Darrera estació, esperança

“Varen ser anys d’esperança.” Així va resumir ahir Ximo Puig els vuit anys del govern del Botànic que ell va presidir (2015-2023) en una coalició entre el PSPV-PSOE, Compromís i Podem que es va acabar tal dia com avui, el 28 de maig d’ara fa justament un any. La victòria de la dreta i la ultradreta valencianes va fer fora de les institucions un govern que alguns recorden com un parèntesi il·lusionador i uns altres com una oportunitat perduda que es va deixar escapar. Ahir no va ser excepció, i mentre Ximo Puig, entrevistat per Jordi Muñoz, també valencià i director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), posava èmfasi en l’esperança generada, les preguntes del públic, fetes per valencians residents a Barcelona, van posar l’èmfasi en l’oportunitat perduda. L’escenari, un Ateneu Barcelonès mig ple de gent, inclosa la consellera de Cultura en funcions de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Garriga, que no falla.

Per Ximo Puig, aquells vuit anys d’esperança ja es van notar el primer dia (“quan es va signar el pacte, i l’alegria traspuava pel carrer”), es van notar amb els primers gests polítics (“vam rebre per primera volta les víctimes del metro de València”) i es van notar amb les primeres accions polítiques (“començar a pagar a les farmàcies, que no cobraven”). I si hagués de triar una acció seria aquesta: “Vam decidir comprar un medicament per a l’hepatitis C que va salvar milers de vides, i posar-lo a l’accés dels pacients.” I si Puig hagués de triar una tasca que creu que hauria fet millor, va citar el redreçament cultural. “Vam donar molta importància a l’educació. Van entrar 16.000 nous mestres, per exemple. Però no vam saber dotar la cultura de la importància que té en un país com el valencià.” Una cultura inserida en un país que Ximo Puig, catalanoparlant, va insistir molt que era molt divers internament, cosa que a vegades s’oblida (“hi ha 400.000 persones que viuen al Baix Segura, comarca castellanoparlant en un país de cinc milions”).

Ximo Puig, ben conduït en la conversa per un Jordi Muñoz amb qui comparteixen formes ben suaus, sense mai alçar el to de veu, va dir alguna cosa ben interessant sobre el perquè de la derrota d’un govern progressista i valencianista. Una derrota, va recordar el president Puig, que en cap cas no va ser una desfeta (“la Generalitat es va perdre per 38.000 vots, l’Ajuntament de València per un regidor”) i que atribueix, bàsicament, a l’espanyolització de la campanya. Al fet que el debat anti-Pedro Sánchez que imperava a Espanya, i els conflictes madrilenys dels comuns, van dominar la campanya valenciana. I van fer que guanyés la dreta i l’extrema dreta per bé que, de fet, segons Puig, no hi havia pulsió de canvi. “El que no hem sabut fer aquests anys, suficientment, és valencianitzar l’espai polític. No hi havia cap pulsió de canvi en el país. No hi era. Però la pròpia feblesa de l’espai comunicatiu nacional valencià, la pròpia feblesa de la política pròpia, ha fet possible que el condicionament de la política espanyola haja sigut molt més gran. El que va passar fonamentalment és la contaminació absoluta d’un debat espanyol.” Segons Puig, alguns votants socialistes i dels comuns no van votar-los a les eleccions valencianes i sí a les espanyoles.

Ximo Puig, tot i que en cap cas no es pot dir que fes un discurs triomfalista i sense autocrítica, sí que va defensar l’acció reparadora de vuit anys. I es va trobar que al torn de preguntes, els assistents joves van posar més l’èmfasi en l’oportunitat perduda.

El primer jove va explicar que ell, fill de valencians, nascut a Catalunya, quan baixa a l’Horta Sud, veu com l’ús de la llengua va en retrocés, i va recordar al president que ell va manar al País Valencià, quan el PSOE també manava a Madrid. “Com és el que corredor mediterrani no ha avançat, o el finançament, si els socialistes manaven als dos llocs? No té un problema el PSOE?” Ximo Puig va dir que a l’Horta Sud el valencià es manté molt viu, i que el seu mandat va coincidir amb quatre anys del PP i quatre anys del PSOE. “I és veritat que el model de finançament que clarament ens perjudica no s’ha modificat. Ben veritat. Això sí, ens van donar un 40% més de recursos, clarament insuficients […]. Amb això del finançament, al final, haurem d’abordar la veritat incòmoda, que deia Pasqual Maragall, referint-se a Euskadi. Els partits bascos haurien d’ajudar la resta. Però realment el finançament és molt greu. Només una dada: la conselleria de Sanitat tenia un pressupost de 5.000 milions. En va gastar 9.000. No és possible estar tan mal finançats.”

La segona pregunta va ser de fons: “No sé si el problema del valencianisme és la dreta i l’extrema dreta o el naixement tan fràgil del valencianisme i del progressisme, precisament pels atacs rebuts [durant la transició]. No seria hora que el valencianisme es refundés, i abandonés Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, que tant ens han donat, però que ara no ens ajuden a explicar-nos?” I aquí Ximo Puig va dir que ell, abandonar-los, no els abandonaria, però que sí que trobava molt interessant la pregunta. “Jo vaig entrar en política l’any 1978 precisament pel valencianisme. I potser sí que hem de repensar-lo, i no creure que ja està definit. També et dic que molta gent que cita, a favor o en contra, Joan Fuster, no se l’ha llegit. Per exemple, l’autor real de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és Fuster. Perquè també era un pragmàtic.”

Per acabar, la tercera pregunta, feta per un jove nascut a la ciutat de València. Va demanar com era possible que el coneixement del català creixés, però l’ús baixés, també durant els anys del Botànic. I, en segon lloc, els efectes del procés català en el govern del Botànic. “Jo recorde que el Primer d’Octubre hi havia tantes banderes espanyoles penjant als balcons de València”, deia el jove. Puig va insistir en el drama, per al País Valencià, de no tenir un espai de mitjans de comunicació que no el facin servir, el català. I va afegir una anècdota personal: els seus néts, catalanoparlants, fills de pares catalanoparlants, de tant en tant juguen entre ells en castellà.

Sobre les relacions amb Catalunya va recordar que ell i Puigdemont van ser els primers presidents que, després de vint-i-cinc anys, van trobar-se a Catalunya i el País Valencià, que amb Pere Aragonès es va mantenir, que amb Torra va haver-hi un malentès en la trobada amb els empresaris i que certament l’anticatalanisme va augmentar durant els fets de l’octubre del 2017. “Però no crec que fora decisiu, per exemple, en les eleccions darreres. Ara està molt més calmat.”

Només hem d’afegir, del darrer apartat del debat, centrat en el govern actual de la dreta i extrema dreta, aquesta dada que va aportar Puig: “Van signar l’acord en el pacto de la servilleta. Òbviament, escrit en castellà, hi havia més faltes d’ortografia que paraules.”

Uns educats aplaudiments van tancar un acte que havia durat una hora i mitja de rellotge, molt suau de formes. Ximo Puig, el darrer llibre del qual es diu Una idea d’esperança” (Editorial Tirant) va explicar que el govern del Botànic ho havia estat, d’esperançador, i que ara que som enmig d’una Europa que gira cap a la dreta i l’extrema dreta la reacció no ha de ser de fer servir les mateixes eines que ells, de crispació i d’enfrontament frontal, sinó de continuar defensant el debat, el diàleg, i esperar que la gent pugui acostar-se a la posició de l’altre.