13.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.11.2023 - 21:49
Es pot dir que Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944) ha fet tots els papers de l’auca en l’art català. Llicenciat en filosofia i lletres i en ciències de la informació, ha exercit de crític artístic, ha estat membre del Foment de les Arts Decoratives (FAD), professor a Elisava, a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Barcelona, i ha viscut de prop la gestió cultural, tant pública com privada, fos al Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat (1982-1989), a la Fundació Caixa Catalunya (1987-1989), a la direcció del MACBA (1989-1994) o al comissariat de l’Any Internacional Gaudí (1999-202).
La figura del seu pare, Ricard Giralt Miracle, li va permetre de conèixer tothom en el món artístic i cultural, fet que converteix les seves memòries, Guspires de memòria (Edicions 62), en un document apassionant sobre la cultura catalana del segle XX.
—Tota la vida dedicada a l’art. Però, on comença?
—Primer hi ha l’avi Panxo, que era gravador litògraf. Amb ell, el meu pare hi va fer l’aprenentatge, i el pedagog Artur Martorell va detectar que anava per la via artística. Va conèixer les novetats de París i de la Bauhaus. Però va haver de fer la guerra al front de l’Aragó, va marxar a l’exili i va ser internat a Argelers, i quan va tornar va haver de signar amb el Giralt al revés, T. Larig, va treballar per l’editor Aymà i, finalment, va poder obrir el taller Filograf, dedicat al cartellisme i les arts plàstiques, gràcies a l’herència del sogre.
—Dediqueu el llibre de memòries a aquest pare, amic, company, confident, interlocutor, mestre…
—Amb poques persones a la vida, o amb cap més persona a la vida, hi he arribat a tenir tanta confidència, espiritual i sensorial, i confiança per a parlar de les intimitats, com amb ell. Ell en tenia amb mi i jo amb ell. I crec que era un mèrit seu. A set anys ja anava a veure exposicions al passeig de Gràcia, amb el meu pare. Gràcies al pare tinc experiències artístiques molt primerenques i tinc amistat amb el Tàpies, amistat amb el Clavé, amistat amb el Cuixart, perquè ja sóc amb ell fent d’aprenent.
—D’alguna manera, els amics del pare es converteixen en els vostres amics, també.
—Primer començo d’aprenent de la impremta, després de noi dels encàrrecs, després de semiencarregat, i finalment, és clar, els amics del pare ja són tan amics meus com seus. Aquestes amistats són les que m’han fet a mi. Poder parlar amb Carles Soldevila, amb Sempronio, amb J.V. Foix, poder parlar de tu a tu, com vaig aconseguir de fer, amb escriptors, amb artistes… Aquesta va ser la meva escola, més que l’acadèmia.
—Parlant d’acadèmia, vau estudiar a l’Escola Suïssa. Dieu que era un oasi en ple franquisme.
—Vaig anar a l’Escola Suïssa, primer perquè era prop de casa i perquè era una escola en què durant el franquisme no es cantava el “Cara al sol”, ni s’hissava la bandera espanyola. Però, sobretot, és perquè la família era de tradició protestant, i allà hi havia jueus, protestants i catòlics. No hi havia musulmans, encara, però recordo que les noies jueves eren les més maques.
—D’on venia el protestantisme de casa vostra?
—En part ve perquè el meu avi va anar a Cuba i hi va conèixer el món protestant. Durant la guerra, la meva mare va estar exiliada a Nimes, en una comunitat protestant. A més, la meva àvia paterna havia estat acollida en una escola protestant del carrer de Terol, on li havien ensenyat a llegir i escriure, i també la van evangelitzar. Els pares, doncs, eren protestants tots dos i van crear una família de base protestant. Protestant en el sentit d’una manera d’entendre l’Evangeli molt poc vinculada als dogmes. D’una manera espontània de llegir i de parlar de la Bíblia. Sempre dic que les esglésies de la Reforma són com l’Església Catòlica sense tot allò que en aquesta sobra. Ara intenten d’arreglar-ho, fins i tot en les qüestions delicades.
—De vós, sobta la precocitat. Ajudeu Sebastià Gasch en un llibre, quan teniu poc més de set anys.
