Dani de la Orden: “Tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera”

Ara feia molts anys que Dani de la Orden no filmava en català. D’ençà de Barcelona, nit d’hivern s’havia passat al castellà. Però aquest cap de setmana ha estrenat al cinema Casa en flames, el seu nou film, ambientat a la Costa Brava i enregistrat en català, encara que amb força presència del castellà. De moment, l’estrena ha estat tot un èxit i ha aconseguit d’entrar al rànquing de les més vistes d’aquests dies. Una victòria per al cinema en català, encara que no lluny de la polèmica. Una vegada més, el film ha estat doblat al castellà i en algunes zones del país no es podrà veure en la versió original. Parlem de tot plegat amb el director, Dani de la Orden.

—Fa uns quants dies, el productor Tono Folguera piulava: “Demà s’estrena Casa en flames, de Dani de la Orden, una pel·lícula preciosa, rius (molt), plores (una mica), actors extraordinaris, excel·lent guió i molt, molt ben rodada. Si no rebenta la taquilla, ja cal que com a país amb llengua pròpia ens ho fem mirar. Ja ho veurem! Aneu al cine!”
—És un missatge molt bonic. En Tono és una persona que respecto i admiro moltíssim. Encara que, sobre aquest aspecte polític, no sé si en sé prou, per opinar. No en sé, ni de política, ni de quin país som… Però entenc que en Tono vol dir que tenim una pel·lícula catalana, popular, amb una bona història i pensada per a un públic molt ampli. No és una pel·lícula de nínxol, que pot fer més mandra de veure, sinó que és una pel·lícula divertida i emocionant. Té molts ingredients perquè agradi a tothom. I a més, és feta en català, l’idioma d’aquí. No deixa de ser una pel·lícula que passa a la Costa Brava. Parlem dels pijos catalans, per tant, és lògic que parlin català. Expliquem la realitat d’un lloc, on es parla aquesta llengua.

—Per això heu decidit de tornar a filmar en català… La pel·lícula us ho exigia?
—No ha estat una decisió conscient. És a dir, no vaig pensar: “Vull que la següent pel·lícula sigui en català.” Però quan vam tenir la idea d’aquesta pel·lícula, de seguida ho vaig tenir clar. Era el més lògic. A més, és una barreja, també hi ha personatges que parlen en castellà. Si féssim una pel·lícula que passa a Barcelona i tothom hi parlés sempre en castellà, crec que no seria realista. Si més no, no seria la meva realitat. La meva realitat és el català, la barreja. I això és el que intento reflectir en la pel·lícula.

—Malgrat tot, el film ha estat doblat íntegrament al castellà. L’altre dia en parlava amb la Maria Rodríguez, una de les actrius, que em deia que no entenia per què s’havien de doblar les pel·lícules del català al castellà.
—Entenc el que diu la Maria, però com a director he d’escoltar tots els bàndols. Precisament, avui ho he parlat amb un dels productors. Els cinemes d’Espanya, que no estan tan centrats en el cinema d’autor, com ara sí que ho són els Verdi o els Renoir de Barcelona, exigeixen les pel·lícules doblades al castellà. Diuen que a la gent li agrada de veure les pel·lícules doblades, que si són amb subtítols, no hi van. També s’ha de dir que això ha fet que tinguem un doblatge fantàstic. He consumit pel·lícules doblades tota la vida, fins i tot avui, quan estic cansat em poso una pel·lícula doblada. Ara, entenc que per a un actor, si pensa en la part artística, és més complicat. S’han passat hores buscant matisos en la interpretació. I més en una pel·lícula com aquesta, que és molt d’actors. De sobte, ho han de doblar tot plegat en un estudi, fredament, sense la veritat del moment… Entenc que pensin que han treballat molt per fer certes coses, i que amb el doblatge es perd un percentatge molt alt de la seva actuació. Entenc totes dues bandes, però no sé trobar la solució perquè tothom estigui content. Per mi, és ideal veure una pel·lícula en versió original amb subtítols. Però no a tothom li agrada o sap gaudir-ne… Hi ha cinemes que ens diuen que la posarien en versió original, però que si no la posen en versió doblada, no hi anirà ningú. És complicat.

