Damià Huguet, la plena vigència del poeta cosmopolita

Mallorca ha començat l’any cultural amb una potència brutal, una mostra que les coses ben fetes i amb rigor també són possibles en aquesta illa que alguns veuen com a capital turística de la Mediterrània i alguns altres com un immens bloc de formigó envoltat de mar. La presentació del llibre Les fites netes del malaguanyat Damià Huguet (Campos, 1946-1996) va ser l’origen del petit miracle que es va produir al palau gòtic de ca n’Oleo, al centre de Palma, que actualment és la seu de tots els organismes culturals del govern balear. La sala d’actes es va fer petita per a la commemoració, que aconseguí d’aplegar bona part de la gent de la cultura insular i sobretot una nodrida representació dels endamianats (els cada vegada més seguidors del poeta de Campos). Especialment significativa va ser la presència de la presidenta del govern, Francina Armengol, que va ocupar la primera fila del públic just quan pocs dies abans s’havia fet públic que el seu executiu era el més castellanitzat de la història de la democràcia o si més no el que menys emprava el català en públic. I just també quan els socis de Podem (especialment aquells recol·locats de la península en llocs de responsabilitat a les Illes) s’havien queixat que hi havia ‘massa català’ a l’administració. L’acompanyava Bel Busquets, vice-presidenta del Consell de Mallorca i consellera de Cultura.

La presentació del llibre que ha publicat Adia Edicions –en realitat es tracta del mateix text que Huguet va fer conèixer el 1996, tres mesos abans de morir-se, al qual li han afegit les fotografies provinents del seu arxiu personal– va anar a càrrec de la periodista Neus Albis, el psiquiatre Miquel Roca, la cantant Maria del Mar Bonet i el fill de l’escriptor, Biel Huguet.  Es pretenia, sobretot, de crear un clima de complicitat i confidència al voltant de la seva figura i això es va aconseguir ja al primer moment, sobretot quan en la seva primera intervenció Bonet es va emocionar (i va emocionar el públic) llegint una carta de Damià Huguet. En aquesta missiva el poeta es posava el capell d’editor per explicar a la cantant que li enviava tot un seguit de llibres de la col·lecció Guaret de poesia que ell editava. En la tramesa incloïa un exemplar d’Una bella història, de Miquel Bauçà, de qui Huguet afirmava que feia avançar cent anys la poesia mallorquina. En la mateixa lletra es vantava del nivell poètic de Mallorca respecte del Principat i lamentava que les editorials catalanes ‘no en volen ni sentir l’olor, de tots aquests poetes’. S’acabava amb un brutal ‘rep l’abraçada del teu millor amic Damià’.

Bonet havia explicat just abans que s’havien escrit moltíssimes cartes al llarg del temps i que Huguet havia estat el seu mestre en moltes coses, especialment a l’hora de seleccionar els poemes per als seus discs de poesia mallorquina i també destacà que havia estat l’impulsor del primer recital de la Nova Cançó a Mallorca, a Campos. ‘Però sobretot era algú d’una gran tendresa que et podia ensenyar que dins una flor de taperera s’amagava sempre una gota de melassa que et podia refrescar quan tornaves de nedar en es Trenc’.

Damià Huguet

Però qui és aquest Damià Huguet, poeta conegut fonamentalment a Mallorca, i en canvi un home que hauria de ser fonamental per a la cultura dels Països Catalans? Ho intenta resumir en el pròleg del llibre el periodista Andreu Manresa: ‘Damià Huguet és tal com era en els seus treballs i dies: poeta i cronista de diari, editor i fotògraf, artista plàstic i cinèfil, empresari i ecologista, narrador i futbolista. Pare i cap de clan, menestral, pagès, mediterrani de sal de cocó i pegellides, i un ciutadà cosmopolita.’

Precisament aquest cosmopolitisme va ser un dels fets que va destacar Miquel Roca en les seves intervencions. ‘A nosaltres ens fascinava que en Damià, que havia deixat d’estudiar a setze anys, sabés tant de cinema que hagués anat a París, que se n’anés al festival de Venècia o de Canes o de Sant Sebastià, quan jo no sabia ni on era París, ens semblava al·lucinant. Llavors ens va fascinar l’home més públic, el crític de cinema, però no ens enganyem, allà on excel·leix és en la poesia, i imaginau què era fer poesia a Campos llavors; era una cosa ben exòtica.’ Roca també en va destacar la llibertat: ‘No es va arriscar a tenir mai un sou cada mes perquè deia que enganxava més que l’heroïna, i això li va donar una llibertat important, i una altra cosa fonamental que vull destacar és que ell mai no va escriure versos dolents, aquests versos que fan els adolescents, no, ell ja va començar a escriure bona poesia tot d’una.’

