10.11.2021 - 21:50
Hi ha poques imatges en què Dalmau Costa no somrigui. Tampoc no n’hi ha cap en què estigui completament relaxat, sense atendre tots els detalls i amb un ull posat a qualsevol imprevist, en un elegant segon pla, entre personalitats polítiques, artistes del cinema o fins i tot amics. Aquesta va ser la seva vocació i la seva feina, com a cap de protocol i creador de la litúrgia del poder republicana i després, amb la necessitat de reinventar-se –com se sol dir ara– arran de la guerra i a l’exili mexicà, com a empresari d’hoteleria i relacions públiques a Mèxic, on va continuar estretament vinculat al catalanisme republicà.
Lluís Burillo, doctor en comunicació social i professor de la UPF, ha escrit Dalmau Costa. Mestre de cerimònies de dues nacions, editat per la Fundació Josep Irla. Gràcies a aquest llibre, que es presentarà avui al parlament, podem descobrir una biografia pràcticament de novel·la i una peripècia poc coneguda: la de l’elit de l’exili català que a Mèxic va prosperar en el món dels negocis i les finances. La high life, com l’anomena l’amic Víctor Hurtado, fill d’aquella bona societat de la Ciutat de Mèxic desterrada del seu país d’origen.
De la Colla del Port de la Selva al parlament
Nascut al Port de la Selva l’any 1902, en una família d’hostalers, i format al seminari de Girona, Costa va formar-se políticament en el republicanisme empordanès i es va fer amic dels intel·lectuals pioners de l’estiueig a la Costa Brava, com ara Josep Maria de Sagarra, Tomàs Garcés, J. V. Foix, Alexandre Plana, Josep Maria Planes i Joaquim Ventalló, coneguts per “els culs blancs” pels colors dels pantalons que solien dur. Gràcies a la seva simpatia, el fet de ser del poble i la seva cultura, Dalmau Costa va fer d’amfitrió d’aquella colla que a l’estiu traslladava les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès al Port de la Selva, un fet que van mitificar en els seus texts. És en aquell ambient on es gestà el relacions públiques que fou Costa anys a venir, tot organitzant vetllades i fent-los tastar la gran cuina marinera de la seva mare, Remei Vilanova.
El seu vincle amb la Joventut Nacionalista la Falç el va dur a l’exili parisenc durant la dictadura de Primo de Rivera. Va formar part dels grups conspiradors dels expatriats catalans, en què sobresurt la figura de Francesc Macià. Havent tornat a Barcelona, Dalmau va freqüentar les tertúlies de periodistes i polítics que van fundar Esquerra Republicana de Catalunya. En aquells anys va néixer una estreta amistat amb Josep Tarradellas, que s’estroncà molts anys després, a l’exili. Va ser precisament Tarradellas qui va proposar a Dalmau Costa de fer-se càrrec de la majordomia del flamant parlament, que s’havia d’inaugurar l’any 1932. Tot estava per fer, però, perquè Catalunya estrenava l’autonomia després de segles sense ni rituals parlamentaris propis. I Costa n’era el principal funcionari, al costat de l’oficial major, l’escriptor Carles Soldevila, i sota el president, Lluís Companys. No tan sols era una mena de cap de personal que coordinava tot els treballadors, sinó que també s’ocupava de les relacions amb la premsa, del mobiliari, de la decoració i de l’assistència als diputats en tot allò que necessitessin. A més, calia fer conèixer i estimar les noves institucions, amb bones dosis d’això que ara anomenaríem màrqueting, i acompanyant i assessorant els presidents del parlament arreu on anessin. Uns ensenyaments que li van ser molt útils en el futur.
Empresonat i expatriat arran de la repressió pels fets d’octubre del 1934, durant la guerra del 1936-1939 Dalmau Costa va afegir al seu càrrec al parlament el de cap de la majordomia i cerimonial de la Generalitat, i es responsabilitzà del protocol de les dues institucions en un moment delicat, en què el vestuari, les formalitats i els costums havien canviat arran de la revolució del juliol del 36. Costa, que s’havia casat abans de la guerra amb l’actriu Emma Alonso i havia estat pare d’una nena, va abandonar Catalunya amb la derrota del 1939 i va prendre el camí de l’exili. Començava una nova vida.
