Damià Bardera: “El sistema educatiu és una mentida i ja no tinc ganes de ser-ne còmplice”

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra feina ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem al mateix temps que siguin a l’abast de tothom i no d’uns pocs. Tots hi eixirem guanyant.

Damià Bardera (Viladamat, Alt Empordà, 1982) és professor de secundària de fa més de deu anys, i en tot aquest temps s’ha desencantat de l’ofici. Manté la vocació, diu, però les disfuncions del sistema pesen massa en el dia a dia. Acaba de publicar Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu (Pòrtic), un assaig vehement i mordaç, molt crític amb l’evolució de l’ensenyament. En aquesta conversa denuncia que els professors es troben desprotegits del menyspreu constant dels alumnes i de les famílies, que se senten abandonats pel departament i l’administració en general i que les noves metodologies amaguen una voluntat de deixar de formar la població que més ho necessita.

—Quan vau començar éreu un jove professor il·lusionat, motivat, que creia que podria ajudar els alumnes i canviar les coses. I ara?
—Comences amb unes expectatives i les has d’ajustar a la realitat. És un procés una mica dolorós. Quan vaig començar ja sabia el pa que s’hi donava, no anava amb el lliri a la mà. Passa que llavors en tenia prou amb la il·lusió i la idea que els alumnes aprenguessin. Ara continuo fent les classes tan bé com puc, però ja no en tinc prou amb el retorn dels alumnes. No n’hi ha prou. Tota la resta, que de fora no es veu –burocràcia, reunions de perdre el temps…– pesa molt i crema molt. M’agrada fer classes i el tracte amb l’alumne, però amb els anys la resta et va llimant.

—Aquest desencantament és generalitzat als claustres de secundària del país?
—Sí. És una sensació de fracàs individual i col·lectiu: que facis el que facis no servirà de res. A l’ESO ja no pots posar ni números. No fotem, no és igual un 6,5 que un 8,2. Però al butlletí hi surt la mateixa nota. Això ho toleraríem en unes altres feines? I doncs, per què en educació ho fem tot pel broc gros? És una falta de respecte pels alumnes. La sensació que tinc és que, per a l’administració, tant és si fas la feina bé o malament. Encara més: si la vols fer bé, potser tindràs problemes. El professor que no fa bé la feina perquè posa excel·lents a tots els alumnes, no pateixis que no rebrà cap queixa. Encara que els alumnes no n’hagin après res, tant és.

—Entre els professors de secundària s’ha perdut la vocació? O la professionalitat?
—La vocació, si se’n té, no es perd mai. Encara que et cremis o agafis la baixa. Sobre la professionalitat, penso que no són clars els rols del professor. Al llibre hi ha un extracte que parla del professor com a DJ i del professor com a hacker. Però què és això? El professor ha d’ensenyar. Ho pot fer d’una manera o d’una altra. No sempre cal fer la matraca teòrica: depèn del tema i dels alumnes. Però molts professors que han entrat aquests últims anys no tenen clar, o no saben, o no volen saber, que hi ha una responsabilitat ètica en aquesta feina. Sobretot, envers els alumnes. No volen aquesta responsabilitat. Per què són a secundària, doncs? No ho sé. Ningú no s’imagina que un bomber hagi d’anar a apagar un foc i no estigui físicament a l’altura. Ha passat unes proves. Si tenim un professorat que no aguanta i que no està fet per a això, el problema de qui és? Del professor? O del sistema, que no ha filtrat bé? Tenim un sistema en què entra tothom. Això no és seriós.

—Per què el sistema ja no és eficient en aquesta funció de filtrar?
—No sé si ho ha estat mai, d’eficient. Passa que ara és clarament deficient. Les causes són múltiples: també és veritat que falten professors. Per què? Perquè és una professió que ja no es veu atractiva. És un peix que es mossega la cua. Hi ha l’estabilitat del sou, però no és una professió valorada com cal. Posa’t a l’aula. Aguanta les faltes de respecte. Els professors estem desprotegits i el departament és el primer que se’n renta les mans. A qui se li acut d’anar a una feina on a primera hora del matí t’insulten? Qui té ganes d’aguantar-ho, això? Sé casos de substituts que el primer dia, abans d’acabar la jornada laboral, ja han passat pel despatx del director a acomiadar-se.

