El dard d’Apol·lo: mites grecs i covid-19

Enmig de l’actualitat imperiosa i el futur incert que ens ha portat la pandèmia de covid-19, parem-nos, respirem fondo i, com que pocs viatges físics podem fer, reculem fins a la Grècia antiga. Va ser llavors que el filòsof Heràclit va distingir, crípticament, els ‘immortals mortals’ i els ‘mortals immortals’, una oposició que pot servir per a il·lustrar dues condicions ben diferents: la dels déus i la dels homes. Els uns, immortals, viuen en les històries i es moren una vegada s’obliden els versos que els enclouen. Els altres, en canvi (especialment en aquest moment present que creiem etern), que tornaran a ser pols algun dia, solen creure’s immortals. Però la veritat és que també poden esquivar l’Avern si, com els déus, algú els recorda.

El valor del record i la relació amb la mort i la vida eterna al pensament grec antic no l’exposa ningú com Aquil·les, que, malgrat el seu origen diví, era mortal. I sabent que la vida se li acabaria, com tots una mica, va haver de triar. Podia arribar a la vellesa envoltat dels seus descendents i regnar amb pau sobre el seu poble, però llavors no el cantaria ningú anys a venir. Per contra, si s’estimava més, podia morir jove davant les muralles del sagrat alcàsser de Troia en canvi de la ‘glòria immarcible’ (la kleos àfthiton, com els grecs anomenaven el fet d’esdevenir immortal gràcies al record). Tres mil anys després d’Homer, encara aixeca passions a Netflix.

En temps de pandèmia, potser hom prendrà consciència de la nostra mortalitat amb més facilitat i, molt més important, del valor del record dels qui ja no hi són i del seu llegat, que és especialment oral. Ara ja no existeix Troia i poques oportunitats hi ha d’aconseguir la ‘glòria immarcible’, però durant un quant temps els qui ja no hi són viuran en el nostre record, el de la nostra societat (és per això que, depèn com, es pot considerar que l’altra setmanaThe New York Times va adaptar una mica l’esperit de l’èpica al moment present).

Tanmateix, el binomi ‘record’ i ‘covid-19′ obre un altre debat a propòsit de quant de temps recordarem la pandèmia actual. Segons molts experts, malauradament, el pas de l’Oblit és veloç… a diferència de què s’hauria esdevingut, segurament, amb una plaga en l’època d’Heràclit.

D’entrada, es podria afirmar que a la Grècia antiga hauria estat molt més lenta d’oblidar que no pas avui a Europa a causa del desconeixement i la manca d’higiene, que feien de les malalties i les epidèmies uns assots dels déus, capaços d’esborrar viles senceres. Però havent sentit tal afirmació, Heràclit somriuria per una vegada i, murri, demanaria si la covid-19 decoraria mai cap obra mestra i inspiraria les literatures dels nous pobles que encara han de néixer. Tot seguit, manifestaria que més aviat s’inclinaria a coincidir amb els experts, però que discreparia totalment dels motius exposats en aquest paràgraf. Ell, més aviat, diria que aquesta amnèsia futura vindria perquè ignorem la Ilíada i tantes coses més.

Supèrbia, plaga i còlera

La memòria col·lectiva de la humanitat és plena de records i recreacions de pestes i pestilències (com al nostre país certifiquen les danses de la mort i les festes majors a Sant Roc), però en l’imaginari dels pobles antics que més coneixem és en el grec on tenen més presència. La seva literatura (considerada la primera de les d’Occident) neix, convencionalment, amb la composició dels poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, al voltant del segle VIII aC.

El primer se centra a narrar un episodi concret de la llarga Guerra de Troia, la ‘còlera d’Aquil·les’, que el va dur a protagonitzar una mena d’acte de desobediència que va posar en escac els grecs o aqueus. I aquesta desobediència, precisament, és motivada pels estralls d’una plaga, nosos en grec.

La malaltia fa acte de presència tan al començament que és ella i no la guerra la causant de les primeres morts. Segons Homer, arriba gràcies a la ‘supèrbia’ o hybris d’Agamèmnon, el comandant suprem de l’expedició aquea. Pels grecs, l’hospitalitat, l’honor i el respecte envers els ancians eren valors suprems i els poetes exageraven les recompenses dels honrats i els càstigs que mereixien els irreverents. Que Agamèmnon hagués despatxat el sacerdot d’Apol·lo Crises quan li demanava amb planys i presents que li restaurés la seva filla, Criseida, que tenia esclavitzada, evidentment, mereixia el càstig dels déus.

Crises, sense dubtar, apel·lant als anys de servei d’Apol·lo, li suplica que enviï els seus dards. I de primer van ser les mules i després els gossos veloços, però al cap de pocs dies, les pires ja cremaven de cossos humans. Les fletxes havien arribat i duien la plaga.

Segons els grecs i els romans, Apol·lo era el causant de les epidèmies, però la seva crueltat només es podia explicar per una falta dels humans, especialment si era la supèrbia o la desmesura. És per això que l’endeví Calcant estableix que, per reconciliar-se amb el déu, cal tornar la noia i fer els sacrificis pertinents. Els grecs obeeixen i l’epidèmia cessa (fàcil, oi?), però Agamèmnon, privat de la seva esclava, se sent ansiós de demostrar el seu poder suprem ara que el veu amenaçat. I, per no quedar-se amb el llit buit, pren l’esclava d’Aquil·les, Briseida.

Ofès per aquest abús d’autoritat, atemptat contra l’honor i contra la llei, Aquil·les desobeeix i decideix que no lluitarà per Agamèmnon: sap que ell és vital per a guanyar la guerra. Tard o d’hora el vindran a cercar i el rei es penedirà d’haver-lo ultratjat tant.

Et coneixes a tu mateix?

