Dani Cornellà: “És la mort del procés, no de la lluita per la independència”

La política catalana comença una setmana amb l’expectativa de saber què passarà després de la investidura de Salvador Illa. Ahir el Jovent Republicà va avalar el vot favorable de la seva diputada que permetrà la investidura. Era la peça que faltava perquè Illa pogués ser president. Avui tots els grups polítics es reuniran amb Josep Rull, com a formalitat prèvia a fixar el ple d’investidura. De fet, s’accepta que molt probablement aquest ple no es podrà fer en la data marcada perquè Rull ha anunciat que el suspendrà si detenen Carles Puigdemont. I això, justament, és ben probable que passi si compleix la promesa de tornar de l’exili, cosa que faria ajornar el ple a la setmana vinent o l’altra.

En aquest calendari incert, i enmig de la calorada de l’agost, ens trobem al parlament amb Dani Cornellà, diputat de la CUP, un grup polític que sempre ha tingut un peu en el suport al govern i un altre en l’oposició, però que les eleccions del maig van deixar amb quatre diputats i fora de la majoria de govern, ara del PSC, ERC i Comuns. Van entomar els mals resultats electorals com una invitació a repensar-se i ara mateix es troben al tram final del seu Procés de Garbí. Aquest estiu els militants de la CUP el passen fent esmenes a les ponències que es votaran a l’assemblea nacional del 21 de setembre. Cornellà recomana als altres partits independentistes que facin això mateix: que s’aturin, que cerquin saba nova i que repensin l’estratègia per al nou cicle polític, ara sota la presidència d’Illa.

—Una conseqüència de la investidura d’Illa és el retorn promès de Puigdemont. Sabeu com ho pensa fer i què espera de la resta de l’independentisme?
—Ho veurem aquests dies. En tot cas, és el president –si ve com a president– o el candidat de Junts qui haurà de donar les explicacions pertinents. Com sempre hem fet, som al costat de les persones represaliades, del president, dels altres exiliats i dels milers de represaliats que hi ha hagut durant tots aquests anys. Tenen tot el nostre suport i serem al seu costat si passa qualsevol cosa.

—Fareu una crida a participar en les mobilitzacions que es convoquin?
—Hi anirem, i si cal, farem una convocatòria. Evidentment, serem al seu costat.

—Què pot passar si l’empresonen?
—A curt termini, si el detenen se suspendrà el ple i entrarem en la incertesa sobre quan n’hi haurà un de nou. Tenim fins al 26 d’agost, però haurem d’esperar que es resolgui. Serem al seu costat fins a aconseguir que sigui amnistiat i que surti en llibertat. Més enllà d’això, fer hipòtesis de què pot passar és molt difícil. No crec que el pacte que han fet el PSC, ERC i Comuns variï.

—I en el conjunt de l’independentisme? Pot tenir un efecte dòmino que faci caure Pedro Sánchez, si Junts li retira el suport.
—Junts ja s’ha desmarcat en les últimes votacions al congrés. És molt complicat de desestabilitzar, ja ho vam veure nosaltres també. Un cop arribes a un acord i hi ha un president, és molt difícil de desestabilitzar-lo. El control el té qui governa, no qui queda fora del govern. Haurem de veure què passa. Evidentment, és diferent una mobilització en massa als carrers d’una mobilització que no ho sigui, i haurem de veure quin possible efecte té. Però crec que als tres partits que han pactat una detenció no els mourà el terreny de joc en cap moment. Potser fa uns anys hauria estat una altra cosa, però ara mateix…

—L’acord entre el PSC i ERC té una retòrica sorprenent, amb el PSC parlant de Catalunya com a nació i un traspàs de la recaptació i gestió d’imposts que s’assembla molt a la proposta inicial d’ERC. El gran què és la dificultat perquè es compleixi.
—És un pacte d’Illa, no de Maragall. I Illa representa el sector més espanyolista i més de dretes del PSC d’aquestes darreres dècades. El gran problema de l’acord és que és molt ambigu i que no se’n decideix el desplegament a Catalunya, sinó a Madrid. Més enllà de la desconfiança que desperta el PSC-PSOE pels incompliments constants des del nou estatut, que ja preveia un seguit de millores del finançament que no es van dur a terme. Tenim una desconfiança molt clara envers aquest acord. Ho hem viscut en la pròpia pell: fer complir els acords entre dues parts, quan l’una governa i l’altra no, és molt complicat.

—Per a ERC, seria més fàcil de collar el PSC si entrés al govern?
—Quan es firma un acord, hauria de ser per a portar-lo a terme. Però en les darreres dècades hem vist molts acords que no s’han arribat a complir ni al 100% ni amb un tant per cent que pugui ser satisfactori. Independentment de si són a dintre o fora del govern, difícilment podran fer complir un acord que no es decideix aquí. Al final, és Pedro Sánchez i una majoria al congrés qui haurà de decidir aquest finançament singular. Ser dins o fora del govern de la Generalitat no condiciona el compliment del programa. Hem vist com Junts o Esquerra arribaven a pactes per la presidència del govern espanyol a canvi d’una amnistia que no s’aplica a tothom. O ens deien que cobraven per endavant i el català a Europa és inexistent i va per llarg.