—El professor ha perdut autoritat?
—Sí. Cal diferenciar autoritat i respecte. El respecte te l’has de guanyar. Has de fer bones classes, preocupar-te’n. L’autoritat hauria de venir donada: els alumnes l’han de reconèixer d’entrada. Oi que la majoria, quan veuen la policia, en reconeixen l’autoritat? Per què no reconeixen l’autoritat del professor? No acabo d’entendre per què no es pot posar sobre la taula que els professors tinguem el rang de policia a l’hora de rebre agressions. Rebem agressions i no passa mai res. Com és possible, això?

—És diferent. El mestre ha d’explicar a l’alumne per què està malament allò que ha fet. Antigament, l’autoritat del professor era una cosa inqüestionable i està bé que això hagi evolucionat.
—No dic pas que no. No es tracta que al professor no se li puguin discutir coses. Però si vols que el nano aprengui alguna cosa, s’ha de reconèixer l’autoritat al professor. Si és un mal professor, ja hi haurà conseqüències. Ara, si no en reconeixes l’autoritat d’entrada, tot el procés d’aprenentatge se’n va en orris. Els alumnes que volen aprendre són els més perjudicats. No defenso un model de professor ranci. No existeix, això, ja.

—Retrateu un paisatge bastant desolador en termes de salut mental dels professors. Medicats, estressats, deprimits.
—L’ansietat és a l’ordre del dia. Un professor de secundària fa divuit hores lectives a classe. Només que en tinguis dues o tres d’una aula complicada, ja hi entres amb ansietat. I després encara hi vas rumiant. Hi ha claustres en què la meitat dels professors van empastillats. Ansiolítics per a dormir, pastilles per a l’ansietat i la depressió. Tenim un sistema excessivament burocràtic. Hi ha una deshumanització i, si hi sumes que hi ha determinades direccions que abusen del poder que els ha estat atorgat, tens un còctel molotov. I no siguis crític amb el sistema, perquè t’arrisques que et facin el buit.

—Dieu que us han convertit en animadors culturals.
—Sí. Jo no penso passar per l’adreçador, però ens hi volen convertir. Els nanos que han anat a un casal aquest estiu no crec que hagin notat gaire diferència amb l’institut. Les noves metodologies imposen que es diverteixin. Que s’ho passin bé. No contrariar l’alumne. Un fals suport emocional. Si vols aprendre, no hi ha alternativa a l’esforç. Buscar dreceres no funciona. Escolti, aquí es ve a aprendre. I s’aprèn posant-hi colzes. Fa deu anys ja érem molts que dèiem que això del mòbil a l’aula no tenia sentit. Ara ja es veu, finalment, que això no va enlloc. Tots aquests que fa deu anys ho defensaven, n’hi ha cap que hagi assumit responsabilitats? N’hi ha cap que hagi dit: “Perdoneu, em vaig equivocar”? No en veig pas cap. Aquests pedagogs que hi ha a la facultat i fa anys que no trepitgen cap aula però ens diuen exactament com ho hem de fer, que vinguin a l’aula.

—Critiqueu que el Departament d’Educació els ha fet molt de cas, a aquests pedagogs, els últims anys.
—Sobretot la Fundació Bofill i la Fundació Rosa Sensat. Són fundacions privades que funcionen com a lobby. Per què l’administració pública els ha de fer cas cegament? No ho entenc. Hi ha molta opacitat, aquí. Venen una sèrie de metodologies que no es consulten amb els professors.

—Quin problema tenen aquestes metodologies?
—No es pot posar la metodologia per damunt del professor. El professor és qui té el criteri i pot decidir quina metodologia fa servir, quina li convé més, sigui per tarannà o pel tipus d’alumnes que té davant. Una mateixa metodologia no funciona per a dos professors diferents, perquè cadascú té les seves tècniques. Una metodologia et servirà en una classe i a la del costat no. Per què se’ns imposen metodologies per a les quals no estem formats? Per què s’enganya l’alumne? És un sistema basat en la mentida, i les mentides t’acaben destruint. I jo no tinc ganes de continuar essent còmplice d’aquesta mentida. Ja n’hi ha prou. Això s’aguanta per un fil, i he fet aquest llibre perquè, quan això peti, pensaré que jo ja ho vaig dir.

