Daniel López Codina: ‘Seria absolutament immoral de caure en la situació del març’

Com és que aquestes últimes setmanes hi ha una nova onada de contagis de covid-19 a Europa? S’han pres les mesures correctes per a evitar els contagis? Quan es podrà saber si són suficients? Què podem fer els ciutadans per evitar els contagis? En parlem amb Daniel López Codina, professor de la UPC i biofísic del Grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos.

—Com estem?
—És molt important ser conscients que ens trobem en una situació molt complexa. I ho veiem a molts altres països. La situació a França és esgarrifosa, però a Itàlia que havia mantingut una situació controlada, ara també se’ls ha disparat. Actualment no tenim una hospitalització elevada ni una gran mortalitat, però si continua creixent la incidència, tornarem a caure a la situació del març o l’abril. I això no ens pot passar. Això seria absolutament immoral. S’ha de treballar per evitar-ho. Sempre comparo l’epidèmia amb una cursa entre el virus i la societat. M’imagino una cursa de cent metres on pel virus corren afroamericans molt forts i musculats, i nosaltres tenim el servei de vigilància epidemiològica que corre darrere seu. Si per decidir alguna cosa esperem a superar qualsevol llindar, ja haurem perdut els corredors i no els podrem atrapar. Per tant, és qüestió de passar davant. La situació és molt greu, cal prendre mesures serioses, per mirar de frenar-ho. I si ho aconseguim, llavors es podran reduir les mesures. Però anar prenent mesures tímides per mirar de frenar-ho és una equivocació molt greu.

—A què es deu aquesta explosió de casos ara a Europa? És el fred?
—No és el fred. Quan arribi el fred de veritat ja veurem què passa. En realitat, a Europa encara no ha arribat intensament. Nosaltres o Itàlia encara no el tenim. Simplement crec que hem anat tenint un creixement progressiu del nombre de casos i en aquesta cursa entre els virus i el sistema de vigilància epidemiològica, en cert moment, el virus ens ha passat al davant i hem perdut la capacitat de fer-ne el seguiment. En aquest moment s’han disparat els casos a Itàlia, a la República Txeca, a Catalunya i a molts altres llocs. No crec que sigui cap efecte extern. Simplement hem tingut creixements lents, perquè hi havia vigilància i control, però a partir d’un cert llindar se’ns ha disparat. A Catalunya durant dos mesos tenim una mitjana de mil casos diaris. Era una barbaritat. S’anava fent seguiment, però hi ha hagut un moment que se’ns ha escapat i hem tingut un creixement explosiu.

‘Hem anat tenint un creixement progressiu del nombre de casos, i en aquesta cursa entre els virus i el sistema de vigilància epidemiològica, en cert moment, el virus ens ha passat al davant i hem perdut la capacitat de fer-ne el seguiment’

—Però és curiós que hagi explotat tot al mateix moment.
—El creixement ha començat en moments diferents. Per exemple, a Itàlia va començar fa dues setmanes. En canvi, aquí fa molt més temps. Quan es va fer el confinament del març i l’abril vam ser dels més durs d’Europa i vam aconseguir reduir força la incidència, però vam obrir com si no passes res. Vam descurar les mesures de control i, per una altra banda, el sistema de vigilància epidemiològica no estava a punt. Això va fer que d’un valor molt baix que teníem, comencés a augmentar. Primer de manera oculta, amb els casos asimptomàtics, fins que en un moment determinat va començar a haver-hi preses. Les taxes a Catalunya van créixer progressivament, després Argimon fou nomenat responsable de Salut Pública i es van prendre mesures molt dures per millorar el control. Amb això vam aconseguir frenar els contagis, però no abaixar-los. Vam quedar amb mil casos diaris.

‘Quan es va fer el confinament del març i abril nosaltres vam ser dels més durs d’Europa, i vam aconseguir de reduir força la incidència, però vam obrir com si no passes res.’

—S’havia d’haver actuat abans per tal de baixar els contagis?
—Sí, quan teníem mil casos diaris havíem d’haver actuat per reduir-ho. S’havien d’haver fet coses similars a les que es fan ara. Esperar a tenir un segon creixement, probablement, és el que no ens ha anat bé. Si mires països com ara Alemanya, que de moment ho controlen, són molt més rigorosos amb les mesures. També és veritat que segurament tenen un sistema de vigilància amb més capacitat que el nostre.

