Dan Brown demana diàleg i esquiva pronunciar-se sobre els presos polítics

Dan Brown és un tipus intel·ligent i sap defugir les qüestions més compromeses en les rodes de premsa. ‘Vostè pensava que tornaria a haver-hi presos polítics, a l’estat espanyol?’ Pregunta llançada i pilotes fora: ‘Tots els països passen per moments molt durs, n’hi ha prou que mireu el meu. Allò que hem de fer és protegir la normalitat, no crec en la idea de boicotar un país per la seva situació. Hem de treballar per a oferir el doble de diàleg i solucionar aquest fet’. Brown fa una crida al diàleg que no és forçada per la pregunta, perquè precisament la seva primera intervenció, just abans de començar la roda de premsa, havia estat la següent: ‘vinc de la Fira de Frankfurt i tothom sap que adoro Espanya i que estimo Catalunya, i quan em pregunten com veig la situació els explico que per a mi és molt dolorós veure com estan les coses però que crec que tot se solucionarà. Jo escric el meu llibre per crear diàlegs entre la religió i la ciència. Aquest diàleg ha de ser més senzill, és fonamental escoltar la gent encara que no compartim les seves idees. Volia dir això abans de començar la roda de premsa’.

I què hi feia Dan Brown a Barcelona? Doncs presentar Origen, la seva darrera novel·la protagonitzada per Robert Langdon, el famós expert en simbologia i iconografia religiosa de la Universitat de Harvard, conegut sobretot per El codi da Vinci, un llibre del qual s’han venut més de vuit milions d’exemplars a l’estat espanyol. En total, les obres de Brown han tingut més de dos-cents milions de lectors. En aquesta ocasió, Columna ha publicat la traducció catalana d’Esther Roig, una dels tretze traductors de tretze llengües diferents que es van tancar en un lloc secret de la ciutat de Barcelona on van tenir accés al manuscrit de l’obra. El llibre s’ha llançat simultàniament als tretze països on es parlen aquestes llengües i ara es tradueix a quaranta-una llengües més. A més, la Sony n’ha comprat els drets cinematogràfics.

Aquest llançament internacional explica la presència de mitjans d’arreu del món (segons la identificació d’aquells qui han fet preguntes a la roda de premsa, hi havia mitjans finesos, croates, quebequesos, suïssos i coreans, però també hem vist equips de televisió francesos, anglesos i de més països) en l’estrena en premsa d’un dels autors que ven més llibres arreu del món i que ha explicat que ‘a casa meva no teníem televisor. Per això, ara, quan veig algú que deixa de fer alguna cosa per llegir un llibre, sigui el que sigui, ho trobo fascinant. Són dies molt difícils també per als lectors, amb la competència de les sèries i d’internet’.

També ha resultat sorprenent el fet que, tenint en compte la situació política que es viu a Catalunya i que la presentació era a Barcelona, la llengua escollida hagi estat el castellà. Planeta, que ha traslladat la seu social fora del país i ara afegeix aigua al mullat optant pel castellà per a la presentació del llibre a Barcelona en un espai tan emblemàtic com la Pedrera, ha volgut deixar clar quin era el seu posicionament polític. El cartell que anuncia el llibre, en què es pot llegir ‘mai més res no tornarà a ser igual’ es veu que ja es pot aplicar. Perquè és clar, en cap cas no s’ha interromput la roda de premsa per fer el minut de concentració en protesta per l’empresonament polític de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Un fet simptomàtic més.

Malgrat aquest clima de tensió –el periodista quebequès ens ha demanat si estàvem satisfets amb la resposta a la pregunta i evidentment hem hagut de respondre que no, i hi ha hagut algun periodista català que ha recriminat que es qualifiqués els dos presidents de presos polítics– la roda de premsa de presentació d’Origen ha estat força entretinguda. La novel·la se situa totalment a l’estat espanyol –Brown va anar a Gijón quan tenia quinze anys i hi va descobrir les sobretaules i un ritme de vida diferent–, a Bilbao, Madrid i Sevilla. A Catalunya, la ciutat de Barcelona i el monestir de Montserrat hi fan un paper important i entre els escenaris barcelonins claus també hi ha la Sagrada Família i la Pedrera. De fet, no és casualitat que aquest edifici hagi estat l’escollit per a la presentació mundial del llibre i Brown ha assegurat que ‘m’encantaria tenir-hi un pis’.