—El pare va plantejar una col·lecció editada amb el nom de PEN, Publicaciones Editoriales del Nordeste, com una manera de camuflar Catalunya, en què va fer llibres d’art, arquitectura… Llavors en va voler publicar un sobre l’art dels nens, que era moda entre els artistes més progressistes, per la influència dels surrealistes, i el va encarregar a Sebastià Gasch. Va dir que el faria, però amb la condició que l’acompanyés. Li feia com de pigall. Aquella autoritat de poder triar, de poder comentar, sempre al costat d’algú com tan savi com en Gasch, em va marcar.
—Vau estudiar en una universitat molt polititzada, oi?
—He corregut davant els policies nacionals amb cavalls, que entraven dins el Paranimf i que entraven als claustres de la universitat, i fugíem per aquí i per allà. Tenia la sort de ser un noi clàssic. Sempre he portat corbata, no solament avui per a fer la fotografia, i hi va haver un dia, en plena moguda a la universitat, que era en una escala i els policies em van mirar, em van veure amb la gavardina i la cartera, i es devien pensar que era un professor. Ara, un dia em van enxampar a l’església de Pompeia i em van fer anar a la Via Laietana a identificar-me.
—La vostra altra escola, a banda del taller del pare, va ser el FAD?
—Hi havia un president, que es deia Antoni de Moragas i Gallisà, que era un home autènticament demòcrata i va donar al FAD una estructura completament democràtica. Els projectes, l’elecció dels premis FAD… Tot es decidia democràticament. I jo no hi estava acostumat. El FAD em va ensenyar a votar quan no hi havia democràcia. Vaig ser-ne secretari, tresorer, encarregat dels premis d’arquitectura, i quan em van proposar de ser president, no em vaig sentir preparat. Ara, quan després vaig ser president de l’Associació de Crítics d’Art va ser gràcies a l’aprenentatge del FAD que vaig saber gestionar una associació col·lectiva.
—Hom té la sensació que heu conegut tothom.
—M’he bellugat molt i he tingut la sort que el meu pare tingués de clients tota la intel·lectualitat de l’època. Venien a la impremta i preguntaven pel Giralt-Miracle fill. I d’aquesta manera em van acabar canviant el nom. Em dic Daniel Giralt Rodríguez, però deien “Giralt-Miracle fill” fins que un dia que Guillem Díaz-Plaja em va donar un diploma oficial a nom de Daniel Giralt-Miracle. Des de llavors, sempre he estat en Daniel Giralt-Miracle.
—Al llibre es parla d’un bon grapat d’arquitectes. Vau valorar mai de fer arquitectura?
—Mai vaig poder-hi pensar perquè en matemàtiques era fatal. Però em va agradar quan una vegada a Alemanya em van definir com a crític d’arquitectura. Perquè realment he estat crític d’art, crític de disseny, que he promogut molt en la seva fase inicial, i crític d’arquitectura. El llibre d’Oriol Bohigas, Erótica del diseño, és el que més m’ajuda a entendre l’arquitectura i el disseny. Amb l’estudi, l’anàlisi i el comentari de l’arquitectura, amb la persona de Gaudí, remato la meva carrera.
—Quina és la vostra principal aportació sobre Gaudí?
—Vam donar, a partir de l’Any Gaudí, una lectura nova de Gaudí. No una lectura carca, ni una lectura pietosa o mística. Vam posar en relleu de quina manera dominava les estructures, les matemàtiques, la intel·ligència natural, la innovació, etcètera, encara que trobés els suports entre els sectors més tradicionals de la societat.
—Emergeix un Gaudí que no és solament un arquitecte modernista, o potser no és ni tan sols un arquitecte modernista?
—És molt més. Gaudí coincideix amb els modernistes. Té trets que els artesans modernistes apliquen amb ell, però és molt més que un arquitecte modernista,
perquè no cau en una retòrica de cop de fuet en què cauen els modernistes. I, a més, és molt més potent. Evidentment, Puig i Cadafalch és importantíssim com a historiador i en la recerca o recuperació d’una arquitectura nacional, però Gaudí trenca, Gaudí innova, Gaudí inventa. I així ha passat al món.
—Vau ser crític d’art de Destino i l’Avui.