—Estàvem preparats?
—No ens hem preparat prou per a aquesta segona onada. Si no el virus no se’ns hauria escapat. També s’ha de dir que no és fàcil saber què vol dir preparar-se prou, però el cas és que vam començar tard. D’una altra banda, tenim una mentalitat capitalista i pensem que tot es pot comprar. I no tot es pot comprar. Si jo ara vull contractar vint-i-un mil mestres, no els puc contractar perquè no hi són. O vull contractar vint mil metges, tampoc no ho puc fer. No els trobaré. Per tant, preparar-se no és tan senzill. La crisi del 2008 va dur unes retallades enormes a educació i sanitat i per a tornar a una situació normal no es pot improvisar.

‘No ens hem preparat prou per a aquesta segona onada. Si no el virus no se’ns hauria escapat.’

—Hi havia unes mancances que ara paguem?
—En salut es va retallar enormement. Però a més, les retallades van ser sobretot a atenció primària i en atenció epidemiològica. La gent de salut pública no treballa davant el client, sinó darrere la cortina, en la prevenció de la malaltia. No es poden improvisar especialistes d’avui per demà. Per una altra banda, l’assistència primària és un pilar fonamental que caldria que fos més potent en aquests moments. Ara hem d’aconseguir de superar aquesta crisi, però després haurem de treballar perquè salut pública i atenció primària siguin potents, perquè no és inversemblant que tinguem una altra epidèmia i haurem d’estar preparats.

—I ara què es podria fer i no es fa?
—Probablement es poden augmentar els recursos en atenció primària i en salut pública. La gent que ha de fer el seguiment d’aquests contactes necessita més recursos humans. No és fàcil posar gent a treballar, perquè no es poden formar en dos dies, però es fa l’esforç d’anar-ho ampliant. Esperem que sigui així.

—Mirant les dades, què s’espera que passi aquests dies?
—La incidència continuarà creixent. Ens ho podem imaginar com un camió que volem frenar. No ho podem fer de cop. L’hem d’anar descelerant progressivament. Per tant, aquests dies la incidència continuarà creixent. I és possible que superem el llindar de 500 casos per 100.000 habitants. Cal esperar que la velocitat de creixement vagi minvant progressivament i en algun moment comenci a recular.

‘Madrid va arribar a valors de prop de mil, esperem no arribar a aquesta situació.’

—Superar aquest llindar seria acostar-se a les xifres de Madrid?
—Cinc-cents és el llindar que va posar el govern espanyol per començar a prendre certes mesures. Em sembla una bestiesa. Ho trobo molt alt, crec que caldria posar llindars més baixos. Però Madrid va arribar a valors de prop mil, esperem no arribar a aquesta situació.

—Com és que aquest virus es descontrola tan de pressa?
—Perquè s’encomana amb facilitat. Hi ha virus amb aquesta característica, com la grip. Però hi ha diferències. Amb la grip tenim una part de la població immunitzada, perquè és una malaltia amb la qual hem conviscut moltes dècades. Però amb la covid-19 tenim la major part de la població sense cap sistema preparat per a encarar-la. El fet que la majoria de la població no hagi entrat en contacte amb el virus facilita que la transmissió sigui molt alta.

—Són adequades les mesures que s’apliquen a Catalunya? Seran útils per a aturar els contagis?
—Si les mesures són suficients o no ho anirem veient i comprovant. En tot cas, semblen més dures que en uns altres indrets del nostre entorn. Potser haurien de ser més dures. Mireu què fan a París o a Bèlgica. S’ha d’anar vetllat progressivament. I si no n’hi ha prou, augmentar-les. En tot cas, crec que les mesures que ha pres el govern són prou dures per a mirar de posar-hi remei.