—Pot ser que ERC ho vegi com una oportunitat per a replicar amb el finançament la frustració postestatut per a tornar a fer créixer l’independentisme? Una proposta federalitzant i de sentit comú que topa amb els límits de l’estat.
—L’escenari actual no és aquest. En tot cas, si aquesta és la seva estratègia, és una aposta molt arriscada que no compartim. Hem vist que negociant amb l’estat i amb la idea de “de la llei a la llei” no hi ha res a fer. Hem de tornar al Primer d’Octubre i al 3 d’octubre: sumar forces, tota la ciutadania que cregui en aquest projecte, i tornar a fer un embat amb l’estat espanyol per guanyar-lo.

—Com s’arriba a un Primer d’Octubre i un 3 d’octubre, partint d’on som ara?
—Tornant a començar des del carrer, tornant a il·lusionar aquests milers de persones que han deixat de votar l’independentisme perquè s’han desenganyat i frustrat. Deixant d’enganyar la ciutadania i tornant a bastir ponts amb la societat civil i entre els partits polítics. Uns mínims que compartim per tornar a fer créixer aquest moviment. Evidentment, per nosaltres, un moviment com més a l’esquerra millor per sumar-hi el màxim de ciutadans.

—Aquests darrers mesos s’havia tornat a parlar de la unitat estratègica, però ara mateix és potser més trencada que mai.
—Costarà molt de recosir la confiança amb Esquerra Republicana o amb Junts per Catalunya veient aquesta estratègia pactista amb l’estat espanyol. Una estratègia que, en lloc de buscar confrontació, vol pacificar i restablir la normalitat entre Catalunya i l’estat espanyol. Realment serà molt complicat, però hi ha d’haver un punt d’inflexió entre tot l’independentisme que marqui aquests mínims denominadors comuns. Pot ser la llengua, el dret d’autodeterminació, la independència o altres. Com a partit fa més d’un any que ja vam veure que això no anava enlloc, que s’havia esgotat el procés i que calia una refundació o un nou marc. Nosaltres vam començar a treballar-hi amb aquesta refundació per a transformar la CUP en una eina útil per a l’actualitat que vivim, no la de fa uns anys. Ara ho hauran de fer la resta dels partits, que ja veiem que comencen a fer-ho. La realitat és una altra, ens hi hem d’adaptar i hem de tornar a començar amb tota aquesta feina que ja s’ha fet, que no hi hem de renunciar.

—Laia Estrada deia aquest cap de setmana que la investidura d’Illa és la mort del procés. Ho compartiu?
—És la mort del procés, no entès com la fi de la lluita per la independència. És evident que la lluita per la independència, almenys per part de la CUP i altres entitats o partits, no s’ha acabat. Continuarà fins que assolim la independència, però és veritat que el procés ha arribat a un punt final amb aquesta investidura d’un partit independentista a un president espanyolista i de dretes. Ho hem de reconèixer i dir. Reconèixer tots els errors que s’han fet, que no s’ha explicat bé i que alguns han fet independentisme màgic amb aquesta retòrica. Ja no som al 2017, ni al 2018, ni al 2019. Han passat moltes coses, la societat ha canviat i el moviment independentista també. Per això cal fer això que fem nosaltres amb el procés Garbí: reorganitzar-nos, tornar a crear una dinàmica positiva, recuperar tota aquesta gent que s’ha quedat pel camí desil·lusionada, desgastada o enfadada i tornar a bastir ponts amb tothom.

—El procés Garbí és un mecanisme per a reforçar el vostre projecte particular, no una proposta per a tot l’independentisme.
—Primer ens hem de situar després d’uns mals resultats per a l’independentisme i per a les esquerres. Per això fa un any vam decidir que havíem de repensar-nos com a organització, tant en el terreny estratègic com en l’organitzatiu. El podem valorar com un èxit, hi han participat més de 2.000 persones, i un 40% no són militants de l’organització, sinó persones de l’entorn. Ens obre un nou camí. Si volem avançar amb la resta d’entitats i de partits independentistes, primer ens hem de situar nosaltres mateixos per a ser un projecte que busca l’hegemonia dins l’independentisme d’esquerres. Ens cal tornar a ser una eina útil i forta, com més àmplia millor, i que reculli tota aquesta gent òrfena de partits o que ja no participa en les eleccions.