—L’arrencada de l’Avui va ser molt bonica. Hi ha en Josep Faulí, en Josep Maria Cadena, i era una redacció com la dels anys vint o trenta. Entregàvem els articles allà, fins i tot els havíem arribat a portar al linotipista, que els millorava amb accents i comes. Vaig arribar a veure com en Sebastià Gasch entregava articles escrits amb llapis al linotipista.
—Tota aquesta trajectòria tan rica us va portar a ocupar el càrrec de cap del Servei d’Arts Plàstiques al Departament de Cultura, l’any 1982.
—Va ser un moment molt bonic, perquè semblava que ho podríem fer tot. Madrid feia traspassos, teníem despatxos, teníem sales, teníem equip, etcètera, podríem fer-ho tot, i m’equivocava. Vaig fer un article a Serra d’Or en què parlava del programa que es volia implantar: beques, itineràncies, exposicions… Em creia que tot allò es podia fer amb la xavalla que l’estat va traspassar a la Generalitat. I això és el problema que tenim ara. Estem estrets de pit per tot el que voldríem fer com a país. Després, vaig ser patró del museu Reina Sofía. Allà em vaig adonar de què era un estat i no pas la cosa migrada que administrava la Generalitat!
—Parlem, si us sembla, de Salvador Dalí.
—Vaig ser membre de la comissió que va fer el repartiment del llegat de Salvador Dalí. Era en base d’una per mi, l’estat, una per tu, la Generalitat, i de nou, una per l’estat. Per cada obra que anava a Figueres, dues anaven al Reina Sofia. I, és clar, en Tomàs Llorens, que en sabia molt, triava molt bé. Em vaig entossudir que l’Arlequí de Barcelona havia de venir i ho vaig aconseguir. De tota manera, tot l’aparell de l’estat havia aixoplugat Dalí, per tota la qüestió financera que l’acompanyava.
—Quan es va morir vau acompanyar el batlle Pasqual Maragall a posar-li una medalla.
—El mateix dia que s’anuncia la mort de Dalí, em van trucar de l’Ajuntament de Barcelona, perquè Maragall sempre havia volgut lliurar-li la medalla i no havia pogut ser. Es tractava de lliurar-li en aquell moment postmortem o no ho podria fer mai. Arribem, tot en silenci, el cadàver amortallat, i en Pasqual té el coratge de posar-li la medalla. No ho va saber ningú, ni se’n va fer cap publicitat. Fixa’t que em truquen de l’ajuntament i jo era a la Generalitat, érem, teòricament rivals, però una vegada més, en Pasqual em va demostrar la seva amistat.
—Quina relació teníeu amb Maragall?
—La meva amistat amb en Pasqual és íntima. Ell em preguntava coses, consultes, i quan era director del MACBA li deia les meves cuites, i ens entenien. A més, la seva muller, la Diana, era professora d’informàtica a l’aula de les meves filles, i hi havia molta proximitat.
—Parlem d’una època en què la rivalitat de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat era molt intensa.
—Vaig entendre que estava per sobre de polítiques, no sóc un home de partit polític, i crec que tinc el do de negociar. I negociar amb aquest i amb aquell. Sempre ho he fet. Això m’ha fet un home de pau, crec, que ha fugit del sectarisme, tant religiós, com polític i vital.
—També vau tractar de prop Jordi Pujol.
—Ha estat un estadista de primera categoria, com els que van fundar Europa, com Adenauer, Schumann, Monet. La tradició dels fundadors de la Unió. En canvi, en Pasqual era la modernitat, era Nova York, la informalitat. Era més com Kennedy. Sobre el final de Pujol, no n’opino. Només em sap greu que la trama familiar hagi derivat fins on ha arribat.
—Va ser determinant, la tasca a la Pedrera?
—El més bonic que he fet a la meva vida, perquè era descobrir un edifici, que era tancat hermèticament al públic, i de mica en mica anar-lo obrint. Explicar-lo, restaurar-lo… Pensa que, quan vam arribar, a la planta noble hi havia un bingo! A la Pedrera vaig poder fer realitat el meu somni: ensenyar a llegir l’arquitectura. Mostrar els arcs, les columnes, les golfes, els soterranis, la grandesa dels pisos i els serveis que Gaudí atribuïa a cada estança. Va ser una tasca de recuperació i restauració, que va tenir el suport de la Caixa de Catalunya i d’en Pasqual Maragall. Cada visitant que venia a Barcelona, me l’enviava a la Pedrera. Recordo que un dia venir, precisament, Benjamin Netanyahu, que és arquitecte.
