Dani Miquel: “Vaig més enllà de cantar en valencià, adoctrine els xiquets en l’estima de la nostra cultura”

Dani Miquel, el cantacançons, com li agrada anomenar-se, ens obri les portes del seu estudi a l’Alcúdia (Ribera Alta), el seu poble. “Açò és l’empresa”, diu. Un espai obert, molt lluminós i ple de colors. Ens acompanya un sol que es converteix en lluna, i tota una estesa dels seus inconfusibles barrets. Tot ell desprèn alegria i molta energia, clau del seu èxit entre els infants. Fa poc, el seu disc Volem ha guanyat el premi Enderrock a millor disc de públic familiar, però també va ser reconegut als premis Ovidi i va quedar finalista als premis Carles Santos. Parlem de la seua trajectòria i de la situació cultural al País Valencià, amb una mica d’humor.

—El premi Enderrock no ha estat el primer ni l’únic reconeixement per a Volem. 
—Sí, estic molt content. El disc Volem es va bullir en la pandèmia i va sortir després. El cap el tenia en l’experiència del meu treball d’anar a les escoles, que és el que més m’ha agradat sempre, i totes les cançons van adreçades a l’escola. El “Volem saber-ho tot”, per exemple, parteix de la idea d’agafar preguntes que fan els xiquets. Vaig jugar a versar-les, però la cançó l’han feta ells. També hi ha “Volem la pau”, perquè els mestres sempre em deien que fera una cançó per al Dia de la Pau; hi ha “Volem volar”, dedicada als mestres que fan volar els infants. És plasmar l’experiència des que vaig començar en aquesta aventura en un disc que es diu Volem. “Volem” de “voler” i “volem” de “volar”.

—Com ha estat aquesta aventura?
—El primer treball que vaig fer, el 2008, el vaig autoeditar, perquè ningú no me’l volia editar. Ningú no volia portar-me com a mànager. Tot m’ho feia jo, vaja. I això se me n’anava de les mans. Cada setmana quedava amb tres ajuntaments per a vendre la història del cantant infantil, del cantacançons, que en deia jo. Era molt divertit. “Però vostè què farà?” “Doncs jo, amb una cadira i una guitarreta, els xiquets en terra, els cante les cançons nostres.” “Però i l’equip de so?” “No, com un contacontes que s’asseu a contar, jo m’assec a cantar i m’acompanye d’un instrument de música.” “I això quedarà bé?” “Dic, home [riu], intente fer aquest producte.” Era difícil, però era molt bonic perquè tots els ajuntaments em contractaren. I no va ser perquè era pesat, eh, era perquè els agradava. A més, era una època, et parle del 2005-2007, greu culturalment al País Valencià. Com a dolçainer ja vaig arrapant la cultura dels pobles valencians, i vaig pensar: ostres, la cançó valenciana es perd, Paco Muñoz és major, i no hi ha cap cantant que faça cançó infantil com hi ha en altres indrets. Ja tenia quaranta anys, eh, i no havia cantat en ma vida. I mira’m ací, l’èxit. Increïble! [Riu.]

—Ara ja fa quinze anys que canteu per a xiquets. Per què vau decidir de començar aquest camí?
—Perquè feia falta. La necessitat fa mestres. Aquesta frase és molt important. Feia falta que hi haguera cançó infantil al País Valencià. L’infant, en un temps, es farà adult. Tot allò que va xuplant, d’adult ho recrearà. Si no xupla de nosaltres, quan siga major què serà? Passarà del país aquest. No sabrà qui és Estellés, no sabrà qui és “La xata merenguera”, “La masereta”, una dona que vivia en el mas. Tot això és el que em va fer anar a cantar a les escoles. I sempre pensant en les escoles. Perquè és on hi ha l’educació. Després em vingué l’oportunitat de cantar a festes de pobles. I aleshores vaig fer un grup gran, perquè quan vaig anar a una plaça de poble amb cinc-centes persones i una guitarreta, vaig dir “Dani, se’t mengen.”

