16.03.2024 - 21:40
Isaccea és una vila romanesa petita i anodina, amb un port fluvial discret que connecta amb Orlivka, a la riba ucraïnesa del Danubi. Romania i Ucraïna comparteixen 343,9 km de frontera fluvial, i és l’única ruta de transport de mercaderies per aigua segura que queda d’ençà que Rússia va trencar l’acord del corredor del gra ucraïnès a través de la mar Negra, al juliol. El setembre passat, al braç de Chillia es van veure i es van sentir tres explosions russes contra els ports fluvials ucraïnesos de Reni i d’Izmaïl, on s’emmagatzema el gra que Ucraïna ven a l’exterior i que ja no pot fer passar per la mar Negra. L’exèrcit rus va atacar repetidament els ports ucraïnesos i fragments de drons Shahed van caure dins de Romania, en territori de l’OTAN. Els trossos de drons no van explotar però van impactar contra Plauru, un paratge natural quasi deshabitat, a quaranta quilòmetres d’Isaccea i just davant el port d’Izmaïl.
Una cua llarga de camions amb matrícula ucraïnesa s’espera per agafar el ferri que travessa el Danubi entre Isaccea i Orlivka, davant el pas fronterer. La Vika treballa per a l’ONU amb refugiats ucraïnesos al port d’Isaccea. La subvenció ucraïnesa s’ha acabat i ja no pot atendre els refugiats com abans, amb àpats. Del gener ençà els refugiats han deixat de fer cua al barracó del seu despatx. Pel port d’Isaccea hi passen mercaderies, cotxes familiars i gent sense vehicle.
“Tot Ucraïna ha passat per aquí. Alguns van i vénen, i n’hi ha que no saben què fer, on quedar-se. El 30% torna a entrar. Les ucraïneses entren a Ucraïna per anar a cal dentista o a cal ginecòleg, a Izmaïl, i després tornen a Romania. Quan va començar la guerra n’entraven molts. Tot això era ple de gent que feia cua. També passaven molts moldaus i gitanos ucraïnesos, que, com que venien tota la família i eren molts, no sabíem on posar-los.”
La Vika diu que travessen sobretot dones i nens, alguns homes que són mariners i vénen a passar uns quants mesos amb la dona i els fills. Passen els homes que poden acreditar que estan malalts. Alguns ho falsifiquen. Si estan sans i tenen setze anys no poden sortir del país, m’explica. Per Isaccea hi han passat alguns homes nedant, amb banyador.
Isaccea, Tulcea, Plauru, Sulina a la punta: tot el delta forma part de la Dobrudja, un enclavament multiètnic entre les fronteres històriques i canviants d’Ucraïna, Moldàvia, Romania i Bulgària. És un dels deltes més ben conservats d’Europa, amb més de tres-centes espècies d’ocells i quaranta-cinc espècies de peixos autòctones que hi viuen i que segueixen el curs del riu amb l’arribada de la primavera. La zona és patrimoni natural de la UNESCO d’ençà del 1991, però també és una de les parts més empobrides i deshabitades de Romania. Les mesures ecològiques de l’administració no sempre s’adiuen amb els interessos d’una població envellida que a llocs petits com Plauru no té xarxa d’aigua corrent. La guerra a la frontera, que ha fet davallar el turisme de primavera fins al 40% al braç del Danubi de Chillia, on hi ha Plauru, sembla un clau més del taüt d’una regió que va viure temps millors.
Alguns refugiats ucraïnesos romanen al delta i van a viure a Tulcea, per exemple, però la majoria van a Bucarest o cap a uns altres països. La Vika parla romanès perquè el va aprendre a l’escola, com a llengua secundària o “regional”: les fronteres van canviar durant la Segona Guerra Mundial, amb la incorporació d’Ucraïna i Moldàvia a l’URSS, i van tornar a canviar amb la caiguda soviètica. La diversitat de la fauna del delta sembla un mirall de la diversitat humana. Segons Luiza Bizeau, periodista a Tulcea de fa vint anys, a la ciutat encara hi viuen quaranta ètnies diferents. L’any 1800 Sulina tenia 8.722 habitants romanesos, grecs, turcs, armenis, jueus, italians i russos, i es va convertir en un port internacional neutral i lliure d’imposts, la porta d’entrada a la mar Negra que abans era obert i que ara és un escenari més de la guerra russa contra Ucraïna.