A Biel Huguet li va tocar la part més difícil, perquè no va poder defugir la pregunta precisa de Neus Albis: ‘Però com era Damià Huguet com a pare?’ I aquí Huguet va destacar dos fets coneguts de tothom: ‘Jo crec que mon pare tenia una ment privilegiada, perquè a setze anys deixa d’estudiar i tot allò que fa ho aprèn de manera autodidàctica i ja em direu com devia ser això a Campos el 1962; per fer això has de tenir un cervell privilegiat. L’altra cosa era la seva capacitat de fer feina. Passava vuit o nou hores a la fàbrica fent bigues –una feina ben dura– i després podia fer tot això que va fer, però sobretot jo vull destacar que com a pare era molt bona persona, era bona gent, i això ho demostra el fet que hi ha molta gent que l’estima i que en aquests vint-i-quatre anys que han passat des que es va morir s’han pogut fer moltes coses, sobretot perquè era bona persona i tenia molta bonhomia. Ep, i és clar, en aquests actes sempre parlem de les coses bones, però també hi va haver moments complicats i difícils.’

Segurament un dels moments més complicats en la vida del poeta va ser quan el 1972 va publicar una fotografia avui dia ja mítica: l’agressió al camp de futbol del Campos a un futbolista rival. Va ser portada del Diario de Mallorca, però després va córrer per mig món com a símbol de la barbàrie a l’esport. Molta gent li va retreure que l’hagués feta i que l’hagués publicada, i més d’una vegada van arribar crits i insults de la gent del seu poble, aquest Campos que ell ha immortalitzat a la literatura.

Les fites netes

Convindria en aquest punt d’explicar què és Les fites netes, l’únic llibre en prosa d’Huguet. Es tracta d’una selecció dels articles que ell mateix va publicar a la revista Ressò de Campos i que va endreçar i seleccionar per confeccionar el volum que es va publicar el 1996. Llavors Huguet ja feia anys que estava malalt i d’alguna manera això volia ser el seu testament literari. Ho explica novament Andreu Manresa al pròleg: «Una mirada d’ull de bou entre dues èpoques, la societat aferrada a l’antigor medieval, com aquell que diu, i la que trencava l’ou a la premodernitat, sempre tocant i sentint Mallorca, amb la pols i els macs per als al·lots als carrers de terra, amb un decorat feixuc pel pes del poder antic de les façanes dels casals dels senyors i les monges que tenien, com tothom, parets de pedra roja, color de pa torrat (…) Germinà el llibre al llarg dels anys i, en l’escurçada maduresa per l’adéu, bastí una peça sòlida com a cròniques, cartes o microrelats, amb els detalls i arguments de fets domèstics, històries viscudes, vistes, llegides i episodis íntims: les passions d’una literatura universal. No és una suma oportuna, una miscel·lània ni un caramull en inventari d’estampes, retrats de gents, apunts de fets, detalls d’olors, la pell o els colors del cel i la terra, emperò és tot això i també un edifici narratiu, un episodi rarenc a les lletres illenques de la fi de segle, un llibre com les bigues armades de l’acer tensat en tremolor, que feia als jornals no secrets de la fàbrica Huguet, que encara dura per tradició.»

En aquest sentit, Biel Huguet va explicar que ‘el llibre té tot el sentit avui dia per la bellesa literària dels textos i també perquè s’explica una Mallorca que ja ha desaparegut o està en procés de desaparició’. Maria del Mar Bonet, que just abans havia confessat que la poesia eròtica i amorosa de Damià Huguet era de les millors coses que havia llegit mai, explicà que ‘és un llibre per a llegir sempre perquè és un exemple perfecte d’allò que deia Joan Miró, que les coses petites són universals. Estic segura que, si aquest llibre fos traduït a les llengües més importants del món, se’n vendrien molts exemplars, perquè en Damià era humaníssim i molt profund i això el feia ser molt gran, no en tinc dubtes, seria molt llegit, i a més a més té una llengua riquíssima, extraordinària’.

I així, amb una conversa entre amics, ben conduïda per Albis, i plena de més anècdotes sucoses i divertides, però amb un llibre de pedra picada sobre la taula, es va tancar un primer acte cultural a Mallorca que posa alt el llistó per a tot allò que ha de venir i que serveix per a marcar fites netes de compromís amb la llengua i la cultura de Mallorca, una ratlla que l’executiu Armengol no ha de traspassar si no vol sortir escaldat.