‘Dammi la mano in pegno!’

‘Com pitjor, millor’, ‘no hi ha traïdors’, ‘ningú no té la màquina de fer catalans’, són frases de factura recent, o reciclades amb voluntat de superar l’estrip social que va comportar el franquisme. El sentit d’aquestes frases i d’altres de similars (o inversament, dels pejoratius associats: ‘talibans’, ‘hiperventilats’,  ‘apocalíptics’) es desprèn de l’enunciat d’un dels llocs comuns escampats darrerament sobre la necessitat de ‘recosir la societat’. Són expressions, totes, de la incapacitat d’enfrontar-nos a la conflictivitat, incapacitat que ens fa vulnerables a la passió impositiva de la societat espanyola. No és pas que el català no sigui agressiu, sinó que ho dissimula per por del conflicte i s’estima més covar el rancor que no arriscar un desafiament. El nostre mal, diuen, no vol soroll.

Malgrat la seva sonoritat, aquelles frases topen amb l’evidència històrica. Catalunya sempre ha tingut els seus patriotes, els seus arrauxats, i els fidels a un fet diferencial que admet evolució però no la negació. I, com a tota societat assetjada per un enemic poderós, tampoc no li han faltat els botiflers, els arribistes i els conformistes de la diàspora interior. L’esforç per a encarrilar l’acció política d’acord amb aquest realisme cal entendre’l en relació amb l’estovament de les conviccions. L’aversió al conflicte i el menyspreu de la fermesa afavoreixen el gradualisme, aquella política de despatxos i reservats de restaurant que acaba ofegant els fins en la misèria dels mitjans.

Les frases amb què he començat l’article eren alienes als combats dels anys seixanta i setanta, quan els perfils ideològics encara eren nítids. Són fórmules pròpies del relativisme de les dècades posteriors, dominades per la transacció, el ‘pragmatisme’ i l’oportunitat, figures retòriques de la praxi de ‘peix al cove’. En una època reblanida pel benestar econòmic i la il·lusió d’un progrés lent però assegurat, retenir l’hegemonia exigia difuminar les conviccions, llimar les arestes, refredar les ambicions i limitar les esperances. Fossin en versió convergent o socialista, aquells vituperis de la radicalitat s’adequaven a una societat cofoia que inaugurava poliesportius i finançava rues carnavalesques amb un populisme i un paternalisme heretats, potser inconscientment, de la dictadura.

Dins l’espai ideològicament informe d’aquells anys, la voluntat d’atrapar les energies civils dins l’embull d’una societat administrada unia els adversaris per damunt de les trifulgues del dia a dia institucional. La complicitat no procedia d’un pacte per a tapar-se mútuament les vergonyes, com s’ha dit sovint, sinó d’un acord tàcit per a controlar l’espai social. La connivència entrava en la lògica del corporativisme de la classe política. Governava l’ànim d’embolcallar la història en la matriu tèbia i confortable d’una inacabable transició. Una de les representacions més gràfiques d’aquella entesa tingué lloc al despatx de Felipe González, quan Jordi Pujol fingí caminar de puntetes per damunt d’una estesa de vidres trencats, en referència a la querella de la fiscalia de l’estat per l’afer de Banca Catalana. Tot Catalunya caminava de puntetes damunt l’hostilitat que destil·lava la premsa del regne i que a Barcelona vehiculaven els manifestos i articles d’intel·lectuals encoratjats per l’enorme bossa d’immigració no integrada culturalment. El xantatge a la convivència ja era el roc a la faixa socialista abans que ho fos de José María Aznar i de Societat Civil Catalana. Cada cop que els portaveus del partit parlaven de la ‘Catalunya real’ en al·lusió als assidus de la festa de la Rosa o de la Feria de abril, cada vegada que associaven la catalanitat al folklore i parlaven de ‘la crosta’ que calia arrencar dels mitjans i les institucions, amenaçaven una convivència, que sabien necessària i que sabien també que el catalanisme preservaria a qualsevol preu. D’aquí ve que la catalanitat esdevingués una identitat desdibuixada, sense perfil, una pura qüestió censual, i que s’arribés a censurar-ne la idea mateix titllant-la despectivament d’identitària.

Aquesta flonjor conceptual fou l’efecte col·lateral d’una distensió caracteritzada de viatge al centre. Durant trenta anys els partits hegemònics van destinar els seus projectes a superar les revolucions de les esferes respectives: la catalanista, d’una banda, i la social d’una altra. En tots dos casos es preservava la retòrica del llegat evacuant-ne la radicalitat. Malgrat les aparences, ni Pujol demostrà la capacitat doctrinal de Prat de la Riba, ni l’esquerra va desplegar l’energia contestatària que l’havia caracteritzada durant el franquisme. Ben al contrari, els partits evitaren els excessos dels llegats respectius, amb l’ull posat a fixar la política en aquell punt dolç en què les institucions prevalen i el present s’eternitza.