—A Twitter parleu de fer “una esquerra nacional forta”. Què vol dir? Voleu substituir Esquerra Republicana per ser el partit de referència d’esquerres i independentista?
—Com a Candidatura d’Unitat Popular, la nostra aspiració sempre ha estat construir aquest espai ampli d’esquerres i independentistes on tothom tingui cabuda i, evidentment, ser un partit gran. No ens presentem per anar a l’oposició, ens presentem per optar al màxim de suport i algun dia poder governar. No mirem què fa Esquerra Republicana ni els altres partits. Ens mirem a nosaltres, i quan els resultats no ens van bé mirem què ha passat i amb tota aquesta gent externa reconstruïm el moviment perquè aspiri a tenir una hegemonia política al país dins l’esquerra independentista.

—Per què quan ERC perd tretze diputats vosaltres no tan sols no creixeu, sinó que en perdeu cinc?
—Perquè som en un context de retrocés de l’independentisme i de les esquerres. Després d’un procés llarg amb unes expectatives que no s’han complert, molta gent ha optat per quedar-se a casa. Elecció rere elecció, menys gent vota independentisme i esquerres, però aquesta gent hi és. Aquest canvi de vots d’un partit a un altre no és fruit de l’esgotament del procés i de tot allò que l’acompanya. Al final, en aquests darrers temps s’ha preferit anar pactant i normalitzant el Partit Socialista. Vam veure com ho va fer Junts a la Diputació de Barcelona la legislatura passada, i ara ho ha fet Esquerra. S’ha anat normalitzant la relació amb el 155, fins i tot arribant a un futur president.

—Val a dir que amb el PSC hi heu pactat tots, també vosaltres. A Badalona, Figueres i Sant Cugat del Vallès, per exemple.
—Sí, però la dinàmica municipal no té res a veure amb les dinàmiques supramunicipals o la Generalitat. Als municipis hi ha unes dinàmiques locals molt concretes, molta gent que va amb qualsevol dels partits és independent i tan sols es presenta en aquests partits per treballar pel municipi. Al final, a vegades es fan coalicions per trencar dinàmiques que fa dècades que governen, però això té poc a veure amb la ideologia concreta del partit. En canvi, és innegable que a la Diputació de Barcelona o al Parlament de Catalunya sí que hi tenen molt a veure les sigles del partit.

—El PSC va arribar al punt més baix la darrera dècada i ara, si es confirma la investidura, els socialistes tindran pràcticament tot el control institucional: Generalitat, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i més municipis importants, i govern espanyol.
—Ens queda l’Ajuntament de Girona, governat per Guanyem i amb Esquerra i Junts. Haurem de seguir l’exemple de Girona i de més municipis que han estat capaços de generar contextos favorables.

—El model de Guanyem Girona es pot reproduir a tot Catalunya?
—Cada municipi és molt diferent, però és important d’agafar l’exemple de saber obrir i ampliar, d’esquinçar una mica les costures pròpies del partit per incorporar-hi gent d’esquerres i independentistes que no són pròpiament militants de la CUP. Fer un moviment més ampli i més plural. Aquest sí que és un exemple a seguir.

—Serà el que veurem a la CUP després de l’assemblea nacional del setembre?
—Això ho decidirà la militància el 21 de setembre.

—Us agradaria, per això?
—Allò que m’agradi ho expressaré participant activament en l’assemblea. Però la CUP vol tornar a ser una eina útil i que aglutini molta més gent, un procés d’obertura.

—El batlle de Girona, Lluc Salellas, proposava aquest cap de setmana que els ajuntaments governats per independentistes fessin de contrapoder a la Generalitat. Com es concreta?
—Encara hi ha municipis, pocs però, com Girona, on l’independentisme té una majoria molt clara. Aquest ha de ser el camí a seguir, per reprendre aquest embat democràtic i aconseguir la independència del nostre país. El municipalisme té un paper molt important en l’independentisme. En moments de confrontació és importantíssim de tenir el control dels ajuntaments, com vam veure el 2017 i el 2019. On l’independentisme tenia el control, les coses van anar molt bé.

—On va l’independentisme ara?
—Aquesta futura investidura condiciona molt la poca entesa que ja hi havia entre Junts i Esquerra. Fa anys que veiem constantment que lluiten entre ells per ser el partit hegemònic de l’independentisme, però no per fer créixer el moviment independentista. Aquesta lluita entre els dos partits afebleix el moviment independentista. Cal aturar aquesta confrontació i tornar a començar. Aquest setembre la CUP decideix cap on comencem a caminar, com ho farem, com ens organitzarem i quins objectius ens posem; i la resta de partits també ho hauran d’anar fent. Esquerra Republicana ha de triar els nous lideratges i també pot passar amb Junts per Catalunya en el cas que el president Puigdemont plegui si no és investit, com va dir que faria. L’independentisme començarà un canvi, i ens haurem d’anar trobant, reconstruint i bastint els ponts necessaris perquè l’independentisme torni a ser majoritari i pugui qüestionar el règim.