Daniel Innerarity: ‘El panorama polític és molt histèric’

El filòsof Daniel Innerarity considera que la pandèmia ha demostrat, per la imprevisibilitat, que el passat cada vegada dóna menys lliçons i que cal ‘aprendre del futur’, tot i que adverteix que, a l’estat espanyol, als polítics els domina una ‘gran ansietat’ que els dificulta una conducta més reflexiva. Innerarity, catedràtic de Filosofia Política, director de l’Institut de Governança Democràtica i professor a l’Institut Europeu de Florència, acaba de publicar Pandemocracia, una filosofía de la crisis del coronavirus (Galàxia Gutenberg), llibre en què actualitza la seva teoria sobre la incapacitat de les democràcies contemporànies de gestionar les crisis.

—Per què no vam saber preveure la crisi sanitària?
—La nostra capacitat estratègica d’explorar el futur i observar les tendències latents en la societat ha disminuït molt perquè hem parat exclusivament l’atenció en les urgències del dia a dia i en els petits combats narcisistes. Aquest dèficit és la causa que explica coses com ara que no tinguéssim màscares o que el metge que va donar l’alerta a la Xina acabés a la presó.

—Per això dieu que cal saber gestionar el desconeixement?
—El món presenta cada vegada situacions més indefinides i més imprevisible i per això ja no podem aprendre del passat; el passat ja ens dóna poques lliçons. I la paradoxa és que hem d’aprendre del futur, cosa que significa tenir capacitat d’anticipació, de previsió, pensament estratègic i anàlisi de les coses que estan latents.

—Les institucions de l’estat espanyol, penseu que sortiran danyades o reforçades d’aquesta crisi?
—Crec que és difícil que es facin malbé més que no n’estan ja perquè darrere de tota la conflictivitat, la crispació i aquest debat polític tan de curta volada, no hi ha sinó una desconfiança realment profunda. Ara com ara, als actors polítics els domina una gran ansietat que els dificulta d’entrar en una conducta més reflexiva.

—El desconfinament coincideix amb una escalada de l’enfrontament polític?
—Sí, i no m’ha sorprès. Al subconscient col·lectiu hi ha la idea molt perversa que el curs institucional habitual no proporciona ni grans oportunitats de lluïment als governs ni grans oportunitats per a l’alternança. I que els grans canvis que hi ha hagut en la història recent han estat per convulsions, com els atemptats de l’11-M o la crisi econòmica. Per això molts polítics pensen que no poden desaprofitar una gran crisi. A això s’uneix el fet que el marge de confiança que donen els ciutadans als seus candidats o els partits als seus dirigents també és més curt. Avui la major part dels dirigents polítics tenen una sola bala, o bala i mitja. I això crea una gran ansietat. El panorama polític és molt histèric.

—Per calmar l’ansietat social cal transparència?
—Del govern espanyol hauria estat més intel·ligent fer que les comunitats autònomes s’impliquessin de veritat, perquè és una manera d’integrar els altres partits. Però aquesta obligació de govern va acompanyada d’una obligació recíproca dels qui estan a l’oposició a l’hora de justificar les crítiques si més no amb la mateixa transparència i rigor exigit al govern, no amb arguments de l’estil que es castiga una comunitat autònoma o es produeix un atemptat contra la llibertat, com si un tingués, en la llista de llibertats, la d’encomanar un virus…

—I què passarà les pròximes setmanes de desconfinament?
—Durant el confinament les decisions eren binàries i el control era relativament senzill. Ara, més que no pas prohibir o castigar, cal dotar la gent d’instruments per a ajudar-la a ser responsable. Hem d’aprendre a viure en la pandèmia i aquesta situació de transició és una etapa molt delicada.

—A Espanya com haurien d’actuar el govern i l’oposició en aquesta etapa tan delicada?
—Quant al govern, són moments de no exagerar tant les diferències i de crear uns espais mínims per a crear confiança, aquest és el gran desafiament. I a l’oposició cal dir-li que una crisi d’aquesta naturalesa no anul·la el pluralisme polític, sinó que en suavitza la dimensió competitiva. Però en una democràcia com l’espanyola el moment electoral ha envaït tots els processos polítics. Caldria combinar elements de competició i de col·laboració, però això és molt difícil quan els actors polítics estan en mode d’angoixa o en mode de pànic, fins i tot. Si no s’aconsegueix, es cometran grans errors que es pagaran cars.

—Hi ha un camp adobat per al populisme?
—El populisme és un virus que ho ha infectat tot. Fa molt temps que em refuso a parlar de partits populistes o no populistes. El populisme ja és un tret del curt termini i de l’oportunisme amb què actuen molts dirigents polítics, fins i tot els que se’n consideren absolutament allunyats. Però el populisme menysprea tres coses que la crisi ha revalorat: el valor de la ciència, la lògica institucional i el sentit de comunitat mundial.

—Perilla la mundialització?
—Un dels grans debats dels anys vinents serà sobre quin nivell de govern és més competent per a quines decisions, un debat que caldria fer sense prejudicis, i del qual estic convençut que les institucions europees sortiran reforçades. Respecte dels instruments concrets per a gestionar perills sanitaris que han desbordat els instruments nacionals, la ciència serà cada vegada més transnacional, però és possible que descobrim que calen determinats nivells d’autosuficiència i autarquia en alguns productes sanitaris o de la cadena alimentària.