—A qui interessa mantenir aquesta mentida que denuncieu?
—No ho sé. Requereix una investigació. No vull ser conspiranoic, però podem posar hipòtesis sobre la taula: és probable que, d’aquí a uns anys, amb la intel·ligència artificial, hi hagi una part important de la població que no treballi. Aquests que no treballin, perquè no creïn problemes, se’ls donarà una paga. Si aquesta gent no té formació, amb la paga no es queixaran gaire. Però si els dónes formació i criteri i no tenen feina, hi haurà problemes. No cal que la formis, aquesta gent. Fes veure que la formes i que no causi problemes. Una altra hipòtesi és l’efecte Flynn: la teoria d’un psicòleg que va estudiar que, després de la Segona Guerra Mundial, a Occident, el coeficient intel·lectual (CI) de la població pujava unes dècimes a cada generació. Es creia que hi hauria barra lliure, però no. A final dels noranta, el CI es va estancar i va començar a baixar. No se’n saben les causes, però hi ha articles acadèmics que parlen d’aquesta davallada. Totes aquestes metodologies ximpletes podrien ser, també, una adaptació als alumnes, que estan per sota de fa trenta o quaranta anys.

—Dieu que us sembla que hi ha un procés d’analfabetització expressa de la població.
—Sí, exactament: un procés d’analfabetització. N’estic convençut, d’això. A què es deu i cap on va? Ja entrem en el terreny de l’especulació. Però que hi ha aquest procés d’analfabetització de les classes mitjanes i baixes, segur. Un nano que va a la pública i que no té uns pares que li estiguin al darrere, ja ha llepat.

—Però és una mica perillós de pensar que l’escola no pot canviar-ho, això; que no podem canviar de mètode o d’actituds perquè l’escola torni a ser transformadora i eviti aquest procés.
—És clar, això es pot canviar. Mirem el cas de Castella i Lleó, que si fos un estat seria dels deu primers del món en educació, atenent els informes PISA. Aquí sempre ens hem pensat que anem al capdavant d’Espanya en innovació pedagògica, però això ja fa molt que no és així i ens costa molt acceptar-ho. Tant que els agrada fer comissions a Finlàndia, què costa que unes quantes persones se’n vagin a Castella i Lleó i mirin com ho fan? D’acord, la realitat és diferent, però més diferent és a Finlàndia. I una altra cosa: fa poc hi havia un article del Germà Bel a l’Ara que deia que, amb cada canvi de govern, el 95% dels directors generals i alts càrrecs d’Educació canvien, i que a més a més no són funcionaris de carrera. A Dinamarca és un 5%. A què juguem?

—En el cas de l’ensenyament per projectes dieu que el problema no és tant l’objectiu com que requereix uns recursos que no s’hi destinen.
—La llei d’educació catalana preveu destinar-hi el 6% del PIB, i amb prou feines si arribem al 3%. Hem de fer una escola inclusiva sense els recursos d’una escola inclusiva. Com? És molt pervers. Suposem que els qui governen volen millorar l’educació. Però sense posar-hi ni un duro. I què passa? Que l’educació no millora i llavors és culpa del professor. I els recursos? Treballar per projectes requereix molta feina i molta coordinació entre professors. On són les hores per a coordinar-nos? Si fem exactament les mateixes hores lectives de sempre. S’acaba fent el projecte del projecte del projecte, tots aprovats i endavant. No pots basar tota la secundària en projectes. Un projecte està bé per a ampliar coneixements, però si ho bases tot només en projectes, un alumne et pot acabar la secundària sense haver estudiat les capitals del món. Poden saber quins animals hi ha a la riera del poble i no saber que l’elefant és un mamífer.