—Us esperàveu aquest èxit quan vau començar?
—No, no. Jo esperava que triomfara, però açò se n’ha anat de les mans. Ahir, per exemple, vaig anar a Rafelguaraf perquè el meu xiquet juga a pilota valenciana (una altra història bonica), i vaig pel carrer i sent: “És Dani Miquel, mare!” I això m’emociona molt, com si fora jo la Mare de Déu. M’agrada, és bonic. No m’esperava tenir tant d’èxit. I, damunt, aquest èxit és perquè la gent ho estima. Jo vull dir que no m’estimen a mi, sinó que estimen això nostre.

—Com ho viuen els fills?
—Doncs igual que un pare que és metge. A la seua. Jo els he utilitzat molt quan necessitem la veu d’un xiquet per a alguna gravació. Ells riuen molt amb mi, perquè jo vull que riguen molt amb mi. I que vegen que gaudisc molt de la meua professió, igual que la professió que faran ells, que en gaudisquen. Jo volia viure de la música. Però els meus pares, quan va ser hora d’estudiar, no volien que fora músic. Això era un hobby. Aleshores em clavaren en una empresa a treballar. Vaig fer la carrera de música a les vesprades. Em vaig posar a ser mestre de dolçaina, i treballava en l’empresa. Arribà un moment que vaig dir: o deixe l’empresa, o deixe la dolçaina, perquè em tornaré boig de faena. I vaig deixar l’empresa, i això sempre ha anat creixent. Perquè jo volia que cresquera, és la professió que m’agrada. Als meus fills els he educat d’aquesta manera. Que ho estimen.

—Com rebeu ara aquests reconeixements després de tota aquesta trajectòria?
—És bonic. Però jo no sé com agafar-ho. És molt bonic perquè jo m’invente l’aventura aquesta, perquè jo veig la necessitat del poble valencià de xuplar de l’arrel que tenim, sobretot els xiquets i les xiquetes. Quan siguen majors que facen el que els vinga de gust, però que sàpiguen què tenim a casa. I ara em reconeixen aquest valor. Però també pense que molts d’aquests premis no són per a mi, són per als xiquets. Quan la Generalitat Valenciana em dóna un premi, dóna un premi al meu públic, no a mi. És com si et donen un premi perquè vages avant, no pel que has fet. A Obama li van donar el premi de la pau no perquè era un pacifista, sinó perquè com a president dels Estats Units fera la pau.

—Als Premis Ovidi vau dir: “O reguem amb la nostra cultura els infants, o aquest país se’ns en va de les mans.” Com veieu la situació cultural amb el darrer canvi de govern?
—[Riu] Divertidíssima. Ara veig el País Valencià quasi com quan vaig començar. Hi havia una alcaldessa de València, de la qual no diré el nom, de la Rita aquella, i el país estava fet una braga, culturalment parlant. De fet, a mi em llogaren per anar a la Copa d’Amèrica, a tocar al port, perquè feien coses infantils i volien un músic infantil valencià. Quan s’assabentaren que cantava en valencià, m’ho van llevar. Error meu, de no enganyar-los i dir: “Sí, sí, ha faré en castellpa”, i després fer-ho en valencià, evidentment. Doncs ara estem igual. M’han suspès d’anar, com vaig cada any, a l’Expojove de València, directament perquè cante en valencià. Però passa que vaig un poc més enllà de cantar en valencià. Jo vinc a adoctrinar els infants en la nostra cultura. Diuen que els adoctrinen, doncs aquest sóc jo. Els adoctrine en l’estima de la nostra cultura. Perquè vivim ací. No vivim a Noruega. Llavors han de saber que ací fa la calor que fa, el fred que fa, i que hi ha tomaques, i llonganisses, i botifarres, i hi ha taronges, i caquis a l’Alcúdia. I això ho han de saber els xiquets. No pot ser que siguen uns incultes.

—Ha d’haver-hi una reacció més forta contra aquesta situació?
—Això és una idea molt d’adult. Jo treballe per al món infantil. El món infantil em veu igual, tant si mana l’esquerra com si mana la dreta. Jo tinc una reacció enfront de les administracions, però la meua actuació és igual. Continue en el mateix camí. Sóc indestructible. La faena és la mateixa. Intente que això no em moleste ni em marege. Aquest mes passat, per exemple, només vaig fer tres actuacions, i dues van ser suspeses per la pluja. Que ja veus el que va ploure. I això econòmicament em fot, però també tinc un mes d’abril molt bonic, i el de maig. Això va com va. Però tinc la intenció de fer cançons com la que he fet ara d’Estellés, de fer allò que fa falta per a aquest país, i donant alegria. I a mi no em poden fer marxar aquests polítics que hi ha ara.

