Danys col·laterals d’una pandèmia

19 de desembre de 2019, cap a quarts d’onze del matí em truquen de la residència de la mare: una caiguda. Podem esperar a veure com passa el dia o anar a l’hospital –menys d’una hora de trajecte– per assegurar-nos que no hi ha res trencat. Doncs, anem-hi ja. L’ambulància no triga, em fan seure al costat del conductor, l’acompanyant va al darrere amb la mare estirada a la llitera. El noi té ganes de conversa, quan s’assabenta que sóc mestra m’explica els seus records escolars, em confessa que ha tornat als llibres: els horaris irregulars, moltes hores seguides de treball i dies sencers lliures li van bé per a estudiar. Porta una colla d’anys en aquesta feina i li agrada, però vol canviar, no hi ha manera que el facin fix: una temporada treballant, uns mesos a l’atur i torna a començar.

‘A aquesta edat, els ossos són com de vidre’, em diu la infermera abans d’emportar-se la mare a fer radiografies. Les espero al cubicle d’urgències que ens han assignat. Per sort no hi ha res trencat, només li caldrà prendre una mica més d’analgèsics que de costum. Mentre arriba l’ambulància, li porten dinar. El dinar i una mica més i el sopar i tot! La mare, tantes hores al cubicle, es neguiteja; em fa sortir unes quantes vegades a confirmar si han demanat l’ambulància i a preguntar quant tardarà. ‘Sí’, és la resposta a la primera pregunta. ‘No ho sabem’, a la segona. Per distreure-la, li recordo els regals de Nadal que m’ha fet comprar per a cadascú, acordem que amb les celebracions a casa meva ja en tindrà prou, que enguany se saltarà àpat, pastorets i segona cagada de tió amb la família extensa, la idea del trajecte i la llarga sobretaula se li fa feixuga. Compartim ambulància de tornada amb un avi del poble veí i la seva cuidadora, fem marrada per anar-los a deixar. La nova parella de sanitaris, malgrat el cansament acumulat per les hores que ja porten a sobre, són també molt amables i atents; m’expliquen que, d’ençà que Sanitat va privatitzar el servei, aquest cada vegada és més deficient, es prioritzen les urgències, i viatges com el nostre es posposen; és la manera que molta gent acabi fent ús del vehicle privat o que avisi un taxi. I d’ençà que ho ha agafat en Florentino Pérez, el del Madrid, encara més. Els beneficis sempre per sobre de la qualitat del servei i de les condicions laborals dels qui el fan. Deixo la mare a la seva unitat de convivència de la residència i me n’acomiado amb un fins demà. I l’endemà, com cada dia, l’aniré a veure un moment al matí i una estona més llarga a la tarda. Serà un temps per a fer o rebre alguna trucada i mantenir la relació amb familiars i antics veïns, per veure el darrer vídeo del seu petit besnét, per acompanyar-la al lavabo –lloc habitual de les seves caigudes–, per fer una passejada amb els caminadors, per supervisar com està la seva roba i els estris d’higiene, per passar ratlla a la data en el full del calendari i, sobretot!, per fer-li una mica de companyia. És la manera que he trobat de continuar tenint cura de la mare i de col·laborar amb les professionals del centre.

23 de juny de 2020, rebo a mig matí una trucada de la residència de la mare, li han demanat una ambulància, fa dies que té febre, els diversos antibiòtics via oral que li han donat no han aconseguit de posar fi a la infecció de la nafra del taló. Jo he d’anar a l’hospital pel meu compte. Agafo les claus del cotxe, aigua, un entrepà i un llibre. Quan arribo a urgències, encara puc parlar amb la parella de sanitaris que l’han portat amb l’ambulància, però ella ja és dins, sola. Jo m’acomodo a la sala d’espera, en una de les cadires que no tenen la cinta blanca-i-vermella, porto la màscara posada, com tothom. Per aquest mateix problema, la mare ja va fer un viatge semblant fa unes setmanes, de matinada, va marxar sola i va tornar sola; una trucada me’n va assabentar i per telèfon vaig parlar i intercanviar informació amb els metges que l’atenien. Però, aquesta vegada, que sóc a la sala del costat, ningú no em diu ni em pregunta res. Demano informació un parell de cops a la finestreta: ja m’avisaran. Acabo l’aigua, l’entrepà i les cent primeres pàgines de la novel·la. Són gairebé les sis de la tarda quan sento el ‘familiars de’. Se la queden i no, no puc entrar. Argumento que porto una pila d’hores a la sala d’espera i que no he vist la mare des de fa més de tres mesos, però no em serveix, són els protocols de la Covid-19. Demà, la podré veure demà a les onze. Com un favor especial, el metge em deixa mirar per l’escletxa de vidre transparent de la porta del cubicle, perquè comprovi que està bé. Bé? A les fosques, estirada a la llitera, tapada, amb els ulls tancats. I no puc entrar a dir-li que sóc aquí, que tornaré demà? No. La deixo allà, sola.

