha passat desapercebuda, tot i que no té pèrdua: ‘Esteu disposats a promoure una reforma constitucional que permeti a Catalunya tenir una personalitat jurídica pròpia en forma d’estat?’

Reformar la constitució, proposa Coscu. Bastir una república, en Puigdemont.