Un gran restaurant europeu al cor de la Ciutat de Mèxic
Efectivament, el novembre del 1939, els Costa s’embarcaven cap a Mèxic, on el germà de Dalmau, Tonet, havia arribat pocs mesos abans i des d’on arribava la proposta de fer-se càrrec plegats d’un restaurant freqüentat per refugiats jueus, anomenat gairebé irònicament Europa, el continent que deixaven enrere mentre esclatava la Segona Guerra Mundial. El Mèxic del president Lázaro Cárdenas no solament no va reconèixer la victòria franquista, sinó que va acollir els refugiats republicans amb els braços oberts. S’hi va reunir una nombrosa comunitat d’exiliats que trobaven aixopluc a l’Orfeó Català de Mèxic i que, si bé van passar moments de dificultat, aviat aconseguiren de situar-se en l’administració, l’acadèmia i el món econòmic i financer del país, com ara Josep Andreu i Abelló o Joan Casanellas.
Així és com, després d’uns quants negocis no gaire reeixits, l’any 1944 Dalmau Costa inaugurava el restaurant Ambassadeurs, en el qual va donar forma a les idees de restauració d’estil francès que feia temps que barrinava. Situat a l’elegant i modern passeig de la Reforma de la Ciutat de Mèxic, una zona d’hotels, cinemes i redaccions de diaris, el nou restaurant de seguida va esdevenir el més elegant i refinat de la capital mexicana, freqüentat per polítics, empresaris i artistes. Dalmau es va envoltar de compatriotes als llocs clau del negoci, com els ex-regidors Roc Boronat i Josep Escofet. Dels projectes de decoració del negoci se’n va encarregar un altre català, l’escenògraf Manuel Fontanals. El restaurant va causar sensació i aviat els Costa-Alonso, després de molts esforços, van poder viatjar a Europa. Un viatge que va fer evident que la clientela enyorava els dons de relacions públiques de Costa, part notable de l’èxit del restaurant.
Tot i la seva preeminència dins la comunitat catalana, que es reunia sovint a l’Ambassadeurs, i el seu paper polític com a representant d’ERC i de Tarradellas a Mèxic, Costa, naturalitzat mexicà, va ser un dels capdavanters de la restauració del país d’acollida. Al luxós restaurant de Costa s’hi van asseure els presidents Lázaro Cárdenas, Abelardo Rodríguez, Emilio Portes, Manuel Ávila i Miguel Alemán; els actors Mario Moreno “Cantinflas“, Groucho Marx, Tyrone Power, Linda Christian, Orson Welles, María Félix, Ava Gardner, Dolores del Río i John Wayne; artistes com Diego Rivera i escriptors com André Malraux; a més dels ducs de Windsor, el mariscal Josip Broz “Tito” i l’emperador etíop Haile Selassie. Tots van poder degustar la cuina francesa amb tocs de la Costa Brava, amb el millor producte europeu i una carta amb plats com el llenguado meunière, el choucroute garnie a l’alsaciana, els canelons Rossini, el navarin de xai Nemours, el filet mignon, el Chateaubriand a la brasa, les creps, el préssec Melba i la taula de formatges. El periodista i gastrònom Nèstor Luján va escriure que el restaurador es feia enviar de París, amb avió, els faisans, la mantega de Normandia, les pulardes de Bresse i els foies d’Estrasburg.
Un dels grans dies de la vida professional de Dalmau Costa, que havia anat ampliant el negoci amb nous restaurants com la Cava, al carrer Insurgentes, i el Lago, al parc de Chapultepec, va ser el 29 de juny de 1962, quan va encarregar-se del banquet de gala en honor del president nord-americà John F. Kennedy, ofert pel president mexicà Adolfo López Mateos a l’immens Palau Nacional de la plaça del Zócalo. L’èxit va ser tan rotund, que Costa i el seu equip es van ocupar també del dinar en honor del president francès Charles de Gaulle, que el va felicitar per haver complert el seu deure, servint l’àpat “a temps i calent”. Dalmau Costa va morir el 14 de març de 1974 a la Ciutat de Mèxic. S’apagava el català que havia aplicat allò que havia conegut a la política al negoci de la restauració, cosa que l’havia convertit en una referència gastronòmica internacional capaç de sorprendre els paladars més exigents.