Potser hauria de considerar-me afortunada, per allò de la pobresa relativa que vam aprendre a la universitat. Una amiga que va perdre la mare durant el pic de la pandèmia m’escrivia: va morir sola i la van enterrar sola. Una altra té com a darrer record de la seva mare les cullerades de natilla que ella li va péixer per videotrucada. També conec qui ha plorat el pare que havia superat un càncer amb coratge, però a qui la Covid-19 no va perdonar; i el va plorar aïllada en una habitació del mateix pis per no contagiar el marit i el fill. La mare ha superat el virus sense símptomes, això que té ara és un dany col·lateral, conseqüència de la immobilitat durant l’aïllament. Podria morir si no li aturen aquesta infecció que es resisteix als antibiòtics, o una cosa pitjor en la qual no vull ni pensar-hi; però demà ens podrem veure, sense pantalles, sense un jardí i una reixa entremig. En aquesta fase del desconfinament, les visites a l’hospital són permeses, a les residències encara no, però a l’hospital, sí. Lluny d’estar contenta, estic emprenyada. M’estimo més això que plorar.

A les onze sóc al taulell on m’han de dir el número de la seva habitació i m’han de donar el passi. Només una persona a la vegada. Quanta estona? De les onze del matí a les vuit del vespre! A finals de mes està previst que hi comencin a haver visites a les residències: mitja hora, un dia per setmana.

Màscara, guants, bata verda, la bossa dins l’armari, no treure el mòbil mentre sigui a l’habitació i llençar-ho tot a la bossa groga abans de sortir. No és el protocol de la Covid-19, sinó el del microbi de l’úlcera.

Feia tant que esperàvem aquesta abraçada! Durant el confinament-desconfinament hem mantingut contacte per videoconferència i ens hem saludat, ella al jardí o al balcó i nosaltres un tros apartats de la reixa del recinte de la residència; però la comunicació era molt complicada: la mare sordeja i li cal algú al costat per a fer d’altaveu de les nostres paraules. Avui podem parlar sense intermediaris i puc assegurar-me que m’entén. Li explico on l’han dut. Ella pensava que era una altra vegada al centre on havia passat l’aïllament per la Covid-19. Està molt confosa. Recorda que li van fer moltes proves i com estava de ‘solitària’. No esperava veure’m. Així sóc a l’hospital? És perquè vaig caure? Com si encara fóssim al desembre, sis mesos d’amnèsia. Tant de bo! Li costa d’entendre que tot sigui culpa del peu, que aquest taló negre que fa mala olor i hi té una nafra que arriba fins a l’os sigui conseqüència de no moure’s, d’haver passat massa temps amb les cames estirades, amb el peu recolzat damunt una superfície dura.

Fa dos dies, des de la terrassa de la residència, la mare va poder veure com havia crescut el seu besnét, però es trobava ja molt malament, ara em demana que la disculpi amb la meva filla i el seu home pel paperot que els va fer, a ells que havien vingut de tan lluny. Ens distraiem mirant com es mouen les branques de l’acàcia de flor groga que gairebé toquen la finestra de l’habitació, ara s’hi acosta un pardal, ara una munió de borinots negres hi vénen a berenar…

Tractament: antibiòtics i analgèsics en vena, fer atenció que mengi i begui, treure carn morta, netejar ferida… La mare aprèn les noves rutines: higiene, hores dels àpats, ‘ara vindrà el del carretó a mirar-me la pressió i totes les altres coses i a fer-me la punxada a la panxa’. Reconeix els qui la cuiden malgrat gorres i màscares: el del tupè, la que canta… La que canta, però no oblida el dia que van tancar les cremalleres de quinze, setze bosses amb morts de Covid-19, ni el vespre que va empènyer el llit amb rodes d’una pacient fins a l’habitació del costat per tal que fes el darrer petó al seu home. Però en aquests moments, l’hospital tanca habitacions, ho fan cada estiu: menys operacions, menys refredats… És aquest un estiu com els altres? Traslladen la mare unes quantes portes enllà. En fem broma, mentre tothom ha estat confinat i sense viatjar, ella ha variat de llit un fotimer de vegades. Quan hi va haver els primers residents amb símptomes, la van canviar de companya i d’habitació; a casa ens en van informar per telèfon, ja feia uns dies que s’havien suspès les visites i el centre de dia, poc ens pensàvem que per tant temps. Com ens vam començar a neguitejar quan es van confirmar els tres primers positius! Una altra trucada ens avisava de la possibilitat d’enviar a casa alguns avis perquè no tenien mitjans ni espai per a un aïllament correcte. Els farien la prova abans? No, només hi havia proves per a les persones amb símptomes, no n’hi havia ni per a residents, ni per a treballadores, ni, encara menys, per als familiars que haguessin de conviure amb l’avi o àvia. Quantes vegades he recordat la conversa! L’ajuntament va preparar un hotel del poble per a poder-hi traslladar part dels avis, i l’empresa que gestiona la residència va aconseguir proves per a tothom. I, per a sorpresa de tots, la mare no va passar la prova; aquest sí que va ser un canvi de llit important: els asimptomàtics i els malalts lleus van ser traslladats a un centre a una hora de cotxe, llogat expressament. Vam prendre la decisió en una videotrucada: vam deixar la darrera paraula sobre si anar-hi o no a la mare. De fet, no ens podríem veure ni aquí ni allà. Més d’un mes van tardar a sortir negatives les proves, més d’un mes de pantalleta del mòbil i de viatges de la treballadora de la residència que feia d’enllaç, d’altaveu de les nostres converses, de transportista de les petites grans necessitats del moment. Més d’un mes per a poder tornar al poble. ‘Ara ens podrem saludar si surts al jardí.’ Però la mare encara no es va instal·lar a l’habitació habitual, sinó en la d’una altra planta i després en una altra, fins a tres, a mesura que es desinfectaven els espais i es reorganitzava el servei. A l’hospital, de moment, ja ha conegut tres llits diferents. Algú que en porti el compte.