Aquella època és ara debolida i els seus partits han quedat reduïts a una trista ombra del que foren. A mesura que pujava la marea reivindicativa, els grans partits es descomponien, i ja abans de l’1 d’octubre eren ruïnes d’una supremacia que ara costa d’entendre sense invocar la inèrcia de les societats. Després de l’1 d’octubre, però, tothom sap que el panorama no admet vaguetat. L’agonia del règim del 78 obliga a resoldre allò que la transició havia ajornat indefinidament. La cruesa del moment no tolera més simulació. Els conflictes tornen en tota la radicalitat: l’un, el problema de la democràcia segrestada; l’altre, el de la llibertat barrada. Tots dos se superposen i retroalimenten, però convé sospesar-ne la urgència a fi de no errar en la solució. L’any 1976 la lluita per les llibertats nacionals va cedir a l’imperatiu d’establir la democràcia a Espanya, com ja havia passat el 1931 amb el bescanvi de la república per l’autonomia.  Una vegada i una altra les coses anaren com tothom sap. És crucial no reincidir en l’errada. Per això, i a fi de no privar-nos de la lucidesa necessària, convindria deixar d’infligir-nos la censura implícita en les frases del començament. Hi ha hagut traïcions i per tant hi ha traïdors. Principi bàsic de la dialèctica: a vegades cal que les coses es degradin abans no comencin a recompondre’s. No cal declarar que alguna cosa ‘és legítima’ per tal de criticar-la, perquè ni tot és legítim, ni tota tolerància és virtuosa. La democràcia no obliga a tant: els pactes demoníacs no s’haurien de signar.

El sobiranisme està tensat entre els nostàlgics del gradualisme, que reclamen ‘normalitzar’, ‘recosir’, ‘recuperar les institucions’ –en definitiva, tornar als equilibris entre retòrica i acatament–, i els qui creuen que, passat el Rubicó del referèndum i la declaració del 27 d’octubre, l’autonomia ha esdevingut un miratge i un parany. La tria és entre un govern de Vichy i una França lliure. Entre els qui veuen en el 155 la derrota de l’independentisme i els qui albiren l’entrada de l’estat espanyol en terreny desconegut, cada cop més inhòspit. L’estratègia més agosarada però potencialment més lluïda seria convidar-lo a perir en la pròpia intemperància. Cremar Moscou o, cosa que és igual, cedir-li l’autonomia, deixant l’estat a la intempèrie d’unes gèlides relacions internacionals, abans de consentir a governar-la en les seves condicions. El sobiranisme, de fet, ja no hauria de consentir mai més a governar una autonomia.

Però si la classe política considera imprescindible de reprendre la lluita al parlament autonòmic, l’escenari obert per la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein i les previsibles iteracions dels d’Edimburg, Brussel·les i Ginebra assenyalen el camí de la restitució. Puigdemont s’ha confirmat com el millor estrateg i ningú pot dir que no hagi superat la prova del coratge i demostrat la seva determinació. No sols és l’únic interlocutor internacionalment reconegut com a líder de la causa republicana; també és la peça de caça major que portarà la gossada repressiva a l’estimball. El sobiranisme ha de triar entre patir una intensificació de la repressió per mor de la victòria i la seguretat sota amenaça de retirar-se als quarters d’hivern a l’espera d’un nou cicle històric.

Davant d’aquest dilema, la idea de sacrificar Puigdemont a fi de pactar un govern ‘d’esquerres’ amb comuns i socialistes és, dit sense embulls, una deslleialtat majúscula al coratge democràtic de l’1 d’octubre. En tant que còmplices entusiastes de l’assalt a les institucions, de l’atac a la llibertat d’expressió, i de la presó i exili de polítics fidels al mandat de les urnes, els socialistes són democràticament irredimibles. Els seus valedors, els comuns, tampoc no són testimonis innocents de la regressió dels drets. Amb la seva concurrència impertèrrita, són el convidat de pedra als esdeveniments infernals a què els convida l’estat espanyol a certa hora de matinada. Les llàgrimes de Domènech durant la interpretació de ‘Què volen aquesta gent’ per Maria del Mar Bonet a la manifestació del 21 d’octubre contrasten amb l’empedreïment davant els cops administrats per la policia i els jutges a una causa que ell mateix ha condemnat. Els comuns són el passat. El seu programa, un camí ja recorregut de submissió a l’estat i dependència del cabdill madrileny de torn. El seu horitzó, il·lustrat pel seu pas pel govern municipal, un còctel de retòrica reformista que emmascara la subjecció de sempre.

Per eixamplar la base de l’independentisme no cal claudicar davant els comuns. L’ampliació de la majoria independentista sols s’aconseguirà insistint tenaçment a revalidar la República. Reeixirà a mesura que prendre posició en terra de ningú entre democràcia i feixisme, entre els avaladors de la repressió i els defensors de les urnes, esdevingui insostenible i els comuns acabin caient de l’un costat o de l’altre. Així doncs, cal preguntar-los a ells, què volen aquesta gent? I exigir una resposta que entomi la realitat de l’estrip social, que no és pas efecte d’un 3% o altre, sinó de la superació o supeditació al protectorat d’una nació hostil. Aquest estrip no es pot recosir sense respondre a la qüestió més roent entre totes les sostretes durant la transició. Altra cosa seria donar la mà a l’estàtua, i ja se sap com les gasta el comanador.