—Per tant, no podeu decidir en quin idioma es veu? Ahir llegia algú que es queixava que al País Valencià no es podrà veure en català.
—Sí, és així, no es podrà veure en català. No hi podem fer res. Al final el públic decanta la balança cap a on vol les coses. Sí que crec que aquesta pel·lícula que és bastant bilingüe perquè hi tens tant Macarena García com Alberto San Juan, que actuen en castellà. Seria interessant de veure-la en versió original. Crec que es pot gaudir veient-la en versió original. Però, és clar, si la gent la vol doblada, ho hem d’oferir, encara que es perdin matisos preciosos. Hem fet cinc anys de feina, assajant i buscant les paraules adients, la rima de les escenes… Això es perd, i és una llàstima.  [Una volta publicada l’entrevista, se’ns ha comunicat que el film es pot veure en versió original en català subtitulada en castellà en diversos cinemes de València].

—Entrem en la història. Podríem dir que tracta d’una família que s’estima molt, però que no s’estima bé?
—És això. S’estimen molt, però no ho saben fer bé. S’estimen, per exemple, des de la toxicitat. El personatge de l’Enric Auquer és un narcisista victimista, només pensa en ell, en com se sent. I si tu no estàs a l’altura pel que fa al seu amor, et fa un numeret i et munta una situació molt extrema. La mare estima des de l’òptica que se sent oblidada i sola. Estima des del reclam, vol tornar a ser el centre que va ser de la família. En canvi, el pare estima des del punt de vista que ja ha fet tot el que havia de fer, que ja ha fet la seva feina. El personatge de la filla, interpretat per la Maria Rodríguez, estima des de la ràbia. És una mare que estima molt els seus fills, però té el rol de sergent, ha de posar els límits als petits. I, al final, acaba fent de dolenta de la pel·lícula. És una figura complicada. Fer de policia dolent acaba esgotant-la. Fins i tot, hi ha un moment que li genera rebuig cap als seus fills. Hi ha un moment de la pel·lícula que diu: “Crec que no m’estimo la meva família.” És una mare increïble i se sent malament perquè sent rebuig pels seus, perquè no pot més.

—Al final, tot plegat fa que l’espectador se senti reflectit amb algú d’aquesta família. Tot i que no sé si és gaire bo, que ens sentim interpel·lats per aquests personatges.
—Aquests dies em trobo que molta gent em diu que és la meva pel·lícula més personal, i, és clar, m’espanto, perquè els personatges són tots uns fills de puta… Però si traiem la part més extrema, que per això és una pel·lícula, i tot és elevat al màxim, crec que tots hem estat una mica victimistes o tòxics alguna vegada quan hem estat en una relació que no era igual. A ningú li agrada sentir que estima més que l’altra persona. Si no tens la seguretat molt ben posada, pots descarrilar una mica. Hi ha molts pares que senten que han donat molt, però no reben el que han donat. I tots tenim pares i mares que ens treuen de polleguera, les famílies perfectes no existeixen. I, per tant, quan la gent em diu que hi ha vist el seu pare o la seva mare, no significa que siguin exactament com a la pel·lícula, sinó que hi ha coses que els els han recordat. Totes les famílies callen moltes coses.

—Tots semblem famílies perfectes, però després…
—Tant de bo hi hagués més famílies que tinguessin prou maduresa emocional per a poder-se dir: “Això que has fet m’ha molestat, parlem-ne. Establim un diàleg bidireccional en què tu expliques les teves queixes, i jo les meves, i així arribem a un acord, en què la meva manera de ser no et faci infeliç, i jo no senti que renuncio a res.” Tant de bo poguéssim parlar les coses sense arribar al conflicte. Amb la meva parella, ho intentem. Crec que és millor poder dir: “Estic enfadat, em passa això…” Parlar-ho tot és molt sa.

—La mare, interpretada per Emma Vilarasau, és qui té un paper més important. Vol recuperar la família com sigui.
—Sí, exactament. El que és bonic és que és un objectiu que ni ella sap, i que l’espectador va entenent a mesura que avança la història. Té una estructura estranya. Durant bona part de la pel·lícula en desconeixem l’objectiu. D’alguna manera, volia generar més preguntes que respostes.

—Com dèiem, Vilarasau n’és la gran protagonista. I, quan la veus brillar, et demanes com pot ser que fes onze anys que cap director de cinema no li hagués ofert cap paper.
—Ella mateixa ho diu, això potser s’hauria de preguntar als productors. Ningú s’ho explica. També ha fet molt de teatre, de manera que segurament no ho pot compaginar. De vegades el talent no és directament proporcional al volum de feina que tens. Per sort, no ha parat de fer teatre. De fet, la tenia el cap perquè l’havia vist a L’oreneta i Tots eren fills meus. Va fer una feina increïble. No sé per què els altres no li han trucat, a mi sí que em va venir al cap quan vaig decidir de fer aquesta pel·lícula, i li vaig voler fer un càsting.