29.09.2015 - 06:01
|
Actualització: 26.10.2015 - 01:57
Potser seria excessiu i precipitat de pensar que els discursos filosòfics irrellevants es caracteritzen per interessar exclusivament a la gent del propi gremi. Però el contrari sí que és cert. Això mateix es confirma amb Daniel C. Dennett (1942), pensador que tracta qüestions fonamentals que defineixen una època i que interessen a tota mena d’especialistes i estudiosos de disciplines tan diverses com la neurologia, la biologia, la informàtica o la intel·ligència artificial. La filosofia sempre ha tingut vocació d’il·luminar totes les àrees del saber, i aquesta mateixa llum i vocació és la que impulsa a Dennett.
Deixeble de Gilbert Ryle, Daniel C. Dennett ha escrit obres cabdals de la filosofia de la nostra època, com per exemple Darwin’s dangerous idea (Simon & Schuster, 1995), Consciousness explained (Brown, 1991) o Freedom evolves (Penguin Books, 2003), entre moltes d’altres. També podem destacar Sweet dreams (MIT Press, 2005), una obra breu que resumeix molt bé el seu pensament. En aquests llibres es plasmen les seves aportacions en relació amb problemes com la consciència, el lliure albir i l’evolucionisme, temes que ocuparan bona part del seminari que ha vingut a impartir i també de la nostra conversa.
Daniel C. Dennett és també molt conegut per formar part de l’anomenat nou ateisme juntament amb els seus amics Richard Dawkins, Sam Harris i el ja difunt Christopher Hitchens, quartet que sovint es presentava en públic com «els quatre genets del no apocalipsi». El professor Dennett va contribuir a la reflexió sobre la religió amb l’obra Breaking the spell (Viking Press, 2006).
Tot i que és un dels filòsofs de capçalera de molts científics, Daniel C. Dennett considera que no hi ha un equilibri en la relació entre filòsofs i científics. Els filòsofs han entès que per poder parlar de la realitat i fer aportacions valuoses han de conèixer les darreres investigacions científiques. Els científics, en canvi, ignoren sistemàticament les aportacions dels filòsofs, i no s’estan de parlar sobre qüestions filosòfiques com el lliure albir sense preocupar-se per consultar la biblio-grafia existent. Aquest dèficit és preocupant, ja que porta biòlegs i neuròlegs a fer reflexions elementals, inútils o fins i tot errònies sobre temes molt importants.
La Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, dirigida per Joan Vergés, ha fet realitat aquest privilegi de portar-nos un dels filòsofs més lúcids del nostre temps. En una de les pauses del seminari, aprofitem per mantenir aquesta entrevista.
Hi ha una tendència en biologia, exemplificada per Jerry Coyne, que parteix de posicions materialistes per acabar negant la llibertat humana. Afirmen que el cervell és una màquina causal, i per tant no hi ha lliure albir. Què li semblen aquest tipus de raonaments?
He passat hores discutint amb Jerry [Coyne] sobre aquest tema, però no ha servit de res. Crec que està equivocat. Penso que el problema és què hi ha diferents maneres d’entendre el lliure albir. Ell es concentra en una [pensar que si s’accepta el determinisme de la maquinària cerebral, aleshores això és incompatible amb la llibertat], que és, de fet, una de les definicions més populars sobre lliure albir que hi ha. I de fet té raó, en aquest sentit no hi ha lliure albir. Però malgrat que és una definició molt estesa, no hauria de ser l’aspecte més important en el qual centrar-se. El que és important és si som o no moralment competents. Si un cervell material i que funciona causalment pot ser moralment competent. I sí que pot. No hi ha res en les neurociències o en l’evolució que impedeixi que això pugui ser així.
Hi ha biòlegs com E. O. Wilson que també creuen que la moral no és més que una altra il·lusió.
Però estan equivocats! Cometen errors de principiants. Són errors d’estudiant.
Per què? Quin error cometen?
No es prenen prou seriosament la filosofia. No han llegit la bibliografia corresponent. En alguns casos són arrogants i simplement no poden creure que els filòsofs puguin encertar en alguna ocasió sobre algun tema.
Però què és el que no tenen en compte?
Es pensen que el determinisme és un tema important quan es parla del lliure albir, i no ho és. Però tot això pot arribar a resultar irònic. En la mesura en què els científics es prenen seriosament els filòsofs, aquests han de saber molt de ciència. Això és correcte, ha de ser així. Però quan parlen sobre lliure albir i altres problemes filosòfics, deixen d’escoltar aquests filòsofs que afirmen que el determinisme no és una qüestió ni rellevant ni decisiva per resoldre el problema del lliure albir. Defensem el compatibilisme [concepció que defensa que el cervell funciona com un mecanisme, però que és prou complex perquè sigui impossible establir quina serà la seva resposta davant d’un conjunt d’estímuls, de manera que la idea de determinisme cerebral és compatible amb la noció de llibertat]. El que fan també és escoltar els filòsofs religiosos que defensen idees passades de moda, com ara que el lliure albir està relacionat amb l’indeterminisme, i els prenen la paraula.
En parlar dels robots, ha dit que poden arribar a ser conscients.
Jo sóc un robot conscient i tu n’ets un altre!
També afirma que tot és un problema de diners. Finançar un robot conscient seria extraordinàriament car i la inversió no valdria la pena.
Efectivament, seria massa car. Es pot fer, es pot aconseguir un robot conscient, però seria un projecte que li mancarien bones motivacions.
Seria una manera de mostrar que la consciència és el resultat de processos físics.
Entenem què vol dir volar i de fet hem construït molts avions. Sabem que per volar no calen ales ni tampoc plomes. Disposem de teories generals molt bones que ens expliquen com funciona això de volar. De la mateixa manera, també disposarem de molt bones teories sobre com funciona la consciència sense que sigui necessari fabricar un robot conscient.
Recentment, Susan Blackmore ha escrit el següent: «L’evolució, i no el disseny intel·ligent, està modelant la manera com pensaran les màquines. Hem de deixar de veure’ns com a dissenyadors intel·ligents que tenen el control». Vostè comparteix, com Blackmore, la idea que el jo és una il·lusió, però en canvi manté que som dissenyadors i que tenim un control. No és més lògica la posició de Blackmore?
Crec que té raó en un aspecte, i està equivocada en un altre. No es pren seriosament el fet que hi ha coses abstractes en el món. I això esdevé una gran diferència. No es pot explicar la cultura al nivell de les molècules. Necessitem memes [terme, introduït per Richard Dawkins, que fa referència a una unitat d’informació cultural], ments, idees.
Llegiu l’entrevista sencera a la web de Mètode.
Roger Corcho. Periodista, Barcelona.