—La societat entén per què s’han pres aquestes mesures?
—Segurament no. Una de les mancances que tenim és la política comunicativa. S’ha de reconèixer que s’hi fa un esforç, perquè hi ha conferències de premsa setmanals explicant la situació, però aquests sistemes de comunicació arriben a una part de la població. Hi ha gent a qui no li arriba. Cada vegada hi ha menys gent que llegeixi VilaWeb, escolti la ràdio o miri la televisió. A la franja on hi ha una incidència més alta, que és de vint a vint-i-nou anys, molts s’informen en unes altres plataformes, com ara Tik Tok. No fan servir els canals que fem servir nosaltres. Tenen les seves xarxes. I per tant, tenim un repte en comunicació. És un problema col·lectiu. També és veritat que culturalment són excessivament individualistes i això ho fa molt difícil.

‘Una de les mancances que tenim és la política comunicativa.’

—Què voleu dir? 
—Per exemple, si ens comparem amb països asiàtics, com ara Corea del Sud, podem veure que allà els valors col·lectius són més importants que els individuals. I els va millor. Nosaltres no som així. Potser un altre problema que tenim és que hi ha una sobredosi de tertulians. Hi ha moltíssima gent que parla com si fos experta i critica constantment les mesures. I això acaba creant enorme confusió. Hauríem d’aconseguir que la gent que crea opinió fes pinya per mirar d’apagar l’epidèmia, si no ens liquidarà.

‘Potser un altre problema que tenim és que hi ha una sobredosi de tertulians. Hi ha moltíssima gent que parla com si fos experta i critica constantment les mesures.’

—Dieu que és important d’arribar al jovent de vint anys a vint-i-nou. S’ha dit massa que no els afecta greument?
—El problema no el tenim sols amb els joves de vint a vint-i-nou anys. Són els que més es contagien, però tota la franja de població fins als seixanta anys té una propagació alta. Sí que és cert que hi ha una part de la població que se sent segura i que no actua correctament. Però probablement ningú no els ho ha explicat adequadament. Un error és convertir la població en culpables. Aquí les culpes van molt repartides. La població hi té responsabilitat, però les administracions també. I els mitjans també. Hauríem d’intentar d’anar a una. Perquè realment tenim una mortalitat que és molt alta. Fins fa poc morien setanta persones de covid-19 cada setmana a Catalunya. Si morís tanta gent de qualsevol altra malaltia o d’accidents de trànsit, l’alerta seria enorme. En canvi, ho mirem donant com un fet natural. A més, en aquests moments aquest valor creix. L’última setmana ja superàvem el centenar de defuncions. Això és una animalada. No pot ser que no actuem seriosament. Evidentment, això causa molts danys econòmics i socials, però si no ho aturem, encara seran pitjors. Si no ho aturem hi haurà un moment que ens haurem de quedar a casa tots tancats. I llavors els efectes econòmics seran els que vam tenir al març i a l’abril.

‘Si morís tanta gent de qualsevol altra malaltia o d’accidents de trànsit, l’alerta seria enorme. En canvi, ho mirem com un fet natural.’

—Quan podrem saber si aquestes mesures són efectives o caldrà prendre’n de més dures?
—Sabem que seran efectives, però no sabem és si seran suficients. Reduir la mobilitat i la interacció social segur que és efectiu. I les mesures que s’han pres van en aquesta direcció; per tant, algun efecte tindran. Si no són suficients, s’hauran d’allargar o intensificar. Abans de quinze dies podrem començar a veure quina és la variació de la tendència. Abans no comenci a baixar el nombre de casos ràpidament veurem si el pendent de la corba comença a canviar. Si el creixement es fa més lent, voldrà dir que anem en encaminats.

—Els bars i restaurants són focus de contagi? La setmana passada molta gent va sortir a dir que no…
—Sí que ho són. I no solament a Espanya, sinó a més països. És un lloc on la gent es relaxa, on sovint no es guarden les distàncies de seguretat, la màscara desapareix. Per tant, és evident que és un lloc on hi ha hagut contagis. Tenim estudis dels Estats Units, en què van fer una correlació entre les despeses a bars i les zones on hi havia incidència. I es va veure que tenia relació. Ara tenim casos avaluats pel Ministeri de Sanitat espanyol, i també es comprova que els bars i restaurants són focus de contagis. Encara que no és l’únic, ni de bon tros. Tenim focus en contextos diversos, com el social o el familiar. Quan es troben familiars de nuclis diferents, la proximitat els fa sensació de seguretat i desapareixen les mesures.

