Dani Gallardo, a les portes de la presó per haver-se solidaritzat amb Catalunya a Madrid

Daniel Gallardo no entrarà avui a la presó per complir la condemna pels delictes de desordres públics i d’atemptat contra agents de l’autoritat en concurs ideal amb un delicte lleu de lesions. El termini que va marcar el Tribunal Suprem espanyol va quedar aturat temporalment pel recurs presentat al Tribunal Constitucional que demana que se suspengui la condemna de quatre anys de presó, i fins que no es resolgui, no hi ingressarà. Gallardo ja va passar tretze mesos en presó preventiva després d’haver estat detingut durant les protestes a Madrid contra la sentència del procés, i ara el tribunal vol que compleixi els dos anys i onze mesos que queden. Tot plegat, per haver participat en la manifestació en solidaritat amb els presos polítics catalans i haver-se interposat entre un grup d’antiavalots que havia capturat violentament una amiga seva. Aquell dia, el 16 d’octubre de 2019, la seva vida va canviar per sempre i va fer un tomb que no esperava.

Daniel Gallardo Herczog va néixer a Dortmund, Alemanya, el 1997. És fill de la immigració espanyola a Alemanya, de pare espanyol i mare alemanya. Val a dir que no hi va viure gaire temps, i quan era un nadó la família es va establir a l’estat espanyol. Va créixer entre Cadis i Madrid, però a dinou anys es va emancipar i es va establir definitivament a Getafe, a la Comunitat de Madrid. Encadenava contractes temporals amb contractes per compte propi com a comercial. També va treballar de firaire, una feina que el va fer voltar per la península i que recorda molt dura i exigent. Moltes hores al peu del canó, i nits senceres sense dormir.

A Madrid es va relacionar amb moviments antifeixistes i anarquistes. Quan es va publicar la sentència contra el procés, que condemnava a penes de fins a tretze anys de presó els impulsors institucionals i civils del referèndum d’independència, Catalunya es va aturar. El Tsunami Democràtic va fer una crida a blocar l’aeroport de Barcelona i els CDR van ocupar l’estació de trens de Girona. Era el primer dia d’una successió de protestes intenses que no van quedar a Catalunya i prou, sinó que va tenir rèpliques a quilòmetres de distància. Una de les més intenses, i potser inesperades pels governants locals, va ser a Madrid, on es va fer una gran concentració a la Puerta del Sol. Amb crits de “llibertat” i banderes republicanes espanyoles. Una mobilització tensa, marcada per una contramanifestació feixista que volia acovardir els solidaris amb Catalunya, i per un gran dispositiu policíac que va acabar carregant en contra dels manifestants que defensaven el dret d’autodeterminació català.

“Com a anarquista no crec en les fronteres ni els estats, segurament tot plegat sembla molt contradictori, però sí que crec en el dret de decidir de la gent”, va explicar Gallardo a VilaWeb quan va deixar enrere la presó preventiva, després del judici. “A més, entenc aquest pensament del poble català de no voler pertànyer a Espanya. Espanya carda puta vergonya, té una història de merda i l’estat continua orgullós dels seus fonaments feixistes. La causa catalana és una causa justa i val la pena defensar-la.”

Quan els convocants de la concentració van desconvocar-la, els agents antiavalots van considerar que era moment de carregar contra els manifestants. No els que feien crits en contra de Catalunya i a favor de Vox, no, en contra dels antifeixistes solidaris amb el dret d’autodeterminació català. I, com sol passar en aquestes situacions, van començar les corredisses. A mig quilòmetre de la Puerta del Sol, uns agents van atrapar Elsa Viliki, una amiga andalusa de Gallardo que era a Madrid per visitar-lo i que, com ell, havia anat a la concentració de suport a Catalunya.

“Sobre l’Elsa hi havia uns cinc antiavalots, i per darrere en venien molts més, una desena”, recordava en la conversa amb VilaWeb. Per protegir-la, es va posar entre ella i els antiavalots: “Em van fer tota mena de cops. Violència absolutament gratuïta. Va arribar un moment que em van tirar a terra i em vaig arraulir per evitar que em destrossessin. Cops, puntades de peu i més cops… però jo no em vaig emportar la pitjor part. La pallissa que van donar a l’Elsa li va deixar blaus que feien més d’un pam. Tota aquesta brutalitat va quedar ben tapada al judici amb el muntatge que es van inventar.”

El muntatge de què parla és el que va servir perquè el tanquessin en presó provisional a Alacalá-Meco i un any més tard fos condemnat per l’Audiència de Madrid. El relat policíac és que Gallardo anava armat amb un bastó amb sis claus i va colpejar dues vegades el cap de l’agent que detenia l’Elsa. Ell va dir al judici que no era veritat, que no sabia res d’aquell bastó i que només s’havia interposat entre els agents i la seva amiga amb el seu propi cos, però no el van creure. Tampoc no va servir que el seu advocat remarqués que l’informe mèdic digués que l’antiavalots en qüestió havia estat atès a les 21.30 a la Puerta del Sol, mentre que els informes mèdics de Gallardo i Viliki –atonyinats pels policies– fos al carrer de Rollo, mig quilòmetre més enllà, una hora després, ja detinguts.