“Fa poc vaig anar a casa, a Ucraïna, tenia uns quants dies de vacances –diu la Vika–. Era de nit, vam veure una llum vermella. I el soroll. Eren les dues de la matinada. Vaig anar a la cuina i em vaig posar a netejar. La cuina era neta, però vaig començar a netejar-la igualment. Vam sentir un plof molt fort. Vaig mirar per la finestra, la casa del meu fill estava intacta. Per sort el dron no va explotar, només va caure.”
Al centre d’Isaccea, un equip d’arquitectes turcs restaura una mesquita que rep finançament del govern d’Istambul. El delta, com tota Dobrudja –inclosa la ciutat costanera de Constança, on el poeta llatí Ovidi va morir exiliat–, va formar part de l’imperi otomà durant cinc-cents anys. La mesquita d’Isaccea no té clientela, perquè, malgrat el seu passat mig otomà, Romania té una majoria ortodoxa. El poble sembla desert, llevat d’alguns treballadors de la construcció o de la mestressa de l’única cafeteria, que se m’ha tret de sobre sense miraments. Li hauria preguntat per les explosions dels drons russos fa sis mesos, però no l’he vista amb ganes de parlar-me.
A Tulcea, la localitat més gran del Danubi i la més orientada al turisme, amb un passeig a tocar del riu, un parell de restaurants que estan bé i uns quants bars i locals de nit, la periodista Luiza Bizeau m’ha parlat de la multiculturalitat històrica del delta i de la regió de Dobrudja. Els russos lipovans, fills d’una escissió de l’església ortodoxa russa, fa molts anys que s’han instal·lat a Romania. Bizeau m’ha dit que l’any 2022 alguns lipovans de Tulcea van acollir refugiats ucraïnesos.
“Les autoritats locals els van advertir que no parlessin gaire amb els periodistes, a la gent d’Isaccea. Jo mateixa visc en negació de la guerra, com si no hi fos. És un mecanisme psicològic.”
Plauru i els dos refugis
De Tulcea he anat fins a Plauru amb una barca petita, pel Danubi. No hi ha cap transport públic que arribi al poble, ni per aigua ni per terra, i l’administració local per la biodiversitat fa pagar una quota per a entrar a la zona. A Plauru hi han caigut fragments de drons, i el govern romanès ha construït dos búnquers diminuts perquè la població de la zona pugui refugiar-s’hi en cas d’emergència.
L’home que m’ha dut de la ciutat de Tulcea fins a Plauru és el propietari d’una embarcació petita que es guanya la vida passejant rics que fan festes al Danubi. Passem per la part romanesa del riu, la meitat és romanesa i l’altra meitat és ucraïnesa, com dos carrils d’una autopista molt transitada.
“Sí que he notat els tremolors dels atacs russos, al setembre. Tinc un amic pescador, d’Izmaïl, ucraïnès. Va venir al començament de la guerra i ara ha tornat. El problema de la guerra és a l’est, sobretot. Veus això? És un antimíssils. I això són vaixells de càrrega ucraïnesos.”
El batlle de Plauru, Tudor Cerneaga, em duu amb cotxe fins a la casa d’un pescador i la seva dona, la Daniela. La Daniela i la seva família viuen al costat del riu, a vint metres del port d’Izmaïl. Tenen porcs, i ovelles, gossos pastors, una vaca, un pou.
“Fa vint-i-quatre anys que visc aquí. D’ençà que em vaig casar; jo sóc de Tulcea, el marit és del delta. I el nostre fill s’ha quedat aquí amb nosaltres. Ara quan vaig a Tulcea ja no suporto el soroll dels cotxes. Aquí som pocs però som una comunitat, ens ajudem els uns als altres. Problemes? Molts. Tenim poc senyal de telèfon, només dos camins asfaltats, no tenim xarxa d’aigua potable.”
Cerneaga fa setze anys que governa la zona i parla de pressa, aclaparat per l’angoixa. “Sento que nedo contra forces superiors, que vaig a contracorrent”, em diu. A la Daniela gairebé no la sento, el batlle hi fica cullerada, alterat.
