[DADES] Quines possibilitats preveuen els sondatges el 23-J?

Les eleccions municipals del 28 de maig van significar un contratemps important per al PSOE, que va veure com el PP superava les expectatives i deixava en mans dels socialistes solament els governs d’Astúries, Castella – la Manxa, Navarra i, entre les ciutats més poblades, Tarragona, Lleida, Las Palmas de Gran Canària i Vigo. És a dir, una reculada considerable, malgrat que finalment aconseguissin la batllia de Barcelona.

L’endemà mateix, sense temps de fer balanç, el president espanyol, Pedro Sánchez, convocava eleccions avançades, amb els objectius d’evitar mesos de desgast, capitalitzar el vot en contraposició als pactes del PP amb l’extrema dreta de Vox i aprofitar que la principal alternativa d’esquerra, Sumar, era a mig fer.

Els partits independentistes catalans també s’han trobat la convocatòria a contrapeu, després d’una pèrdua important de batllies i vots, i amb crides de grups independentistes a abstenir-se per forçar un canvi de rumb de l’independentisme.

Els sondatges mostren una tendència clara aquestes darreres setmanes. El PP seria ara la força més votada i amb una tendència a l’alça, amb un suport superior al 30%, i recolliria el vot útil dels que volen apartar Sánchez de la presidència. Per contra, en aquest espai, Ciutadans ha decidit de no presentar-se, mentre que Vox baixa lleugerament d’ençà de la convocatòria electoral, i se situa per sota del 15%. Així i tot, encara seria imprescindible per a la configuració d’una majoria alternativa a Sánchez.

En l’altre bloc, el PSOE arreplegaria com més va més vot, i ja tindria més del 25% de suport, en gran part, segons detecten els sondatges, a costa de la coalició que ha configurat Sumar, amb Compromís, Més i Podem, que de moment no és capaç d’atreure tot aquest electorat tan variat: passaria de ser tercera força a caure per sota de Vox, amb vora un 13% dels vots i amb una tendència a baixar.

En el repartiment d’escons, els últims sondatges mostren tots una situació semblant. Ara com ara, el PP i Vox són a les portes d’assolir la majoria absoluta, entre 175 escons i 184 (la majoria absoluta és de 176). PSOE i Sumar semblen lluny de tenir majoria, tot i que tenen l’esperança que la campanya electoral que ara comença els beneficiï.

Pedro Sánchez multiplica les seves aparicions televisives i, teòricament, amb millors dots comunicatius en debats i mítings que no pas el seu rival, Alberto Núñez Feijóo, que aspira a activar aquestes setmanes una part de l’electorat i evitar un govern amb presència o suport de l’extrema dreta.

Tot amb tot, qualsevol majoria alternativa, si finalment la dreta no en té, sembla que requeriria inevitablement una participació de l’independentisme, que es preveu que aconsegueixi una vintena d’escons –entre ERC, Junts i la CUP.

El dubte de la mobilització independentista i el seu paper

Els partits independentistes han tingut, igual que la resta, poc temps per a preparar les candidatures. De primer, Junts va proposar una llista unitària, que va tenir poc recorregut. Per una altra banda, la CUP, després d’un debat intern, va decidir de presentar-se novament a les eleccions espanyoles.

En el cas d’ERC, el president Pere Aragonès va demanar un “front democràtic”, poc concret, que sembla haver desenvolupat el candidat a Madrid, Gabriel Rufián, tot instant Junts i la CUP a acordar el “preu” d’una possible investidura de Sánchez. Sobre això, la CUP ha dit que exigiran que es fixi la data i la pregunta d’un nou referèndum d’independència, amb la possibilitat que un no porti a la repetició d’eleccions com ja va passar l’any 2019.

Els sondatges mostren un panorama incert per als independentistes. Per una banda, és una incògnita quina serà la força més votada perquè, si abans de les eleccions municipals ERC encapçalava l’independentisme en totes les enquestes, tot i que per sota dels 13 escons de fa quatre anys, d’ençà de fa unes setmanes hi ha un frec a frec amb Junts, que ha millorat les expectatives i tots dos es troben entorn de 10 escons.