—També denuncieu un problema de formació dels professors. Parleu de companys que no saben amb quins països fan frontera els Estats Units ni qui és el papa de Roma.
—Hi ha molta incultura als claustres. Jo llegeixo el diari cada dia. A l’institut ja ni el compren. La meva obligació com a professor és estar al dia de què passa el món. Hi ha professors que no tenen ni idea de l’actualitat, ni volen saber-ne res. Fan cursets d’educació emocional. Tot és educació emocional perquè l’alumne no surti del seu miserable ego. I la raó on queda? La paradoxa de la felicitat és que la trobes quan no l’esperes: si fas alguna cosa amb sentit, la felicitat ja ve. Als alumnes els has de donar unes eines perquè construeixin el seu projecte vital. Buscar la felicitat dels alumnes et condueix al fracàs.

—No s’ensenya els alumnes a fer-se responsables dels propis actes.
—Hi ha la voluntat que ningú no assumeixi responsabilitats. La culpa sempre és dels altres. Els alumnes han de venir educats de casa. Si no en vénen, educar en valors és picar ferro fred.

—D’ençà que treballeu a la pública, com heu vist evolucionar l’aplicació de la immersió?
—Depèn de l’institut. No és igual Olot que la Costa Brava, o Santa Coloma de Gramenet. Un company de Santa Coloma em va dir, per exemple, que allà els alumnes aprenien català com si fos una llengua morta, com si fos llatí. A la Costa Brava hi ha alumnes catalanoparlants que entre ells parlen en castellà. És increïble. Hi ha professors que per ser més modern o per connectar més amb l’alumne es passen directament al castellà. Cal que ens comencem a conscienciar.

—Quin és el cor del problema: que no hi ha recursos, que no hi ha una idea clara de què fer…?
—Que no hi ha una idea clara de què fer, segur. I també manca lideratge. Ara, l’escola és un reflex del carrer. I el carrer és ple de gent que de seguida que la contrarien una mica ja passa al castellà. Són qüestions de llengua que van més enllà dels instituts, però la situació és greu i les dades ho demostren. Molts nanos ja no veuen el català com una eina que els pugui ser útil.

—Sembla que no us aveniu gaire amb els inspectors.
—Què fa, aquesta gent? M’agradaria que m’ho expliquessin. A què es dediquen? El meu horari és públic. Jo he demanat públicament els horaris dels inspectors i ningú no me’ls ha ensenyat. Diu que s’encarreguen de fer complir la normativa. Molt bé, la normativa diu que la llengua vehicular és el català. Hi ha moltíssims professors que, tan bon punt tanquen la porta, s’adrecen als alumnes en castellà. No em consta que hi hagi gaires inspectors que s’hi hagin posat, en això.

—Un dia us en vau queixar.
—Un inspector em va dir: “Què vols, que els sancioni tots?” Home, hi ha una normativa, no? El paper ho aguanta tot: vinga a fer normatives, i el problema ja el tindrà el professor.

—Dieu que la majoria dels inspectors són porucs i cínics i que es posen de part de les famílies.
—I tant. Tornem a Castella i Lleó: allà, els inspectors són gent que ha fet carrera de professors i, cap al final, es dediquen a la inspecció. Aquí, no: és com una carrera paral·lela, la de professor i la d’inspecció. Quants anys tenen, d’experiència, els inspectors? Com ho han fet? M’agradaria que ho expliquessin. Tot això és molt opac. Només es mobilitzen quan hi ha l’amenaça que allò arribarà a la premsa. I una altra cosa: si tens un problema a l’aula i el fas arribar a inspecció, tranquil, que després en tindràs dos, de problemes. Et qüestionen, has de fer paperassa.

—També hi ha hagut un problema d’excés de corporativisme en les demandes dels sindicats?
—Podria ser, no dic pas que no. Cal fer autocrítica. Passa que aquestes demandes s’haurien de posar en context i explicar-les bé. Els professors tenim tan normalitzat el desgavell educatiu que costa molt que els qui no s’hi dediquen entenguin en quines condicions treballem. Quan els sindicats fan reivindicacions hi ha gent que es diu: “Aquests de què es queixen?” Però és que la situació és molt dura.