Dos dies després, la jutgessa va justificar la presó provisional pel risc de fugida. A Catalunya també van entrar a la presó desenes de manifestants, però la majoria en va sortir unes poques setmanes després. Gallardo no, hi va estar fins al judici, tretze mesos més tard. I quan va quedar vist per a sentència, en van decretar la llibertat sota fiança. Si abans hi havia un risc de fugida, es veu que després del judici havia desaparegut. Va sortir d’Alcalà-Meco, on havia passat una mica més d’un any. Un any en què el món s’havia aturat per culpa de la pandèmia del coronavirus.

Entre reixes, la covid havia aprofundit l’aïllament que ja vivia. Es van prohibir les visites i es va suspendre el correu de cartes i paquets. Ni tan sols eren permeses les trobades amb familiars al locutori, amb un vidre de cinc centímetres entre pres i visitant. També es van deixar de fer les activitats de la presó i els tallers, i es van limitar molt les relacions socials entre presos. La presó dins la presó. Una gran part del dia tancat a la cel·la.

A més a més, Gallardo ha denunciat un tracte vexatori dels funcionaris: “Nascut a Alemanya, criat a Cadis, vivint a Madrid, a favor dels catalans i anarquista… Era la llaminadura perfecta perquè els funcionaris em burxessin.” Primer el van posar en un mòdul de respecte, on els presos són més cordials i fan activitats esportives i culturals. Treballava a la biblioteca, però aviat el van canviar de mòdul.

“A la cel·la, hi havia un suro a la paret ple de pintades i jo vaig afegir-hi: ‘Visca Catalunya independent’ i ‘Ni el punk és anarquia, ni la cervesa rebel·lia’. Ho va veure un funcionari i em va dir que m’obria un expedient. I em van enviar a un mòdul de menors conflictius, on vaig passar uns dos mesos. Després em va tornar a traslladar al mòdul normal.”

Judici, condemna i nova vida a Catalunya

Així, Gallardo va passar tretze mesos a la presó, fins que va arribar el judici. “Va ser una burla. Escoltes la versió dels policies i és gairebé una novel·la de ciència-ficció”, explicava després a VilaWeb, tot destacant les contradiccions entre els agents. Ell, com a estratègia de defensa, va arribar a negar haver participat en la mobilització, cosa que li va costar que el Movimiento Antirrepresivo Madrid li retirés el suport que fins llavors li havia donat. “Em va doldre”, va dir, i no es va mossegar la llengua: “Només cerquen màrtirs. Si tu realment ets un col·lectiu antirepressiu, vols la gent al carrer. No la vols tancada per fer propaganda de la repressió. Tant de bo a Madrid hi hagi un moviment antirepressiu com el de Catalunya, on impera el suport i la solidaritat sense demanar res a canvi.”

En cap moment del procés cap partit polític espanyol no li va fer costat. Ni tan sols Podem o Esquerra Unida, que s’havien posicionat a favor del referèndum d’independència i en contra de la repressió a l’independentisme. “Per ells, sóc una mena d’empestat. A la presó estava totalment sol”, deia.

La sentència no va trigar a arribar després del judici i, ja en llibertat, l’Audiència de Madrid el va condemnar a quatre anys i mig de presó. Això no significava l’ingrés definitiu perquè encara podia presentar recursos, un camí que encara fa. Tot i això, va voler fer un gir a la vida i va canviar Madrid per Catalunya. “A Madrid era en un punt psicològic que no era sa ni per a mi ni per a les persones que m’envoltaven. Em vaig sentir molt sol, molt perdut.” Un matí, va agafar la motxilla, una mica de roba i ho va deixar tot enrere. Primer, cap al País Basc en autostop. Després, Cantàbria. I, finalment, Catalunya. Aquí ha trobat un nou entorn polític i una nova xarxa de suport. S’ha instal·lat a Montblanc (Conca de Barberà) amb la seva parella i hi ha trobat feina.

El primer de juny, el Suprem va confirmar la condemna de Gallardo i només va acceptar parcialment un dels seus arguments, que va fer rebaixar la condemna de quatre anys i mig a quatre anys. En el camí dels recursos per a evitar la presó només queda l’últim tram, al Tribunal Constitucional. Si confirma l’ingrés a presó, encara podrà recórrer contra la condemna al Tribunal Europeu de Drets Humans, tot i que aquest pas ja no suspèn l’entrada a la presó. A més, la lentitud de la justícia europea podria fer que la sentència li arribés havent passat per la presó i quan ja hagi sortit en llibertat una altra vegada.