Alhora, aquests dos partits comparteixen l’objectiu de mobilitzar l’electorat contra les crides abstencionistes, perquè hi ha alguns sondatges que preveuen una patacada, com ara el darrer Electopanel, que donava solament 16 escons a l’independentisme, és a dir, 7 menys que no ara fa quatre anys.

El millor resultat del sobiranisme català són els 23 escons dels 48 del Principat, i ara en podrien tenir uns vint, tot i que encara és més important si són necessaris per a la configuració de majories.

La CUP, per una altra banda, tindria els dos escons que va guanyar el 2019 o només un. Enguany provarà d’entrar també per la demarcació de Girona. El partit presenta en aquesta circumscripció la diputada Mireia Vehí, que fou cap de llista per Barcelona el 2019.

Sumar i dificultats a les llistes

Sumar es presenta a les eleccions a corre-cuita, en un moment en què el projecte de Yolanda Díaz no és totalment bastit. De fet, el partit encara no té un programa definit, sinó que es troba en procés d’elaboració. Això ha causat friccions importants, com ara la setmana passada, quan els comuns van assegurar que Sumar defensava el referèndum d’autodeterminació de Catalunya i el partit estatal ho va negar i ho va rebaixar a una consulta sobre la taula de diàleg.

També hi ha hagut friccions en l’elaboració de llistes. Per una banda, hi ha hagut vets a les principals cares de Podem, com ara Irene Montero i Pablo Echenique; per una altra, s’ha obligat els comuns a cedir el número 4 de Barcelona a Podem, que hi ha situat la madrilenya Lilith Verstrynge. Compromís s’ha trobat en una situació semblant: ha hagut de cedir el cap de llista per Alacant, on la direcció de Sumar ha col·locat el madrileny Txema Guijarro, un home de màxima confiança de Yolanda Díaz.

Els sondatges revelen una tendència a la baixa, amb una coalició que no és capaç de formular un missatge que agradi tant els votants de Sumar com els de Podem, la Chunta Aragonesista, Més i Compromís. Abans de les eleccions municipals i l’acord de coalició, es preveia que Sumar podria aconseguir gairebé un 20% dels vots i, en canvi, les previsions eren baixes si Sumar i Podem anaven separats. Però no s’ha detectat aquest efecte multiplicador i ara el vot volta el 13%, i sense mostres de millora.

Els diputats de partits no estatals es consoliden

Malgrat que Sumar aglutina gran part dels partits d’àmbit territorial, trobem també un augment de formacions que es presenten sense un referent estatal. Fa uns quants anys el bipartidisme ho ocupava gairebé tot, i la resta de formacions no van ser capaces d’aconseguir ni el 10% de diputats necessaris, és a dir, 35 escons, per a forçar un referèndum sobre la reforma de la constitució espanyola del 2011.

Ara la força de la resta de les formacions és molt més potent, tot i l’augment del bipartidisme d’aquestes darreres setmanes. Més enllà de l’aparició de Vox, que es preveu que aconsegueixi una quarantena d’escons, i els vora 35 de Sumar, l’independentisme català i una colla de formacions territorials ja s’acosten a aquest 10% del parlament.

EH Bildu i el PNB són els partits més votats al País Basc i, de fet, alguns sondatges ja situen Bildu com a principal força, després d’un pacte de tots contra ells en les eleccions municipals. El BNG ha superat el PSOE al parlament gallec i es consolida al congrés espanyol. Coalició Canària també obtindria representació i l’Espanya Buidada aspira a guanyar si més no a Sòria i Terol.

Hi ha més formacions amb possibilitats d’entrar al congrés espanyol, com ara Coalició per Melilla, Unió del Poble Lleonès, Per Àvila i Endavant Andalusia, que porten les reivindicacions territorials a la cambra espanyola i poden fer molt més complexa la investidura de qualsevol candidat en cas de ser necessaris.