“I després hi ha la guerra a la frontera, és clar. El meu marit és pescador, és autònom i ja no pot pescar. El trànsit al Danubi és molt més abundant que no era. Fa quatre anys veies passar dos ferris o tres cada dia; ara en veus deu o quinze cada hora, i són grossos! Això va començar a canviar el 2022, i sobretot l’estiu passat.”
El juliol del 2023, Moscou es va retirar del corredor del gra, i això va obligar Kíiv a cercar alternatives per a distribuir el gra a l’exterior, una font elemental d’ingressos per a Ucraïna.
“Si el marit vol anar a pescar al vespre no pot, perquè té por que si encén el motor caiguin drons o que el confonguin amb un dron. El soroll de les embarcacions s’assembla al dels drons, i per això ha d’avisar la policia de frontera quan surt a pescar, perquè sàpiguen que és ell amb la barca i no es pensin que és l’amenaça d’un dron i truquin a la policia de frontera ucraïnesa.”
De la mateixa manera que la Vika, la Daniela també ha conegut ucraïnesos que fugien de la guerra: “Quatre dies després d’haver començat la guerra d’Ucraïna, un home ucraïnès va arribar nedant. El meu fill i el meu home el van ajudar. Tenia trenta anys i escaig i deia: ‘Això no és una guerra’, no sé per què. Volia anar a Alemanya a trobar-se amb la seva mare. Va parlar amb la policia de frontera romanesa, va demanar asil i se’n va anar. No va ser l’únic, després n’han vingut més que han fet aquest mateix procés. No sé com acabarà la guerra, però tinc por que ens esquitxi, sobretot ara que hi ha més tensions amb el govern de Transnístria.”
Demano a la Daniela pels dos refugis que el govern romanès va construir al poble, a pocs metres de casa seva. “No he fet servir els refugis. Hi he anat, els he vist, però no hi he entrat. Si passa res més greu, a Plauru, me n’aniré. Però de moment em quedo a casa”, em diu. El batlle diu que els refugis són una bona cosa, però són insuficients per a fer front a totes les problemàtiques de la zona.
De tornada a la barca que em retornarà a Tulcea, el batlle Cerneaga continua amb la lletania del mal govern romanès i de l’abandonament de la Unió Europea, que veu el delta com un entorn ecològic que cal preservar verge sense tenir en compte la població local ni l’autonomia.
“Hi ha els xacals, i els mosquits! No podem fer res per aturar-ho, no ens deixen. Tampoc podem fer servir antimosquits, perquè és una zona protegida. I l’adob! Aquí tenim el millor adob. Doncs l’hem d’anar a cercar en una altra banda. A la gent d’aquí, si els ho demanes, gairebé et diran que si ha de venir Putin que vingui, perquè el govern romanès no escolta les peticions de la zona. Aquesta carretera? No està ni asfaltada! Saps què penso? Que el govern espera que la gent se’n vagi d’aquí i que el delta quedi del tot deshabitat.”
El batlle m’assenyala els pocs cotxes que ens trobem. La matrícula comença per A. “Ho veus? Són cotxes de l’exèrcit romanès. Patrullen, de manera informal, és clar, perquè no hi ha cap amenaça oficial contra Romania. Però resulta que, de fet, sí que n’hi ha.”
El cementiri de Sulina
A Sulina tan sols s’hi arriba amb ferri, tres hores si agafes la via lenta, dues si agafes una embarcació petita; d’aquestes, n’hi ha cada dia. Tot el que hi ha i es ven arriba per aigua, la roba, el menjar, els perfums, els paquets. Hi he conegut un vell rus lipovà que va fer el servei militar a Romania, un altre home nostàlgic del comunisme i en Virgili, que vetlla els morts del cementiri cosmopolita.
“Me’n vaig a… com es diu, això, en romanès? Hi ha paraules que no sé, o que oblido. Tinc un accent estrany, si t’hi fixes. Sóc en Nikolai, com Sant Nicolau. Sóc de Tulcea, vaig venir als anys quaranta, quan era un nen. El pare era pescador. Som molts, de russos lipovans, ací.”