Segons Brown, els atractius espanyols que han fet que hi hagi situat aquesta novel·la han estat els següents: ‘Espanya està arrelada a una tradició catòlica i a la vegada té una important projecció de futur, ja que un dels ordinadors més potents del món és a Catalunya… I bé, perquè m’encanta tornar a Espanya i així he pogut fer-ho moltes vegades i des d’una perspectiva privilegiada: els científics em mostren les coses i els seus descobriments, puc parlar a soles durant hores amb els conservadors dels museus i alhora puc sortir al carrer i ser anònim. La gent coneix els meus llibres, però no em coneix a mi, i això em dóna molta llibertat. A més, els meus editors m’han ajudat molt amb tota mena de contactes’.

Brown assegura que ha parlat cara a cara amb molts científics per entendre i poder explicar alguns dels conceptes dels seus llibres i que amb els líders religiosos ho ha fet per telèfon o per correu electrònic. ‘Però he rebut moltes cartes de gent religiosa que em donava les gràcies per mostrar-los d’una manera progressista i per haver contribuït a aquest diàleg entre la religió i l’església. Jo crec que l’església com a institució ha fet molt de bé i ha donat suport moral a molta gent necessitada, però ha d’evolucionar, és molt difícil que avui dia el clero pugui seduir els joves perquè ara els miracles tenen més a veure amb el sistema operatiu de l’iPhone 10. I sóc molt conscient que no tot el clergat adora el meu treball’.

Darrere de l’escepticisme de Brown sobre Déu hi ha un fet personal tràgic: la mort d’una amiga seva a causa de la leucèmia quan tenia onze anys. ‘Ens van dir que això obeïa un pla diví i vaig pensar que era un pla nefast i que jo no en volia formar part’, diu. A partir d’aquí hi ha hagut aquesta obsessió per a trobar un camí entre la religió i la ciència que l’ha dut a aquestes xifres milionàries de vendes i a tenir poc predicament entre els que cerquen una literatura de qualitat, tot i que s’ha de reconèixer que, d’entre els autors de consum multitudinari, Brown no és el pitjor ni prop fer-s’hi.

El moment més divertit del dia ha estat quan una periodista finesa li ha demanat que digués alguna cosa relacionada amb el seu país per ‘poder fer-ne un titular’ i l’escriptor ha assegurat que havia inclòs el país a la gira promocional després que li fessin arribar un vídeo amb uns llacs gelats d’on sortia una lectora amb els seus llibres.

Al llibre també hi té una rellevància especial la família reial espanyola (una de ficció, és clar), ja que Langdon haurà de tenir l’ajuda de la directora del museu Guggenheim de Bilbao, l’Ambra Vidal, que és ni més ni menys que la promesa del príncep Julià, qui és a punt d’heretar el regne perquè el seu pare pateix d’una cruel malaltia. ‘Quan tenia disset o divuit anys vaig anar a veure el Palacio Real a Madrid i quan vaig saber que hi havia reis de veritat no m’ho podia creure. Era fascinant per a un americà saber que hi havia reis de veritat. Jo he estat bastant respectuós amb aquesta casa reial fictícia i no m’han dit res.’

Pel que fa al procés de creació, Brown ha explicat que continuava treballant de la mateixa manera que sempre, dedicant uns quatre anys a cada llibre. ‘Però quan em poso a escriure sempre hi pot haver canvis. Per exemple, en aquesta ocasió, era a la Sagrada Família i em van ensenyar una escala de cargol molt estreta i molt inclinada i vaig saber segur que algú hi havia de morir’.  També ha parlat de la seva passió per Gaudí: ‘Primer em vaig encantar com a turista i després com a escriptor. M’emociona i vaig decidir que les localitzacions havien de retre-li homenatge, perquè allò que em fascina dels grans artistes és que ens parlen d’idees importants. Jo escric els llibres així, m’ho passo tan bé escrivint que no sé què passarà després amb els llibres, però he tingut la sort de poder vendre i poder viure de fer allò que m’agrada. Bilbao i Barcelona em permetien parlar de l’art modern, que em venia molt de gust i sí, ho he dir, sóc fan de Gaudí.’