‘Si reduïm els bars però anem al parc, el problema és el mateix.’

—Per tant, hi pot haver focus a llocs molt diferents: en casa, al parc o en un bar.
—Efectivament, el tancament de bars és una mesura per provar de reduir aquesta interacció social. Ara, si reduïm els bars però anem al parc el problema és al mateix. Per això, els parcs també es tanquen a partir de les vuit del vespre. Una part de les restriccions també va en aquesta direcció. Però les prohibicions són el recurs final; caldria seduir. Per això dic que el desafiament que tenim és comunicatiu. Cal arribar a tota la població perquè pugui entendre de la millor manera possible com s’ha de comportar, quines són les formes que afavoreixen el contagi.

‘Les prohibicions són el recurs final; caldria seduir. Per això dic que el desafiament que tenim és comunicatiu.’

—Si poguéssiu explicar a aquesta gent qui han de ser el comportament, què els diríeu? Quin missatge els voldríeu fer arribar?
—És important de fer entendre que tenim davant un problema d’una envergadura inimaginable. Que tinguem un centenar de morts cada setmana vol dir que ningú no n’és allunyat. I el missatge més important és que hem de reduir les interaccions socials. Tenim eines per a mantenir les relacions socials sense necessitat de veure’ns. Existeixen les xarxes. Hem de complir les mesures de protecció com són la màscara, rentar-se les mans, la distància… Ho hem de fer rigorosament i en tot moment. Fins i tot si som asseguts al banc d’un parc parlant amb uns amics. Comencem amb màscara i al cap d’una estona van caient. Hem de parlar amb veu moderada, perquè parlant fort o cridant emetem més aerosols i més gotetes que transmeten el virus. Hem de compartir la responsabilitat globalment, ningú no és exempt de perill. Això també és important que ho sàpiguen els joves. Hem tingut molts joves a l’UCI i fins i tot alguns s’han mort.

‘Hem de compartir la responsabilitat globalment, ningú no és exempt de perill. Això també és important que ho sàpiguen els joves. Hem tingut molts joves a l’UCI i fins i tot alguns s’han mort.’

—Hi ha hagut menys joves greus, però el risc continua essent-hi.
—Efectivament, la gent molt gran és la més susceptible. Però també la gent que té diabetis, sobrepès o alguna variació en el sistema immunitari. I molt sovint, prèviament, no ho podem saber tot. Per tant, podem tenir sorpreses desagradables. Cal un comportament responsable de totes les parts.

—Voldríeu afegir-hi res més?
—Hem de ser conscients que tenim un desafiament de llarga durada i per tant l’hem de fer sostenible. I també ha de ser sostenible socialment i econòmicament. El desafiament és reduir la incidència a valors raonables. Han de ser clarament inferiors dels quals teníem. No podem tenir mil casos diaris, no ho podem sostenir. Hem de fer un esforç per abaixar-la més. I quan la tinguem a baix hem de mantenir l’esforç perquè no torni a pujar, perquè si no el mal serà més gran del que podem arribar a imaginar. La vacuna que tothom espera trigarà molt temps a arribar. Potser n’arribaran dosis d’aquí a uns quants mesos per a la gent més susceptible, però per la major part de la població encara pot tardar un any i mig o dos anys. Per tant, hem de fer sostenible la convivència amb el virus. Això vol dir, per exemple, que l’atenció primària ha de tenir una feina d’una envergadura sostenible. Són humans també, i si els pressionem gaire al final cauran. I si cauen ells, cau el sistema. Hem de reduir la incidència amb un esforç col·lectiu. Ha de ser tan baix com sigui possible.

—I és possible d’arribar per sota dels mil casos sense confinament?
—No cal que hi arriben bruscament, però si caminen lentament hi podem arribar. El confinament permet d’arribar-hi en tres setmanes o un mes. Però si som rigorosos socialment, com intentem de ser, hi podem arribar progressivament. Per aconseguir-ho necessitem molt esforç individual. Hem de compartir la responsabilitat.