Dada Masilo, la llum africana

Els Reis Mags d’Orient no poden portar impossibles, però no podia imaginar que un dels dos precs de la meva carta no podria ser atès de cap manera. El primer prec, ja sabia que no podria ser, però potser la màgia reial hi podria fer alguna cosa, és la il·lusió permesa aquests dies a què una s’encomana, als eteris i immaterials somnis. Ses majestats han fet el que han pogut. Els somnis i la fauna de la nit són realitats que poden ser benèvoles, amables, generoses. La meva gratitud és immensa.

El segon prec de la meva carta demanava una cosa menys difícil de materialitzar: que ses majestats m’avisessin quan actués prop de casa Dada Masilo, la coreògrafa i ballarina sud-africana que ha girat com un mitjó el ballet clàssic europeu amb audaç visió postcolonial, fusionant-lo amb ritmes i moviments de les cultures africanes, modernitzant-lo, qüestionant-ne en paral·lel els rols de gènere, que encara el fan més modern. Doncs no podrà ser, me l’hauré de seguir mirant per YouTube. Dada Masilo ha mort aquest Nadal, a trenta-nou anys, d’una malaltia que se l’ha emportat en poques setmanes quan encara no semblava fatal.

Me la vaig perdre al Temporada Alta quan la van programar, no en vaig tenir cap referència que m’impulsés a anar a Salt. Si algú de les persones que ara em llegeixen la va poder veure, quina enveja. Hi va presentar Giselle (1841), tràgica història d’amor tòxic que embogeix aquesta camperola, que Masilo transforma en una dona que pren les regnes de la seva vida. Amb el compositor Philip Miller, combina en totes les obres la música que per a nosaltres és clàssica amb les percussions i els sons africans. Els moviments tradicionals, amb els moviments de les cultures africanes. Els ballarins dansen amb els peus descalços. El resultat és de categoria. Altres versions són les d’El llac dels cignes de Txaikovski (1877), l’obra que més renom li va donar, una paràbola, en les seves mans, dels dos temes tabús sud-africans, l’homosexualitat i la sida, ballada també per ballarins, amb tutús, no sols ballarines.

Nascuda el 1985 al barri de Soweto, on va créixer, va estudiar dansa contemporània al seu país i després dos anys a Brussel·les a l’escola PARTS (Performing Arts Research and Training Studios) fundada per la ballarina flamenca Anne Teresa De Keersmaeker, una de les grans de la dansa contemporània. Masilo va anar creant un estil propi, amb l’energia que el seu cos magnèticament flexible transmet quan balla i transposa a les coreografies. Torna al país el 2008, crea la seva companyia i aviat esdevé una celebritat a Sud-àfrica i una estrella de l’escena internacional.

Després d’adaptar els clàssics va fer un pas més en el diàleg amb la tradició, sumant-se a les relectures ja existents en la clau renovadora que el ballet contemporani va crear a partir de mitjans del segle passat. Començant per Pina Bausch, la gran dama europea tòtem de la dansa, i la seva versió del 1975 de La consagració de la primavera de Stravinski (1913). Masilo va titular la seva reinterpretació El sacrifici, una coreografia aixecada des de la violència del cos. Ha mort quan preparava un ballet basat en la pròpia experiència. Trenta-nou anys.

Aquí la podem veure ballar el solo d’El llac dels cignes i aquí uns moments del conjunt.

La trajectòria de Dada Masilo, tan breu, tan rica, tan gran és la seva imprevisible pèrdua, revesteix una lliçó de distintes capes. La més evident és el diàleg postcolonial que ha obligat a tenir a la tradició europea amb altres cultures que va colonitzar i que també la representen. L’empremta colonial no té únicament cares fosques, i la tradició metropolitana ha d’estar disposada a les relectures, si no, esdevé estèril i fòssil. La gran majoria d’artistes africans que ara mateix recordo, pintors, fotògrafs i escultors, es van traslladar a partir de la descolonització a Europa, per treure profit de la metròpoli. Per aprendre més de les seves arts i cercar el seu propi camí.

A l’Àfrica els museus i els col·leccionistes no són gaire antics, en el continent la tradició de l’art és la fusió amb la vida diària, en cartells, anuncis, utensilis domèstics i elements funeraris, danses, teixits i pentinats. Això ha canviat: l’art africà és als carrers, a les cases i als fossars, sí, però l’art contemporani és un fet i ha entrat als museus i cases dels rics postcolonials. Els emigrats van voler, com Masilo, trobar el punt d’encontre, de lluita, de diàleg, entre Europa i Àfrica. Per tornar les coses apreses al país, com feien fa més d’un segle els artistes catalans que se’n van anar a París i ens han deixat llegats ben palpables que tenim a la vora. I així, els artistes africans han eixamplat i fins desfet, per recosir-les, les costures del rígid i tòxic cànon occidental.

Una altra capa del llegat de Dada Masilo és que, si cares fosques té l’època colonial, tantes en té el moment present de la pròpia cultura, aquesta Sud-àfrica, en el seu cas, que, tot i ser el primer país africà a legalitzar el matrimoni homosexual, viu ara en l’atac constant a les pluralitats de gènere i les persones que les representen. Per no parlar de la tragèdia de la sida, que el president Mandela, de tantes qualitats, no va gosar posar-s’hi ferm i exigir la pràctica del sexe segur, amb condons, i el desastre es generalitzà.

Altres capes sensibles segur que s’alcen en els seus ballets en directe, cosa que per desgràcia no podré experimentar, i, els que han tingut la sort de veure’ls, no en veuran cap més de nou. Una pèrdua gran, la mort de Dada Masilo a trenta-nou anys. Queda el seu art i l’ímpetu visionari de la seva joventut i la seva obra perdurable.