Com es pot veure, és el desenvolupament d’una plaga que té l’honor de ser l’espurna que encén el conflicte que inaugura les nostres literatures. Tanmateix, els grecs antics encara van reservar un altre seient d’or a les epidèmies: a la tragèdia de Sòfocles Èdip rei, del 429 aC, una plaga torna a desencadenar la història que s’hi representa.

El rei de Tebes, Èdip, rep un vell sacerdot que li suplica que faci els possibles perquè cessi la pesta que colpeix la ciutat i afecta per igual plantes, animals i éssers humans. La causa no podia ser sinó una falta humana que havia enutjat Apol·lo. Calia identificar-la i reparar-la.

Resulta que Èdip, el millor dels governants, ja havia enviat un missatger a l’Oracle de Delfos per a consultar el mateix déu Apol·lo, que respon de manera taxativa: els assassins del rei anterior taquen la ciutat i cal expulsar-los. Èdip insisteix a encarregar-se’n personalment i farà totes les inquisicions pertinents, fins que finalment es revela que la taca que contamina Tebes no és ningú més que ell.

S’escau que havia matat el seu predecessor, ignorant que era el seu pare biològic i, si no fos prou, inconscient una segona vegada, s’havia casat amb la seva mare, Iocasta, que li havia dat quatre fills (Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices). En adonar-se’n gràcies a l’endeví Tirèsias, Èdip, ‘superb’ (es creia l’home més feliç i el rei més just), no té cap més remei que exiliar-se. Irònicament, quan aplica la dita més famosa de l’oracle que havia consultat, ‘coneix-te a tu mateix’, descobreix que la seva imatge pròpia i tota la felicitat que l’envoltava era un engany.

A diferència de la plaga homèrica, tanmateix, aquesta és molt més real, perquè les tragèdies eren actualitzacions que els poetes feien de mites i històries coneguts del públic. És justament aquesta exigència del gènere que fa pensar que Sòfocles s’havia inspirat en una de ben real i ben coneguda entre el públic: la que va assolar Atenes el 430 aC per culpa de la ‘supèrbia’ del general Pèricles, que per vèncer la guerra contra Esparta havia decidit d’evacuar tota la població de la ruralia dins la ciutat i resistir gràcies a la supremacia naval.

El pla era astut, però la sobreocupació i la poca salubritat que se’n va derivar van crear un brou de cultiu perfecte per a una epidèmia, que l’avituallament de gra estranger amb vaixells va agreujar més encara. Com exposa l’historiador Tucídides, d’Egipte va arribar una plaga que va segar la vida d’un terç dels atenesos, inclòs el mateix Pèricles. Els déus s’enutgen, sí, però qui n’atreu la ira són els homes, moguts per la supèrbia i la inconsciència, tant a la Grècia antiga com avui dia.

La mort i el poder

Tot i que no hi apareix cap plaga, la reflexió central de l’Antígona de Sòfocles, el darrer episodi teatralitzat de la saga d’Èdip, és especialment pertinent enmig d’aquests dies, entre la pandèmia i les protestes. La tragèdia comença anys després de la mort del malaurat rei, quan els seus dos fills barons s’han mort l’un a l’altre durant el setge de Tebes. L’un defensava la ciutat i l’altre provava de conquerir-la.

Ara que cap príncep no es pot asseure al tron, Creont, l’oncle matern, vinculat al palau, es proclama l’autoritat competent i assumeix el poder sine die. El seu primer decret ordena enterrar un dels germans amb honors de príncep i refusar qualsevol honra fúnebre a l’altre. Antígona, la seva neboda i germana de tots dos prínceps, apel·lant a la llei divina, que ha de ser superior a la proclamada per un humà qualsevol, s’hi rebel·la. Tothom té dret d’un enterrament digne i de dir l’últim adeu, per molt que llavors hi hagués hagut una guerra i per molt que ara hi hagi una pandèmia. No és més violent això que no pas una mort injusta? I per què un és enterrat i l’altre no, tot i ser germans? Quantes Antígones podríem escriure ara a banda i banda de l’Atlàntic!

Les ulleres del mite

Els mites grecs ens solen fascinar per bé que de vegades costen d’entendre i ens demanem què ens volen dir. Potser, per enfocar-los bé, ens calen unes ulleres que tenim desades, les del mite, imprescindibles per a llegir la saviesa dels antics (i no tan antics). No tenien el nostre coneixement científic, però reflexionaven a partir d’una explicació de la realitat senzilla, poètica, suggeridora i oberta a la participació de tothom. I, a tall d’exemple, aquesta saviesa (superstició segons alguns) estipulava dies de descans, dies bons per a casar-se i dies dolents per a treballar, respecte envers els santuaris naturals on vivien els déus i envers les forces d’una natura desconeguda que era voraç. I si ens volen dir que haver oblidat i menystingut la ferocitat dels déus durant tant de temps els ha aïrat? Sense intèrprets dels déus, quin Calcant, quin Tirèsias, ens ho diria?

Sigui com sigui, aquestes ulleres demanen temps i memòria, i de res no ens serviran les lliçons d’aquests mites si mantenim les epidèmies lluny del nostre imaginari col·lectiu, si en desterrem els símbols i els personatges que ens permeten d’exemplificar propostes i debats profunds d’una manera molt senzilla. Si els recuperéssim, només amb el nom d’Antígona ‒ara que tornen les manifestacions‒ destaparíem els debats que el confinament i les polítiques de bandera han fet callar.

Tal vegada, si recuperem els símbols, aquest dard que ens envia Apol·lo una vegada més farà néixer flors dels dolorosos esbarzers. Mentrestant, per si de cas, quedem-nos amb una altra cita d’Heràclit: ‘La supèrbia, cal apagar-la més que un incendi.’