De la finestra de la nova habitació també es veuen acàcies de flor groga, però estan més lluny i els pardals i els borinots, també. Posem la tele, li fa companyia encara que no segueixi cap programa. El rellotge, ara al braç dret, ara al braç esquerre, segons on porti la via, ajuda la mare a controlar una mica el temps, però, així i tot, de vegades cal recordar-li quin és l’àpat que fa. Quan s’acosten les sis, comencen a entelar-se-li els ulls en pensar que jo me n’aniré aviat. I en aquesta ‘nova’ normalitat nostra celebrem els vuitanta-set anys de la mare. Una pasta de crema, espelmes, vídeos de felicitació de la família, d’amics i de les companyes de residència que veu a la tauleta.

En un hospital tots els dies són iguals, però els caps de setmana la mare rep la visita d’una de les meves filles. Fem torns, no hi podem ser totes dues alhora, ens esperem llegint als jardins o a la cafeteria, que hi fa menys calor.

Han passat tres setmanes, les acàcies han espolsat la flor, i el taló de la mare i l’estat general han millorat. Li donaran l’alta, a la residència continuaran les cures. ‘Tornaré a la residència? I allà què feia?’ Vuit anys de centre de dia i un any i mig vivint-hi, pot ser que se li hagi emboirat el record? ‘I tu em vindràs a veure cada dia, com aquí, oi?’ Tornem a mirar el vídeo de felicitació de la residència, a evocar la relació que tenia amb aquelles persones: les torrades, la companya que remenava l’escudella perquè la pasta no s’enganxés… Potser res d’això ha passat durant aquests darrers mesos, en els quals res ha estat com de costum.

Truco a la directora de la residència per donar-li la notícia, a més, vull negociar la qüestió de les visites. No pot ser que a partir d’ara només ens puguem veure un cop per setmana. Almenys, mentre la mare faci la readaptació, jo hi hauria de poder anar cada dia. La resposta em glaça: sense visites i aïllada durant deu dies! És el protocol per a blindar les residències de nous contagis, encara que li facin la PCR per enèsima vegada.

Avui és a mi a qui se li entelen els ulls en el moment del comiat. La mare ja està acomodada a la llitera, a punt per al viatge de retorn a la residència, no està espantada, només una mica neguitosa pel nou canvi. Li queda bé el vestit que acaba d’estrenar, ha estat més senzill comprar roba nova que demanar que li preparessin una petita bossa de viatge; així que arribi, li tocarà dutxar-se, i el vestit nou anirà de pet a la rentadora, a vés a saber quina temperatura. Tants morts, tanta por, ara les precaucions són extremes.

Hem passat, una altra vegada, a la fase de les videotrucades i de les cuidadores vestides d’astronauta. ‘Com et trobo a faltar!’, m’ha dit avui la mare, però somreia, se sap acompanyada i cuidada per persones conegudes. Ratllem els dies que falten per a poder-nos retrobar, que són també els dies que falten perquè ella pugui tornar a compartir menjador amb les companyes, això sí: amb mesures de distanciament i d’higiene.

Sabeu quan en el joc de l’oca caus en una casella que et fa recular? Doncs, aquí estem, però la partida continua, això importa. Prefereixo continuar emprenyada que plorar, i escric per recordar que la nostra gent gran no ha deixat l’estat d’alerta màxima i que, amb sort, tots serem vells una hora o altra. Com ens agradaria que ens tractessin?