És vell, porta sabatilles, un abric gruixut i boina. Va fer el servei militar l’any 1958 a Craoiva, amb l’exèrcit romanès. Em diu que Sulina és tan pobra que no hi ha ni gallines a les cases. Ens envolten els gossos de carrer. S’acosten a la gent, caminen a prop teu una estona i després se’n van. La gent d’aquí va amb bicicleta, o a peu, algun fins i tot amb carro de cavalls, i no en fa cabal.
“Aquesta guerra és un pecat. Matar-se entre americans i russos encara, però ucraïnesos i russos? Germans contra germans. Vaig sentir una mare a la televisió que deia tinc un fill a Kíiv i un altre a Moscou, hauran de disparar-se entre ells? Veus aquella dona d’allà, a la botiga? És com jo, de la comunitat russa. Entre nosaltres parlem rus, encara, però si hi ha un romanès davant, parlem en romanès, també.”
Al segle XIX Sulina era un port internacional, neutral en les guerres i lliure d’imposts. L’escriptor i mariner Eugeniu P. Butez, amb el pseudònim de Jean Bart, va escriure Europolis en honor a la localitat, que va ascendir a la categoria de ciutat quan s’hi va establir la Comissió Europea del Danubi. La festa va durar fins el 1939, quan va perdre l’estatus internacional i va passar a ser romanesa. El 1945 el bàndol aliat, els russos i el govern, van arrasar-la, i la ciutat va perdre el 60% del patrimoni arquitectònic.
Un home gran m’ha aturat quan retratava un pagès dalt d’un carro de cavall i m’ha fet una broma: “Parla amb el cavall, segur que et respondrà tot el que calgui!” Portava un barret enfonsat fins a les orelles, un barret d’estil soviètic molt freqüent entre els homes de la zona.
“Abans, aquí, hi havia fàbriques. A Ceaușescu van fer-lo caure des de l’estranger perquè era l’únic dirigent que no devia ni un dòlar. Ni un dòlar, devia. Ho saps?”
Defensa la idea que la revolució contra Ceaușescu va ser un cop d’estat orquestrat a l’estranger, la versió dels ex-membres de la Securitate i dels nostàlgics del comunisme. Amb el comunisme, Ceaușescu volia destinar el delta a l’agricultura, i ara la zona és un paratge protegit per la UNESCO però abandonat, sense incentius econòmics per al turisme sostenible ni per a cap altra mena d’activitat.
“Si un fill meu em digués que vol estudiar enginyeria naval o el que sigui, i quedar-se a Sulina li diria que no ho fes. On treballaria? Abans la gent tenia feina, i es guanyaven bé la vida. No n’ha quedat res, de les fàbriques. Això d’Ucraïna no és una guerra, què és, Ucraïna? Tu en saps res, d’història?”
A Romania aquestes dues preguntes retòriques solen anar juntes i acostumen a venir de persones amb un mateix perfil polític. Un altre home que s’identificava com a pro-rus i que se’m va asseure al costat en un restaurant de Tulcea, de nom Laurentiu, faldiller i pitof, també va demanar-me-les seguides, què és Ucraïna i què en saps, d’història.
Prop del cementiri de Sulina hi ha un cartell antic amb la bandera de la Unió Europea, en referència a la seu de la Comissió Europea del Danubi. He preguntat a en Virgili per què el cementiri dels jueus era inaccessible per aquesta banda. L’he conegut mentre netejava les tombes, diu que els morts es mereixen una mica d’atenció. M’ha dit: “Els jueus són un país dins del nostre país, són una altra cosa.” La població jueva de Romania ja gairebé no existeix, primer, purgada pels feixistes amb el beneplàcit de la població, i després, enviada a Israel, quan es va fundar. Les tombes dels russos lipovans tampoc interpel·len gaire en Virgili. “Ah, aquells són els russòfons.”
—Quan va començar a tenir aquest aspecte deixat, Sulina? D’ençà dels anys quaranta, amb el bombardament? D’ençà de la revolució contra Ceaușescu el 1989?
—És una història massa llarga.
Del segle XIX ençà, la població de Sulina s’ha reduït de 3.663 ciutadans i la guerra torna a ser a la vora.