—Heu trencat la barrera amb Catalunya i heu tocat en unes quantes escoles. Com ha estat la reacció dels infants?
—És com allò que deia Fuster: els catalans i els valencians no som germans, som els mateixos. Doncs els xiquets són els mateixos. Potser no t’entenen en certes coses, perquè jo no entenc als d’Alberic, que estem a vuit quilòmetres, que diuen “porto”, i “farolo” [riu], però som els mateixos. A Catalunya passa igual, amb una distància més llarga, que és l’únic que ens separa, la distància. Els infants la primera cosa que veuen d’un adult és l’alegria que porta. Llavors ja poden ser irlandesos, catalans, valencians, espanyols. I fou un plaer, perquè jo ací cante “La masereta”, i si no la cante em diuen de tot perquè és el seu himne, i “La princesa ratolina”, i “La xata merenguera”, i ja s’ho saben. Allí no s’ho saben. Llavors em recorda quan començava i havia d’atrapar més el públic. Ara ja el tinc atrapat. I tot això m’excita molt, perquè és molt difícil treballar amb els infants. És totalment diferent dels adults. Un infant és aquell que et mira i et diu: “Eixa cançó no m’agrada.” I tu estàs amb la guitarreta cantant, i diu “no m’agrada”, i això no t’ho fa un adult. Un adult calla, t’aplaudeix i diu: “No torne més a veure aquest.”

—El disc parla d’aquesta curiositat dels més menuts, aquest voler saber-ho tot. Creieu que la música és clau en l’educació?
—Totalment. Antigament, a l’Alcúdia venia un cec que cantava històries llarguíssimes, enversades, i la gent s’ho aprenia de seguida. Per què? Perquè tenia una mètrica i tenia música. Jo, quan era xicotet, vaig aprendre la taula de multiplicar amb música. Si ho fas musicalment, entra tot més fàcil. Mira si és important. Quan vaig començar no hi havia festivals de música infantil al País Valencià. Jo, quan anava a un poble, solia substituir els castells inflables. I triomfava. Aquest és l’èxit meu, fer una actuació i que a la gent li agrade. Els pares em llevaven els discs de les mans perquè volien donar-los aquesta educació als xiquets. Jo els parlava del “Micalet de la Seu”, i molta gent deia “eixa cançó me la cantava ma mare”. I ací està l’error del País Valencià. Que ma mare em cantava la cançó i jo no li l’he cantada al meu fill. I han vingut els mitjans de comunicació amb cultures diferents. Com, per exemple, el Halloween. I, aleshores, la nostra cultura se n’ha anat a la merda. Quants cantants creus que hi havia després de Paco Muñoz al País Valencià? Cap? Doncs no, n’hi havia milers. Saps qui eren? Els iaios i les iaies. Després ve la tele i la ràdio i la figa de sa mare, i tot això mor. És així de dur i trist, però és veritat.

—…
—Al principi jo era molt roín, no sabia tocar la guitarra, em queia la suor a l’ull, em plorava l’ull, deia “mecaguen Déu, que em miren”, era del cul. Recorde una carta d’un mestre que em deia: “Dani, el que fas és superimportant, treballa-ho perquè t’ix molt malament, però és molt important això que fas.” Vaig plorar amb aquella carta. Per exemple, jo volia que els xiquets saberen “La masereta”, i jo la cantava i no em feien ni cas. Quan notava que els xiquets volien col·laborar, deia “el dilluns, el lluç, alcem el braç i fem el lluç” [mentre fa un moviment amb les mans]. I amb això ja els he atrapat, ja és seua “La masereta”. He buscat molt la manera de fer el que vull fer perquè entre. Que et demanen “La masereta” ja és un èxit, perquè al principi em demanaven “Antes muerta que sencilla”, el que eixia en la tele.

—Volíeu que la cultura pròpia del País Valencià fora coneguda pels xiquets. Diríeu que ho heu aconseguit?
—Dic que jo he fet camí. Últimament tinc molts castellans que em diuen: “Ho he passat divinament.” Faig llavor i camí, però el país no és faena meua.