—Ara no solament són visitants il·lustres, sinó que hi ha milers de turistes que vénen a Barcelona atrets per Gaudí.
—El boom Gaudí, per exemple, permet que les entrades a la Sagrada Família vagin a parar l’òbol, i se sigui a punt d’enllestir-la. El Park Güell, per exemple, no s’ha desgastat pel turisme, sinó per l’erosió de la intempèrie. Evidentment, l’Any Gaudí va fer que la mirada turística central fos Gaudí. Tot Gaudí. Per això vam intentar, a l’Any Gaudí, que la casa Vicenç, que la casa Batlló, Bellesguard, s’obrissin i es poguessin restaurar.
—Abans parlàveu de la direcció del MACBA. Vós en vau ser director i vau plegar. En parleu amb desencís.
—Ja ho has vist, que sóc molt… lacònic. El MACBA és un triumvirat. La fundació, formada per burgesos il·lustres de Barcelona, que no entenen res de pintura. Després hi ha l’ajuntament, que vol fer la seva, però no té diners. I, finalment, la Generalitat. Tots tres mai no es posen d’acord. Els directors van caient, perquè no els volen. Per què no li donen confiança i els deixen treballar? I, per tant, crec que, en aquest moment, qui ho fa molt bé és el MNAC, que incorpora hàbilment la contemporaneïtat, presenta instal·lacions que no fa el MACBA, i lliga el contemporani amb el romànic i el gòtic. Ja a l’època de la Junta de Museus es parlava d’ampliar el Museu d’Art Modern, que era on ara hi ha el parlament, a l’avantguarda, els neofiguratius, etc. Potser en Borja-Villel pot encarrilar, en tres anys o quatre, el disseny d’un gran museu que ocupi tots els pavellons de Montjuïc, i que es vinculi amb la tradició del pavelló alemany de Mies van der Rohe. El cert és que anem fent museus monogràfics, sense una visió general dels museus. Anem desunits i així ens va.
—Aquest és l’Any Tàpies. Com és recordat i com ho serà?
—Tàpies és tan gran, creativament, tan innovador, tan distanciat dels informalistes francesos i tan innovador amb la mirada americana de la pintura contemporània, que desborda els altres. A més, només cal mirar la biblioteca de la Fundació Tàpies. El pensament oriental, el pensament filosòfic, el pensament social. Reconec que tinc un partit pres, però per mi és el més gran. A més, érem veïns. Amb Tàpies no sóc objectiu.
—A les memòries dieu que us ha recat no poder fer una gran exposició dedicada a Torres-García.
—Tampoc no vaig poder fer-ne una de dedicada a Cadaqués a Ceret. Ja la teníem en marxa, amb la Josefina Matamoros, directora del museu de Ceret. Va ser programada, però no executada. L’altra era sobre l’arquitecte Mackintosh. La teníem a punt, però va ser quan van caure les caixes d’estalvis. Sempre dic que hem perdut molt, perquè tots els diners que les caixes i caixetes dedicaven als premis literaris, a la poesia, a la música, a les exposicions, no ens els han tornat mai, els bancs espanyols. Eren diners nostres que ara no tenim.
—Hem parlat tota l’estona de l’art del segle XX. Però, com veieu l’art del segle XXI?
—En el món de la cultura i de les arts, vivim un Big Bang. Una explosió de novetats i de canvi, que ara veig com a espectador. No escric res. No comento, no valoro, etcètera. Perquè estic sorprès i bocabadat. N’hi ha tant, tan difús, tan heterogeni. D’això sortirà alguna cosa, però encara no sabem el què. Hi ha tants elements nous, com ara la intel·ligència artificial, que les belles arts, a la manera tradicional postrenaixentista, han quedat trencades. Tot això ho veuran els meus néts. No ho puc discernir, però estic astorat.
—Per acabar. Una anècdota que expliqueu: el 2017 us van demanar si l’empresa del vostre pare podia fer les butlletes del Primer d’Octubre.
—Però el pare ja s’havia mort i les màquines, que encara hi eren, no anaven. No sé si hauria tingut temps i diners si ho hagués fet, però m’hauria sortit molt car.
