13.06.2024 - 21:40
Aquests dies els mestres només tenim un objectiu, tancar l’any escolar 2023-24. Últimes classes, avaluacions i lliuraments, reunions de notes i, aquí al nord, exàmens orals. Són unes setmanes frenètiques i la percepció del temps es torna irreal. Per una banda, se’ns fa estrany que deu mesos hagin passat tan de pressa, per una altra l’inici del curs sembla un moment remot, com d’una altra vida. Els alumnes han crescut, han fet amics, han madurat i han après coses. Els ensenyants, una vegada més, hem intentat fer-ho tan bé com hem pogut.
El curs escolar 2023-24 no ha estat com els altres, perquè ens ha dut una gran novetat. Finalment s’han obert les comportes del descontentament contra les noves pedagogies que han dominat el discurs durant un parell de dècades. El pèndol ha començat a girar amb força, i no tan sols a Catalunya, sinó a tot Occident.
Fa un any els responsables educatius de Nova York van anunciar que, davant de la davallada catastròfica de la capacitat lectora dels alumnes, la ciutat tornaria a l’ensenyament fonètic tradicional i estructurat (allò de “la p amb la a, pa”). El mètode modern, més basat a deixar que els nens explorin els textos pel seu compte o agafin els llibres que els atreuen, pot funcionar per a aquells que tenen una bona base apresa de la família, però deixa a la intempèrie els que provenen d’un entorn sòcio-cultural més baix. La base de tot plegat l’explicava el New York Times: “La ciència demostra que per aconseguir que la majoria dels alumnes aprenguin a llegir s’ha de treballar explícitament la relació entre sons i lletres, i cal ajudar-los a construir el vocabulari i a ampliar el coneixement del món. Si no tenen les bases fonamentals de la lectura, no té gens de sentit que disposin de temps independent per a descobrir llibres.” Als estats on ja s’ha tornat al mètode tradicional els resultats han estat molt positius.
Al juliol l’informe de la UNESCO Tecnologia a l’educació, elaborat a partir de desenes d’estudis independents, va trencar el miratge que amb pantalles ho arreglaríem tot. La principal conclusió del text era que “hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació”, i que s’havia confós educar els estudiants en la tecnologia digital amb ensenyar als estudiants per mitjà de la tecnologia digital. També es destacaven els efectes negatius dels mòbils a classe, i des de llavors diversos països n’han prohibit l’ús en l’àmbit escolar.
Relacionat amb això, aquests mesos s’ha parlat molt de la crisi de salut mental que pateixen els joves, i de pèrdua de la capacitat de socialització. Dos llibres en anglès han ofert teories complementàries. A The Anxious Generation, el psicòleg Jonathan Haidt en dóna la culpa als smartphones i a les xarxes socials, però també a una infantesa cada cop més controlada i en què els infants ja no poden explorar l’entorn pel seu compte. La filòsofa i periodista Abigail Shrier, a Bad Therapy, critica l’excés de teràpia, de diagnòstics psiquiàtrics i de medicació, i avisa que una educació basada en la reflexió constant sobre les pròpies emocions pot dur els joves a caure en una espiral negativa.
Els resultats de l’últim informe PISA van ser catastròfics a gairebé tot Occident, i a Catalunya van crear un incendi de dimensions colossals, amb una forta indignació social i molta presència als mitjans. Com que les dades es van publicar just abans de les vacances de Nadal, potser els responsables del Departament d’Educació es pensaven que passarien desapercebuts. No va ser així, i la consellera Simó va haver de sortir a corre-cuita a donar explicacions, amb una carta infame destinada a les famílies que més o menys els passava tota la responsabilitat. La patacada d’Esquerra a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya té moltes explicacions, però crec que també hi ha ajudat el gran descontentament entre els docents, un habitual graner de vots del partit. L’eliminació de les lectures obligatòries al batxillerat sembla l’última punyalada d’uns responsables que saben que aviat perdran el càrrec. Amb aquest panorama tampoc no és estrany que visquem una forta crisi professional, i que cada cop costi més d’omplir les places vacants.
La batalla contra les pedagogies modernes i acientífiques serà aferrissada, sobretot perquè molta gent hi pot perdre el sou i el prestigi. Com diu l’historiador i mestre Xavier Díez, un objectiu fonamental que tenen experts educatius és evitar de tornar a fer classe. Tot i això les acusacions que es fan cap a l’altre bàndol de ser uns retrògrads ja no funcionen gaire bé, i la societat cada cop més els gira l’esquena. L’alternativa a aquesta revolució és que surti una nova xarxa escolar (privada o concertada) que vulgui atreure famílies amb l’esquer de la disciplina i l’aprenentatge clàssic, però això només augmentaria la segregació.
Malgrat la fatiga del final de curs, els bons professors saben que és important posar-se deures per a l’any següent. Permeteu-me, per tant, apuntar una idea que caldrà treballar. Sempre posem el focus a l’ensenyament secundari, perquè és on es veuen els mals resultats amb més cruesa, però el problema greu a Catalunya el tenim a la primària. En molts casos no es donen als alumnes les bases necessàries de lectura i càlcul, i això fa que les diferències acadèmiques augmentin entre aquells que tenen una família que ho pot compensar i els que no reben cap suport. Bona part de la responsabilitat del desgavell d’aquesta etapa l’hem d’assignar a les facultats d’educació.
Ara als docents ens toca tancar el curs i descansar una mica, però en acabat tots plegats tenim feina. N’anirem parlant.
